Capibara

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Capibara
Plistocè – recent[1]
Tres capibares
Tres capibares

Black Paw.svg Accediu al Portal:Mamífers

Estat de conservació
Classificació científica
Regne: Animalia
Fílum: Chordata
Classe: Mammalia
Ordre: Rodentia
Subordre: Hystricomorpha
Infraordre: Caviomorpha
Família: Caviidae
Subfamília: Hydrochoerinae
Gènere: Hydrochoerus
Espècie: H. hydrochaeris
Nom binomial
Hydrochoerus hydrochaeris
Porc aquàtic porc aquàtic
(Linnaeus, 1766)
Mapa de distribució
Mapa de distribució
Un capibara al Brasil

El capibara (Hydrochoerus hydrochaeris), també conegut com a chigüiro, carpincho o majas en espanyol[2][3][4] i capivara en portuguès[3] és el rosegador vivent més gran del món.[5] Està relacionat amb els agutins, les xinxilles, els coipús i els conills porquins.[6] El seu nom comú, que prové del guaraní kapiÿva,[3] significa «senyor de l'herba»,[7] mentre que el seu nom específic, hydrochaeris, deriva dels ètims grecs ὕδωρ, «aigua» i χοίρος, «porc».

Els capibares tenen un cos pesant en forma de barril i un cap petit amb un pelatge marró vermellós a la part superior del cos que esdevé marró grogós a la part inferior. Poden créixer fins a 130 centímetres de llarg i pesar fins a 65 quilograms. Els capibares tenen peus lleugerament palmejats, manquen de cua i tenen vint dents. Les seves potes posteriors són lleugerament més llargues que les anteriors i el musell és rom, amb els ulls, els narius i les orelles a la part superior del cap. Les femelles pesen una mica més que els mascles.[6]

Morfologia[modifica | modifica el codi]

Cos i pelatge[modifica | modifica el codi]

El cos dels capibares és massiu i rodanxó i del seu tronc robust surten quatre potes curtes. Les potes anteriors tenen quatre dits i les posteriors en tenen tres, arranjats de manera radial. Els dits gruixuts i semblants a peülles estan palmejats amb petites membranes. Aquest animal no té cua.[8] Els capibares assoleixen una longitud de 100 a 130 centímetres i una alçada a l'espatlla de 50 a 60 centímetres,[9] i les femelles solen ser una mica més grans que els mascles. El pes mitjà és de 50 quilograms en els mascles i 61 en les femelles; tanmateix, el pes real pot variar entre 27 i 65 quilograms.[10][11][12]

El pelatge és llarg i aspre, però en algunes parts és tan prim que es veu la pell a través d'ell. Això fa que siguin uns animals propensos a les insolacions i per evitar-ho, es rebolquen al fang per protegir-se la pell del sol.[13] La coloració va d'un marró vermellós al gris a la part superior, mentre que la part inferior té un color marró grogós. Alguns exemplars tenen taques negres a la cara, al costat exterior de les potes i al darrere. La longitud dels pèls va de 30 a 120 mil·límetres.

Cap i dents[modifica | modifica el codi]

El crani del capibara s'assembla notablement al dels seus parents càvids, fins i tot amb les mateixes proporcions generals.
Vista detallada de les incisives

Els capibares tenen un cap notablement ample i gros. En relació amb els parents més propers al capibara, el musell és gran i arrodonit, mentre que els narius són petits i estan bastant separats. En els mascles, la punta del musell és calba i està dotada d'una conspícua glàndula odorífera. Les orelles són petites i arrodonides, mentre que els ulls es troben situats vers els costats i també són petits. Com en molts animals que tenen un estil de vida parcialment aquàtic, els ulls, les orelles i els narius del capibara es troben situats vers la part superior del cap,[8] de manera que quan surten a respirar de l'aigua o a observar el que els envolta, gairebé no sobresurten de la superfície.[14]

La fórmula dental d'aquest animal és 1-0-1-3; això vol dir que cada meitat de la mandíbula presenta una dent incisiva, una premolar i tres molars, amb un total de vint dents.[13] Les blanques incisives estan dotades d'un solc, com en tots els rosegadors, estan engrandides i transformades en incisives sense arrel. Darrere les incisives s'obre un espai denominat diastema. Les dents posteriors també manquen d'arrels i tenen una morfologia complexa; consisteixen en prismes d'esmalt dental en forma de cor o de barres, que estan separats per capes de cement. Com en altres rosegadors, les dents incisives dels capibares creixen constantment per compensar el desgast continu que provoca menjar herba;[7] les molars també creixen constantment.

