Canibalisme

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Canibalisme al Brasil, descrit per Hans Staden (1557)
"Dona caníbal", escultura en vori de Leonhard Kern (c. 1650).

El canibalisme és la pràctica d'alguns animals consistent a alimentar-se d'individus de la mateixa espècie. Usualment, se sol emprar el terme canibalisme per referir-se a l'acte en el qual un ésser humà (Homo sapiens) es menja a un altre ésser humà, sent aquest l'únic cas en el qual es donen alhora el canibalisme i l'antropofàgia. Per extensió, s'empra també per referir-se a la reparació de màquines o vehicles mitjançant la reutilització de peces d'altres màquines similars.

El terme prové de la seva pràctica per part de la tribu caniba o carib, provinent de la paraula caniba o cariba utilitzada pels taïnos, poble sotmès als caribs, que Cristòfol Colom va trobar a l'illa d'Hispaniola en el seu primer viatge a Amèrica.

En casos aïllats s'ha acusat d'actes de canibalisme a les poblacions enemigues com a mitjà de propaganda amb què desproveir-les de tota civilització o humanitat. D'aquesta forma la conquesta, podia ser més fàcilment justificada moral i legalment la repressió o qualsevol tipus de tracte inhumà i vexatori. Un altre exemple d'aquesta tendència seria l'acusació de canibalisme cap als cristians en l'època romana que va facilitar la seva criminalització i posterior repressió.

Canibalisme social[modifica | modifica el codi]

Existeixen escasses proves directes de canibalisme social en els humans, el que contrasta amb la gran quantitat de relats sobre això, la qual cosa fa dubtar de la veracitat d'alguns d'aquests relats. Exceptuant casos d'individus o petits grups en relació al canibalisme social, el practicat per grans grups de població d'una manera generalitzada i acceptada, està amb un escàs suport de proves. Sembla provada l'existència del canibalisme ritual com a ofrena als déus o com a manera d'obtenir la força i el valor del guerrer enemic.

En situacions de fam està provat el recurs del canibalisme. Tanmateix, aquesta última pràctica és difícil considerar-la com a canibalisme social, ja que, en la majoria dels casos, no compta amb l'acceptació de la societat en la qual es realitza, sinó que és fruit de la desesperació i la necessitat. En aquests casos solen ingerir-se els cossos dels morts per altres causes i és poc freqüent l'homicidi amb finalitats caníbals.

El canibalisme com a forma habitual de sosteniment alimentari no ha estat provat i els casos dels que se sol parlar es basen en fonts que podríem qualificar de parcials com, per exemple, conquistadors, enemics o exploradors. S'han atribuït aquestes pràctiques a moltes tribus i ètnies: celtes, indis amazònics, asteques, pigmeus i altres nadius de la conca del riu Congo, o les tribus Korowai i Fore de Nova Guinea. Actualment, ha disminuït la seva pràctica i en les civilitzacions actuals es rebutja socialment i se sanciona legalment; l'extensió i acceptació social en el passat és un tema debatut per l'antropologia i s'emmarca en el relativisme cultural. Els casos particulars en les nostres societats, actualment es relacionen amb situacions extremes de gana, criminals o persones amb grans problemes psicològics.

Casos històrics[modifica | modifica el codi]

A Europa hi ha diversos mostres documentades, a França, a Alemanya i a Espanya. Entre altres, en els jaciments arqueològics d'Atapuerca on, mitjançant l'estudi de les marques als ossos trobats a la cova de la gran dolina, demostren que es va practicar un canibalisme que, amb tota seguretat, no va ser producte d'una fam i ni s'aprecia cap intenció ritual, sinó que és un exemple de l'anomenat canibalisme gastronòmic; amb 800.000 anys d'antiguitat, aquest és l'exemple de canibalisme més antic d'Europa.[1][2]

A l'Antic Egipte, a finals del mil·lenni III aC, a causa d'una sequera molt persistent,[3] la gana va portar la gent a la insurrecció i al canibalisme, en l'única ocasió coneguda d'Egipte, època documentada en la història egípcia com "els anys dels xacals". Aquest esdeveniment va provocar el final de l'Imperi Antic, i donant lloc al Primer període intermedi d'Egipte.

A Amèrica del Nord, l'anàlisi de les restes descobertes en jaciments arqueològics habitats entre el 1150 i el 1200 pels indis anasazi, va confirmar l'existència de canibalisme en aquest poble. Primerament divulgat el 1967 pel bioarqueòleg Christy G. Turner, es va provar més concretament en la dècada dels 90 l'existència de canibalisme, per les troballes de Richard Marlar de l'Escola de Medicina de la Universitat de Colorado. Ell i els seus col·laboradors diuen haver trobat hemoglobina humana als vasos de ceràmica de la cultura anasazi, fet que suggereix que van ser cuinats amb sang humana. Més encara, en copròlits humans cremats (antigues deposicions), trobats a prop del foc en un dels refugis abandonats, també es va comprovar l'existència d'hemoglobina humana.

