Pedro González de Mendoza

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Cardenal Mendoza)
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Pedro González de Mendoza
Cardenal de l'Església Catòlica
El Cardenal Mendoza, por Juan Rodríguez de Segovia.jpg
El Cardenal Mendoza, envoltat de bisbes
Pedro González de Mendoza CARDINAL.png
Dades personals
Consagració episcopal 21 de juliol de 1454
Alfonso Carrillo de Acuña
Proclamació cardenalícia 7 de maig de 1473
per Sixt IV
Cardenal prevere de la Santa Croce in Gerusalemme
Professió Sacerdot, polític i militar.
Nascut 3 de maig de 1428
Guadalajara
Mort 11 de gener de 1495 (als 66 anys)
Guadalajara

Pedro González de Mendoza (Guadalajara, 3 de maig de 1428 - Guadalajara, 11 de gener de 1495), eclesiàstic i polític castellà, un dels millors exemples del pas del món medieval al modern, al llarg del segle XV. Fou el cinqué fill d'Íñigo López de Mendoza, primer marqués de Santillana, i de la seva esposa Catalina de Figueroa. Pedro González fou predestinat a la carrera eclesiàstica des del seu naixement.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Va passar la seva infància a Guadalajara, fins a l'any 1442 en què el seu pare l'envià a Toledo per educar-se junt al seu tiet, el aleshores arquebisbe, Gutierre Álvarez de Toledo. Allà estudià Retórica, Història i Llatí, fins a la mort dels seu protector el 1445.

Després passà a estudiar Cànons i Lleis a la Universitat de Salamanca entre 1446 i 1452, doctorant-se en ambdues branques de Dret: el civil i l'eclesiàstic.

A la Cort de Joan II[modifica | modifica el codi]

El 1452 arriba a la cort de Joan II, on és nomenat capellà de la capella reial. Dos anys després, l'any 1454, moría el rei Joan II i Pedro González seria designat bisbe de Calahorra i Santo Domingo de la Calzada.

Cort d'Enric IV[modifica | modifica el codi]

El maig de 1455, el nou rei, Enric IV de Castella, organitzà una campanya contra el Regne de Granada, en la que participaren el marqués de Santillana i la majoria dels seus fills, germans de don Pedro. Abans de partir, el marqués féu testament tot llegant al seu cinqué fill, don Pedro, el senyoreig sobre les viles de Pioz i El Pozo de Guadalajara.

Quant mor el seu pare, el març de 1458, don Pedro passa a encapçalar la poderosa família dels Mendoza, que més tard donaria origen a diverses línies de l'alta aristocràcia castellana, com la Casa del Infantado o la del marquesat de Mondéjar.

Don Pedro va formar part activa, sempre lleial a Enric IV, en les lluites contra la noblesa de llevant i sempre enfrontat a l'arquebisbe de Toledo Alfonso Carrillo i a Juan Pacheco, marqués de Villena, els seus grans rivals a la Cort.

El març de 1460, Pacheco, aleshores favorit del rei, envià tropes contra Guadalajara, la vila on els Mendoza mantenien el seu domini, aconseguint apoderar-se d'ella. Nombrà nous càrrecs favorables al seu partit i declarà fora de la llei a Diego Hurtado de Mendoza segon marqués de Santillana i als seus germans, els quals van haver de fugir a Sigüenza. No obstant això, no va durar molt la mala fortuna familiar i don Pedro va aconseguir fer les paus amb el rei i fins i tot enemistar-lo amb el de Villena, facilitant així l'arribada d'un nou favorit a la Cort, don Beltrán de la Cueva, familiar de Diego Hurtado de Mendoza, segon marqués de Santillana i germà gran de don Pedro.

A partir de 1462, la lleialtat dels Mendoza a Enric IV, es traduï en un suport permanent als drets de la seva filla Joana la Beltraneja enfront l'aposta de Carrillo i Pacheco pels germanastres del rei: Alfons i Isabel.

El rei depengué cada cop més del suport dels Mendoza i no va tardar a esclatar la guerra civil. El 1465 l'arquebisbe Carrillo va treure la corona a un ninot que representava a Enric IV i el seu partit es va aixecar en armes, recolzant els drets del petit Alfons, germanastre del rei. En aquell context, Pedro González de Mendoza disposà que el seu germà Íñigo López de Mendoza y Figueroa custodiés a la princesa Juana a la fortalesa de Buitrago i que tropes del seu germà Diego Hurtado de Mendoza defensessin els territoris que la família tenia a la frontera del Regne d'Aragó, amb objectiu d'evitar l'entrada al Regne de Castella del príncep Ferran II d'Aragó arran del seu casament amb la princesa Isabel la Catòlica.

El suport al Rei no fou gratuït. Amb l'habilitat indicada per l'obtenció de nous càrrecs eclesiàstics que li donarien importants beneficis econòmics, don Pedro obtingué el 1469 el càrrec d'abat de San Zoilo, a Carrión de los Condes, per butlla papal de Pau II i també, a petició d'Enric IV davant el Papa, ser nombrat arquebisbe de Sevilla.

