Can Saladrigas
 | ||||
|---|---|---|---|---|
| ||||
| Dades | ||||
| Tipus | Fàbrica i bloc de pisos  | |||
| Construcció | segle XIX | |||
| Ús | biblioteca i institut d'educació secundària | |||
| Característiques | ||||
| Estil arquitectònic | Arquitectura industrial arquitectura neoclàssica | |||
| Localització geogràfica | ||||
| Entitat territorial administrativa | el Poblenou (Barcelonès) | |||
| Localització | carrer del Joncar, 35-45, 27-33 carrer de Marià Aguiló, 79-87 | |||
| ||||
| Bé integrant del patrimoni cultural català | ||||
| Id. IPAC | 42733 | |||
| Bé amb protecció urbanística | ||||
| Tipus | Bé amb elements d'interès | |||
| Id. Barcelona | 2973 | |||
| Activitat | ||||
| Ocupant | Biblioteca Poblenou-Manuel Arranz Institut el Joncar | |||
Can Saladrigas és un antic conjunt casa-fàbrica del Poblenou de Barcelona catalogat com a bé amb elements d'interès (categoria C).[1] Actualment és la seu de la Biblioteca Poblenou-Manuel Arranz, el Centre d'Imatgeria Festiva Sant Martí i l'institut Joncar.
Descripció[modifica]
És un conjunt format per la fàbrica pròpiament dita i diversos edificis d'habitatges per al personal de la fàbrica, un dels accessos a la qual es realitza per la planta baixa d'un dels edificis de pisos.[2]
L'edificació industrial, de planta baixa i tres plantes, està coberta amb teulada a dues vessants. Els murs de tancament són de fàbrica de maó (vist al pati interior i façanes posteriors, i arrebossat i pintat a la façana principal) i l'estructura interior és metàl·lica amb voltes o revoltons segons les plantes (amb columnes i capitells prefabricats) i cavalls metàl·lics als dos espais de la coberta.[1][2] Avui en dia, encara es conserven dues de les xemeneies de la fàbrica, una al frontal de l'edifici al carrer de Joncar i l'altre al pati interior.[3]
Els edificis d'habitatges entre mitgeres, quatre al carrer del Joncar i cinc al de Marià Aguiló, són de planta baixa i quatre plantes pis, realitzats amb una arquitectura eclèctica amb reminiscències classicistes, de les quals hem de destacar l'ordre de les obertures de les façanes, així com les franges horitzontals, al nivell dels forjats, formades per una petita cornisa i una franja esgrafiada.[1]
Història[modifica]
El 1858, Antoni Saladrigas va fundar una petita indústria de blanqueig als carrers d'Atila, 1 (actualment de l'Ebre) i de Sant Pere del Taulat (actualment Marià Aguiló).[4]
El 1876, els germans Rafael i Joan Saladrigas i Massagué, conjuntament amb Manuel Saladrigas i Freixa, fill del primer, van constituir la societat Rafael Saladrigas i Germans, especialitzada en l'estampació de teixits de cotó. Entre el 1878 i el 1882, la nova societat va promoure la construcció d'un conjunt de cases per als treballadors de la fàbrica al carrer del Joncar, 27-33, obra del mestre d'obres Joan Barba.[5][6][7] El 1890 s'hi afegí un altre bloc d'habitatges al carrer de Marià Aguiló, segons el projecte del mestre d'obres Pere Molines i Coll.[8]
El 21 de març del 1883, la fàbrica fou afectada per un incendi, i l'any següent, Rafael Saladrigas encarregà a l'enginyer Francesc Pasqual la construcció d'una nova fàbrica[9] a l'indret conegut com Can Casamitjana (pel cognom dels propietaris) o el «Prat dels Gitanos»,[7] raó per la qual el carrer del Joncar, que tancava el perímetre fabril, ha estat conegut com el carrer dels Gitanos.[10] El nou edifici seguia el model de «fàbrica de pisos»,[2] que permetia un millor aprofitament de la força motriu del vapor. De fet, hi havia cinc calderes, amb una potència de 90, 65 i tres de 60 CV, que en total sumaven 335 CV.[11]
