Bruguerola

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Bruguerola
Illustration Calluna vulgaris0.jpg

Nuvola apps kuickshow.svg Accediu al Portal:Biologia

Estat de conservació
Classificació científica
Regne: Plantae
Divisió: Magnoliophyta
Classe: Magnoliopsida
Ordre: Ericales
Família: Ericaceae
Gènere: Calluna
Espècie: C. vulgaris
Nom binomial
Calluna vulgaris
(L.) Hull.[1]
Sinònims

Erica vulgaris L. (basiònim)[1]
Calluna vulgaris var. pubescens W.D.J.Koch Calluna vulgaris Salisb. [1802]
Erica vulgaris var. alba Weston
Calluna vulgaris var. hirsuta (Gray) Rouy [1908]
Calluna vulgaris var. condensata Lamotte [1881]
Calluna vulgaris var. alba (Weston) G.Don
Calluna sancta Gand. [1884]
Calluna sagittifolia var. hirsuta Gray [1821]
Calluna pyrenaica Gand. [1884]
Calluna oviformis Gand. [1875]
Calluna olbiensis Albert
Calluna erica var. condensata (Lamotte) Rouy [1908]
Calluna erica proles olbiensis (Albert) Rouy [1908]
Calluna erica proles beleziae (Rouy) Rouy [1908]
Calluna brumalis Gand. [1884]
Calluna beleziana Rouy [1895]
Calluna atlantica Seemen [1866]
Calluna alpestris Gand. [1884]
Ericoides vulgaris (L.) Merino [1906]
Erica vulgaris (L.) [1753]
Calluna sagittifolia Gray [1821]
Calluna erica DC.

La bruguerola, bronsa, xipell o sap (Calluna vulgaris) és l'única espècie del gènere Calluna de la família de les ericàcies. És un arbust que es pot trobar a gran part d'Europa encara que a la zona mediterrània no és massa freqüent. També la podem localitzar a altres zones com Àsia Menor (Turquia) i, més esporàdicament, al Marroc.[1] A Catalunya prolifera sobretot als Pirineus i als Prepirineus tot i que també és abundant a la zona de Les Gavarres. És una de les anomenades 38 Flors de Bach, remeis naturals per a les malalties físiques que, segons el Dr. Bach, tenien un origen emocional que no s'havia tractat. La bruguerola és en concret un remei per prevenir les emocions d'egocentrisme.

L'origen del nom genèric Calluna deriva de la paraula grega que significa "escombrar" ja que la planta s'utilitzava per fer escombres. El nom específic vulgaris prové de la paraula en llatí "comú".

Ecologia i distribució[modifica | modifica el codi]

La bruguerola és una planta que viu en brolles, landes i matollars. Creix en sòls acidòfils, no calcaris i assolellats. És més freqüent trobar-la a les landes seques i als clars dels boscos encara que tampoc és estrany trobar-la en zones opaques. Es pot localitzar des del nivell del mar fins als 2600 metres (estatge alpí), tot i que és més usual trobar-la en zones muntanyoses. La presència d'aquesta planta en un bosc representa un gran empobriment del sòl d'aquest.

Pot formar landes de gòdua (Sarothamnus scoparius) i bruguerola, on és la planta dominant, però també viu a brolles d'estepes i brucs (terra baixa), i particularment a l'estatge alpí, a les pinedes de pi negre, i a les landes de bàlec, o les de neret i nabiu, i fins i tot als prats alpins.

Distribució[modifica | modifica el codi]

És present a pràcticament tota Europa, de nord a sud i d'est a oest, i també a Sibèria, a l'Altai i a Turquia, com també al Marroc. S'ha naturalitzat a Austràlia, a Nova Zelanda (on ha esdevingut una espècie invasora), al Canadà i als EUA.[1] Als Països Catalans, s'estén pel nord del Principat, i al País Valencià es troba al massís del Penyagolosa, a la comarca de l'Alcalatén.[2]

Morfologia[modifica | modifica el codi]

