Casa de l'Ardiaca
La Casa de l'Ardiaca es troba al mig del Barri Gòtic de Barcelona a tocar de la catedral de Santa Eulàlia.
L'estructura, globalment, és de caràcter gòtic flamíger, encara que els detalls esculturals continguin motius del renaixement italià.
S'hi entra pel carrer de Santa Llúcia núm. 1. Al llarg dels anys ha sofert diverses remodelacions i ara es troba integrada amb la Casa del Degà, un palau renaixentista que toca al pla de la Catedral.
Originària del segle XII, va ser reformada per Lluís Desplà i d'Oms (1444-1524), ardiaca major de Barcelona i president de la Generalitat, a l'estil dels palaus contemporanis (1510).
El pati no es va poder construir al centre de l'edifici, seguint els cànons de l'època, perquè no hi havia prou espai en estar tocant la muralla romana, i es va situar a l'entrada. D'aquesta reforma destaca la porta de la planta noble.
L'any 1870 va ser comprada en subhasta per Jordi Altimira. Aquest, juntament amb Josep Garriga, va ser l'artífex de la gran remodelació de l'edifici en unir-lo a la veïna Casa del Degà. Això va suposar l'alteració i el trasllat de nombrosos elements originals. El pati es va convertir en claustre en aquestes reformes.
Posteriorment, el 1895, passa a ser la seu del Col·legi d'Advocats de Barcelona, que el 1902 encarregarà a Lluís Domènech i Montaner la decoració de l'edifici. La bústia modernista de la façana la va afegir Domènech i Montaner i és obra d'Alfons Juyol.[1]
Finalment, el 1920 passa a ser propietat de l'Ajuntament de Barcelona, i des de 1921 és la seu de l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. L'adequació de l'edifici per a aquesta funció fou dirigida per Josep Goday a partir del plantejament de Duran i Sanpere, i Santiago Marco es va encarregar de la decoració.
Va ser declarat Bé Cultural d'Interès Nacional el 27 de desembre de 1924.
La muralla romana original és visible des de l'interior de l'edifici, a la planta baixa, així com els arcs d'entrada a la ciutat dels dos ramals de l'aqüeducte que portava l'aigua a la ciutat en aquella època.
Al pati hi ha una gran palmera i la font que el dia de Corpus Christi es guarneix amb l'ou com balla. El ceramista Josep Roig va pintar i coure les rajoles típicament noucentistes que decoren la part baixa del pati i l'arrambador de l'escala des de la dècada de 1920.
Referències[modifica]
- ↑ «Casa de l'Ardiaca». Monuments i llocs d'interès cultural. Generalitat de Catalunya. [Consulta: 12 d'abril de 2012].
Bibliografia[modifica]
- «La Casa de l'Ardiaca». A: Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Guia. Ajuntament de Barcelona, 1995, p. 11-22. ISBN 8476097530.
- Durán i Sanpere, Agustí. La Casa del Arcediano y el Archivo Histórico de la ciudad (en castellà). Librería de Francisco Puig, 1928.
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Casa de l'Ardiaca |
Coord.: 41° 23′ 02.55″ N, 2° 10′ 32.07″ E / 41.3840417,2.1755750
