Carles Fages de Climent

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Carles Fages de Climent
FagesdeCliment.jpg
Fotografia de Carles Fages de Climent
Naixement 1902
Figueres
Mort 1968
Figueres
Activitat escriptor i periodista
País Catalunya Catalunya
Període segle XX

Carles Fages de Climent (Figueres, 1902 - 1968) fou un narrador, dramaturg, poeta, crític d'art i literari, i periodista altempordanès.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Va néixer a Figueres el 16 de maig de 1902, fill d'una nissaga empordanesa, la qual posteriorment va retratar amb orgull a la seva novel·la Climent (1933). La seva infantesa la va passar a la casa pairal de Castelló d'Empúries, on va iniciar els estudis i, de tant en tant, passava els estius a Torroella de Fluvià, concretament a Palol de Fluvià pairalia del terme municipal.

Després de fer l'escola a Castelló d'Empúries, en el 1913 comença els estudis de batxillerat en el col·legi dels Jesuïtes de Sarrià del carrer Casp de Barcelona. En el 1919, es matricula de Dret i Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona. Se suposa que va ser a Figueres on es van conèixer amb Salvador Dalí, probablement amb motiu d'alguna primera irrupció pictòrica pública o d'alguna exposició col·lectiva en que devia participar Dalí a partir del 1921, però no es té constància fefaent, del moment i el lloc on es va produir aquesta primera relació. Ja a la universitat, Fages coincideix amb Eugeni d'Ors, Josep Mª de Sagarra, Carles Riba i d'altres figures de les Lletres a la penya de l'Ateneu. Posteriorment va a Madrid, on es doctora en Llengües clàssiques (amb una tesi sobre el paisatge en la poesia d'Homer) i on coincideix de nou amb Salvador Dalí, i, mitjançant aquest, amb Federico García Lorca.[1] Va passar la majoria de la seva infantesa a la casa pairal de Castelló d'Empúries que tenia un hort on ara hi ha el Portal de la Gallarda, un restaurant dels seus antecessors. Molt jove inicia una fecunda activitat literària, centrada principalment en la poesia.

A vint anys obté la Flor Natural als Jocs Florals de Girona (1922). El 1923 es dóna a conèixer públicament amb un recital de poesies a la Biblioteca Popular de Figueres i poc després comença a publicar la seva obra poètica amb el llibre Les bruixes de Llers (1924) amb il·lustracions de Salvador Dalí i pròleg de Ventura Gassol. Carles Rahola considerà que aquesta obra significava "la revelació d'un talent èpic". Casat el 1926 amb Ramona Mir i Vidal, va anar a viure a Barcelona on es va dedicar gairebé exclusivament a la literatura. En el transcurs dels anys, el matrimoni va tenir quatre fills: Maria Lluïsa, Marc Enric, Maria Antònia i Pere Ignasi, el més petit dels quatre.[2] L'any 1929 edita El Bruel, seguit de la novel·la Climent l'any 1933. La Guerra Civil el troba a Castelló d'Empúries on es veu espoliat dels seus béns. Torna a Barcelona i publica llavors, el 1938, els Sonets a Maria Clara. Acabada la guerra i amb problemes econòmics, decideix fixar la seva residència a la casa pairal de Castelló d'Empúries.

Carles Rahola en la seva Antologia de prosistes i poetes catalans, publicada a Girona el 1933, no dubtà a incloure-hi Fages de Climent al costat de prohoms de les lletres catalanes, com Pompeu Fabra, Àngel Guimerà, Joan Alcover, Anicet de Pagès, Guerau de Liost, Josep Maria de Sagarra i Víctor Català".[3] Aconsegueix també la Flor Natural dels Jocs Florals de Girona, Mallorca, Barcelona, Sant Sadurní d'Anoia, i el premi de Poesia Catalana de la Ciutat de Barcelona el 1959, entre d'altres. Col·labora també en diferents diaris i revistes (La Vanguardia, Diari de Barcelona, Telestel, Los Sitios, etc.). Els últims anys de la seva vida, Fages els passa lluny de Barcelona, al seu Empordà natal, a la casa pairal de Climent, a Castelló d'Empúries. El dia 1 d'octubre de 1968 mor a Figueres. Poc abans de morir demana escoltar la Missa de Rèquiem de Fauré.[4]

