Can Batlló (la Bordeta)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Can Batlló (la Bordeta)
Can Batlló (la Bordeta, Barcelona).jpg
Fàbrica de Can Batlló (any 2005)
Fitxa tècnica
Tipus Fàbrica
Començament 1877
Acabament 1879
Localització la Bordeta de Barcelona
41° 22′ 10.8″ N, 2° 8′ 15.01″ E / 41.369667,2.1375028Coord.: 41° 22′ 10.8″ N, 2° 8′ 15.01″ E / 41.369667,2.1375028
Estil Eclecticisme industrial
Materials utilitzats maó
Vistes
CanBatlló-Sans 1877-nau-principal.jpg
Plànol de planta i alçat del projecte de la nau central

Can Batlló, o l'antiga Fàbrica Joan Batlló, és un complex industrial ubicat a la Gran Via de les Corts Catalanes, prop de la plaça Cerdà. Està format per les instal·lacions que varen constituir la fàbrica tèxtil creada el 1878 per Joan Batlló i Barrera i que va donar vida al barri de la Bordeta de Barcelona a finals del segle XIX. El projecte és obra de l'enginyer Juan Antonio Molinero.[1]

Història[modifica | modifica el codi]

Fábrica de Hilados y Tejidos de Algodón, Blanqueo, estampados y aprestos de Juan Batlló[modifica | modifica el codi]

Vista de la fàbrica de Sants a finals del segle XIX

L'any 1878 es va inaugurar al barri de Sants, que s'acabava d'annexionar a Barcelona, la Fábrica de Hilados y Tejidos de Algodón, Blanqueo, estampados y aprestos de Juan Batlló, de mans de Joan Batlló i Barrera, un dels germans de la poderosa família Batlló.

Joan Batlló havia format el 1866 una societat amb els seus germans que, sota la denominació "Batlló Germans" varen crear la gran fàbrica Can Batlló al carrer d'Urgell a l'Eixample de Barcelona. Dels quatre germans fundadors, Domènec i Jacint Batlló varen morir el 1866, i Feliu, el més gran es va jubilar el 1876 incorporant als seus fills a l'empresa. Joan Batlló va optar per dissoldre la societat, deixar la fàbrica del carrer Urgell en mans dels fills de Feliu: Frederic, Enric, Àngel, Pia i Dolors Batlló i Batlló. Aquest varen anomenar la nova societat com "Batlló i Batlló", una societat que, amb molts problemes laborals va durar fins a 1889.[2]

Joan Batlló, junt amb els seus nebots Domènec i Romà Batlló i Sunyol, fills del seu germà Domènec mort el 1866, varen crear la fàbrica de la Bordeta. Joan tenia molta experiència en el productes derivats del cotó, ja que havia viatjat per tot el món cercant innovacions, nous mercats a Sud-amèrica i matèries primeres a l'Àsia quan els americans varen blocar les exportacions arran de la guerra de Secessió.[3]

Propaganda de l'empresa "Joan Batlló"
Propaganda de l'empresa "Sobrinos de Joan Batlló"

La fàbrica ocupava 19.000 m² sobre un terreny de 26.000; estava construïda en una sola planta. Tenia 24.000 pues i 722 telers, la seva energia de 600 cavalls de vapor li proporcionava una màquina de vapor construïda per la Maquinista Terrestre i Marítima.[3] Sants va ser un dels barris obrers cabdals pel que fa a la indústria tèxtil i, en aquest marc, Can Batlló es va sumar a altres negocis tèxtils com el Vapor Vell, el Vapor Nou i la fàbrica Serra i Balet. Al seu voltant, va anar sorgint una nova identitat de barri, el de La Bordeta.[4]


Varen començar fabricant la mateixa línia de productes que la fàbrica del carrer Urgell, ara competència seva; però el 1883 veren seguir l'estela de L'Espanya Industrial introduint l'estampació. Varen participar en l'Exposició Universal de 1888 on varen obtenir la medalla d'argent per "la perfecció i baratura del seus teixits blancs". Donava feina a 950 treballadors i tenia una activitat molt més estable que la seva competència, la "Batlló i Batlló".[3]