Distribució i hàbitat[modifica | modifica el codi]

Els capibares tenen un àmbit de distribució que comprèn gairebé tot Sud-amèrica a l'est dels Andes i va des de l'est de Veneçuela i la Guyana fins a l'Uruguai i el nord-est de l'Argentina.[9] Cadascuna de les dues regions té la seva subespècie corresponent: Hydrochoerus hydrochaeris isthmius és la que viu a la part nord-occidental. És una mica més petita que Hydrochoerus hydrochaeris hydrochaeris, que viu a la regió més gran, a l'est dels Andes.

Els capibares poden viure en diferents tipus d'hàbitats, però mostren preferència per alguns en concret. Tendeixen a trobar-se a prop de llacs, estanys, rius, aiguamolls o manglars.[9] També necessiten un sòl ferm on dormir, idealment amb una vegetació espessa que els serveixi de protecció. Per tal d'alimentar-se, no tenen problema en endinsar-se en sabanes i herbassars. La major densitat de població de capibares es troba a les extenses zones humides de Sud-amèrica, com el Pantanal, o la regió dels Llanos del nord del continent, banyada per l'Orinoco. Viuen majoritàriament a les planes, però també habiten a altituds de fins a 1.300 metres per sobre el nivell del mar. En comparació amb altres espècies animals de Sud-amèrica, els capibares toleren bastant bé els canvis d'hàbitat provocats per l'activitat humana i també poden sobreviure en zones transformades en plantacions o pastures.

Comportament[modifica | modifica el codi]

Activitat[modifica | modifica el codi]

Els capibares són animals principalment crepusculars. Passen la calor del dia en forats al fang o en aigües somes.[9] Per dormir s'amaguen entre vegetació espessa; no excaven cap cau. En canvi, a les zones on són molestats per les activitats humanes, canvien i adopten un estil de vida nocturn.

Si se senten amenaçats, els capibares s'oculten dins l'aigua.

En cas de perill, poden córrer ràpidament, però si és possible fugen llançant-se dins l'aigua. Són excel·lents nedadors que se submergeixen gairebé completament dins l'aigua, de manera que només sobresurten els ulls i els narius. A vegades també s'amaguen entre plantes vegetals espesses. Tanmateix, també poden recórrer grans distàncies bussejant. Tanmateix, només entren en aigües profundes per fugir d'algun perill i duen a terme la gran majoria d'activitats en aigües somes o a la terra ferma.

Comportament social[modifica | modifica el codi]

Els capibares viuen en ramats, que poden consistir en una parella i les seves cries, o en un grup més gran d'exemplars adults. La mida dels grups varia entre sis i vint animals. En alguns casos rars també es poden observar exemplars solitaris, gairebé sempre mascles adults.

La mida dels ramats i el seu estil de vida depenen de l'estació de l'any i de l'hàbitat. Durant l'estació plujosa, els capibares s'estenen per una gran regió, de manera que disminueix la mida del ramat. Durant aquesta estació, mengen molt i acumulen una reserva de greix. La cria dels nounats també es produeix principalment durant l'estació plujosa. Durant l'estació seca, molts exemplars es reuneixen al voltant dels rius i llacs més grans, formant ramats més grans. Durant aquesta estació, la mortalitat és notablement més alta, car augmenten la fam i les malalties i, amb la desaparició de les plantes que els serveixen de protecció, els capibares són més vulnerables als atacs dels depredadors. Investigacions de Veneçuela indiquen una mida mitjana dels ramats de 5,6 animals durant l'estació plujosa i de 15,9 al març, el mes més sec. En períodes prolongats de sequera, es poden formar grans ramats de fins a 100 exemplars, que es reuneixen al voltant de les aigües que queden. Tanmateix, aquests agrupaments són inestables i no duren gaire.