El seu nom i el de dues de les seves obres, Dama d'Aragó i Tamarius i Roses, van ser posats a tres carrers de Figueres. El 16 de maig del 2002 l'Ajuntament el va nomenar Fill predilecte de la seva ciutat, a títol pòstum. També porta el seu nom la Biblioteca Municipal de Figueres.

Obra[modifica | modifica el codi]

Fages de Climent contribuí a la mitificació literària de la seva comarca nadiua, tot prenent l'Empordà, la tramuntana i la seva gent com a temàtica bàsica d'una múltiple producció literària (poesia, prosa, teatre i periodisme). Així, creà personatges literaris com el "sabater d'Ordis" -equiparable, segons Eugeni d'Ors, al Quixot de Cervantes- i contribuí d'una manera decisiva a conferir determinades atribucions a certs pobles (Llers, terra de bruixes; Vila-sacra, capital del món). Alhora, el seu gran interès per la pintura li possibilità de relacionar-se i d'establir col·laboracions amb diferents artistes.

Fages i Dalí[modifica | modifica el codi]

El seu company d'escola Salvador Dalí fou un dels artistes amb qui més col·laborà i amb qui tingué el privilegi de poder comptar amb il·lustracions dalinianes per als seus escrits. Entre ells destaquen Les bruixes de Llers (1924) i La balada del Sabater d'Ordis (1954), prologat per Eugeni d'Ors, amb epíleg del mateix Dalí. Dalí i Fages van treballar plegats en El triomf i el rodolí de la Gala i en Dalí, en ocasió de l'homenatge que la ciutat de Figueres tributà, el 1961, a Dalí. Fages hi posà els versos i Dalí els dibuixos que els acompanyen, fets en un únic cartró i, segons el poeta, en una sola nit. El text és una biografia poètica del pintor i les il·lustracions constitueixen una síntesi genial de tota la simbologia daliniana de l'època. Així, hi apareixen els rellotges tous, les formigues, l'Angelus de Millet, el sabater d'Ordis, i alguns dels noms dels principals referents dalinians, com Picasso o Gaudí. Cal esmentar també el Crist de la Tramuntana que es troba al Teatre-Museu Gala Salvador Dalí -realitzat per Salvador Dalí en homenatge al poeta amb motiu de la seva mort, i que fa al·lusió a un dels versos més coneguts de Fages, l'Oració al Crist de la tramuntana:

«

Braços en creu damunt la pia fusta,
Senyor, empareu la closa i el sembrat,
doneu el verd exacte al nostre prat
i mesureu la tramuntana justa
que eixugui l'herba i no ens espolsi el blat.

»
— Carles Fages de Climent, Oració al Crist de la tramuntana

Josep Pla sobre Fages[modifica | modifica el codi]

Josep Pla dedica una bona part del volum 38 de la seva Obra Completa, Escrits Empordanesos, a Fages de Climent, de qui diu que portava la literatura a la sang. És un escriptor del país, (...), literàriament geogràfic, específicament empordanès, (...) és un localista: de vegades vulgar, de vegades molt intel·ligent. Amb un home així jo m'hi entendré sempre.

Pla és també molt amatent a la relació personal que lligava Dalí i Fages. A l'Empordà, després de tants devessalls, desoris, subversions i trompades, han aparegut dos autèntics cavernícoles, com se solia dir a l'època de la República: Dalí i Fages. Aquests dos conservadors empordanesos han estat els esperits més lliures, més oberts, menys cavernícoles que aquest país ha produït. A Figueres (Fages) arribà a ser un home extremament conegut i popular (...). Així com Dalí s'ha fet pintoresc ell mateix, a Fages, el pintoresc, no se'l féu ell, sinó la ciutadania.

