Campanya napoleònica d'Egipte i Síria

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Campanya napoleònica d'Egipte i Síria
Operació: Segona Coalició
Guerres de la Revolució Francesa
Napoleó davant l'Esfinx
Napoleó davant l'Esfinx
Dates 1798 - 1801
Escenari Egipte i Xam
Resultat * Victòria francesa i conquesta d'Egipte
  • Les negociacions de pau amb l'Imperi Otomà fracassaren
  • Napoleó retornà a França i les últimes tropes franceses es rendiren el setembre de 1801
Bàndols
Imperi Otomà
Mamelucs
Regne de la Gran Bretanya
Primera República Francesa

La Campanya napoleònica d'Egipte i Síria (17981801) va ser una expedició militar francesa duta a terme pel general Napoleó Bonaparte i els seus successors, amb l'objectiu de conquerir Egipte per a tancar als britànics el camí cap l'Índia en el marc de la lluita contra Gran Bretanya, única potencia clarament hostil a la França revolucionaria. L'expedició va fracassar, però anava acompanyada d'una expedició científica (amb historiadors, botànics i dibuixants) que permeté redescobrir la grandesa de l'Egipte dels faraons.

Antecedents[modifica | modifica el codi]

A principis de l'any 1798, Napoleó Bonaparte era un general jove i popular que tot just havia arribat d'una campanya a Itàlia amb èxit. El Directori revolucionari el volgué mantenir allunyat dels cercles conspiradors de París i li va proposar envair Gran Bretanya però Napoleó ho va desestimar per la gran superioritat naval d'aquesta. Tanmateix Napoleó maldà per debilitar als britànics especialment en el terreny econòmic. Gran Bretanya, havent perdut les seves colònies dels Estats Units depenia fortament de les matèries primeres de l'Índia i per impedir-ne l'accés Napoleó pensà a bloquejar el pas controlant Egipte i Síria.

Egipte era aleshores una província de l'imperi otomà. Napoleó formà un exèrcit de 38.000 homes amb un miler de canons i setcents cavalls. Contà amb els millor generals: Berthier, Caffarelli, Kléber, Desaix, Lannes, Dumas, Murat, Andréossy, Belliard i Zajączek, entre altres. A més del seu propi germà Louis Bonaparte, Duroc, Eugène de Beauharnais i el noble polonès Sulkowski.

Al contingent s'hi uní un miler de civils, entre ells 154 científics. Napoleó volia convertir Egipte en un protectorat francès i necessitava que la població egípcia li donés suport.

Inici[modifica | modifica el codi]

Una flota de tretze vaixells de línia i més de 300 navilis amb 16.000 mariners parti el 17 de maig de 1798 del port de Toló portant l'exèrcit de Napoleó. En total més de 400 navilis prengueren part d'aquesta flota, i 40 000 homes i 10 000 mariners. Ningú sabia cap on anaven i per tal de despistar la flota britànica es va difondre intencionadament que l'objectiu de Napoleó era Irlanda.

Presa de Malta[modifica | modifica el codi]

L'armada, encara que no tenia cap motiu per fer-ho, l'onze de juny va atacar Malta amb la fortalesa de La Valetta, aleshores defensada per l'Orde de Sant Joan.

L'almirall britànic Horatio Nelson en saber que Napoleó havia pres Malta va vigilar Egipte dirigint-se cap Alexandria però sense trobar Napoleó aquest prengué Alexandria l'1 de juliol. Cinc dies després els francesos marxaren contra el Caire a través del desert perquè pel Nil era molt exposat. Els mamelucs hostigaren els francesos però aquests s'imposaren en tots els combats.

Batalla de les Piràmides[modifica | modifica el codi]

Article principal: Batalla de les Piràmides

En el camí Napoleó es trobà als mamelucs a 15 quilòmetres de les piràmides, i a només 6 d'El Caire. Hi havia 40.000 mamelucs que els tancaven el pas, malgrat ser més que els francesos el seu armament era molt primitiu. En aquesta ocasió Napleó pronuncià la seva cèlebre frase «Soldats! Des de dalt d'aquestes piràmides, quaranta segles us contemplen!», i disposà les seves cinc divisions en cinc quadres, amb els quatre canons en les cantonades: cinc ciutadelles vives, amb l'acer de les baionetes

El 21 de juliol de 1798 va tenir lloc la coneguda com batalla de las piràmides.

Els francesos guanyaren aquesta batalla, hi moriren 40 francesos i les baixes (morts ferits i presoners) dels mamelucs foren 5000, i obtingueren El Caire i el Baix Egipte acabant amb 700 anys de domini mameluc.

