Camp de Gurs

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

El camp de Gurs va ser un camp de refugiats construït pel govern francès el 1939, després de la caiguda de Catalunya i la fi de la Guerra Civil Espanyola, al poble de Gurs per tal d'acollir a tots aquells que s'exiliaven voluntàriament d'Espanya per temor a les represàlies del franquisme. En començar la Segona Guerra Mundial, el govern francès hi va internar ciutadans alemanys i d'altres països considerats aliats d'Alemanya, així com els francesos considerats perillosos per les seves idees polítiques i presos comuns.

Després de l'armistici firmat amb l'Alemanya Nazi el 1940 pel govern de Vichy, va ser utilitzat com a camp de concentració per a jueus de qualsevol nacionalitat excepte francesa i per a persones perilloses per al govern.

Després de l'alliberament de França, es va internar breument a Gurs presoners de guerra alemanys, combatents espanyols que havien participat en la resistència contra l'ocupació alemanya i col·laboracionistes francesos, abans del seu tancament definitiu el 1946.

El camp[modifica | modifica el codi]

Després de la victòria de Franco sobre la República espanyola el 1939, nombrosos combatents, així com les seves famílies i altres persones que temien la represàlia franquista, van fugir a França, és el que es coneix en aquest país com "La Retirada" (el mot s'usa en català / castellà a la llengua francesa).

El govern francès va construir diversos camps per tal d'acollir aquest refugiats. El més important va ser el de Gurs, construït al costat de la ciutat del mateix nom al departament dels Pirineus Atlàntics, dins la regió d'Aquitània, 84 quilòmetres a l'est de la costa atlàntica i 34 quilòmetres al nord de la frontera espanyola.

Pel seu emplaçament es va escollir un turó allargat, amb el llom pla, de terra argilosa, la utilitat agrícola del qual era pràcticament nul·la: una mica de blat de moro i devesa pel ramat boví. La construcció va començar el 15 de març de 1939, i encara estava incompleta el 4 d'abril, data en què va arribar el primer grup de refugiats.

Condicions[modifica | modifica el codi]

El camp mesurava uns 1.400 metres de llargada i 200 d'amplada, i tenia una superfície de 28 hectàrees. Un únic carrer el travessava. A ambdós costats d'aquest carrer es van encerclar parcel·les de 200 metres de llargada per 100 d'amplada, anomenades ilots ("illots"), set a un costat i sis a l'altre. Les parcel·les estaven separades del carrer entre si per filferro. Aquestes eren dobles per la part de darrere, i formaven un passadís pel que circulaven els guàrdies de l'exterior. A cada parcel·la es van muntar 30 barracons, en total 382. Aquest tipus de barracons havia estat inventat per l'exèrcit francès durant la Primera Guerra Mundial; instal·lats prop del front però fora de l'abast de l'artilleria enemiga, servien per acollir durant uns quants dies als soldats que arribaven de les seves casernes i esperaven l'assignació de la trinxera que havien de defensar. Estaven construïts amb taules de fusta molt primes i coberts amb tela embreada, i essent tots de construcció i mida idèntica. No estaven proveïts de finestres ni d'altre tipus de ventilació. No protegien del fred i molt aviat la tela embreada es va anar deteriorant, deixant entrar l'aigua de la pluja. No existien armaris i es dormia sobre sacs plens de palla col·locats sobre el sòl. Cadascun tenia una superfície de 25 i en les ocasions de màxima ocupació del camp, van arribar a allotjar-se 60 persones en cada barracó.

El menjar era escàs i pèssim; no hi havia serveis sanitaris, ni existia aigua corrent ni sanejament. El camp no estava drenat. La zona, degut a la proximitat de l'Atlàntic, rebia molta pluja, cosa que feia que el camp argilós fos (exceptuant els mesos d'estiu), un fangar permanent. Els reclusos construïen sendes per arreglar el problema del fang amb les poques pedres que trobaven. Alguns bocins de filferro es van estendre entre els barracons i els excusats per tal que fessin de barana i facilitessin el trànsit de les persones. A cada ilot existien rudimentaris lavabos, no molt diferents d'abeuradors per animals, i un taulat d'uns 2 metres d'altura, als quals s'accedia mitjançant esglaons i sobre els que estaven construïts els excusats. Sota el tablat hi havia col·locades grans cubells que recollien els excrements, els quals eren transportats en carros fora del camp un cop omplerts. El clima era radicalment diferent al d'un camp de concentració; no hi va haver execucions ni sadisme per part dels guàrdies. I les alambrades tot i que tenien una altura de 2 metres, no estaven electrificades, ni hi havia torres de vigilància amb guàrdies apuntant les seves metralladores als internats. Al voltant del camp es van construir les dependències per allotjar a l'administració i al cos de guàrdia. L'administració i custòdia del camp va estar sota comandament militar fins a la tardor de 1940, passant a l'administració civil en instal·lar-se el règim de Vichy.

Internats[modifica | modifica el codi]

Procedents d'Espanya[modifica | modifica el codi]

Els reclusos que van arribar d'Espanya van ser diferenciats en quatre grups amb denominacions franceses, aquí traduïdes al català:

Brigadistes
Havien pertangut a les Brigades Internacionals lluitant per la república espanyola. Per les seves nacionalitats (alemanya, austríaca, txeca, etc.) no els era possible tornar als seus països d'origen. Alguns van aconseguir fugir i molts altres van acabar per allistar-se a la legió estrangera francesa.
Bascos
Eren gudaris (nacionalistes bascos) que havien sortit de l'encerclament de Santander i, traslladats per mar al bàndol republicà, havien continuat lluitant fora de la seva terra. Per la proximitat de Gurs amb la seva terra d'origen, pràcticament tots van aconseguir trobar avals que els van permetre abandonar el camp i trobar treball i refugi a França.
Aviadors
Eren membres del personal de terra de l'aviació republicana. En tenir ofici mecànic els va resultar fàcil trobar empresaris francesos que en donar-los feina, els van permetre abandonar el camp.
Espanyols
Eren agricultors i d'oficis poc reclamats. No tenien ningú a França que s'interessés per ells. Resultaven una càrrega pel govern francès i per això aquest els va animar, d'acord amb el govern franquista, a que tornessin a Espanya. Així ho va fer la gran majoria, sent entregats a Irun a les autoritats franquistes des d'on eren traslladats al camp de Miranda de Ebro per la seva depuració de responsabilitats polítiques.

Del 1939 a la tardor del 1940, l'idioma que va predominar al camp va ser l'espanyol. Els reclusos van crear una orquestra i van construir un camp d'esports. El 14 de juliol de 1939, festa nacional francesa, els 17.000 internats procedents d'Espanya es van formar marcialment en el camp d'esports i van cantar la Marsellesa, oferint a continuació demostracions esportives i concerts corals i instrumentals.

Els alemanys de les Brigades Internacionals van editar un diari en alemany amb el nom de "Lagerstimme K.Z. Gurs" del que va haver més de 100 edicions. Els habitants dels llocs propers podien apropar-se al camp i vendre aliments als reclusos. Durant algun temps, el comandant va permetre que unes dones recloses lloguessin un carro amb cavall i les deixava sortir del camp i comprar provisions més econòmicament. Hi havia servei de correu i, també ocasionalment, es permetien les visites.

Coord.: 43° 15′ 53″ N, 0° 43′ 54″ O / 43.26472°N,0.73167°O / 43.26472; -0.73167