Pla, per altra banda, afirma que corria el rumor que fou Dalí qui li va suggerir la idea a Fages de fer "El Somni de Cap de Creus. (...) Aquest poema deu ser l'única cosa seriosa que s'ha escrit fins a la data sobre el Cap de Creus i la seva geografia, la seva història i manera de viure de la gent que manega i trepitja el país. No crec que fos gaire difícil de la part de Dalí d'impulsar Fages a escriure aquest poema, i això no solament perquè Fages coneixia aquests indrets correctament, sinó perquè en sabia la força poètica. Fages, conclou Pla, era l'home exactament adequat per a fer el poema del Cap de Creus.

Els epigrames[modifica | modifica el codi]

Josep Pla es refereix també als cèlebres epigrames de Fages de Climent. Tingué el do de l'epigrama, que al meu modest entendre és una manera literària excelsa. N'escriví de meravellosos. En té de mancats, xarons, frívols, de mal gust, però n'hi ha de perfectes, literàriament ben girats, admirables, que duraran tant com poden durar aquesta espècie d'històries humano-literàries. N'escriví moltíssims, se'ls publicava ell mateix d'una forma molt precària a base d'aplegar-ne un centenar en fulls copiats a màquina, però la seva popularitat a l'Empordà es degué al boca-orella. Fages tingué una gran facilitat per improvisar epigrames i no hi ha clergue, curial, burgès o polític de l'Empordà a qui no n'hi dediqués algun.

L'any 2002 del centenari del seu naixement foren publicats prop d'un miler d'epigrames comentats a cura de Joan Ferrerós. Una definició asèptica que s'adaptaria als epigrames de Fages de Climent, seria, segons Ferrerós la següent: Composició breu, en vers, que expressa un pensament, reflexió o consell, de forma aguda i punyent, sovint però no pas sempre satírica i burlesca.[5]

Per a Enric Casasses, els epigrames de Fages, sempre directes, breus i genials, no són l'obra d'un literat que juga a fer epigrames, són autèntics epigrames en llur funció diguem-ne més pràctica: és molt més que poesia de circumstàncies; es poesia utilitària. Aquesta branca activa de la poesia, la poesia que intervé directament en la vida social concreta d'aquest o aquell individu o institució, sigui per qüestions d'afers públics o privats, sempre ha existit, i tingué una gran importància i produí autèntiques obres mestres, en provençal, en el moment constel·lat de trobadors. I Fages és dels pocs que l'ha revifada amb categoria[5]

Segons Narcís Sala,[6] l'epigrama de Fages respon a la lliçó orsiana de manifestar la màxima categoria que l'art sap extreure de l'anècdota, que el poeta, com a velada conclusió, arriba a expressar en els seus epigrames, i per això hi ha en ell aquella influència d'arrel grega, mostrant-se sentenciós, qualitat que ultrapassa la pura poètica - que n'és sols el vehicle - i que hi afegeix una néta coincidència amb la paramiologia popular.

Fages féu servir sovint el pseudònim o heterònim de «Lo Gayter de la Muga», per tal de dissimular l'autoria dels seus cèlebres epigrames, sovint desvergonyits i de vegades injuriosos, que etzibaven una societat pudorosa i exigent amb la cortesia formal, com la catalana de la postguerra civil i el franquisme. Els epigrames de Fages eren, parafrasejant la popular dita d'avui, literàriament incorrectes.

