Buenaventura Durruti

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Buenaventura Durruti

Buenaventura Durruti
Naixement José Buenaventura Durruti Dumange
14 de juliol de 1896
Lleó (Castella i Lleó)
Defunció 20 de novembre de 1936 (als 40 anys)
Madrid
Ocupació Sindicalista i revolucionari anarquista
Signatura

José Buenaventura Durruti Dumange (Lleó, 14 de juliol de 1896Madrid, 20 de novembre de 1936) fou un sindicalista i revolucionari anarquista[1] espanyol.

Nascut a Lleó, va començar a treballar amb 14 anys a la seva ciutat natal, on era mecànic-ajustador i va treballar al sector ferroviari.

Els primers anys[modifica | modifica el codi]

El 1917, la Unió General de Treballadors (UGT) va organitzar una vaga en la qual Durruti va participar activament. El govern va cridar l'exèrcit per reprimir-la i hi van morir 17 treballadors, 500 persones en resultaren ferides i 2000 empresonades sense judici. A causa d'açò, Durruti va haver d'exiliar-se a França.

A l'exili, fins al 1920, va treballar de mecànic a París, però va ser convençut per anar a "La Rosa de foc" (Barcelona) per organitzar els treballadors barcelonins. A Barcelona s'afilià a la CNT (Confederació Nacional del Treball). El 1922 formà juntament amb Joan García Oliver i Francisco Ascaso el grup Los Solidarios, al qual se li imputà, un any més tard, l'assassinat del cardenal Juan Soldevila y Romero, produït com a represàlia de l'assassinat de Salvador Seguí. Va fugir a l'Argentina, l'Uruguai i altres països llatinoamericans i europeus. El juny del 1926, amb Ascaso i Gregorio Jover Cortés, intentaren, sense èxit, assassinar Alfons XIII i foren empresonats durant 6 mesos.

El 1931 tornà a Espanya i es va integrar a la Federación Anarquista Ibérica de la CNT-FAI —bel·ligerant amb la II República— i que participà en les insurreccions de 1932 i 1933.

La seva actuació en la Guerra Civil Espanyola[modifica | modifica el codi]

Retrat al front.

En esclatar la Guerra Civil el 1936 va ser un dels principals protagonistes dels successos revolucionaris de juliol, formant part del grup "Nosotros" (successors de "Los Solidarios") en la direcció de la defensa de la ciutat de Barcelona, en la qual va morir el seu company de tota la vida Francisco Ascaso per un tret procedent del bàndol nacional.

El 20 de juliol, ja derrotat l'alçament a Barcelona i sent la CNT qui controlava la situació, sobretot després d'apoderar-se de les armes de la caserna de Sant Andreu de Palomar, els seus principals dirigents van tenir una entrevista amb el president de la Generalitat catalana, Lluís Companys. En una segona entrevista l'endemà, després del ple de Federacions locals de la CNT, Durruti juntament amb altres principals dirigents de la CNT, van proposar nomenar un Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya, sent acceptat per les altres organitzacions. Aquest comitè (format per llibertaris, republicans nacionalistes i marxistes) es va convertir en el veritable poder a Catalunya, ratificant la Generalitat posteriorment el que es decidia.

Cansat Durruti de les disputes internes i el desgast a causa del fet de trobar-se en una guerra civil, del Comitè de Milícies Antifeixistes (de la qual era cap del departament de transports) va decidir passar al front amb el bàndol republicà, començant per alliberar dels nacionals Saragossa que era, després de Barcelona, un altre gran nucli urbà anarquista. Es va formar llavors la famosa Columna Durruti, que va prendre rumb a Saragossa amb escàs subministrament d'armes i artilleria,[2] pel que va haver de limitar-se a prendre els pobles per on passava. En ells els camperols es veien lliures per a fer la revolució: els terratinents eren expropiats de les seves terres, les quals eren col·lectivitzades, s'abolia la propietat privada i s'instaurava el comunisme llibertari.[3] El novembre d'aquell any va marxar a Madrid amb la seva columna a contenir l'ofensiva de les tropes revoltades (batalla de Madrid).