El 1892 va morir Joan Batlló i Barrera, solter i sense descendència, i varen continuar Romà i Domènec Batlló i Sunyol sota la denominació de "Sobrinos de Juan Batlló". El 1898 ja havien doblat la potència del vapor a 1200 cavalls, comptava amb 32.000 pues de filar i 900 telers i havien comprat nova maquinaria per a la secció d'estampats. També comencen a elaborar gèneres de punt, un producte molt original per a una tèxtil tradicional.[5]

La fàbrica al segle XX[modifica | modifica el codi]

L'any 1900 varen guanyar el gran premi en la categoria de "Fils i tel·les de cotó" a l'Exposició de París.[6] Però amb el canvi de segle cau l'activitat i han de despatxar part de la plantilla fins a quedar-se amb 800 treballadors, però la primera guerra mundial (1914-1918) va produir una revifada important. El 1926 es va convertir en societat anònima sota la denominació de "Nebots de Joan Batlló, SA", amb oficina al carrer Trafalgar.[3]

La xemeneia de la fàbrica

Durant la dècada del 1960 esclatà la crisi tèxtil i l'empresa cotonera dels Batlló va fer fallida. Llavors, va passar a mans de Julio Muñoz Ramonet, un dels empresaris barcelonins més audaç, més engatussador i més imaginatiu que ha donat el país per revestir amb una base jurídica els negocis més fraudulents,[7] Tot i l'especulació d'aquest industrial enriquit amb el contraban,[8] la reconversió de l'antiga factoria tèxtil va acabar esdevenint una mena d'ecosistema industrial, una autèntica ciutat dels oficis, on convivien en harmonia, tradició i modernitat, empreses grans i petits tallers i un bar que funcionava com a fòrum de discussió i com a centre de negocis.[9]

Julio Muñoz Ramonet va morir a Suïssa i no fou fins força anys després que el jutge Baltasar Garzón destapà els seus negocis corruptes. A Barcelona, Ramonet va arribar a disposar, amb el suport del règim franquista, d'un patrimoni imperiós, que incloïa el Palau Robert, el Palau Montaner –on hi havia una gran col·lecció d'obres d'art de Goya i El Greco, entre d'altres– i l'Hotel Ritz. Per explicar amb poques paraules el procés d'estira i arronsa que va viure la propietat de Can Batlló durant els anys següents, podem dir –simplement– que aquesta va passar per diverses immobiliàries, però que totes pertanyien a una mateixa persona: Julio Muñoz Ramonet. En el cielo Dios y en La Bordeta Muñoz, és una frase enginyosa que té un ampli significat per una part de la gent gran d'aquest barri. Muñoz, però, no posseïa la totalitat del terreny actualment requalificat, sinó que tenia un 80% de la titularitat del sòl.

Requalificació del 1976[modifica | modifica el codi]

Després de convertir-se en un polígon industrial integrat per petites i mitjanes empreses, l'any 1976, els seus 81.000 metres quadrats de terreny van ser requalificats pel Pla General Metropolità i destinats a equipaments i zones verdes.

Reordenació del 2006[modifica | modifica el codi]

El 2006 la Comissió de Govern de l'Ajuntament de Barcelona va aprovar la proposta de reordenació urbanística del conjunt industrial de Can Batlló i del sector de La Magòria, que manté el conjunt d'edificis industrials, creant un parc de 4,7 hectàrees, una vintena d'equipaments i més d'un miler d'habitatges, la meitat amb protecció.[10] Les 200 petites empreses s'havien de traslladar a uns terrenys de la Seat de la Zona Franca, adquirits pel Consorci de la Zona Franca. La remodelació encara no s'ha dut a terme, i queden unes poques empreses.[11]

Nou Centre[modifica | modifica el codi]

Els terrenys pertanyen al Grup Gaudir, una empresa immobiliària multinacional que treballa des de fa molts anys a Catalunya, sobretot a les comarques del Barcelonès i el Tarragonès. La immobiliària va desenvolupar un projecte de remodelació de l'antic polígon industrial de Can Batlló, anomenat Gaudir Nou Centre.[12]