Cada grup familiar o ramat és liderat per un mascle dominant,[14] que sovint ocupa aquesta posició durant anys i anys. Després vénen una o diverses femelles, juntament amb les seves cries i a vegades, els mascles subordinats també poden formar part del grup. La jerarquia sol ser estable i estar ben marcada tant entre els mascles com entre les femelles i s'estableix per mitjà de combats parcialment agressius.

Vista frontal d'un capibara

Cada grup habita en un territori d'entre 5 i 17 hectàrees.[15] Tanmateix, els animals solen romandre dins una regió d'unes 10 hectàrees de superfície, que defensen contra les incursions d'altres exemplars de la mateixa espècie. Marquen territori per mitjà de glàndules odoríferes;[15] en els mascles, es troben situades a sobre del nas i els dos sexes en tenen a la regió de l'anus (glàndules anals).

Els capibares es comuniquen entre ells per mitjà d'una varietat de vocalitzacions.[16] Entre ells, hi ha un so semblant al ronc dels gats, que indica submissió, una crida d'alarma semblant a un lladruc, una mena de clic que expressa felicitat, xiulets estridents i grunyits.

Dieta[modifica | modifica el codi]

La dieta dels capibares es compon principalment d'herbes terrestres i la complementen de tant en tant amb plantes aquàtiques. A vegades entren en plantacions i s'alimenten, per exemple, de canyes de sucre, síndries o blat de moro. La creença estesa que els peixos també formen part de la dieta dels capibares és falsa. Tenen un aparell digestiu extremament eficient que els permet subsistir amb una dieta el 75% de la qual es compon d'entre, només, quatre i sis espècies de plantes.[17] S'han observat casos en què els capibares d'una zona s'alimentaven durant un temps d'una mateixa espècie de planta i després deixaven de menjar-se-la durant un temps, permetent que les plantes d'aquesta espècie es recuperin abans de tornar-se-la a menjar.[18]

L'aparell digestiu dels capibares presenta diverses adaptacions a la seva dieta, com ara un intestí més llarg i un cec en forma de sac engrandit. De manera similar a altres rosegadors, com els conills porquins, o els lagomorfs, els capibares practiquen la coprofàgia, o ingestió ocasional dels excrements. Els fems cecals són una forma tova i adhevisa d'excrements, que són fermentats per uns bacteris especials al cec i que són reingerits immediatament després de l'excreció. D'aquesta manera, els capibares poden extreure el màxim de nutrients dels seus aliments rics en cel·lulosa.[9] Quan els excrements surten per segona vegada, són ovals i secs i són expulsats definitivament.

Els capibares, com els conills porquins, no poden produir la vitamina C per si mateixos, de manera que l'han d'obtenir del seu aliment. En alguns exemplars en captivitat, que havien estat, evidentment, mal alimentats, s'han observat casos d'escorbut.[19]

Reproducció[modifica | modifica el codi]

Cries de capibara amb la seva mare

El mascle és qui pren la iniciativa en la copulació, car és ell el que persegueix la femella, primer a terra i després dins l'aigua. L'aparellament té lloc en aigües somes. Després d'entre sis i vuit ràpides empentes, l'acte sexual arriba a la seva fi. El coit es pot repetir després d'una estona, fins a vint vegades o bé amb la mateixa parella o bé amb parelles diferents.

L'aparellament pot tenir lloc en qualsevol època de l'any, però la majoria de naixements cauen a l'estació plujosa (d'abril a maig al nord de Sud-amèrica i a l'octubre al sud del continent). Generalment, cada femella dóna a llum una ventrada per any, però si les condicions climàtiques són favorables en poden parir dues. El període de gestació dura uns 110 dies en la subespècie septentrional i uns 150 en la meridional. Els capibares són multípars i la ventrada es compon en mitjana de quatre cries, però pot variar entre dues i vuit.[11] Les femelles tenen deu mugrons que estan arranjats per parelles al ventre.

