Capitalisme

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

El capitalisme és un sistema econòmic en què els mitjans de producció són, en la seva majoria, propietat privada,[1][2] i en què el capital s'inverteix en la producció, distribució i el comerç dels béns i serveis per tal d'obtenir guanys o el benefici màxim en un mercat lliure i competitiu.[3][4] S'hi inclouen factors de producció com ara la terra i altres recursos naturals, així com la mà d'obra i els béns capitals. Diverses teories han intentat explicar el concepte de capitalisme, justificar o criticar la propietat privada del capital i explicar l'operació dels mercats per afectar l'aplicació o eliminació de la regulació governamental sobre la propietat i els mercats.[5]

Les pràctiques econòmiques capitalistes es van institucionalitzar a Europa entre els segles XVI i XIX, encara que algunes característiques de l'organització capitalista ja existien des de l'Antiguitat.[6] El capitalisme ha emergit en el món occidental com el sistema econòmic dominant des del declivi del feudalisme eliminant les restriccions polítiques i religioses sobre l'intercanvi capitalista. Des de la Revolució Industrial, el capitalisme s'ha estès gradualment d'Europa (en especial des de la Gran Bretanya) a altres regions del món. Durant els segles XIX i XX, el capitalisme va ser el mitjà més comú (encara que no pas l'únic) d'industrialització[7]

El concepte de capitalisme té un valor analític limitat, atesa la gran varietat dels casos històrics sobre els quals s'estudia i que varien amb el temps, la regió, la política i la cultura. Alguns economistes han categoritzat diferents tipus de capitalisme, que depenen de la concentració del poder i la riquesa econòmica així com dels mètodes de l'acumulació de capital (Scott 2005). Durant l'últim segle, el capitalisme va ser contrastat (i fins i tot contraposat) a les economies planificades i al comunisme. La majoria dels països desenvolupats, encara que no tots, són economies capitalistes o de mercat mixt[8] en què existeix la propietat pública i la regulació del govern sobre la producció, el comerç, el cobrament d'impostos, l'oferta de diners i la disponibilitat de la infraestructura física.

Etimologia[modifica | modifica el codi]

L'arrel de la paraula capitalisme, capital prové del llatí capitalis que es deriva, alhora, de caput, "cap", en referència als caps del bestiar. Es va començar a utilitzar aquest terme per referir-se a les persones que posseïen riqueses. El significat modern de la paraula capitalisme el va originar Richard de Radonvilliers el 1842. Pierre Leroux (1848) i William Thackeray (1854, la primera aparició en anglès) entre altres. Karl Marx i Fredrich Engels van parlar de la "forma capitalista de la producció" (capitalistishe produktionsofrm) però no van fer ús de la paraula "capitalisme".

Al començament del segle XX, el terme va començar a popularitzar-se. Per Max Weber en el seu llibre, L'ètica protestant i l'esperit del capitalisme (1904), el capitalista (per raons religioses, segons Weber) decideix no consumir tots els seus béns; s'organitza de manera racional i metòdica amb l'únic propòsit de produir; acumula i inverteix els seus béns per produir-ne més i més, no pas amb la finalitat de consumir-los en el futur, sinó a partir d'una lògica de pura de creixement. Aquí, i només aquí, apareix una ruptura major en relació amb els sistemes anteriors, els quals funcionaven (llevat dels més primitius) igualment, o almenys en part, sobre la recerca dels guanys i de l'acumulació de capital. El capitalisme, originalment, era un concepte sociològic, de l'anàlisi del funcionament econòmic d'algunes societats.

Sovint, en la pràctica hom oposa el capitalisme a:

  • l'economia primitiva, en què els intercanvis són marginals i cada grup explota la naturalesa per compta pròpia;
  • l'economia de potlatch o els intercanvis que encara que són importants, no duen a una acumulació de capital (ni tan sols a consumir-lo, ja que els béns es destrueixen després de l'intercanvi) sinó a una demostració simbòlica del poder estatutari;
  • el comunisme, que dissenya de manera general una teoria d'organització política, social i econòmica sense classes socials amb la intenció de crear un plantejament comú dels mitjans de producció i dels béns de consum per respondre a les necessitats de cada persona (tanmateix, en la pràctica, poques societats han aplicat el comunisme pur).
  • el comunisme pràctic o socialisme d'Estat, en què la propietat privada es redueix al mínim i en què tot el capital productiu es gestiona col·lectivament.

