Calàbria

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Pel que fa a l'ocell d'aquest nom, vegeu Calàbria (ocell).
Regió de Calàbria
Bandera de Calàbria Escut de Calàbria
(En detall) (En detall)
Italy Regions Calabria Map.png
País:
• Capital:
• Municipis:
Itàlia
Catanzaro
409
Superfície 15.081 km²
Població 
  • Densitat
2,007,392 hab.
133,11 hab/km²
Coordenades nd

Calàbria (en calabrès: Calàbbria, en grecano o griko: Calavría, en grec: Καλαβρíα, en albanès Kalabria), és una regió d'Itàlia meridional. La capital, des que fossin introduïdes les regions, el 1970, és Catanzaro i la seu del consell regional és Reggio, que també és la ciutat més gran de Calàbria.

Orografia[modifica | modifica el codi]

És una regió accidentada per l'extrem meridional de l'Apení i amb elevacions que oscil·len entre 1 800 i 2.300 m. La costa és, en general, retallada a la vora de la mar Tirrena i baixa i pantanosa a la vora de la mar Jònica, i ni l'una ni l'altra presenten bons ports naturals. Hi són freqüents els moviments sísmics violents. El clima és mediterrani a les àrees baixes i mitjanes; a les parts altes les temperatures són ostensiblement baixes, i les precipitacions —molt sovint de neu— són d'uns 1.400 mm anuals. La vegetació natural s'esglaona des de la Mediterrània occidental al nivell de la mar fins a les pastures alpines i els boscs de les altures, en especial al massís de la Sila (castanyers, faigs i coníferes).

Població[modifica | modifica el codi]

El poblament és predominantment rural, i s'hi combinen l'explotació agrícola dispersa o masseria i els grans pobles de jornalers. La població ha crescut lentament en els temps moderns, a causa del migrat desenvolupament dels recursos naturals, l'antic domini de la malària, la freqüència dels terratrèmols, les poques facilitats de comunicació i l'emigració cap a altres regions d'Itàlia (Laci, Piemont i Llombardia) i del món, especialment als EUA. Els nuclis urbans principals són Reggio, Crotona, Catanzaro i Cosenza.

Organització administrativa[modifica | modifica el codi]

Províncies de Calàbria.

S'ha produït una forta emigració cap al nord del país i la població actual és de 2.009.458 habitants (30 de juny del 2010) i té una densitat de població de 133,26 hab./km².

La capital és Catanzaro, que té 93.265 habitants (2010), però la ciutat més gran és Reggio Calabria, amb 186.077 habitants. Altres ciutats amb més de 50.000 habitants són: Lamezia Terme (71.107 h.), Cosenza (69.827 h.) i Crotona (61.529 h.).

Calàbria està dividida en cinc províncies:

Província Població
Província de Catanzaro 368.318
Província de Cosenza 734.260
Província de Crotona 174.076
Província de Reggio di Calabria 565.813
Província de Vibo Valentia 166.760

Economia[modifica | modifica el codi]

L'agricultura és el recurs més important (sobretot cítrics, i també blat, oliveres, vinya, arbres fruiters i farratge). La petita propietat domina al litoral tirrènic, mentre que la resta és en bona part regió de latifundi, i continua essent la regió més pobra de la península Itàlica. Altres activitats primàries són la pesca, la sericicultura i l'explotació de la sal gemma i del sofre. La industrialització és molt endarrerida, bé que últimament hi han estat instal·lades nombroses plantes hidroelèctriques. El nucli industrial més important és Crotona. Com a ports destaquen Reggio i Crotona.

Història[modifica | modifica el codi]

Vegeu també: Calàbria (regió històrica)

Ja era habitada des del paleolític, i fou colonitzada pels grecs al segle VIII aC, els quals fundaren Reggio, Síbaris, Crotona, etc. Conquerida per Roma (segle III aC), tingué un període d'intensa activitat econòmica, a causa de la importància dels seus productes agrícoles.

Adscrita a l'imperi Bizantí (mitjan segle VI), rebé el nom de Calàbria al s VII, i fou objecte d'una intensa hel·lenització.

Període musulmà[modifica | modifica el codi]

Killawriya fou el nom que els àrabs van donar a la península de Calàbria.

Els primers musulmans que s'hi van costar venien segurament d'al-Andalus i recorrien la costa atacant on veien possibilitat i emportant-se botí. Encara que no se'n saben les dates o detalls d'aquestos atacs, ja s'havien produït abans que Asad ibn al-Furat desembarqués a Sicília el 827.

El primer atac important fou el 839/840 (225 de l'hègria). El 842/843 fou ocupada Messina i això va facilitar les incursions musulmanes des de Sicília. Moltes ciutats de Calàbria foren saquejades i algunes fins i tot assetjades per força temps. Tota la península era un territori poc segur sotmès a aquest tipus d'incursions.

La situació va durar força temps fins que els bizantins van decidir posar-hi fi i va enviar a Nicèfor Focas amb una flota; el 885/886 el general bizantí va causar moltes baixes als musulmans; però els sarraïns es van reorganitzar i van passar al contraatac i en els següents tres anys es va organitzar a Sicília una flota que havia d'atacar Calàbria. El 888 els musulmans van iniciar les operacions i després d'un temps de tanteig es va lliurar la batalla de Milazzo en què la flota imperial bizantina fou destruïda. Reggio fou saquejada i l'interior va tornar a ser objecte de constants incursions.