Els capibares no construeixen nius i poden donar a llum a qualsevol indret del seu territori. Les cries són marcadament precoces, pesen aproximadament 1.500 grams en néixer i venen al món amb un pelatge complet i ja amb les dents permanents. Poc després de néixer, les cries ja són capaces de menjar herba i esdevenen independents després de tres o quatre mesos. Les cries formen un grup propi dins el grup principal.[8][7] Ambdós sexes assoleixen la maduresa sexual amb aproximadament vint-i-dos mesos d'edat.[8]

Una anaconda devora un capibara. Exhibició al Museu de Senckenberg (Frankfurt).

La longevitat dels capibares en estat natural varia entre vuit i deu anys, mentre que els exemplars en captivitat poden arribar als dotze anys.[9]

Depredadors[modifica | modifica el codi]

Els enemics naturals més destacats del capibara són sobretot fèlids com el jaguar o l'ocelot, però també els gossos dels matolls i els caimans. A vegades, les cries cauen víctimes d'aus de presa com les harpies i els caracarans, o de rèptils com l'anaconda.[9]

Relació amb els humans[modifica | modifica el codi]

Un capibara a la pampa boliviana

Amerindis[modifica | modifica el codi]

Els pobles indígenes sud-americans ja caçaven el capibara per consumir-ne la carn, processar-ne la pell i utilitzar-ne les dents incisives amb fins decoratius. Els capibares també tenen un paper en la mitologia d'aquests pobles. En les creences tradicionals dels Yanomami, cada nounat té un doble en forma de capibara o de tapir, que li dóna la força vital; si el doble animal és mort, també morirà la persona.

Caça i usos[modifica | modifica el codi]

Els capibares són caçats pel seu pelatge i la seva carn.[20] A moltes regions hi ha caçadors professionals anomenats carpincheros, que exerceixen la caça amb fins comercials. Tanmateix, sovint la gent caça aquests animals per fer-ne un ús propi. El cuir de capibara, d'un marró clar i amb petites taques més clares, és especialment preuat a l'Argentina. A més de guants,[21][2] cinturons i jaquetes de cuir, també se'n fan selles de muntar i brides. Al sud de Sud-amèrica es fa servir un oli obtingut del greix subcutani del capibara com remei natural.

La carn del capibara no és consumida a tot arreu, car té una olor molt forta i pot provocar malalties cutànies. Es consumeix especialment a Veneçuela, on l'assequen, la posen en escabetx i se la mengen els dies de dejuni. La creença àmpliament estesa a Sud-amèrica que existeix un document eclesiàstic oficial que permetria classificar el capibara com peix, amb motiu del seu mode de vida i la seva pell poc peluda,[13][3][22][23] és una llegenda i existeixen llegendes similars en altres regions de la Terra sobre altres animals aquàtics, com per exemple, els castors.

A l'Argentina i l'Uruguai, la carn serveix principalment per fer salsitxes. Especialment a la regió dels Llanos i a causa dels múltiples usos d'aquest animal, ja hi ha intents de criar capibares en granges amb fins comercials.

Una altra raó per caçar els capibares són els danys que ocasionen a l'agricultura. Especialment, a les plantacions poden causar una devastació considerable i en alguns indrets se'ls considera una plaga.[24] Els propietaris de pastures pel bestiar també els persegueixen, especialment, durant l'estació seca, car consideren que els capibares competeixen per l'aliment amb el bestiar.

Conservació i amenaces[modifica | modifica el codi]

Molts dels hàbitats adequats pels capibares es troben en regions molt utilitzades pel pasturatge. Com que els humans hi preparen fonts d'aigua pels animals de bestiar, minimitzen la quantitat de carnívors per mitjà de la caça i com que els bovins mantenen l'herba curta, en moltes zones s'ha produït un augment de la població de capibares. Censos dels latifundis bovins de la regió dels Llanos revelaren una densitat d'entre cinquanta i tres-cents capibares per quilòmetre quadrat.

A les regions en què són caçats en quantitats comercials, com per exemple a moltes regions de Veneçuela, han esdevingut rars. En altres regions com per exemple, el Perú han desaparegut o el seu nombre s'ha reduït dràsticament. Tanmateix, en general són abundants i tenen una àmplia distribució, de manera que no se'ls considera una espècie amenaçada.