Cal notar, per descomptat, que les formes polítiques rarament són pures en pràctica, de tal sort que el capitalisme coexisteix en gran part amb els altres sistemes. Alguns teòrics advoquen explícitament les formes mixtes amb dosis variades segons el camp i l'objectiu.

El capitalisme depèn d'un sistema polític i legislatiu en operació: una de les bases necessàries és l'existència d'una protecció jurídica de la propietat privada i dels mitjans per fer respectar aquesta propietat (justícia, policia, exèrcit). Generalment s'admet que un Estat és necessari per realitzar aquestes tasques. No obstant això, els anarcocapitalistes consideren que l'Estat és il·legítim i perillós i que els homes poden prescindir-ne, utilitzant només llur pròpia capacitat de defensa o el dret natural així com del suport d'organismes privats.

Perspectives sobre les característiques del capitalisme[modifica | modifica el codi]

El concepte de capitalisme ha evolucionat al llarg del temps, i els teòrics posteriors elaboren les seves anàlisis a partir de les teories anteriors. A més, els components que s'utilitzen per definir el capitalisme —com ara la propietat privada, els mercats i la inversió— han evolucionat junt amb els canvis en la teoria, en la llei, i en la pràctica. Les següents seccions descriuen les diverses perspectives en què els teòrics no necessàriament estan d'acord amb totes les definicions i característiques de l'escola de pensament a la que pertanyen, però han participat en el debat per entendre el que és el capitalisme.

Política econòmica clàssica[modifica | modifica el codi]

Adam Smith

La tradició "clàssica" del pensament econòmic va sorgir a la Gran Bretanya a finals del segle XVIII. Els economistes polítics clàssics, Adam Smith, David Ricardo, Jean-Baptiste Say i John Stuart Mill van publicar anàlisis de la producció, la distribució i l'intercanvi de béns en una economia capitalista que ha format el fonament de l'estudi de la majoria dels economistes contemporanis. Les contribucions a aquesta tradició també es troben en les obres de David Hume i els fisiòcrates com ara Richard Cantillon.

La crítica d'Adam Smith sobre el mercantilisme i el seu raonament sobre els "sistemes de llibertat natural" (1776) són considerades el començament de l'economia política clàssica, encara que Anders Chydenius (1729-1803) el liberal clàssic de la història nòrdica, va publicar un llibre anomenat Els Guanys Nacionals el 1765 en què proposave idees de llibertat de comerç i indústria i explorava la relació entre l'economia i la societat i exposava els principis del liberalisme i el capitalisme.

Adam Smith va proposar tres conjunts de conceptes que encara són fortament associats amb el capitalisme actual, en especial la seva teoria de la "mà invisible" del mercat, per mitjà de la qual al recerca de l'interès individual produeix el bé col·lectiu per a tota la societat. Va criticar els monopoli, les tarifes i els impostos al comerç i altres restriccions de l'Estat durant el seu temps i creia que el mercat era l'àrbitre més eficient dels recursos. David Ricardo compartia aquest punt de vista. Ricardo seria el segon economista clàssic més important i un dels més influents de l'època contemporània. En el seu llibre "Els Principis de l'Economia i el Cobrament d'Impostos" va exposar la famosa teoria de l'avantatge comparatiu, la qual demostra, matemàticament, les avantatges del comerç, fins i tot si un dels participants és menys eficient en tots els tipus de producció econòmica. Aquest principi es va convertir en el fonament del comerç internacional lliure. Ricardo creia en la llei de Say, que estableix que l'ocupació plena és, o hauria de ser, l'equilibri normal d'una economia perfectament competitiva. També va argumentar que la inflació està relacionada amb els canvis en la quantitat de diners i de crèdit, i va proposar la llei dels rendiments decreixents que estableix que cada unitat addicional d'entrada produeix cada vegada menys productes de sortida marginalment.

Els ideals de l'economia clàssica política estan associats amb la doctrina liberal clàssica de la mínima regulació o intervenció del govern en el funcionament de l'economia. No obstant això, algunes branques del capitalisme liberal distingeixen entre l'economia i altres qüestions de l'activitat social en què l'Estat ha d'intervenir.