Josep Pla sentencià: És el poeta de la gent (...) els epigrames no són res més que el que diuen: els seus triomfs (escassos) i les seves misèries (múltiples). Ara el fet li ha produït una literatura -avui desconeguda- que jo crec que és admirable. Cal potser, per concloure aquesta referència a l'escriptor de Palafrugell, recordar l'epigrama que Fages li dedicà:

«

És tan bonic l'Empordà,
ample, esbatanat i llis,
que l'home que escriu mes pla
ha pres el nom del país

»
— Carles Fages de Climent

Prosa[modifica | modifica el codi]

De la seva obra en prosa, destaca Climent (1933), bastit a partir d'elements biogràfics extrets de l'arxiu de la seva família. A través de les figures d'Enric Climent i Casadevall, i Enric Climent i Vidal, rebesavi i besavi de l'autor, respectivament, Fages presenta l'ordre de vida de les famílies terratinents del segle XIX, les lluites polítiques, les passions, l'exili, l'abús i la valentia i un principi de vitalitat sempre erigit com a criteri de conducta i llibertat personals, creant un ric fris històric del segle XIX.

Obra periodística[modifica | modifica el codi]

De la seva extensa obra periodística se'n publicà un recull, a càrrec de Jaume Guillamet, l'any 2003.[7]

Fages musicat[modifica | modifica el codi]

La seva obra literària ha estat musicada per Francesc Pi de la Serra en La tramontana epigramàtica, Josep Tero (dins "A Griselda", Fronteres, 2009, El poeta, abans d'un comiat per set dies, encomana Maria Clara a les fades amigues i la deixa coronada de tamarius) i Xavier Falgarona. El director d'orquestra Carles Coll, va fer una orquestració d'un espectacle basat en la Balada del sabater d'Ordis. Pau Riba en el seu disc Cosmosoma (Cançons de Pau Riba i arranjaments de Pastora. 1997) dedica el tema Ventfonia a la figura del sabater d'Ordis. Fages també ha estat musicat per De Calaix (Nyacres epigramàtiques, Pantone 1505, Ariadna Records, 2003) i per Toni Subirana en el seu espectacle Cançons d’Advent i de Nadal (2008) en la cançó albada nadalenca. L'any 2013, Amadeu Casas presenta el disc Lo gaiter de la Muga basat íntegrament en poemes de Carles Fages de Climent.

Fages al cinema[modifica | modifica el codi]

L'any 2012 el realitzador de cinema, Arcadi Lozano Pujol va estrenar la pel·lícula documental, Balada empordanesa. L’obra literària de Carles Fages de Climent i l’amistat i col·laboració artística amb Salvador Dalí, són l’eix conductor d'aquest treball cinematogràfic que dóna vida a personatges emblemàtics de l’obra fagesiana com el -Sabater d’Ordis. El documental recorda la ciutat de Figueres de principis del segle XX i fa un recorregut al llarg del segle passat a través de la vida i l’obra del poeta Carles Fages de Climent i del pintor Salvador Dalí.

Fages i els clàssics grecollatins[modifica | modifica el codi]

Com ha posat de manifest, entre altres estudiosos, Maria Àngels Anglada,[8] Fages de Climent, a banda de la seva dimensió local, és també un autor universal, que coneix perfectament la literatura grecollatina (la seva tesi doctoral inèdita versà sobre el paisatge en l'obra d'Homer). La influència dels autors clàssics en la seva obra és evident des dels seus primers reculls. Així, en el seu primer llibre de sonets, que guanyà el premi de poesia Ciutat de Barcelona l'any 1958, és freqüent l'ús de llatinismes com "òscul", "beat" o "urbs". Les influències, però, van molt més enllà i trobem sonets dedicats de manera específica a personatges de la mitologia grega com Apol·lo, Leda o Ifigènia. Sobre aquesta darrera versa el bell poema "Ifigènia", que reproduïm a continuació:


« Les canèfores dansin sota els arcs triomfals

de balades en flor; ran de buides cisternes

cuques d’ònix ablamin maragdines lluernes;

cruixi el vent en la forca d’un vaixell de tres pals.

Dauri el sol i penetri, ran dels murs federals,

en sarcòfags mal closos les ossades paternes;

ens previngui l’harúspex d’esquinçades galernes;

per corona d’Asclèpion frisi un vol de pardals.

S’exornin l’arcada de porpra els tamarius;

els mosaics ens delatin sacrificis lascius;

els caragols dibuixin mots de plata en els líquens.

