Camps de concentració francesos

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Camp de concentració francès
Comunista a un camp de concentració francès
Homenatge i record als republicans espanyols internats al camp de concentració de Ribesaltes
Tombes de republicans espanyols on hi havia el camp de concentració de Gurs

Els camps de concentració francesos, de vegades referits a França (i en francès) eufemísticament com a camps d'internament, van ser precaris camps de concentració establerts per les autoritats franceses a la fi de la guerra civil espanyola per a confinar-hi, de 1939 a 1941, prop de mig milió d'exiliats republicans que fugien del franquisme, un fet que a França es coneix com "La Retirada" (usant el mot "retirada" en castellà o català a la llengua francesa).[1] Altres refugiats van ser assassinats o deportats a les autoritats feixistes espanyoles o alemanyes.[1] Els camps de concentració francesos no entren al pla d'estudis dels escolars a França.[2]

Aquests camps, a la intempèrie o en forma de barracons, no disposaven de condicions de salubritat ni d'aigua potable i sovint tampoc s'administrava menjar als prissioners. Se sap que alguns van morir torturats fins a la mort, i d'altres de desnutrició i diverses malalties. Alguns pocs van aconseguir fugir.[2][1] Alguns exemples de camps de concentració francesos són el camp de Gurs, al País Basc francès, i a la Catalunya del Nord, els d'Argelers, els Banys, el Barcarès, de Sant Cebrià i del Voló.

En 1938, el Decret Llei francès del 12 de novembre mencionava als "estrangers indesitjables" i proposava la seva expulsió, en prevenció dels centenars de milers de persones que es dirigien a la frontera, moltes d'elles a peu, amb la caiguda de Catalunya a mans franquistes. El 21 de gener de 1939 es va instal·lar un primer "centre especial" a Rieucros per a confinar els que aconseguien creuar la frontera (oficialment tancada) i el govern francès no havia pogut deportar a altres països. El 5 de febrer del mateix any s'obre la frontera pero el cap d'estat Francès, Édouard Daladier, fa separar homes i dones i els distribueix en centres de "reclusió administrativa" que després passarien a ser "camps d'internament" i "camps de concentració".[3] La preocupació principal de Daladier era minimitzar el cost econòmic que representava a les arques del seu Estat: el cost diari era d'aproximadament un franc i mig per persona i dia, cosa que sumava 750.000 antics francs francesos diaris. El 25 de febrer del mateix any França i Espanya van signar l'acord Bérard-Jordana, pel qual França reconeixia el govern feixista espanyol i intercanviava ambaixadors.[4]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 Projecte de senyalització d'espais i camins de l'exili republicà de 1939 Museu Memòria de l'Exili, MUME. Consorci format per Memorial Democràtic, Generalitat de Catalunya, Universitat de Girona, Patrocinat per la Diputació de Girona, el Consell Comarcal de l'Alt Empordà i l'Ajuntament de La Jonquera. Finançat per la Unió Europea i altres. (català) (castellà) (francès) (anglès)
  2. 2,0 2,1 Un relato del exilio, de Laia Zieger, publicat a El Periódico, pàg. 50, del 24 d'abril de 2011. (castellà) (català)
  3. De la exclusión al exterminio, article publicat al número 18 de la revista Nuestra Memoria, de la fundació argentina Memoria del Holocausto. (castellà)
  4. El mariscal Petain, primer embajador de Francia ante el Gobierno de Burgos», de Amparo Candelas de la Fuente, Cuadernos de Historia Moderna y Contemporánea, ISSN 02110849, Vol. 8, pp. 235–248, 1987. (castellà)



Enllaços externs[modifica | modifica el codi]