L'economia política marxista[modifica | modifica el codi]

Karl Marx

Per a Karl Marx el capitalisme era un tipus específic i històric de producció, (és a dir, la manera en què la propietat privada s'administra en combinació amb les relacions socials entre els individus basades en llur connexió amb el procés de producció), i en què el capital s'havia convertit en el mitjà de producció dominant. L'estat de desenvolupament capitalista o la "societat burgesa" representava, per Marx, la forma més avançada de l'organització social fins llavors. Segons aquest, un sistema es pot qualificar com a capitalista quan la gran majoria de la població (que rebria el nom de proletariat) és nominalment lliure, però no disposa d'altre mitjà per a la supervivència que la seva força de treball bruta, la qual ha de vendre a una minoria privilegiada propietària (la burgesia) dels mitjans de producció.

Tal com ho faria Adam Smith, Marx fa distingir el valor d'ús de les mercaderies sobre la base del seu valor d'intercanvi en el mercat. El capital, segons Marx, és creat per mitjà de la compra de les mercaderies amb el propòsit de crear noves mercaderies amb un valor d'intercanvi major, major que la suma de les compres originals. Per a Marx, l'ús de la mà d'obra s'havia convertit en una mercaderia més en el capitalisme; el valor d'intercanvi de la mà d'obra és el salari, i aquest és sempre menor que el valor que produeix per al capitalista. La diferència, argumenta Marx, constitueix un valor de superàvit o plus-vàlua que els capitalistes acumulen. Per als marxistes, la burgesia "compra" al proletariat la seva força de treball amb l'objectiu d'incrementar la seva propietat, seguint l'esquema D-M-D (Diners-Mercaderia-Diners). En el seu llibre Das Kapital, Marx argumenta que el tipus de producció capitalista es distingeix dels altres en la manera en què els propietaris del capital extreuen aquest superàvit o plus-vàlua dels treballadors: totes les societats anteriors també l'havien estret, però, el capitalisme ho fa per mitjà del valor de venda de les mercaderies produïdes.[9]

Segons Marx, el cicle d'extracció del superàvit que feien els propietaris del capital, o la burgesia, es convertia en el fonament de la lluita de classes. No obstant això, aquest argument també està enllaçat amb la teoria de la mà d'obra de Marx que estableix que la mà d'obra és la font de tot el valor, i per tant, dels guanys. Diversos economistes moderns, però, han rebutjat aquesta teoria, incloent-hi alguns economistes marxistes. Alguns dels economistes marxistes del segle XX entenen el capitalisme com una formació social en què els processos de la classe capitalista dominen, però no són exclusius. Altres tendències d'utilització de mà d'obra existeixen simultàniament en les societats en les que els processos capitalistes són dominants.

Els crítics de la definició marxista posen en dubte el rigor de l'oposició dialèctica entre treball i capital i el materialisme històric. Entre aquests autors és comú trobar referències al capital humà com a factor de producció, la importància de la capacitat intel·lectual de les persones.

Sociologia política de Weber[modifica | modifica el codi]

En algunes de les ciències socials, la comprensió de les característiques del capitalisme ha estat influït força per les idees del teòric social alemany del segle XIX, Max Weber. Weber considerava que l'intercanvi del mercat, i no pas la producció, era la característica més important del capitalisme; les empreses capitalistes, a diferència de les empreses dels anteriors models d'activitat econòmica, racionalitzen la producció, amb la meta de maximitzar l'eficiència i la productivitat. Segons Weber, els treballadors de les institucions precapitalistes entenien el concepte de feina en termes d'una relació entre un mestre i un aprenent en un gremi, o entre un senyor i un pagès.

En el seu llibre L'Ètica Protestant i l'Esperit del Capitalisme (1904-1905) Weber va assajar de mostrar la manera en què el capitalisme transformava els tipus tradicionals d'activitat econòmica. Segons Weber, l'esperit del còmput racional va eliminar les restriccions tradicionals sobre l'intercanvi capitalista i va promoure el desenvolupament del capitalisme modern. Aquest esperit es va codificar en lleis, permetent que els treballadors venguessin amb "llibertat" la seva feina, encoratjant el desenvolupament de la tecnologia i l'organització de la producció sobre la base dels principis racionals, i clarificant la distinció entre les vides privades i les vides públiques dels treballadors, entre llurs llars i llurs llocs de treball. A diferència de Marx, Weber no considerava que el capitalisme era la conseqüència dels canvis en els mitjans de producció, sinó que era el resultat del naixement d'un nou esperit emprenedor en els àmbits culturals i polítics. En el seu llibre, Weber va suggerir que l'origen d'aquest esperit emprenedor estava relacionat amb el naixement del protestantisme, en especial el calvinisme.

