Cànon digital
 |
A aquest article li manca una segona llegida per acabar de revisar la traducció. Col·laboreu-hi! |
El cànon digital o cànon per còpia privada és una taxa aplicada a diversos mitjans de gravació i la recaptació reben els autors, editors, productors i artistes, associats a alguna entitat privada de gestió de drets d'autor, com a compensació per les suposades còpies que es podrien fer dels seus treballs en l'àmbit privat. En alguns països, aquestes còpies estan reconegudes pel dret de còpia privada, mentre que en altres infringeixen la normativa de dret d'autor.
Entre els països de parla hispana, el cànon digital s'aplica a Espanya, establert pel Reial Decret Legislatiu 1/1996, de 12 d'abril, pel qual s'aprova el Text refós de la Llei de Propietat Intel·lectual. També està vigent a Paraguai, a través d'una llei el 1998 que va ser reglamentada el 2011, i a Perú, mitjançant d'una llei de 2003 reglamentada el juliol de 2004.
Hi ha algun tipus de cànon digital en la majoria dels països membres de la Unió Europea (tots excepte el Regne Unit, Irlanda, Xipre, Luxemburg, i Malta ), i Canadà.
En Argentina es va discutir el 2011 un projecte per imposar un gravamen (anomenat "dret de remuneració"), que afectaria a dispositius d'emmagatzematge i reproducció digital. El projecte va rebre un fort rebuig a les xarxes socials i no ha prosperat. el 2010 va sorgir un projecte en Mèxic, que va ser retirat. En Xile es discuteix des de 2004 sobre la possibilitat d'implementar el cànon.
Taula de continguts |
El cànon digital a Espanya [modifica]
La taxa es va incorporar per primera vegada en la legislació espanyola en la Llei 22/1987, de 11 de novembre, de propietat Intel·lectual, que va introduir el dret a realitzar còpies privades. [1]
El 18 de desembre de 2007, es va començar a aplicar el cànon a les gravadores de CD i DVD, als MP3 i MP4, als telèfons mòbils i als PDA, entre d'altres dispositius capaços d'emmagatzemar o reproduir El Govern fixa un cànon digital de 3,15 euros per MP3 i MP4 i de 1,5 per als mòbils amb reproductor], 18 de desembre de 2007 </ref> tot això com resultat d'un nou acord entre les entitats de gestió de drets de propietat intel·lectual (amb la SGAE al capdavant) i ASIMELEC. Això va provocar una gran polèmica en resultar evident que aquests suports es fan servir amb freqüència per a altres fins aliens a la còpia privada, i perquè aquest acord es va negociar sense la participació ni presència de consumidors i autoritats. En general, es tracta d'una llei impopular, interpretada pels usuaris com un intent "injust" de compensar les companyies discogràfiques del perjudici que els suposa l'obtenció gratuïta d'obres artístiques sense l'obtenció del lucre que legalment els correspon.
Anul·lació [modifica]
El 24 de març de 2011, la Audiència Nacional va anul·lar l'ordre que regula el cànon digital. El motiu és que per ser un reglament en depenen uns tràmits relacionats amb memòries justificatives i econòmiques que no es van realitzar. [2][3][4] El 12 de juliol de 2011 el Congrés dels Diputats vota favorablement una proposició no de llei que insta el Govern a la supressió d'aquest cànon ia la seva substitució per una altra fórmula de compensació a autors i propietaris de continguts que es s'ajusti més a les còpies i ús realment efectuats.[5]
Referències [modifica]
- ↑ Ley 22/1987, de l'11 de novembre, de Propietat Intel·lectual
- ↑ «La Audiència Nacional anul·la l'ordre que regula el cànon digital». [Consulta: 24 de marzo de 2011].
- ↑ «El cànon digital, anul·lat: "Cultura Indústria han de moure fitxa"». [Consulta: 24 de marzo de 2011].
- ↑ «/// (Avanç) l'audiència nacional anul·la el cànon digital». [Consulta: 24 març 2011].
- ↑ Congrés vota a favor de la supressió del cànon digital
