Canaan

Canaan (canaanita: כנען, hebreu (dialecte canaanita meridional): כְּנַעַן, kə.na.ʕan, hebreu modern: Knaan; de l'hebreu, grec: Χαναάν o Llatí: Canaan; i de l'hebreu, aramaic: ܟܢܥܢ o àrab کنعان) era la terra promesa del poble jueu, corresponent aproximadament a l'actual Israel i els territoris de Gaza i Cisjordània, juntament amb algunes zones de Líban i Síria.

El Canaan (Cananeu: כנען, hebreu: כְּנַעַן, kə.na.ʕan, israelita: Knaan; grec: Χαναάν; Llatí: Canaan; arameu: ܟܢܥܢ; àrab: کنعان‎) abastava tota la franja sirofenícia. La frontera dels canaeneus anava des de Sidó, anant cap a Guerar, fins a Gaza; i girant cap a Sodoma, Gomorra, Admà i Seboïm, fins a arribar a Leixa. Els cananeus realment foren un poble semita resultat de l'emigració del 3000 aC, establert per tota la franja de Llevant, amb un idioma comú central (el cananeu) i dos dialectes principals: l'ugarític al nord i l'hebreu al sud.

Les cartes d'Amarna esmenten Canaan (acadià Kinaḫḫu) en relació amb les ciutat fenícies (sobretot Sidó) i l'alta Galilea. Campanyes egípcies (l'estela de Menerptah al segle XIII aC) esmenten tambe la terra de Ka-na-na. L'excavació principal és la d'Ugarit a Síria on es van trobar importants arxius. El seu nom derivaria de l'hurrita Kinahhu (vestit blau o porpra, que es fabricava en aquelles terres) que és esmentat a una tauleta trobada a Nuzi des del començament del segon mil·lenni. La Bíblia el deriva del nom del fill de Cam i nét de Noè i esmenta diverses tribus cananees com els jesubites, el hetites, amorrites, girgashites, hivites, arkites, sinites, arvadites, zemarites i Hamathites (i probablement altres). És esmentat també a un document del segle XVIII aC trobat a Mari de què resultaria l'existència d'una confederació d'algunes ciutats-estats de Canaan, de la qual no es té cap més notícia. Al nord Iamkhad i Qatna exerciren certa hegemònia i al sud fou Hazor. Les inscripcions egípcies defineixen Canaan entre la mar, Hamath al nord, el Jordà a l'est i al sud fins al Neguev. Pels egipcis Canaan era sinonim de Retenu, és a dir el Llevant, mentre que per a la Bíblia és mes limitat (n'exclou els parlants d'ugarític).

Dins la regió de Canaan en el sentit limitat del terme, hi havia cinc zones principals:

1. La costa. No era cananea mes que en punts concrets. La major part era fenícia. El sud de la costa era domini dels filisteus, un poble indoeuropeu no semita.
2. Galilea, al nord de Canaan. Zona rica en aigua, amb les fonts del Jordà, i el llac Tiberíades. Zona rica en agricultura, culturalment potent, amb la plana de Jasrael, la ciutat de Megiddo i Legio, el Golan (zona elevada i poc poblada però que és com una balconada que domina tota la Galilea).
3. Cisjordània, al sud. És la zona central, amb Samaria com a capital. No hi ha un tall de separació amb la Transjordània; el riu Jordà és una via de comunicació. Zona rica i famosa pels seus ramats.
4. Menys important és Xfelà. Zona intermitja que fa de frontera entre els pobles de la costa i els cananeus.
5. Judà, al sud, és un desert de muntanyes, sense aigua, sense minerals, però amb la important ciutat de Jerusalem.

Aquestes terres foren ocupades pels israelites (actualment israelians). Els cananeus foren absorbits o expulsats.

Vegeu també

• Afec.

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Canaan