Segons Weber, el capitalisme és el sistema econòmic més avançat de la història de la humanitat. Weber relaciona el capitalisme amb la creació de les corporacions empresarials, el crèdit públic i de la burocràcia del món modern. Encara que Weber va defendre el capitalisme dels socialistes d'aleshores, sí que va considerar que les tendències de racionalització del capitalisme podrien amenaçar els valors culturals i les institucions tradicionals i que podrien convertir-se en una gàbia per a la llibertat humana.

L'Escola Alemanya i l'Escola Austríaca[modifica | modifica el codi]

Ludwig von Mises

Des de la perspectiva alemanya, el capitalisme s'identifica amb l'organització de la producció per als mercats. Encara que aquesta perspectiva és similar a la perspectiva de Weber, el seu èmfasis en els mercats i el diners la distingeixen. Els seguidors de l'Escola alemanya creuen que el canvi principal entre les economies tradicionals històriques i el capitalisme va ser resultat del canvi de paradigma entre les restriccions al crèdit i el diners de l'època medieval i l'economia monetària moderna junt amb l'èmfasi en els guanys en la producció.

L'economista austríac Joseph Schumpeter va emfatitzar la "destrucció creativa" del capitalisme: que les economies de mercat estan en constant canvi. En qualsevol moment específic hi ha indústries que neixen i d'altres que moren. Schumpeter i altres economistes influenciats per la seva obra, argumenten que els recursos haurien de fluir de les indústries que moren cap a les indústries que neixen per tal que l'economia creixi, però reconeixen que el moviment de recursos és lent a causa de les formes institucionals que es resisteixen als canvis.

Els economistes austríacs Ludwig von Mises i Friedrich Hayek van ser els defensor més importants del capitalisme de mercat. Ells argumentaven que només el capitalisme de mercat podia gestionar una economia moderna i complexa. Ja que l'economia moderna produeix un gran nombre de béns i serveis i està formada per un gran nombre de consumidors i empresaris, els problemes d'informació són molt més grans que no pas la capacitat d'una organització (o Estat) per processar-la. Segons els economistes austríacs l'oferta genera la seva pròpia demana.

Els conceptes de l'Escola austríaca han estat una influència força important de la ideologia liberal, que considera que el laissez-faire és l'ideal econòmic. Existeix una àmplia varietat de moviments que identifiquen el capitalisme amb les teories liberals sobre l'economia. Cal destacar que aquesta definició no és obra de liberals (molts dels quals rebutgen l'aplicació d'aquest nom a les seves teories), sinó més aviat dels moviments antiliberals que l'intentaven desprestigiar, tot i que molts defensors de l'ordre capitalista se l'han apropiat per recuperar la dignitat d'aquest sistema.

Per als crítics, la identificació entre liberalisme i capitalisme es fal·laç, ja sigui perquè consideren que el sistema liberal és neutral (i que per tant podria afavorir en determinades condicions a altres elements econòmics), ja sigui perquè consideren que existeixen models capitalistes no necessàriament liberals (com ara el capitalisme d'Estat).

Economia keynesiana[modifica | modifica el codi]

John Maynard Keynes

El britànic John Maynard Keynes, en el seu llibre La teoria general de l'ocupació, l'interès i el diner (1936), argumenta que el capitalisme tenia un problema bàsic en la seva habilitat per a recuperar-se dels períodes de desacceleració en la inversió. Keynes argumenta que l'economia pot romandre en un equilibri permanent malgrat l'existència de desocupació (a diferència del que proposava Ricardo), rebutjant la llei de Say. Segons Keynes algunes persones prefereixen la liquiditat, és a dir, prefereixen conservar o estalviar diners en lloc de comprar nous béns i serveis (la qual cosa activaria l'economia). Així, va suggerir que la Gran Depressió mai no acabaria si no havia una socialització àmplia de la inversió.

