British Sounds

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de pel·lículaBritish Sounds
Fitxa
DireccióJean-Luc Godard
Jean-Henri Roger
GuióJean-Luc Godard, Jean-Henri Roger
ProductoraKestrel Productions, London Weekend Television (LWT)
Dades i xifres
País d'origenFrança
Estrena1969
Durada52 min
Coloren color Modifica el valor a Wikidata
Descripció
GènereDocumental

IMDB: tt0065494 Filmaffinity: 147818 Allocine: 5689 Rottentomatoes: m/british_sounds_2013 Letterboxd: british-sounds Allmovie: v164001 TCM: 489992 TMDB.org: 39239 Modifica el valor a Wikidata

British Sounds és una pel·lícula documental de 1969 creada pel Grup Dziga Vertov (Jean-Luc Godard i Jean-Pierre Gorin) en col·laboració amb Jean-Henri Roger, per la South London Weekend Television. La cadena britànica es va negar, però, a emetre el documental i només en va difondre uns pocs fragments.

Argument[modifica]

Es tracta d'un documental polític marxista sobre la condició de la classe obrera anglesa a finals dels anys seixanta. El documental, així com llargs travellings dels treballadors a la cadena de muntatge en una fàbrica de cotxes, i una fotografia de la vagina d'una nena, també porta a grups d'estudiants universitaris que protestaven canviant la lletra d'algunes cançons dels Beatles,[1] una reunió de sindicalistes trotskistes, les imatges de la Guerra del Vietnam, etc., en el més pur estil de l'època Godard "militant".

Grup Dziga Vertov[modifica]

El Grup Dziga Vertov va sorgir de la trobada entre Jean-Luc Godard, cineasta que qüestiona el seu paper i té previst passar a l'acció política, i Jean-Pierre Gorin, activista polític, interessat en el llenguatge del cinema.[2]British Sounds ve a representar "una de les primeres temptatives" del col·lectiu per crear una obra que compleixi amb dos requisits: ser "una expressió de la militància" i al mateix temps actuar sobre el pla lingüístic i metalingüístic. D'una banda, en absència de tema i de personatges, el paper de l'autor es dissol en la disciplina totalitzant de l'economia política,[3] a "cridar a la batalla".[2] D'altra banda, això passa amb un procedir dialèctic, que contínuament posa en lluita "una imatge contra una altra imatge, un so contra un altre so".

Referències[modifica]

  1. Específicament aquestes cançons: Hello Goodbye, Revolution 1 i Honey Pie
  2. 2,0 2,1 Alberto Farassino, "Jean-Luc Godard," Il Castoro Cinema, Milà, 2007
  3. Franco Marineo, "Godard in Italy"