Canonges Regulars de Sant Antoni

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Aquesta és una versió anterior d'aquesta pàgina, de data 22:15, 8 oct 2016 amb l'última edició de Bocachete (discussió | contribucions). Pot tenir inexactituds o contingut no apropiat no present en la versió actual.
Infotaula d'ordeAntonians
Emblema de l'orde: la tau o Creu de Sant Antoni, en color blau
TipusOrde de canonges regulars; en origen, orde militar i monàstic
Nom oficialCanonges Regulars de Sant Agustí de l'Orde de Sant Antoni Abat
Nom oficial llatíCanonici Regulares Sancti Agustini Ordinis Sancti Antonii Abbatis
SiglesC.R.S.Ant.
Altres nomsHospitalers de Sant Antoni, Canonges Regulars de Sant Antoni de Viena, Orde de Sant Antoni, Germans Hospitalers de Sant Antoni
HàbitTúnica i cogulla negres, amb una "tau" blava cosida al pit
ObjectiuHospitalitat i assistència als pelegrins i, particularment, els malalts de foc de Sant Antoni (ergotisme)
Fundació1095 (com a orde de canonges regulars, el 1297), Saint-Antoine-l'Abbaye (Isère, Delfinat, Regne d'Arle) per Gaston de Valloire i Girond de Valloire
Aprovat perUrbà II (1218, aprovació com a orde monàstic, per Honori III; 1297, aprovació com a orde de canonges, per Bonifaci VIII), en 1095
ReglaRegla de Sant Agustí (s. IV), adoptada en 1248
PatronsSant Antoni Abat
Supressió1777-1803 per Pius VI (integra l'orde a l'Orde de Malta)
Fundacions destacadesGap, Chambéry, Besançon, Colònia, Memmingen, Xipre, Constantinoble, Castrojeriz, Olite, Saragossa
Fundacions a terres de parla catalanaValència, Oriola, Barcelona (Sant Antoni Abat), Cervera, Lleida, Tàrrega, Valls, Palma de Mallorca

Els Germans Hospitalers de Sant Antoni o Canonges Regulars de Sant Agustí de l'Orde de Sant Antoni Abat (en llatí Canonici Regulares Sancti Agustini Ordinis Sancti Antonii Abbatis) era un orde de canonges regulars, de tipus monàstic i militar, dedicat a l'assistència hospitalària i la cura dels malalts d'ergotisme, malaltia molt freqüent a l'Edat mitjana i coneguda amb el nom de foc de Sant Antoni. Fundat el 1095 al sud de França, també va ser conegut com a Orde de Sant Antoni o Antonians.

La congregació va ser unida canònicament a l'Orde de Malta en 1777 per Pius VI, desapareixent com a orde independent. Va ser suprimida o extinta a Espanya en 1791 i al Sacre Imperi Romanogermànic en 1803.

Història

Orígens

La congregació fou fundada cap al 1095 per Gaston de Valloire, noble del Delfinat (llavors al Regne d'Arle, al Sacre Imperi Romanogermànic), i pel seu fill Girond, per agrair el guariment miraculós d'aquest últim, que patia d'ergotisme o foc de Sant Antoni i va ésser guarit en visitar les relíquies de sant Antoni Abat que s'havien dut a l'actual Saint-Antoine-l'Abbaye, abans La-Motte-Saint-Didier, prop de Viena del Delfinat.

Es va crear com una congregació religiosa formada per laics i va ser confirmada pel papa Urbà II en 1095. Tenia la seu al priorat benedictí de Saint-Antoine-l'Abbaye, els monjos del qual s'ocupaven del santuari, lloc de pelegrinatge amb motiu de les relíquies que guardava. La comunitat laica de Gaston de Valloire va aixecar-hi un hospital per als pelegrins, molts dels quals anaven per a guarir-se del mal anomenat Foc de Sant Antoni.[1]

Després d'ésser una congregació de laics, el 1218 van convertir-se, per una butlla del papa Honori III, en orde monàstic. El 1248 van adoptar la Regla de Sant Agustí i, ja com a religiosos, en 1297 es van constituir en una comunitat de canonges regulars, amb una butlla de Bonifaci VIII Ad apostolicae dignitatis. Llavors pren el nom d'Orde dels Canonges Regulars de Sant Antoni de Viena.

Llavors, les relacions entre els benedictins del santuari i els antonians havien arribat a un punt de conflicte i el papa va posar-hi fi expulsant els primers de La-Motte-Saint-Didier a l'abadia de Montmajour i atorgant la custòdia del santuari i les relíquies als Germans Hospitalers de Sant Antoni.