Detall de la tija i les fulles

És un arbust que oscil·la entre els 20 i 100 cm d'alçada, sempre molt ramificat. La seva forma vital pot ser de tipus camèfit o nanofaneròfit depenent de la seva alçada. Tenen un tipus d'arrel fasciculada la característica de la qual és que les arrels secundàries creixen tant o més que la principal. La seva ramificació és simpòdica, és a dir, la tija principal té una gemma apical que actua només durant un any, són les gemmes més pròximes les que s'encarregaran de prolongar la tija a partir de llavors. La tija en si és de tipus llenyosa. La fulla de bruguerola és perenne, la seva forma és lanceolato-linear i la seva divisió del marge és entera. La seva mida oscil·la entre l'1 i els 3 mm de llarg, té la textura lleugerament carnosa i la inserció a la tija és de forma sèssil, d'aquesta manera la disposició de les fulles damunt la tija serà decussada: una davant de l'altra (en sentits oposats) i cada “pis” amb el següent, en la direcció oposada. Les fulles estan disposades de forma imbricada, sobretot a les branques estèrils, on es disposen en 4 files.[3] Tota la família de les ericàcies presenta una pilositat abundant que els dóna un tacte molt sovint aspre.

Detall de la flor
La flor

La flor és hermafrodita i presenta un cal·licle a la base format per entre 6 i 8 bràctees. El calze consta de 4 sèpals d'uns 3 o 4 mm, de color rosat (o rarament blanc), lliures i ovalats. La corol·la està formada per 4 pètals, és campanulada, fa uns 2 o 3 mm i és d'un color rosa viu. L'androceu consta de 8 estams on cada un té un filament rosat i una antera apendicular marró amb dos apèndixs blanquinosos i teques divergents d'àpex agut. El gineceu consta d'un pistil amb un ovari vermellós de 8 costelles previstes de pèl i un estil que acaba amb una superfície més o menys eixamplada anomenada estigma. Les inflorescències de la bruguerola són racemoses, espiciformes, terminals i multiflores.[4] Té un tipus de fruit simple denominat en càpsula d'1 a 2,5 mm que conté nombroses llavors el·lipsoides de 0,5 a 0,7 mm.[3]

Farmacologia[modifica | modifica el codi]

Les parts de la bruguerola que s'utilitzen com a droga són els extrems florits de la planta.[5][6]

Composició química[modifica | modifica el codi]

Els principis actius d'aquesta planta són:

  • Arbutina.
  • Hidroquinona.
  • Glucòsids flavonoides: quercitrina, miricitrina, kaempferol i taxifolina.[6]
  • Tanins: taninos catèquics (3-7%) com catequina i epicatequina. També proantocianidines oligomèriques.[6]
  • Triterpens. Àcid ursòlic (2.5%).[7]
  • Esteroids.[6]

Usos medicinals[modifica | modifica el codi]

La Comissió E del ministeri de sanitat alemany no ha aprovat cap ús per la bruguerola.[6][7]

Usos tradicionals[modifica | modifica el codi]

  • Per tractar l'artritis.[5]
  • En cas de diarrea.[5]
  • Les infusions s'utilitzen pels refredats, i sobretot, per les malalties de tipus reumàtic (possibles alteracions que pot sofrir la bufeta urinària i els ronyons).[8]
  • L'ús tòpic és freqüent per a les ferides, èczemes, úlceres, gingivitis o vulvovaginitis.[5][8]

Mode d'administració[modifica | modifica el codi]

Es fan servir infusions, extractes fluïds i secs, tintures i banys.

Via interna[modifica | modifica el codi]

1. Infusió: (1.5-3.0 g/250 ml/8 hores) Infondre 10 minuts (un litre al dia).[8][7]

2. Extracte fluid (1:1): 25-50 gotes, una a tres vegades al dia.[8][7]

3. Tintura (1:10): 50-100 gotes, una a tres vegades al dia.[8][7]

4. Extracte sec (5:1): 300 a 1.000 mg/dia.[8][7]

Via externa[modifica | modifica el codi]

1. Bany: 500 grams a l'aigua del bany.[7]

És recomanable realitzar tractaments discontinus (no més d'una setmana) per evitar el possible efecte hepatotòxic de les hidroquinones. També una ingesta adequada de líquid (fins a 2 litres diaris) per evitar la deshidratació del individu.[7]

Detall de la inflorescència

Accions farmacològiques[modifica | modifica el codi]

Destaca sobretot com a:

Contraindicacions[modifica | modifica el codi]

Hipersensibilitat a qualsevol component de la planta. Cal dosificar o evitar el seu ús en casos com la lactància, l'embaràs i els infants.