Diversos arqueòlegs diuen que algunes ruïnes a Mesoamérica i Sud-amèrica contenen mostres de canibalisme, i es discuteix sobre l'extensió del canibalisme ritual en algunes cultures africanes o polinèssiques; es creu que va ser el destí final del capità James Cook.

Segons els relats dels conquistadors, entre els pobles indis aliats i adversaris d'Hernán Cortés la pràctica del canibalisme era habitual en actes religiosos i després de les escaramusses, portant-se fins i tot sal a les batalles per salar els enemics morts i que els durés més temps la seva carn, i així tornar amb ella als seus poblats i repartir-la entre els familiars:

Malintzin tradueix per a Hernán Cortés.[4]
« Es van espantar els illencs de veure aquella flota i es van endinsar a la muntanya, deixant desemparades les seves cases i hisendes. Van entrar alguns espanyols a l'interior del territori i van trobar quatre dones amb tres criatures i les van portar a Cortés, i pels senyals que li feren els indis que amb ell anaven, va entendre que una d'elles era la senyora d'aquella terra i la mare dels nens. El va fer Cortès bon tractament, i ella va fer venir allà al seu marit, el qual va manar donar als espanyols bones posades i molt de regals. I quan va veure Cortés que ja estaven assegurats i contents, va començar a predicar-los la fe de Crist. Va manar a la llengua que portava, que els digués que els volia donar un altre Déu millor que el que tenien. Els va pregar que adoressin la Creu i una imatge de Nostra Senyora, i van dir que els plaia. Els va portar al seu temple i els va trencar els ídols i va posar al seu lloc creus i imatges de Nostra Senyora, el qual tot van tenir els indis per bo. Sent allà Cortés mai no van sacrificar homes, que ho solien fer cada dia.[5] »

Sens dubte una de les societats que més van desenvolupar aquesta pràctica en el passat va ser la dels guaranís, que ho practicaven amb finalitats religioses. El principi bàsic que sostenia l'antropofàgia guaraní era que la persona acumula energia al llarg de la seva existència, i que aquesta energia pot ser utilitzada per una altra persona per expandir la consciència. L'objectiu vital dels guaranís era transcendir els límits de l'existència quotidiana accedint al que anomenaven "La Terra sense mal", un estat vital on una persona escapava al mal, i fins i tot a la mort, entesa com a supressió del nivell físic de l'existència. En aquest context, consumir primer la personalitat d'un individu i després el seu cos físic, donava al practicant un increment d'energia impossible d'aconseguir per altres mitjans. D'allà que els guaranís no mengessin a qualsevol, sinó tan sols als millors. El canibalisme era part del "camí cap a la perfecció" o aguyé.

La Hodges, la Resolution i l'Adventure a Matavai Bay.

El 14 de febrer de 1779, a Kealakekua Bay, Hawaii, el comandant James Cook (Màster and Commander) de l'expedició de la marina anglesa i alguns dels seus homes, van ser morts i consumits per la població local, tot i que encara hi ha controvèrsia sobre la certesa aquest fet. EL desencadenant va ser un intent fallit de segrestar al seu rei, en represàlia pels robatoris dels nadius. Les restes van ser després recuperades i se'ls va fer un funeral marí.

A Xile, durant el període de la conquesta espanyola i en el context de la Guerra d'Arauco, els maputxes van practicar el canibalisme, primer amb els seus presoners espanyols masculins i després entre ells mateixos arran de la fam que van patir entre els 1554 i el 1556, quan eren dirigits per Lautaro.

En 1809, els 66 passatgers i la tripulació del vaixell The Boyd van ser morts i menjats per maoris a la península de Whangaroa, a Northland, Nova Zelanda. Això va ser una revenja (utu) per l'assotament d'un maori amb fuet que va refusar treballar al vaixell durant el viatge des d'Austràlia. El fet roman com la major matança en la història d'aquest país.

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Canibalisme
  1. Atapuerca. El caso de canibalismo más antiguo conocido en la historia de la humanidad
  2. Fundació Atapuerca
  3. Un esdeveniment global anomenat el "Superniño"
  4. Imatge del Lienzo Tlaxcala, de Diego Muñoz Camargo (c. 1585)
  5. Prudencio de Sandoval: Historia de la vida y hechos del Emperador Carlos V, 1519, III, 1603 Cervantesvirtual.com