L'economia keynesiana va contradir la noció que l'economia capitalista de laissez-faire podia operar sense la intervenció de l'Estat el qual hauria de promoure la demanda, combatre la desocupació i la deflació que era comú durant la dècada de 1930. Ell i els seus seguidors recomanaven la despesa en dèficit del govern per tal d'evitar la recessió: reduir els impostos, incrementar els préstecs al govern i gastar durant una desacceleració econòmica. A més, s'haurien de controlar els salaris nacionalment, parcialment per mitjà de la inflació, per tal de reduir el salari real i evitar que les persones estalvien, invertint o gastant diners reactivant així l'economia. L'Escola Austríaca, així com l'economia neoclàssica, s'oposen, però, a les premisses de Keynes.

Economia neoclàssica i l'Escola de Chicago[modifica | modifica el codi]

En l'actualitat, la major part de la recerca acadèmica del món angloparlant es basa en el pensament econòmic neoclàssic. La teoria neoclàssica proposa la coordinació extensa del mercat amb els patrons del govern (relativament neutrals) per a regular el mercat (o el funcionament del mercat) així com per defendre els drets de propietat i no pas privilegiar a cap factor o actor social. També proposen la liberalització dels mercats laborals i de la dependència dels sistemes financers només del finançament de capital del mercat i no pas de l'Estat.

L'Escola d'Economía de Chicago és reconeguda pel seu suport a les idees monetàries i de lliure mercat. Milton Friedman, per exemple, argumenta que la Gran Depressió va ser resultat de la contracció o reducció de l'oferta de diners (que controlava la Reserva Federal) i no pas de la manca d'inversió, com argumentava Keynes. D'acord amb Friedman i els monetaristes, les economies de mercat són estables inherentment si funcionen sense intervenció i que les depressions són el resultat de les intervencions del govern.

Els economistes neoclàssics consideren que el valor és subjectiu, i que depèn de la persona i del temps, i per tant rebutgen la teoria del valor de la mà d'obra. El marginalisme és la teoria que proposa que el valor econòmic prové de la seva utilitat marginal i del cost marginal. L'economia neoclàssica considera que els capitalistes aconsegueixen els guanys en renunciar al consum present (per consum futur, d'acord al model intertermporal), prenent riscs i organitzant la producció.

Una nova veu és la del premi Nobel en economia, Amartya Sen, que argumenta que el lliure mercat i el creixement econòmic per se no es tradueixen necessàriament en major benestar. Segons Sen, el desenvolupament és resultat de les llibertats, llibertats de mercat, política, social i cultural. Sense llibertat política i social el creixement econòmic no produirà benestar per si mateix.

Etapes del capitalisme[modifica | modifica el codi]

Article principal: Història del capitalisme

Diversos autors han intentar perioditzar el capitalisme, i segons l'enfocament adoptat, canvien les etapes contemplades dins del sistema global. Seguint les tesis marxistes ampliades, aquestes serien:

  1. capitalisme agrícola
  2. capitalisme mercantil (Edat mitjana)
  3. capitalisme industrial (les transformacions socioeconòmiques sorgides de la Revolució Industrial que van portar al naixement del moviment obrer i de les primeres crítiques al sistema).
  4. capitalisme financer
  5. capitalisme d'Estat (amb variants monopolístiques o no)
  6. capitalisme global (amb la globalització la interdependència dels mercats és creixent).

Michel Aglietta les resumeix en tres fases, d'acumulació creixent de capitals: fase extensiva, fase intensiva i tardocapitalisme (que s'hauria generat a partir de la dècada dels 50), amb mercats globalitzats i consumidors massius, més enllà de la força de treball descrita per Marx.


Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Arleen J. Hoag, John H. Hoag. Introductory Economics. World Scientific, 2006. pp 43-44.
  2. Marcus, B. K. «capitalism». BlackCrayon.com Dictionary. BlackCrayon.com. [Consulta: 27-12-2008].
  3. Wood 2002, p. 2
  4. Obrinsky (1983) p.1
  5. Vegeu, "Capitalisme" del GDLC, així com "Capitalism" de Britannica Concise (EB), "Capitalism" de MSN Encarta, "Capitalism" per Robert Hessen en The Concise Encyclopedia of Economics, "Capitalism" per John Scott i Gordon Marshall in A Dictionary of Sociology Oxford University Press 2005. Oxford Reference Online. Oxford University Press.
  6. "Capitalism." Encyclopædia Britannica. 2006. Encyclopædia Britannica Online.
  7. "Capitalism" A Dictionary of Sociology. John Scott and Gordon Marshall. Oxford University Press 2005. Oxford Reference Online. Oxford University Press.
  8. Case, Karl E., Fair, Ray C., Principles of Macroeconomics, Chapter 22 Globalization, Prentice Hall (2004),
  9. El Capital. v. 3. Capítol 47: Genesis of capitalist ground rent de Karl Marx, en anglès