Sistemàtica i taxonomia[modifica | modifica el codi]

Els conills porquins del Brasil estan estretament relacionats amb els capibares.

El capibara és considerat sovint com l'únic representant recent de la família dels hidroquèrids.[25] Tanmateix, investigacions genètiques han demostrat que els rosegadors del gènere Kerodon estan relacionats més estretament amb els capibares que amb els conills porquins, de manera que Hydrochoeridae esdevingué un grup parafilètic. Els sistemàtics moderns, com Wilson i Reeder (2005), classifiquen els capibares dins el grup dels càvids i els agrupen amb Kerodon dins la subfamília dels hidroquerins. Dins dels rosegadors, pertanyen a la superfamília dels cavioïdeus, igual que els agutins (Dasyproctidae), les paques (Cuniculidae) i les pacaranes (Dinomyidae).

Els avantpassats fòssils del capibara són representats per diversos gèneres a partir del Miocè superior.[1] Les formes més primitives són classificades dins la subfamília dels cardiaterins, que emperò és parafilètica, car els representants més recents del grup es desenvoluparen a partir d'elles. Es coneix la subfamília dels protohidroquerins del Pliocè, amb l'únic gènere Chapalmatherium (també conegut com a Protohydrochoerus). El crani d'aquestes bèsties era el doble de gran que el del capibara actual i els seus membres també eren considerablement més llargs. La subfamília dels hidroquerins, a la qual pertany el capibara, aparegué al Pliocè superior.[1] Totes les restes fòssils de rosegadors gegants provenen del continent americà.

En algunes sistemàtiques, les dues subespècies descrites més amunt, H. h. isthmius i H. h. hydrochaeris, són classificades com espècies distintes.

Quant al nom científic correcte del gènere, hi hagué una llarga controvèrsia entre el nom Hydrochoerus, encunyat per Brisson el 1762 i el nom Hydrochaeris, encunyat per Brünnich el 1772. Ambdós noms provenen dels mots grecs hydros (aigua) i choiros (porc). El nom donat per Brisson fou rebutjat durant molt de temps, car no es conformava a les normes de la nomenclatura binomial. Tanmateix, la Comissió Internacional de Nomenclatura Zoològica declarà vàlid el nom Hydrochoerus amb motiu del seu ampli ús, de manera que Hydrochoerus hydrochaeris és el nom científic correcte.

Com a animal de companyia[modifica | modifica el codi]

Un capibara de companyia amb un arnès

Hi ha gent que té capibares com animals de companyia. Tot i la seva gran mida i el seu component exòtic, els capibares poden ser companys gentils. És necessari esterilitzar els mascles a l'edat d'entre sis i nou mesos per evitar que esdevinguin agressius i territorials. Com altres rosegadors, se'ls pot ensinistrar perquè aprenguin a fer certs trucs, com seure o demanar menjar. Els capibares de companyia són considerats animals afectuosos i nets.[26]

