Canigó (poema)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquest article tracta sobre el poema Canigó. Vegeu-ne altres significats a «Canigó».
Coberta de l'edició de l'any 1901.

Canigó és un poema èpic de 1886 escrit per Jacint Verdaguer que constitueix un dels poemes clau de la Renaixença catalana. Aquest poema, que és un llibre, conté una descripció geogràfica dels Pirineus catalans que es desenvolupa a través de la figura mítica del Comte Tallaferro, un valent i ferotge lluitador contra els sarraïns. El mite està basat en el personatge històric Bernat Tallaferro.

Aquesta història, en la que apareixen també elements mitològics, està situada al segle XI de l'edat mitjana, a l'època que els catalans patien invasions musulmanes.

Argument[modifica | modifica el codi]

Pic del Canigó

L'acció d'aquesta història passa en els Pirineus durant el segle XI. La història comença quan Gentil, fill del Comte Tallaferro, després de ser armat cavaller a l'Església de Sant Martí del Canigó, s'afegeix a l'exèrcit cristià que està en missió de parar l'atac dels musulmans. Més tard, el noi que fa guàrdia al castell de Rià per evitar un atac dels àrabs, contempla el Canigó, mentrestant, el seu escuder li comença a parlar de les fades que hi viuen, i ell decideix de traslladar-s'hi.

Allà és rebut per Flordeneu (Griselda o Edelweiss), la reina de les fades, però sota l'aparença de Griselda. Aquesta el sedueix i recorren tots dos junts els dominis pirinencs.

Encisat per ella, el minyó s'oblida de la batalla i l'acompanya en un vol pels Pirineus en una carrossa voladora mentre ella li ensenya la serralada i les seves llegendes. Guifré, l'oncle del cavaller, s'adona que l'exèrcit cristià està perdent i ho atribueix a la deserció de Gentil. L'oncle el sorprèn quan està amb la fada i, llavors, dominat per la ira, mata el seu nebot estimbant-lo muntanya avall. Mentre el seu pare venç els àrabs, el cadàver de Gentil és dut a l'ermita de Sant Martí. Guifré es penedeix del seu crim, aconsegueix que Tallaferro el perdoni i decideix fer-se monjo. Quan Guifré es troba a les portes de la mort, demana que en el lloc on morí Gentil hi sigui plantada una creu.

Mètrica funcional[modifica | modifica el codi]

La mètrica funcional de Canigó s'articula sobre tres eixos:

Estil[modifica | modifica el codi]

El poema té una gran diversitat de ritmes. L'autor juga molt amb contrast entre les escenes que parlen del tendre i encisador món de les fades i els ferrenys combats entre els guerrers catalans i els musulmans.

Traduccions i versions[modifica | modifica el codi]

El poema va tenir un acolliment molt entusiàstic entre els seus lectors, es considera que Canigó assenyala el moment més alt de les possibilitats del poeta Verdaguer.

Va ser traduït a l'italià per Maria Licer el 1888. Un any després, Josep Tolrà de Bordas el va traduir al francès i el 1898 va ser traduït al castellà pel Comte de Cedillo.

La traducció castellana més recent és de María Parés, publicada per Alianza el 1988. L'any 2007 es publicà la traducció a l'anglès del cant quart de «La Maladeta», del cant desè de «Guisla» i l'epíleg de «Los dos campanars», textos recollits en Selected Poems of Jacint Verdaguer: A Bilingual Edition, edició i traducció a càrrec de Ronald Puppo, amb una introducció de Ramon Pinyol i Torrents, University of Chicago Press.

El 1910 en va sortir una versió teatral de Josep Carner acompanyada de la música de Jaume Pahissa i Jo. El 1934 Antoni Massana va fer servir l'adaptació de Carner per fer-ne una òpera que es va estrenar en versió de concert al Casal del Metge] el 1936, i fou representada al Gran Teatre del Liceu de Barcelona el 1953.

Extracte[modifica | modifica el codi]

En aquests versos Verdaguer compara el Canigó amb una magnòlia gegantina:

Lo Canigó és una magnòlia immensa
que en un rebrot del Pirineu se bada;
per abelles té fades que la volten,
per papallons los cisnes[1] i les àligues.
Formen son càlzer[2] escarides serres
que plateja l'hivern i l'estiu daura,
grandiós beire on beu olors l'estrella,
los aires rellentor, los núvols aigua.
Les boscúries de pins són sos bardissos,
los Estanyols ses gotes de rosada,
i és son pistil aqueix palau aurífic,
somni d'aloja que cel davalla. Jacint Verdaguer, Canigó (poema) (p. 27-28)

Edicions[modifica | modifica el codi]

  • 1886 [finals de 1885]: Tipografia Catòlica, Barcelona
  • 1901: Catalunya Artística, Barcelona
  • 1945: Llibreria Sala, Vic
  • 1995: Quaderns Crema, Barcelona (edició crítica)

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. Cignes
  2. Calze

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Vegeu texts en català sobre Canigó (poema) a Viquitexts, la biblioteca lliure.