La immobiliària Gaudir considerava insuficient l'espai edificable en el primer pla d'ordenació i va interposar un contenciós administratiu contra l'Ajuntament, amb el que va aconseguir una proposta amb molt més terreny destinat a la construcció d'habitatges, amb un total de 1.377 habitatges i 21 equipaments, entre ells la nova seu de la Conselleria de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat de Catalunya.[12]

Tic Tac Can Batlló[modifica | modifica el codi]

La "Plataforma Can Batlló és per al Barri" va fixar la data de l'11 de juny del 2011 per a que l'Ajuntament iniciés el procés de transformació del polígon perquè aquest estigués obert al barri i en aquest marc, la Comissió de Veïns de La Bordeta[13] i el Centre Social de Sants,[14][15] juntament amb molts veïns, estaven disposats a okupar els terrenys si el procés continuava encallat en aquella data.[16] Aquesta situació portà a la cessió d'unes naus, anomenades Bloc 11, per evitar aquella l'okupació,[17] permetent l'entrada del veïnat l'11 de juny del 2011,[18] creant nous espais en les naus cedides.[19] L'evolució del procés urbanístic per la creació d'equipaments i ajardinaments avança, a poc a poc, amb l'enderroc de murs i naus que donen pas a un espai veïnal.[20]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Fitxa del Patrimoni Arquitectònic». Ajuntament de Barcelona, 2003. [Consulta: 5 d'abril de 2012].
  2. Cabana 1992, p. 195-197.
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 Cabana 1992, p. 201.
  4. Serra i Balet
  5. Cabana 1992, p. 202.
  6. «España en la Exposición de París» (en castellà). La Vanguardia, 12-7-1900, p.  [Consulta: 6 d'abril de 2012].
  7. Marcè i Font, Josep; Martí Gómez, José. Centre Social de Sants. Una experiència associativa. Barcelona: Llibres de l'Index, 1996. ISBN 84-87561-91-8. 
  8. «Després de Déu, Muñoz-Ramonet». Vilaweb, 17 de desembre de 2003. [Consulta: 15 abril 2011].
  9. Corbella, Xavier. «Can Batlló: adéu a la ciutat dels oficis». Terra de ningú. [Consulta: 15 abril 2011].
  10. «Les empreses de Can Batlló es traslladen a la Zona Franca». Ajuntament de Barcelona, 10/05/2006 [Consulta: 28 març 2011].
  11. «Los últimos de Can Batlló» (en castellà). El País, 25/11/2010 [Consulta: 28 març 2011].
  12. 12,0 12,1 «Gaudir Nou Centre» (en castellà). Grup Gaudir. [Consulta: 1 de maig 2011].
  13. Comissió de Veïns de La Bordeta
  14. «Can Batlló: ja està pintada la “primera pedra” del pàrquing de la Bordeta». Centre social de Sants. [Consulta: 1 de maig de 2011].
  15. «40 anys de lluita». El Periòdico.
  16. El Periodico - Els veïns mantenen el pla dokupar' Can Batlló
  17. El PEriòdico - La propietat de Can Batlló cedeix una nau per evitar l'ocupació
  18. El Periòdico - La Bordeta fa un pas més en la conquista pacífica de Can Batlló
  19. El Periòdico - Vida nova a Can Batlló
  20. El Periòdico - Can Batlló s'obre al barri de Sants després de 37 anys d'espera

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Cabana, Francesc. Fabricants i empresaris. Els protagonistes de la revolució industrial a Catalunya.. Vol.2. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1992, p.  [Consulta: 3 d'abril de 2012]. 
  • de Riquer, Borja; Llimargas, Marc. Modernisme i modernistes. vol.1. Lunwerg, 2001. ISBN 978-84-7782-776-4 [Consulta: 4 d'abril de 2012]. 
  • «Família Batlló» (en castellà). Jerónimo Suñol. [Consulta: 3 d'abril de 2012].

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Can Batlló (la Bordeta)