Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria
El Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI) és una associació política i social, que fou fundada el 1903 a Barcelona per un grup de dependents de comerç i d'oficines (anomenats despectivament saltataulells) de tendència política catalanista.[1]
Fou inscrita com a "obrera" per tal d'evitar imposts. Segons els seus estatuts, la finalitat d'aquesta entitat era agrupar els dependents del comerç i de la indústria per aconseguir el millorament moral, cultural, físic i material dels associats, d'acord amb els principis autonomistes i d'una sana i convivent catalanitat. Aleshores admetia socis protectors per tal d'ajudar les Escoles Mercantils Catalanes, que feien les classes en català. En els primers anys, la secció de propaganda seguia les directrius de la Lliga Regionalista i participava en tots els actes cívics i esportius, però després es radicalitzà i se'n distancià. Des del 1912 editava la revista Acció.[2]
Alhora, el juliol de 1910 s'hi creà la Secció Permanent de Relació i Treball i sota l'empenta i organització d'aquesta secció, comença a dirigir les reivindicacions i la confluència de les societats obreres de dependents mercantils de Barcelona, com la campanya del 1912-1913 pel tancament dels establiments a les 8 del vespre, la campanya pel descans dominical, o la campanya de 1914 per fixar la jornada de treball en 10 hores i la supressió de l'internat, que culminaria en la Primera Assemblea de Dependents de Catalunya (1913) i en la constitució de la Federació de Dependents de Catalunya (gener de 1921).
El 1917 tenia uns 10.000 socis. Aleshores el seu president, Josep Puig i Esteve, fou elegit regidor de Barcelona per la Lliga Regionalista. Poc abans de la proclamació de la Dictadura de Miguel Primo de Rivera, hi fou signat al seu local el primer pacte Galeusca l'11 de setembre de 1923.
Miguel Primo de Rivera clausurà el CADCI, processà sota l'acusació de separatisme els dirigents de la secció de propaganda i s'emparà de la seu social de la rambla de Santa Mònica, on s'instal·là el Sindicat Lliure, i que va recuperar el 1931. Fou pedrera de joves activistes catalans com Jaume Compte i Canelles, Abelard Tona i Nadalmai i Jordi Arquer i Saltor.
Quan es proclamà la Segona República Espanyola es decantà políticament per Esquerra Republicana de Catalunya i el seu president, Francesc Xavier Casals i Vidal, fou nomenat conseller de Treball i d'Assistència Social el 1932. Un grup de socis del centre participà en els fets del sis d'octubre de 1934; s'atrinxeraren a la seu de la rambla Santa Mònica i en foren desallotjats a canonades per l'exèrcit. Hi moriren Jaume Compte i Canelles, Manuel González Alba i Amadeu Bardina.
El 1936 en fou nomenat president Pere Aznar i Seseres, diputat a les corts republicanes pel Partit Català Proletari. Durant la Guerra civil espanyola la secció de treball s'adherí a la Unió General de Treballadorsen una assemblea plena de irregularitats. Quan les tropes de Franco ocuparen Barcelona el 1939, confiscaren el local del CADCI confiscant tot el seu fons documental i la biblioteca, hi instal·laren un hospital. Tot i que el 1939 no va ser inclòs en la Ley de Responsabilidades Políticas, per un decret del 31 de gener de 1944 s'ordenà la transferència de la seu social del CADCI, aleshores en poder de la Falange Tradicionalista y de las JONS (hi havia la seu del Frente de Juventudes), al Ministeri de l'Exèrcit. El CADCI es manté a l'exili de Santiago de Chile de la ma de Pere Aznar President del CADCI des de 1939, signant les diferents renovacions del pacte Galeuska, primer a Mèxic (1944) i després a Buenos Aires(1947).
Després del franquisme hi hagué alguns intents frustrats de reconstruir el CADCI, i finalment el gener de 1979 es va inscriure el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria, Entitat Obrera. El CADCI te una feina titànica en la seva reclamació dels seus drets patrimonials i morals, per aquesta raó durant el primer govern de Jordi Pujol i en presencia del conseller de treball Farreres, el CADCI i la UGT de Catalunya signen un acord de col·laboració per tornar a la seva seu de Rambla Santa Monica i suport logístic per tornar el CADCI al joc que li pertoca. El 2007 va fundar amb la UGT de Catalunya la Fundació Catalunya Comerç, per tal de promoure i defensar els interessos dels treballadors del comerç, i assolí uns 3.000 socis. L'any 2009 signen un acord de col·laboració amb PIMEC i amb el CCN reforçan la seva presència amb el teixit del comerç català. Com a fet important remarquem la cesió del fons documental del CADCI de la ma del seu preident Josep M. Andreu I Torres i el Conseller de Cultura Joan M. Tresserras incautat per el franquisme, al Arxiu Nacional de Catalunya (el mes important com entitat privada).El CADCI del segle XXI és una entitat independent i autònoma que manté l'essència de la seva fundació i com diu els seus estatuts fundacionals no es ni un sindicat ni formació política, som una entitat transversal que continua defensant el comerç català com a fet diferencial, el centre és un lobbing de pressió que busca l'excel·lència.
El local de rambla Santa Mònica és actualment la seu central de la Unió General de Treballadors de Catalunya, i una placa recorda la mort de Jaume Compte, Manuel González Alba i Amadeu Bardina.
Presidents del CADCI [modifica]
- 1903 Carles Font i Rovira
- 1904 Martí Castañeda
- 1905 - 1908 Josep Bordas de la Cuesta
- 1909 - 1916 Josep Puig i Esteve
- 1916 - 1919 Rafael Pons i Farreras
- 1919 - 1921 Joan Torrens i Dagès
- 1921 - 1932 Francesc Xavier Casals i Vidal
- 1932 - 1934 Manuel Juliachs i Mata
- 1934 - 1936 Jaume Cardús
- 1936 - 1977 Pere Aznar i Seseres
- 1977 Joaquim Núñez i Roig
- 1977 - 2000 Lluís Urpinell i Joan
- 2000 - 2007 Agustí Barrera i Puigvi
- 2007 - Josep Maria Andreu i Torres