L'any 1886, la societat Rafael Saladrigas i Germans ocupava la 16a posició entre les 50 primeres empreses industrials més importants de Sant Martí de Provençals, amb una quota fiscal de 2.311 pessetes.[7] Amb la mort de Rafael Saladrigas el 1887, aquella passà a dir-se Saladrigas, Germans i Nebots, amb la participació de Manuel Saladrigas i el seu cosí Jaume Saladrigas i Lafarga, fill de Joan Saladrigas.[12] La societat es dissolgué el 1903,[3] i aquest darrer es va instal·lar pel seu compte al xamfrà dels carrers de Llull i Marià Aguiló.[13]
El 1913, Manuel Saladrigas va fundar la Sociedad Anónima de Servicios Industriales Saladrigas Freixa, que va llogar els diferents espais a altres empreses.[14][15][3]
L'any 1998, i gràcies a la sensibilització veïnal de protegir el patrimoni industrial, l'Ajuntament de Barcelona va decidir salvar l'edifici principal de l'enderroc,[10] invertint-hi 5.5 milions d'euros en la seva reforma.[3] L'any 2002 es va inaugurar el Casal de gent gran Taulat i entre el 2006-2009 es van dur a terme els equipaments culturals de la Biblioteca Poblenou-Manuel Arranz, el Centre d'Imatgeria Festiva de Poblenou i el Centre Cultural Can Saladrigas.[3] L'any 2018 hi van començar les classes de l'institut Joncar (abans Institut 22@).[16]
Referències[modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Can Saladrigas |
- ↑ 1,0 1,1 1,2 «Edifici industrial i habitatges (abans, Servicios Industriales de M. Saladrigas Freixa)». Catàleg de Patrimoni. Ajuntament de Barcelona.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 Sintes i Bou, 2004, p. 37-38.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 «Can Saladrigas». Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Direcció General del Patrimoni Cultural.
- ↑ Sintes i Bou, 2004, p. 34.
- ↑ «Rafael Saladrigas i Hermanos sol·liciten edificar una casa al carrer Joncar de Sant Martí de Provençals». Obres particulars 1524/1878. AMDSM.
- ↑ «Rafael Saladrigas i Hermanos sol·liciten edificar dues cases al carrer Joncar de Sant Martí de Provençals». Obres particulars 405/1882. ADMSM.
- ↑ 7,0 7,1 7,2 Sintes i Bou, 2004, p. 37.
- ↑ «Rafael Saladrigas i Hermanos sol·liciten l'edificació d'un bloc de vivendes al carrer Sant Pere (actual Marià Aguiló) de Sant Martí de Provençals». Obres particulars 1499/1890. ADMSM, 14-10-1890.
- ↑ «R. Saladrigas i Hermanos sol·liciten edificar la fàbrica de Can Saladrigas al carrer Joncar de Sant Martí de Provençals». Obres particulars 726/1884. AMDSM, 26-08-1884.
- ↑ 10,0 10,1 DDAA. Enciclopèdia, El Poblenou en 135 veus. Arxiu Històric del Poblenou, 2005, p. 35
- ↑ Sintes i Bou, 2004, p. 40.
- ↑ Sintes i Bou, 2004, p. 42.
- ↑ Sintes i Bou, 2004, p. 42-43.
- ↑ AMSDM, Antecedents 26.737/1913.
- ↑ Sintes i Bou, 2004, p. 43-44.
- ↑ «Barcelona estrena el curs amb 1.700 alumnes més a l’ensenyament obligatori». el Món, 12-09-2018.
Bibliografia[modifica]
- Sintes i Bou, Montserrat. Can Saladrigas, 146 anys després. Memòria d'una fàbrica. Ajuntament de Barcelona. Districte de Sant Martí, 2004. ISBN 84-7609-496-5.
Enllaços externs[modifica]
- «Can Saladrigas». Pobles de Catalunya. Guia del Patrimoni Històric i Artístic dels municipis catalans. Fundació per a la Difusió del Patrimoni Monumental Català.
- «Can Saladrigas. Centre Cultural Can Saladrigas i Biblioteca Poblenou». Espais recobrats. Nous usos del patrimoni industrial català.