Lactància i embaràs[modifica | modifica el codi]

No és recomanable el seu ús durant l'embaràs o la lactància a causa del possible efecte hepatotòxic de les hidroquinones.[7] Durant l'embaràs només s'accepta el seu ús a falta de modes més segurs. S'ignora com afectar a la llet materna, per tant també es recomana suspendre'n l'administració durant la lactància o per contra, suspendre la lactància.[6]

Infants[modifica | modifica el codi]

A falta de coneixement sobre la seguretat i efectivitat de la bruguerola als infants, no se'n recomana l'ús als menors de 12 anys.[6][7]

Toxicitat[modifica | modifica el codi]

La toxicitat de Calluna vulgaris no està definida,[6] per això, la Comissió E recomana evitar el seu ús terapèutic fins que la seva efectivitat estigui suficientment documentada. Cal tenir en compte que aquesta planta està contraindicada en cas de gastritis o úlcera gastroduodenal.

Cultiu[modifica | modifica el codi]

Per cultivar la bruguerola són necessaris espais assolellats i poca aigua. És convenient que al començar i en finalitzar l'època de creixement, és a dir, a principi de primavera i a final d'estiu, s'hi afegeixi una mica d'adob orgànic. També cal tenir en compte que es pot veure afectada per fongs provocats per un excés d'humitat. La seva floració es troba entre principis de juliol a l'alta muntanya i ja entrada la tardor a la terra baixa. La bruguerola s'utilitza molt en jardineria com a planta ornamental.

Ús alimentari[modifica | modifica el codi]

Es pot destacar la qualitat de la mel que s'obté a partir del nèctar de les flors de bruguerola. La mel de bruguerola és utilitzada a nivell industrial i és un dels tipus que pot arribar a ser considerada, si la proporció del seu pol·len és suficient, mel monofloral.

Galeria d'imatges[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 GRIN 8605, al "Germplasm Resources Information Network" del Departament d'Agricultura dels EUA.
  2. Pascual, Ramon: Guia dels arbustos dels Països Catalans. Barcelona: Editorial Pòrtic, 1990, pp. 177-178.
  3. 3,0 3,1 Flora ibèrica
  4. Flors de Catalunya
  5. 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 The Complete German Commission E Monographs: Therapeutic Guide to Herbal Medicines
  6. 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 6,5 6,6 6,7 Consejo General de Colegios Oficiales de Farmacéuticos
  7. 7,0 7,1 7,2 7,3 7,4 7,5 7,6 7,7 7,8 7,9 Consejo General de Colegios Oficiales de Farmacéuticos
  8. 8,0 8,1 8,2 8,3 8,4 8,5 Vanaclocha, B. & Cañigueral, S. Fitoterapia: vademecum de prescripción. Ed. Masson, Edició 4a, 2003. Barcelona. (També disponible on-line )

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Font i Quer, Pius; Bolòs, Oriol de. Iniciació a la botànica. 2a. edició. Fontalba, 1979. ISBN 84-85530-08-X. 
  • Vanaclocha, B. & Cañigueral, S. Fitoterapia: vademecum de prescripción. Ed. Masson, Edició 4ª, 2003. Barcelona. (També disponible on-line )
  • Castroviejo et al., Flora iberica (1980-2008). CSIC. Madrid. (També disponible on-line )
  • Berdonces, Josep Lluís. Gran enciclopedia de las plantas medicinales: el dioscórides del tercer milenio. Ed. Tikal. Madrid, 1998. ISBN 843058496X. 
  • Font Quer, Pío. Plantas medicinales: El Dioscórides renovado 2a. edición. Península, 2000. ISBN 84-8307-242-4.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]