Expansió

La comunitat va obrir més hospitals al regne d'Arle: Gap, Chambéry ( Savoia) i Besançon (Franc Comtat), i a la resta de França i a Castella, Corona d'Aragó, Navarra, estats italians, Flandes i el Sacre Imperi Romanogermànic. També obre cases a Xipre, Constantinoble i Atenes. La congregació va tenir un gran creixement durant el segle XIV, quan els hospitalers també atengueren els malalts de pesta negra. Cap al segle XV van arribar a tenir 370 hospitals i comandes, amb més de 10.000 monjos, entre els quals alguns erudits i prelats reconeguts. Entre els seus privilegis hi havia la cura dels malalts de la Cúria Pontifícia.

L'orde als regnes hispànics

Els hospitalers van obrir cases als regnes de la península Ibèrica des del segle XII, a Castella i Navarra, al llarg del Camí de Sant Jaume. La primera va ser l'hospital de Castrojeriz, per als pelegrins, que va ésser la seu del comanador major i preceptor general per a la Corona de Castella, Portugal i, després, les Índies Occidentals. Amb el temps, a Castella, s'obriren hospitals a Salamanca, Medina del Campo, Toro, Valladolid, Benavente, Segòvia, Madrid, Toledo, Ciudad Real, Talavera de la Reina, Cadalso de los Vidrios, Atienza, Conca (Castella - la Manxa), Alfaro, Múrcia, Albacete, Baeza, Còrdova i Sevilla.

A Navarra, en 1274 s'obrí la comanda d'Olite, el convent-hospital de la qual era la seu de la Comanda General dels regnes de Navarra i la Corona d'Aragó. En depenien els hospitals de: Pamplona, Tudela, Saragossa, Calataiud, Osca, València, Oriola, Barcelona (Sant Antoni Abat), Cervera, Lleida, Tàrrega, Valls i Palma de Mallorca.

Declivi i extinció

La Reforma protestant va portar una gran disminució dels ingressos obtinguts per les donacions i llegats. El descobriment de la relació entre el sègol banyut i el Foc de Sant Antoni va portar que es pogués prevenir i tractar la malaltia, per la qual cosa, la incidència d'aquesta en la població va minvar considerablement i l'objectiu primari de l'orde va desaparèixer. El 1616, l'orde es va reformar i el 1777 només comptava amb 220 monjos a França: llavors Pius VII] va integrar l'orde a l'Orde de Malta.

A França, només quedaren oberts uns pocs hospitals, a càrrec de l'Orde de Malta, que van ser suprimits durant la Revolució francesa. A Alemanya, també van unir-se a l'Orde de Malta els 33 hospitals que hi havia, llevat dels de Colònia i Höchst, que foren suprimits en 1803. A Espanya, l'orde desaparegué en 1791, quan Pius VI emeté un breu a instància de Carles III d'Espanya: els béns i rendes de l'orde passaven als hospitals, esglésies i ajuntaments dels llocs on eren les fundacions, i els municipis es comprometien a continuar la tasca hospitalària de l'orde.

Durant el segle XVI i XVII es va estendre la creença que una branca de l'orde s'havia instal·lat a Abissínia, dada que es va incorporar en algunes històries posteriors. Es tracta d'una narració fabulosa, vinculada a les històries del mític Joan el Prevere i que potser té l'origen en la confusió amb el monasticisme d'arrel antoniana que practicaven algunes comunitats coptes abissínies.

Els hospitals

Les fundacions eren hospitals, on hi havia una capella o església, normalment dedicada al culte de Sant Antoni Abat. Eren molt austeres i comprenien una cuina amb refetor o lloc per fer-hi els àpats un dormitori, la capella i alguns locals de servei. Servien per a hostatjar-hi els pelegrins i, entre ells, els malalts. Amb el temps, la cura de malalts va acabar essent la tasca primordial dels establiments.

Referències

  1. Habitualment es pensa que aquest nom feia referència a l'ergotisme, però també rebien el nom malalties com l'erisipel·la i altres de cutànies. Era un mal molt estès a l'Edat mitjana, sobretot entre classes baixes, a causa d'una dieta on abundava el consum de cereals afectats pel sègol banyut i de la falta generalitzada d'higiene.

Vegeu també

Fonts i bibliografia

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Canonges Regulars de Sant Antoni