Per tenir un capibara com a animal domèstic, cal poder satisfer totes les seves necessitats, incloent-hi un lloc on aixoplugar-se, menjar adequat, herba i palla, així com un espai d'aigua on pugui jugar (sense aigua on poder banyar-se, els capibares poden desenvolupar un trastorn cutani que en alguns casos pot arribar a ser mortal). En el cas de cases particulars, aquesta última necessitat es pot satisfer amb una piscina muntable gran.[26]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 The Paleobiology Database. Informació taxonòmica i de distribució sobre el registre fòssil de plantes i animals.
  2. 2,0 2,1 (castellà) J Forero-Montana, J Betancur, J Cavelier. "Dieta del capibara Hydrochaeris hydrochaeris (Rodentia: Hydrochaeridae) en Caño Limón, Arauca, Colombia", Rev. biol. trop, Jun. 2003, vol.51, no.2, pàg. 571–578. ISSN 0034-7744. PDF (castellà)
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 Capybara Natural History. JunglePhotos.com. Consultat el 16 de desembre del 2007.
  4. "Trip to South America gives new meaning to outdoors life" from inRich.com (consultat el 17 gener 2008)
  5. Capybara. San Francisco Zoo. Consultat el 17-12-2007.
  6. 6,0 6,1 Capybara (Hydrochoerus hydrochaeris). Chester Zoo (RU). Consultat el 17-12-2007 (anglès)
  7. 7,0 7,1 7,2 Capybara. Bristol Zoo Gardens (RU). Consultat el 16 de desembre, 2007.
  8. 8,0 8,1 8,2 8,3 Capybara. British Broadcasting Corp.: Science and Nature: Animals. Consultat el 16 de desembre del 2007.
  9. 9,0 9,1 9,2 9,3 9,4 9,5 9,6 «Capybara». Zoo de Phoenix, 2006. [Consulta: 21-12-2008].
  10. Capybara Facts. Smithsonian National Zoological Park. Consultat el 16 de desembre del 2007.
  11. 11,0 11,1 The Encyclopædia Britannica (1910) Capybara (de Google Books)
  12. Capybara. Palm Beach Zoo. Consultat el 17 de desembre del 2007.
  13. 13,0 13,1 13,2 «Capybara fact sheet» (en anglès). [Consulta: 04-11-2009].
  14. 14,0 14,1 Ian Willoughby. «Predation Defense». The Capybara, 2002. [Consulta: 31-12-2008].
  15. 15,0 15,1 Herrera, E.; D. W. Macdonald. «Resource utilization and territoriality in group-living capybara». Journal of Animal Ecology, 58, 2, 1989, pàg. 667-680.
  16. Ian Willoughby. «Vocalizations». The Capybara, 2002. [Consulta: 31-12-2008].
  17. Quintana, R. D.; S. Monge, et al.. «Feeding patterns of capybara Hydrochaeris hydrochaeris (Rodentia, Hydrochaeridae) and cattle in the non-insular area of the Lower Delta of the Parana River, Argentina». Mammalia, 62, 1, 1998, pàg. 37-52.
  18. Barreto, G. R.; E. Herrera. «Foraging patterns of capybaras in a seasonally flooded savanna of Venezuela». Journal of Tropical Ecology, 14, 1, 1998, pàg. 87-98.
  19. GR Cueto, R Allekotte i FO Kravetz. «Scurvy in capybaras bred in captivity in Argentine». Journal of Wildlife Diseases, 36, 1, 2000, pàg. 97-101.
  20. Adriana Maldonado-Chaparroa i Daniel T. Blumstein. «Management implications of capybara (Hydrochoerus hydrochaeris) social behavior». Biological Conservation, 141, 8, 2008.
  21. Smith, N. J. H. (1981). "Caimans capybaras otters manatees and man in amazonia." Biological Conservation 19(3): 177-187.
  22. Lipske, Michael. The Ranchers' Favorite Rodent. National Wildlife Federation (Feb/Mar 2006, vol. 44 no. 2)
  23. Ellsworth, Brian. "In Days Before Easter, Venezuelans Tuck Into Rodent-Related Delicacy". New York Sun (24 de març del 2005)
  24. Katia Maria Paschoaletto Michi de Barros Ferraz, Marrie-Anne Lechevalier, Hilton Thadeu Zarate do Couto i Luciano Martins Verdade. «Damage caused by Capybaras in a corn field». Scientia Agricola, 60, 1, 2003, pàg. 191-194.
  25. Mones, Á. 1991. Monografía de la família Hydrochoeridae (Mammalia: Rodentia). Sistemática - Paleontología - Filogenia - Bibliografía. Courier Forschungsinstitut Senckenberg, 134:v + 1-235, figs. 1-50. Frankfurt
  26. 26,0 26,1 «Capybaras in captivity» (en anglès). [Consulta: 01 febrer 2009].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Álvaro Mones, Juhani Ojasti: Hydrochoerus hydrochaeris. a: Mammalian Species. The American Society of Mammalogists, Washington DC 1986, 264, S.1-7. ISSN 0076-3519
  • Ronald M. Nowak: Walker's mammals of the world. 6a edició. Johns Hopkins University Press, Baltimore 1999, ISBN 0-8018-5789-9
  • D. E. Wilson, D. M. Reeder: Mammal Species of the World. Johns Hopkins University Press, Baltimore 2005. ISBN 0-8018-8221-4

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]