L'emir aglàbida Abu-Ishaq Ibrahim ibn Àhmad (875-902) sembla que a causa d'una malaltia mental va canviar el caràcter progressivament i va esdevenir un dèspota que cometia tota mena de crueltats i abusos. Després de diverses revoltes va abdicar en favor del seu fill Abul Abbas Abd Allah II ben Ibrahim el 18 d'octubre del 902; el seu fill era a Sicília i fou cridat a Ifriquiya. Abu-Ishaq Ibrahim (Ibrahim II), vestit a la manera dels ascetes penedits i rodejat dels ahl al-basair, va anar a combatre a Itàlia del sud (on la seva arribada va provocar el pànic) amenaçant d'anar a conquerir Bizanci via Roma; però tot seguit va buscar el martiri als murs de Cosenza on efectivament va morir el 23 d'octubre del 902. Això va coincidir en el moment més fort de les incursions sarraïnes.

Les incursions importants no es van reprendre fins al temps del kàlbida al-Hasan ibn Ali que va conquerir altre cop Reggió (950) on va construir una mesquita (que va quedar destruïda el 954) i va arribar fins a Gerace i Cassano allo Ionio. En una segona campanya el 952 va derrotar als bizantins a la rodalia de Gerace que fou assetjada; l'emperador Constantí VII va haver d'acceptar el pagament per les ciutats de Calàbria d'un tribut a l'emir de Sicília. Però el 956 els bizantins reconquerien Reggió, i avançaven cap a Sicília. Finalment es va signar una treva el 960.

Atacs menors per un costat i altre van seguir fins al 982 quan l'emperador Otó II va decidir atacar al mateix temps a bizantins i musulmans; en aquestes circumstàncies, grecs i musulmans es van donar un cert suport un a l'altra. Otó II fou derrotat davant Stilo, prop de Crotona, el 14 de juliol del 982, i va haver de fugir, però els musulmans no van treure profit de la victòria però la mort de l'emir, doncs el fill i successor va optar per una prudent retirada.

Edat mitjana[modifica | modifica el codi]

Encara van seguir les incursions durant un segle. El 1005 una flota pisana en va destruir una de sarraïna a Reggió. Finalment els musulmans foren definitivament eliminats pels normands el 1060, i aquests la integraren al regne de Sicília.

La decadència iniciada sota els bizantins prosseguí al llarg de l'Edat mitjana. Pere II de Catalunya-Aragó, després d'alliberar Sicília, envaí els territoris calabresos sotmesos a Carles d'Anjou i ocupà Reggio (1283). El català Guillem Galceran de Cartellà fou nomenat governador de Calàbria (1286). Jaume el Just continuà la lluita contra els angevins, puix que Calàbria formava part del Regne de les Dues Sicílies; però, per la pau d'Anagni (1295), es comprometé a tornar a Carles II d'Anjou les terres i els castells calabresos que tenia en poder seu. La proclamació d'un rei de la dinastia catalana, Frederic de Sicília (1296), prolongà les hostilitats fins a la pau de Caltabellotta (1302). Finalment (1421) la reina Joana II de Nàpols proclamà Alfons IV de Catalunya-Aragó com a duc de Calàbria i, en ésser coronat rei, reincorporà Calàbria a la corona de Nàpols i de les Dues Sicílies i hi nomenà un virrei.

Edat moderna[modifica | modifica el codi]

En morir el seu fill Ferran I (1494), Nàpols fou ocupada per Carles VIII d'Anjou; però el rei Ferran II, ajudat per un estol català comandat per Galceran de Requesens, desembarcà a Calàbria i recuperà el regne. Ferran el Catòlic de Catalunya-Aragó, que pel tractat de Granada (1500) s'havia repartit el regne de Nàpols amb Lluís XII de França i s'havia adjudicat Calàbria, hi envià el seu general Gonzalo Fernández de Córdoba, que en una espectacular campanya ocupà Nàpols (1503), proclamà rei Ferran II i envià captiu a València el primogènit Ferran d'Aragó, duc de Calàbria. Aquesta situació fou terreny propici per a les revoltes, de les quals cal esmentar la del 1459, dirigida pel noble català Antoni de Centelles, casat amb Enrichetta Ruffo, d'antiga família calabresa, i la del 1599, dirigida per Tommaso Campanella, que intentava d'implantar una república teocràtica perfecta.

Època contemporània[modifica | modifica el codi]

Les guerres i les revoltes agreujaren una situació ja perjudicada pels terratrèmols, la malària i la manca de comunicacions i originaren un bandolerisme endèmic. Les greus tensions entre la noblesa i els camperols foren aprofitades per la facció reaccionària del cardenal Ruffo, que pel febrer del 1799 organitzà una insurrecció camperola contra la República Partenopea. L'ocupació napoleònica (1806-1810) no gaudí del favor popular, malgrat l'abolició legal del feudalisme.

El segle XIX visqué una gran agitació per part del moviment carbonari i patriòtic; pel maig del 1848 es produí un primer aixecament antiborbònic, i el 1860 un altre, aprofitat per Giuseppe Garibaldi, el qual hi desembarcà el 20 d'agost per dirigir la lluita. Pel desembre del 1861 hi desembarcà el general català Josep Borges per restaurar el rei de Nàpols Francesc II, però fou vençut i afusellat. Integrada al regne d'Itàlia, formà una de les regions més endarrerides en el marc del subdesenvolupament del Mezzogiorno, situació agreujada per la màfia local ('ndranghetta). L'elecció de Catanzaro com a capital de la regió (juny del 1970) produí greus avalots a Reggio de Calàbria, que es considera amb el dret exclusiu de la capitalitat, i també a Catanzaro.

Referències[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Calàbria

Coord.: 39° 00′ N, 16° 30′ E / 39.000,16.500