Calcofil·lita
 Calcofil·lita | |
|---|---|
  | |
| Fórmula química | Cu18Al₂(AsO₄)₃(SO₄)₃(OH)27·33(H₂O) |
| Epònim | coure i fulla |
| Classificació | |
| Categoria | arsenats |
| Nickel-Strunz 10a ed. | 08.DF.30 |
| Nickel-Strunz 9a ed. | 8.DF.30 |
| Nickel-Strunz 8a ed. | VII/D.20 |
| Dana | 43.5.14.1 |
| Heys | 22.3.6 |
| Propietats | |
| Sistema cristal·lí | trigonal, 3 2/m |
| Estructura cristal·lina | a = 10,756(2) Å; c = 28,678(4) Å; |
| Grup puntual | 3 - romboèdrica |
| Color | verd maragda, verd blavós a verd prada; verd en llum transmesa |
| Macles | sí, amb {1010} com a pla de macla. |
| Exfoliació | {0001} perfecta i de caràcter micàci; en traces sobre {101 |
| Fractura | irregular |
| Duresa | 2 |
| Lluïssor | vítria a subadamantina, nacrada a {0001} |
| Color de la ratlla | més clara que el color (verd clar a verd blavós). |
| Diafanitat | transparent a translúcida |
| Gravetat específica | 2,67 a 2,69 |
| Densitat | 2,67 a 2,69 g/cm³ (mesurada); 2,684 g/cm³ (calculada) |
| Propietats òptiques | uniaxial (-) |
| Índex de refracció | nω = 1,618 a 1,632 nε = 1,552 a 1,575 |
| Birefringència | δ = 0,066 |
| Pleocroisme | O blau-verd, E gairebé incolora (feble) |
| Solubilitat | en amoníac |
| Més informació | |
| Estatus IMA | mineral heretat (G) |
| Símbol | Chp |
| Referències | [1][2] |
La calcofil·lita (del grec Khalkos, coure, i phillon, fulla) és un mineral rar de la classe dels arsenats. Va ser descrita per primera vegada a partir de material recol·lectat a Alemanya.
Característiques[modifica]
Els cristalls són en forma de plaques, de sis cares, i aplanats perpendicular a l'eix c del cristall, i pot ser estriat triangular en aquestes cares aplanades. Pot formar rosetes, druses, trobar-se foliat o de manera massiva. L'exfoliació és perfecta i perpendicular a l'eix c del cristall, i forma macles. La fractura és irregular. El mineral és tou, amb una duresa de 2 a l'escala de Mohs. La gravetat específica es dona generalment en el rang de 2,67-2,69. La calcofil·lita és soluble en àcids i amoníac. No és fluorescent, ni radioactiva.
Segons la classificació de Nickel-Strunz, la calcofil·lita pertany a «08.DF: Fosfats només amb cations de mida mitjana, amb proporció: (OH, etc.):RO₄ > 3:1» juntament amb els següents minerals: hotsonita, bolivarita, evansita, liskeardita, rosieresita, rusakovita, liroconita, sieleckiita, parnauita i gladiusita.
El contingut d'aigua varia a temperatura ambient sobre la base de la humitat relativa. És per això que dues fórmules diferents són citades a la literatura per la calcofil·lita: Cu18Al₂(AsO₄)₄(SO₄)₃(OH)24·36(H₂O)[2] i Cu18Al₂(AsO₄)₃(SO₄)₃(OH)27·33(H₂O).[1]
Pot alterar-se a crisocol·la, que és un silicat de coure-alumini. Té relació amb la barrotita, però són minerals diferents. Es pot confondre amb l'spangolita d'hàbit tabular.
Formació i jaciments[modifica]
És un arsenat de coure secundari que es produeix a les zones oxidades d'alguns jaciments de coure amb arsènic. És un mineral secundari poc comú. Els minerals associats inclouen: atzurita, malaquita, brochantita, crisocol·la, spangolita, connel·lita, cuprita, cianotriquita, strashimirita, parnauïta, lavendulana, cornubita, langita, clinoclasa, farmacosiderita i mansfieldita. Als territoris de parla catalana ha estat trobada a la mina Atrevida (Vimbodí i Poblet, Conca de Barberà), a la mina «Iris 18» d'Escornalbou, a Riudecanyes (Baix Camp, Tarragona)[3] i a la mina San Miguel (Ribes de Freser, Ripollès).[4][5]
Referències[modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Calcofil·lita |
- ↑ 1,0 1,1 «Chalcophyllite» (en anglès). Mindat. [Consulta: 21 gener 2014].
- ↑ 2,0 2,1 «Chalcophyllite» (en anglès). Handbook of mineralogy. [Consulta: 21 gener 2014].
- ↑ Joan Vinyoles Verdaguer · Josep Lluís Garrido Rufaste · Adolf Cortel Ortuño · Josep Carreras Peñalvert «La mina "Iris 18" (grup miner "Porvenir") d'Escornalbou, Riudecanyes, el Baix Camp, Tarragona, Catalunya, Espanya». Mineralogistes de Catalunya [Barcelona], 13, 2, novembre 2019, pàg. 3-46 [Consulta: 24 novembre 2023].
- ↑ Viñals, J.,Bareche,E.y Coca, J. «Mines de Catalunya, Vimbodí (II)». Mineralogistes de Catalunya, 4, 1990, pàg. 213-227 [Consulta: 21 novembre 2023].
- ↑ Pedro Mingueza, Joan Rosell-Riba, David Ruiz-Corominas, Jordi Ibáñez-Insa, Albert Vaquero, Valentín Bártulos «Estudi mineralògic de la mina "San Miguel", Ribes de Freser, el Ripollès, Girona, Catalunya, Espanya». Mineralogistes de Catalunya, 2, 2022, pàg. 3-38 [Consulta: 21 novembre 2023].