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Lectures complementàries[modifica | modifica el codi]

  • Ackerman, Frank; Lisa Heinzerling. Priceless: On Knowing the Price of Everything and the Value of Nothing. New Press, 24 agost 2005, p. 277. ISBN 1565849817. 
  • Buchanan, James M.. Politics Without Romance. 
  • Braudel, Fernand. Civilization and Capitalism: 15th - 18 Century. 
  • Bottomore, Tom. Theories of Modern Capitalism, 1985. 
  • H. Doucouliagos and M. Ulubasoglu. «Democracy and Economic Growth: A meta-analysis». School of Accounting, Economics and Finance Deakin University Australia, 2006.
  • Coase, Ronald. The Lighthouse in Economics, 1974. 
  • Demsetz, Harold. Information and Efficiency, 1969. 
  • Fulcher, James. Capitalism, 2004. 
  • Friedman, Milton. Capitalism and Freedom, 1952. 
  • Galbraith, J.K.. American Capitalism, 1952. 
  • Böhm-Bawerk, Eugen von. Capital and Interest: A Critical History of Economical Theory. Londres: Macmillan and Co., 1890. 
  • Harvey, David. The Political-Economic Transformation of Late Twentieth Century Capitalism.. Cambridge, MA: Blackwell Publishers, 1990. ISBN 0-631-16294-1. 
  • Hayek, Friedrich A.. The Pure Theory of Capital. Chicago: University of Chicago Press, 1975. ISBN 0-226-32081-2. 
  • Hayek, Friedrich A.. Capitalism and the Historians. Chicago: University of Chicago Press, 1963. 
  • Heilbroner, Robert L.. The Limits of American Capitalism, 1966. 
  • Heilbroner, Robert L.. The Nature and Logic of Capitalism, 1985. 
  • Heilbroner, Robert L.. Economics Explained, 1987. 
  • Josephson, Matthew, The Money Lords; the great finance capitalists, 1925-1950, Nova York, Weybright and Talley, 1972.
  • Marx, Karl. Capital: A Critical Analysis of Capitalist Production, 1886. 
  • Mises, Ludwig von. Human Action: A Treatise on Economics. Scholars Edition, 1998. 
  • Rand, Ayn. Capitalism: The Unknown Ideal. Signet, 1986. 
  • Reisman, George. Capitalism: A Treatise on Economics. Ottawa (Illinois): Jameson Books, 1996. ISBN 0-915463-73-3. 
  • Resnick, Stephen. Knowledge & Class: a Marxian critique of political economy. Chicago: University of Chicago Press, 1987. 
  • Rostow, W. W.. The Stages of Economic Growth: A Non-Communist Manifesto. Cambridge: Cambridge University Press, 1960. 
  • Schumpeter, J. A.. Capitalism, Socialism, and Democracy, 1983. 
  • Scott, John. Corporate Business and Capitalist Classes, 1997. 
  • Seldon, Arthur. Capitalism: A Condensed Version. Londres: Institute of Economic Affairs, 2007. 
  • Sennett, Richard. The Culture of the New Capitalism, 2006. 
  • Smith, Adam. An Inquiry into the Nature and Causes of the Wealth of Nations, 1776. 
  • De Soto, Hernando. The Mystery of Capital: Why Capitalism Triumphs in the West and Fails Everywhere Else. Nova York: Basic Books, 2000. ISBN 0-465-01614-6. 
  • Strange, Susan. Casino Capitalism, 1986. 
  • Wallerstein, Immanuel. The Modern World System. 
  • Weber, Max. The Protestant Ethic and the Spirit of Capitalism, 1926. 
  • Norberg, Johan. In Defense of Global Capitalism. Washington DC: Cato Institute, 2001. ISBN 978-1-93-086547-1. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Capitalisme Modifica l'enllaç a Wikidata