La mort[modifica | modifica el codi]

Làpida i tomba de Buenaventura Durruti al Cementiri de Montjuic (Barcelona).

Quan es trobava en les proximitats de l'Hospital Clínic de Madrid (ocupat pels revoltats) va ser ferit mortalment per un tret la procedència del qual no està gens clara, existint diverses hipòtesis sobre l'origen de la bala que el va ferir. Mentre algunes versions afirmen que va ser disparada accidentalment per la seva pròpia arma anomenada "naranjero" (versió espanyola del sub-fusell Schmeisser MP28 II), unes altres apunten que va poder ser assassinat per agents estalinistes. La versió de l'accident és bastant versemblant, puix que el citat model de sub-fusell mancava de mecanisme de seguretat i podia disparar-se per un simple cop de la culata contra el terra. Joan García Oliver, company de Durruti des dels temps de "Los Solidarios" i que va ser la persona que va acompanyar Durruti al front de Madrid viu i que el va acompanyar de tornada a Barcelona mort, ens explica al seu llibre autobiogràfic El eco de los pasos que mai va voler creure's aquesta història, perquè Durruti mai en la seva vida va usar un naranjero, utilitzava una pistola, i que tampoc apareix mai amb aquesta arma a les fotografies, tot recordant que Durruti es feia acompanyar permanentment per un fotògraf i un metge.

Segons Abel Paz, anarquista i biògraf de Durruti, la bala li va entrar per darrere, amb la qual cosa, per molt perillosos que fossin els naranjeros, era difícil sostenir la teoria de l'accident.[4] Així mateix, el posterior assassinat d'Andreu Nin, cap del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), partit marxista-leninista de caràcter antiestalinista, per part de l'NKVD, abona la sospita que Durruti també va ser assassinat pel règim de l'URSS.[5]

Durruti a la literatura i el cinema[modifica | modifica el codi]

Buenaventura Durruti és una de les grans referències de l'anarquisme espanyol. Existeix abundant literatura sobre la seva figura, sent l'estudi més significatiu l'obra del militant i estudiós de l'anarquisme Abel Paz Durruti en la revolución española (Madrid, Fundación Anselmo Lorenzo, 1996), amb un estudi de J.L. Gutiérrez Molina. És una biografia escrita per Abel Paz de la que es publicà la primera edició el 1978 amb el títol de Durruti: el proletariado en armas (en català Durruti: el proletariat en armes) encara que anteriorment ja havien estat publicades diverses traduccions, la primera d'elles al francès l'any 1972. El llibre es divideix en quatre parts, el rebel (1896-1931), el militant (1931-1936), el revolucionari (19 de juliol a 20 de novembre de 1936) i un epíleg sobre les morts de Durruti.

L'any 1999, Paco Poch - Mallerich Films va coproduir amb una productora francesa un film anomenat Buenaventura Durruti, anarquista, que seguia els assajos de la companyia teatral Els Joglars sobre els últims dies de la figura de Durruti.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Alexander, Robert J. Robert J. Alexander (en anglès). Janus Publishing Company Lim, 1999, p.744. ISBN 185756412X. 
  2. Abad de Santillan, Diego. Historia y vigencia de la construccion de un proyecto libertario (en castellà). Anthropos Editorial, p.84. 
  3. Rincon Serrano, Alfonso. Flores de guerra (en castellà). Ecobook, 2010, p.205. ISBN 8496877396. 
  4. Paz, Abel. Durruti: Durruti en la revolución española (en castellà). Laia, 1986. ISBN 8476680414. 
  5. Roca, Juan Manuel; Álvarez Escobar, Iván Darío. Diccionario anarquista de emergencia (en castellà). Norma, 2008, p.167. ISBN 9584507729. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]