Brocéliande

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Merlí i Viviana a Brocéliande, en un gravat de Gustave Doré.

Brocéliande és un bosc mític de la llegenda artúrica protagonista de nombroses narracions on hi participen Merlí, les fades Morgana i Viviana, així com alguns cavallers de la taula rodona. Els texts hi situen molts fets i llocs, com la Vall sense retorn on Morgana pagà uns homes infidels després que fou deixada per Lancelot del Llac, i la font de Barenton amb fama de fer ploure. Brocéliande també fou el lloc de retirada, empresonament i mort de Merlí.[1]

El primer text que la cita és el Roman de Rou, del poeta anglo-normand Robert Wace, al voltant del 1160.[2] És en texts posteriors on es va trobar el seu nom actual i la major part de les seves atribucions, sense que els indicis de la seva localització siguin consistents. La seva primera ubicació física data del 30 d'agost de 1467 als Usemens et Coustumes de la foret de Brecilien escrits al castell de Comper, per un tal Lorence, capellà del comte de Laval.

Antigament Brocéliande era assimilada al bosc de Quintin, però després de mitjans del segle XIX els diferents autors l'associen preferentment al bosc de Paimpont. Aquesta teoria és la més admesa per la cultura popular i a França només les comunes al voltant del bosc de Paimpont tenen el dret d'ús del nom «Brocéliande».[3] Aquesta denominació és d'un interès econòmic considerables per a la regió.

Altres teories postulen la seva localització a Huelgoat, al Mont Saint-Michel, a Dol, a Paule, o fins i tot a Normandia.

Etimologia[modifica | modifica el codi]

La forma coneguda més antiga Brecheliant,fa suposar que el topònim està basat en el cèltic Brec'h (turó), seguit d'un antropònim.[4]

Suposat Brecilien com a forma antiga de Brécheliant és basat en bre (turó amb el sentit de castell de mota i pati) i l'antropònim Silien, encara que segons alguns l'etimologia en *bré podria també designar "el tall" o "la batuda del desert" un punt baix i pantanós. Hi ha tres Brecilien (o Bressilien) a Bretanya. Es creu que ters nobles emparentats podien haver posseït un feu: la Brécilien de Paule, a les Muntanyes Negres[5] la Brecilien que dóna nom a un bosc prop de Paimpont i Montfort, i la Bressilien de Priziac.[6]

Entre els trobadors «Bresilianda» designa la Bretanya armoricana sencera.[7] La forma Brocéliande, més tardívola, podria estar basada en bro (país en bretó), però sembla ser una invenció de Chrétien de Troyes.

A les llegendes artúriques medievals[modifica | modifica el codi]

Wace cita els cavallers bretons qur participaren en la conquesta d'Anglaterra, i entre ells

« Ceux de Brecheliant (sic) dont les Bretons disent maintes légendes… »

.[8] També cita la font de Barenton, que tenia propietats meravelloses :

« La fontaine de Berenton/sort d'une part lez le perron… »

.[9]

No va ser fins Chrétien de Troyes qui vint anys més tard, al Chevalier au lion, evoca Brocéliande com a un bosc meravellós on la font (de la que no dóna el nom) és defensada per un cavaller invencible.

Entre 1180 i 1230, Brocéliande és citada per diversos autors : Huon de Mery, Guillaume Le Breton,[10] Giraud de Barri, Alexandre Neckam, Robert de Boron... i apareix al conte occità de Jauffré.[11] Cap d'aquests autors indica la posició exacta del bosc. En el millor dels casos, com es pot constatar de la lectura dels texts, indiquen que el bosc es troba a la Bretanya armoricana. Vers 1230 Robert de Boron fou el primer en associar Merlí amb Brocéliande.

Localització[modifica | modifica el codi]

El bosc de Brocéliande és identificat sovint amb el bosc de Paimpont a partir del segle XIX. Segons Chrétien de Troyes se situa a l'altra part del Canal de la Mànega.

Els autors antics no indiquen pas la localització de Brocéliande, i hi ha diverses hipòtesis de valor desigual per a la seva situació.

Per a Wace se situa a la Bretanya armoricana mentre que per a Chrétien de Troyes es troba a l'altra banda del Canal de la Mànega. La primera d'aquestes hipòtesi es que Brocéliande no va existir, que es tracta d'un mite relatat per Wace i que fou reprès per Chrétien de Troyes a partir del text del primer.[12]

La primera reivindicació física de Brocéliande data de 1467, ja que el mapa dels «Usemens et Coustumes de la foret de Brecilien», escrit el 14 d'agost de 1467 al castell de Comper, vora de Paimpont, per un tal Lorence, capellà del comte de Laval. El manuscrit reprèn el text de Wace justament en la descripció de la font que feia ploure :

« […] il y a une fontayne nommée la fontayne de Bellenton, auprès de laquelle fontayne le bon chevalier Ponthus fist ses armes, ainsi que on peult le voir par le livre qui de ce fut composé »

.

L'autor, una persona amb coneixements, dona les fonts citant el conte de Pont i Sidoni del cavaller de Ponthus. A Hauts lieux de Brocéliande, Claudine Glot veu en aquest mapa la localització més antiga de Brocéliande identificada a les terres de Guy de Laval, senyor de Comper,[13] davant l'onada del romanticisme del segle XIX.

