Ca l'Aranyó
 | ||||
|---|---|---|---|---|
| ||||
| Dades | ||||
| Tipus | Fàbrica  | |||
| Arquitecte | Josep Marimon i Cot | |||
| Construcció | 1872 | |||
| Característiques | ||||
| Estil arquitectònic | arquitectura del ferro | |||
| Localització geogràfica | ||||
| Entitat territorial administrativa | el Parc i la Llacuna del Poblenou (Barcelonès) | |||
| Localització | Llacuna, 123-127, Roc Boronat, 134-140, Tànger, 101-135 | |||
| ||||
| Bé cultural d'interès local | ||||
| Id. IPAC | 40086 | |||
| Id. Barcelona | 2977 | |||
Ca l'Aranyó és una antiga fàbrica situada a la cantonada dels carrers de Tànger i Llacuna, al barri del Poblenou de Barcelona i està catalogada com a Bé Cultural d'Interès Local.[1]
Descripció[modifica]
El conjunt, tot envoltat d'una tanca feta de maó vist, està format per l'edifici principal (aïllat i pròxim a la cantonada Llacuna-Tànger), una nau adossada a la tanca del carrer de Tànger i diferents elements situats a l'interior d'entre els quals destaca la xemeneia troncocònica.[2]
L'edifici principal, de planta baixa, dos pisos i golfes, i té la coberta de teula resolta amb mansardes. Segueix el model de fàbrica de pisos o manxesterià, on hi ha diferents elements típics de l'arquitectura industrial europea: l'obra de maó, finestres en mansarda, caps dels tirants de forja, repetició homogènia dels elements.[2] Hi destaquen les solucions estructurals i constructives per aconseguir plantes diàfanes i en què apareixen els elements prefabricats de fosa, que s'adapten a l'estructura portant formada per encavallades i corretges d'acer laminat fabricades per la Fundició Girona del Poblenou.[2][1] Segons Martí Checa i Xavier Basiana, «el resultat és un edifici en alçada que sintonitza dos estils: un d'anglès, utilitzat en la imatge externa i en els elements estructurals, i un de català en la tècnica constructiva».[3]
Història[modifica]
Propietat de Claudi Aranyó i Aranyó i Albert Escubós, es dedicà a la fabricació de filats i teixits,[4] amb el sistema anglès Bradford i tenia una caldera de vapor Alexander.[2] L'edifici va ser obra del mestre d'obres Josep Marimon i Cot,[5] segons un projecte de l'empresa britànica Prince Smith and Son, de Keighley (Anglaterra), que va proporcionar plànols, estil arquitectònic, maquinària, estructura i tècnics, i fou construït entre el 1873 i el 1874.[2]
La fàbrica va ser objecte de reformes per l'arquitecte Joaquim Vilaseca quatre vegades (1933, 1943, 1947 i 1950),[6] fins que al 1984 l'empresa Aranyó i Cia SA va decidir tancar-la.[2] Després d'un intent frustrat de convertir-la en museu de la moto, el 2004 va ser acordat el seu destí com a departament audiovisual de la Universitat Pompeu Fabra i ha estat restaurada com a part del centre direccional 22@.[6]
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 «Ca l'Aranyó». Catàleg de Patrimoni. Ajuntament de Barcelona.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 «Ca l'Aranyó». Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Direcció General del Patrimoni Cultural.
- ↑ Basiana, Checa Artasu i Orpinell, 2000, p. 50.
- ↑ Sòria i Bascompte, Roger. Històries, símbols, mites i llegendes sobre la mort, 2006, p. 35 [Consulta: 8 octubre 2014].
- ↑ «Claudio Arañó i Arañó sol·licita construir un efici industrial al carrer d'Alí Bei de Sant Martí de Provençals». Obres particulars 304/1873. AMSDM, 23-04-1873.
- ↑ 6,0 6,1 DDAA. El Poblenou en 135 veus. Barcelona: Arxiu Històric del Poblenou, 2005, p. 8. ISBN 978-84-609-4966-4.
Bibliografia[modifica]
- Basiana, Xavier; Checa Artasu, Martí; Orpinell, Jaume «Ca l'Aranyó». Barcelona, ciutat de fàbriques. Nau Ivanov, 2000, pàg. 50-51.
- Cabana, Francesc «Els Arañó». Fàbriques i empresaris. Els protagonistes de la Revolució Industrial a Catalunya. Enciclopèdia Catalana, 1992.
Enllaços externs[modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ca l'Aranyó |
- «Ca l'Aranyó-UPF Camps Poblenou». Pobles de Catalunya. Guia del Patrimoni Històric i Artístic dels municipis catalans. Fundació per a la Difusió del Patrimoni Monumental Català.