Paral·lelament, la mort del príncep Alfons l'estiu de 1468, no va supusar la fi de la rebel·lió. Carrillo apostà per la jove Isabel, germana del príncep mort i futura reina Isabel la Catòlica.

Els Mendoza mantingueren ferma la seva aposta per la princesa Joana, a tal punt, que consideraren com una traïció el fet que el rei Enric cedís els drets de la seva hija i, malgrat que fins aleshores s'havien mantingut com els principals valedors dels drets legítims de Joana la Beltraneja, a partir de 1473 don Pedro González de Mendoza, junt a tots els seus germans, es van passar al bàndol de la princesa Isabel, per la rivalitat, en la carrera eclesiàstica, amb l'arquebisbe Carrillo.

Des de aleshores, Pedro González de Mendoza i tota la seva familia, restarien al costat de la futura reina. Morts Pacheco i Enric IV, acudí, al desembre de 1474, a Segovia a la coronació d'Isabel la Catòlica i allà solucionà definitivament les rivalitats amb Carrillo, que decidí passar-se al bàndol de Joana i iniciar una nova guerra. El Cardenal Mendoza constituí un suport decisiu per la causa isabelina durant la Segona Guerra de Successió castellana contra els partidaris de Joana la Beltraneja. A partir de la batalla de Toro, on participà activament, amb tota la seva família, es convertí en un dels principals consellers dels Reis Catòlics, sobretot en assumptes religiosos.

A la Cort dels Reis Catòlics[modifica | modifica el codi]

La col·laboració del Cardenal i els Monarques fou immediata i total, sense fissures, rebent noves nominacions com al 1477 com Abat de Fécamp, a Normandia i l'any següent en administració perpètua el bisbat d'Osma. Fou determinant també, el ja Cardenal, en els primers mesos de 1492 per l'elecció del nou confessor de la reina Isabel, que substituiria a fra Hernando de Talavera.

Arquebisbe de Toledo[modifica | modifica el codi]

L'1 de juliol de 1482, havia mort el revoltós don Alfons Carrillo de Acuña, arquebisbe de Toledo. Quedava vacant així la seu primada hispana. El 13 de novembre de 1482, Pedro González de Mendoza rebé del papa Sixt IV el nombrament d'arquebisbe de Toledo, abandonant el reste dels seus càrrecs, menys el de bisbe de Sigüenza.

Guerra de Granada i Descobriment d'Amèrica[modifica | modifica el codi]

Rendició de Granada por F. Padilla

Finalitzada al 1479 la guerra amb Portugal i afirmats els drets al tro, els reis buscaren nous objectius al seu regnat: la unitat peninsular i religiosa. Les expedicions militars de primavera i estiu contra el Regne de Granada es van intensificar a partir de 1485. Tots els Mendoza participaren, campanya rere campanya; el 1485, trobem al Cardenal, a Còrdova, acompanyant a Ferran el Catòlic, dos anys després, al 1487, entrant a Màlaga i, finalment, al 1492, col·locant el pendó castellà, a l'Alhambra de Granada.

A més del problema dels conversos, pel que don Pedro sempre tingué postures comprensives, la seva actitud política fou de gran importància pel viatge de Cristòfol Colom al Nou Món. El bloc sempre homogeni dels Mendoza, amb el Cardenal Pedro González al capdavant, fou un dels grans impulsors per aconseguir l'aprovació reial i, sobretot, la consecució del interès i el compromís de la reina.

Vida privada[modifica | modifica el codi]

Se li coneixen, per les cròniques, tres fills al Cardenal; dels amors que a partir de 1460, tingué amb Mencía de Lemos, acompanyant de la reina Joana, nasqueren dos fills, Rodrigo Díaz de Vivar i Mendoza, el 1462, futur Marqués del Cenete, i Diego, el 1468, futur Compte de Mélito i Senyor d'Almenara. El 1476, demanà la legitimació dels seus dos fills a la reina Isabel, que li fou conceguda el 15 de juny. El tercer fill del cardenal, Juan Mendoza, nasqué de la seva relació amb Inés de Tovar.

Don Pedro morí a Guadalajara el 11 de gener de 1495 després de gairebé un any postrat per una greu malaltia renal. Deixà com hereu de tots els seus béns a l'Hospital de la Santa Cruz de Toledo. El seu fèretre, acompanyat pels Reis, en una solemne comitiva que va durar quatre dies, traslladà el cadàver des de Guadalajara fins a Toledo, on fou enterrat en el presbiteri de la Catedral de Toledo.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Historia de Guadalajara y sus Mendozas en los siglos XV y XVI, 4 Tomos / Layna Serrano, Francisco. Guadalajara: Aache ediciones, 1993-1996. ISBN 84-87743-28-5
  • Los Mendoza y el Renacimiento Español / Nader, Helen. Guadalajara: Institución Provincial de Cultura "Marques de Santillana". Diputación de Guadalajara, 1985. ISBN 84-505-3156-X