Reformes socials i administratives[modifica | modifica el codi]

Napoleó a Caire, pintura de Jean-Léon Gérôme (1863)

Per tal de guanyar-se la simpatia dels egipcis Napoleó va fer una proclama lloant els preceptes de l'Islam i manifestant la seva intenció d'alliberar-los dels mamelucs i dels otomans. També creà amb els savis que l'acompanyaven l'Institut d'Egipte per a fer reformes administratives, promulgà lleis per acabar amb l'esclavitud i el feudalisme però la població egípcia no va confiar en ell ni en els francesos considerats infidels.

Batalla del Nil[modifica | modifica el codi]

Article principal: Batalla del Nil

Nelson va sorprendre la flota francesa a Abukir. La disposició de la flota francesa afavorí l'atac de canons britànic. Hi moriren 1.700 mariners francesos, entre ells el mateix Brueys, 600 ferits i 3.000 presoners. Els britànics patiren 218 morts i 600 ferits.

Campanya de Síria[modifica | modifica el codi]

En un mes Napoleó havia pres el control d'Egipte: Kléber dominavaa el delta del Nil; Menou havia pres el port de Rosetta (Egipte); Desaix perseguia els mamelucs en l'Alt Egipte; mentrestant els savis francesos exploraven Asuan, Tebes, Luxor i Karnak. La derrota d'Abukir portà complicacions. Els otomans pactaren amb els britànics i declararen la guerra a Napoleó. També hi va haver al Caire una sagnant revolta contra els francesos. La revolta acabà quan Napoleó apuntà els canons contra la Mesquita d'al-Azhar.

Napoleó encara tenia tot el seu exèrcit i planificà conquerir Palestina i Síria amb l'objectiu d'arribar a l'Índia a la primavera de 1800. El febrer de 1799 Napoleó partí cap Síria amb 13.000 homes i acabar amb Djezzar Pacha qui volia reconquerir Egipte. Amb dificultats els francesos travessaren el desert del Sianí i prengueren El-Alrich. A Jaffa els otomans es resistiren fortament i després hi hagué una epidèmia de còlera entre els soldats. Prengueren Haifa sense trobar resistència. Però Sant Joan d'Acre es resistí als francesos. Junot prengué temporalment Natzaret.

Pèrdua i reconquesta d'Abukir[modifica | modifica el codi]

Napoleó davant les seves grans pèrdues es convencé que arribar a l'Índia resultava impossible i decidí tornar a França tement quedar fora d'un nou repartiment de poder però tingué notícia que Nelson atacava Abukir i va contraatacar.

Fugida de Napoleó i rendició francesa[modifica | modifica el codi]

Napleó decidí tornar a França i ho va fer a bord de la fragata Muiron, burlà el bloqueig britànic i arribà a frança el novembre de 1799 (18 de brumari)

Una sublevació popular, a la primavera, expulsà els francesos del Caire. El 14 de juny Kleber va ser assassinat i va ser substituït pel general Menou que s'havia convertit a l'Islam.

Menou capitulà davant els britànics i aquests es feren amb les troballes científiques inclosa la pedra de Rosetta. En aquest moment un de cada tres francesos de l'expedició original ja havia mort.

Expedició científica[modifica | modifica el codi]

Entre els 154 científics reclutats per Napoleó figuraven el matemàtic Gaspard Monge, el químic Claude Louis Berthollet (inventor del lleixiu), el geòleg Déodat de Dolomieu o el baró Dominique Vivant Denon, anys més tard director del Museu del Louvre.

Sota la direcció de Vivant Denon, van fer treballs d'enginyeria i urbanisme i millores en infraestructures. Estudiaren la possibilitat de construir un canal entre el Mediterrani i el mar Roig, des de Suez (aquest projecte es faria després durant el regnat de, Napoleó III, i a càrrec de Ferdinand de Lesseps); també exploraren el Nil i l'arqueologia de l'Antic Egipte.

Els treballs van ser recollits al llibre Description de l'Égypte, publicat en vint volums entre 1809 i 1822, el màxim referent en egiptologia durant dècades.

El 19 de juliol de 1799, mentre els francesos feien trinxeres a Rosetta, es va trobar una gran pedra de granodiorita gris amb vetes rosades. La seva mida era de 112.3x75.7x28.4 cm i tenia inscripcions en tres blocs en signes jeroglífics, demòtics i en llengua grega.[1]

Es van prendre còpies del document que era del rei Ptolomeu V de l'any 196 aC. L'original se'l quedaren els britànics per amb les còpies Jean-François Champollion hi treballà i establí un codi per desxifrar-los.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Pàgina detallada del Museu Britànic sobre la pedra de Rosetta» (en anglès).

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]