En aquesta època les grans famílies bretones tendien a magnificar la seva glòria reivindicant la possessió de terres artúriques, així el 1475 els Rohan afirmaven ser descendents d'Artur i posseir el castell de la Joiosa Guàrdia «on el rei Artur tenia el seu cor». Els Laval reconeixien en la seva terra de Brecilien el Brecheliant de Wace, inventant la «font màgica» i es proclamaven senyors de Brocéliande.[14]

Durant els segle XVIII i XIX els autors romàntics defensaren diverses localitzacions : l'abat de La Rue evoca el bosc de Lorge vora de Quintin,[15] Châteaubriand l'identifica a Bécherel, escrivint-ne :

« Au douzième siècle, les cantons de Fougères, Rennes, Bécherel, Dinan, Saint-Malo et Dol, étaient occupés par la forêt de Brécheliant ; elle avait servi de champ de bataille aux Francs et aux peuples de la Domnonée. Wace raconte qu'on y voyait l'homme sauvage, la fontaine de Berenton et un bassin d'or. »

.[16] Alguns autors, dels quals el més imaginatiu sembla Blanchard de la Musse, retrobaren el mapa dels Usemens de Brecilien datat el 1467, i situen la Tomba de Merlí i la vall sense retorn als voltants de Montfort i de Paimpont.[17] Des de la fi del segle XVIII,

« l'identification entre la forêt de Paimpont et Brocéliande constitue comme une sorte de vérité historique »

[18] i en 1835, el fet és gairebé unànime.

Cap els anys 1980 alguns autors com J.-C. Even o el professor J.-C.Payen per citar-ne alguns, comencen a posar-ho en dubte, posant Brocéliande a Huelgoat, a Paule, a la regió de Dol vora Normandia (que en aquesta darrera hipòtesi és contrària als texts més antics.).[19]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Matèria de Bretanya[modifica | modifica el codi]

  • Chretien de Troyes. Yvain ou le chevalier au lion. 
  • Paul Meyer. Brun de la Montagne, 1875. 
  • Merlin : roman en prose du XIIIe siècle, publ. avec la mise en prose du poème de Merlin de Robert de Boron d'après le manuscrit appartenant à Alfred H. Huth par Gaston Paris et Jacob Ulrich, Paris, Firmin-Didot, 1886.
  • Le Roman de Ponthus et Sidoine, éd. critique de Marie-Claude de Crécy, Genève, Droz, 1997, (ISBN 2600001956)
  • Claris et Laris, trad. en français moderne par Corinne Pierreville, Paris, H. Champion, Genève : diff. Slatkine, 2007, (ISBN 9782745315090)

Estudis[modifica | modifica el codi]

Obres de ficció[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Lupack, Alan. The Oxford guide to Arthurian Literature and Legend, (New York, NY: Oxford University Press USA, 2007), page 437.
  2. « Mil chent et soisante anz out de temps et d'espace/puiz que Dex en la Virge descendi par sa grace/quant un clerc de Caen, qui out non Mestre Vace/s'entremist de l'estoire de Rou et de s'estrasce/qui conquist Normendie, qui qu'en poist ne qui place/contre l'orgueil de France, qui encor les menasce/que nostre roi Henri la congnoissë et sace. »
  3. Com a exemples Web del País de Brocéliande, Oficina de turisme de Brocéliande o El centre arturià, situat a Comper-en-Brocéliande
  4. Deshayes, Albert. Le Chasse-Marée – Ar Men éd. Dictionnaire des noms de lieux bretons, 1999. 
  5. Aquesta és associada a algú de Saint-Symphorien, poble veí on s'hi han fet alguns descobriments arqueològics. És a prop de la font d'un aqüífer, i va ser el punt de sortida principal de l'aqüeducte romà de Carhaix, consagrat en una capella. La riera baixa fins Brécilien / Bressillien. Es pot veure que l'arrel celta *Bracu que designa als llocs humits va donar noms a Bray, Bresse, etc ... com es pot veure que hi ha un "bré" que denota la possessió feudal existent al lloc
  6. E.Faral l'identifica com la Bróceliande dels contes, ja que aquesta petita comuna del Morbihan va tenircerta importància en l'època carolíngia: el cartulari Landévennec esmenta el 818 que aquesta modesta vila fou visitada per Lluís el Pietós
  7. Anglade, Joseph. Société des Langues Romanes. Les Troubadours et les Bretons, 1929, p. 30. 
  8. « e cil devers Brecheliant/donc Breton vont sovent fablant/une forest mult longue e lee/qui en Bretaigne est mult loee »
  9. Brocéliande, sources anciennes, consultat el 02-06-2010.
  10. « Brecelianensis monstrum admirabile fontis »
  11. Bellamy, 1995
  12. Pelan, Margaret. L'influence de Wace sur les romanciers français de son temps, p. 56. , citat per A.-Y. Bourgès.
  13. Petit Futé. Le petit futé Bretagne, 2009, p. 621. ISBN 9782746923157. 
  14. A.-Y. Bourgès, Le Dossier hagio-historiographique des Rohan : de Conan à Arthur et de saint Meriadec à saint Judicaël, sn, 2007
  15. Abbé de la Rue. Recherches sur les ouvrages des bardes de la Bretagne armoricaine dans le Moyen Âge, 1815. 
  16. (citat per A.-Y. Bourgès)
  17. Le Goffic i Dupouy, 1990
  18. Markale, 1989pàg. 48
  19. L'especialista Goulven Péron va escriure que, malgrat tota la simpatia que ell pot sentir per la tesi normanda « ha se ser abandonada definitivament » (Goulven Péron, La légende de Lancelot du Lac en Anjou, Les Cahiers du Baugeois n°92, p.62) Text online

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]