Tu, Ifigènia, filla d’Agamèmnon, explica’ns

–perquè dus en les temples virginals l’aspre llor,

benaurada– el designi d’una sang que no mor.

»


En un títol tan estretament lligat a l'Empordà com la Balada del sabater d'Ordis (1954) hi descobrim, ara i adés, la presència dels déus i altres personatges de la mitologia grega lligats a elements de la natura, com el mar, les espigues, les vinyes o la tramuntana. En aquest diàleg entre l'Empordà i Grècia és molt original la referència a Orfeu, unit, amb un punt de familiaritat, amb la música de la sardana, representada en el poema pel també empordanès Pep Ventura i per la tenora, que apareix citada al costat de la lira òrfica:

« D'ençà d'Orfeu, el qui acordà la lira,

la Tramuntana festejava el cep.

Porró del Vent, tenora! Mestre Pep

recull amb art la transcendent guspira.

»


És, però, en El somni de cap de Creus, inèdit durant molts anys i que no aparegué en format de llibre fins al 2013, on la presència del mite grec, lligada novament al paisatge altempordanès, és més abassagadora. Serveixin de mostra els següents versos, dedicats a la deessa Afrodita i que provenen del tercer cant:

« Perquè jo só la universal, la clara

deessa d’or que ratlla els horitzons.

He vist formar i morir religions.

Orno amb ginesta i romaní els balcons;

ni un fil de sang no emporpra la meva ara.

Sense perfum a Lesbos em cull Safo

versos i roses d’esbravat tresor.

Maia d’efebus m’ofrenava un cor

(és una llei de gram que mai no mor).

Jo ni m’ofenc, ni llurs presents agafo.

La flor que em plau floreix arreu. Collim-ne!

Feu-me un mantell de besos pel cos nu.

Sigui la pell l’únic vestit comú

i un borrissol exalti –ros o bru–

vèrtex de sang i, a flor de llavi, un himne.

»


Catàleg d'obres[modifica | modifica el codi]

Prosa[modifica | modifica el codi]

  • Climent
  • Fortuny, la mitad d'una vida (en castellà)
  • Vilasacra Capital del Món (pròleg d'Alexandre Deulofeu)
  • Anècdotes empordaneses (inèdit)
  • Carles Fages de Climent. Recull d'articles (2003)
  • Memòries (inèdites)

Vers[modifica | modifica el codi]

Teatre[modifica | modifica el codi]

  • El Bruel
  • La Dama d'Aragó
  • El jutge està malalt

Pròlegs[modifica | modifica el codi]

Conferències[modifica | modifica el codi]

  • Vila-sacra, capital del món

Obres presentades als Jocs Florals de Barcelona[10][modifica | modifica el codi]

  • Preguera de l'Amor inconeguda (1921)
  • De la verge Abisag i el rei David (1921)
  • Goigs en llaor de Santa Magdalena (1921)
  • Les bruixes de Llers (1922)
  • Idil·li mariner. Sonets (1923)
  • Griselda i Mireia. Ègloga (1923)[11]
  • Elogi de la pubilla masovera (1923)
  • Oda a la meva tartana (1923)
  • El banc de "si no fos" (1924, Premi Extraordinari dels Mantenidors)
  • El bruel (1926)
  • Parlava el Rei Humà... (1928, 1929 i 1930)

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. "El binomi Salvador Dalí - Carles Fages de Climent", Montserrat Vayreda, Revista de Girona, Any: 1974 Núm.: 68, pg. 68
  2. Ventura, Joan. «Mor Pere-Ignasi Fages, als 70 anys». El Punt Avui, 19 desembre 2012.
  3. "Un poeta i una pregària", Emili Casademont i Comas, Diari de Girona 7-10-2007
  4. "Quaranta anys després de la mort del poeta figuerenc Fages de Climent", Josep Mª Bernils, Diari de Girona, 30-11-2008"
  5. 5,0 5,1 Carles Fages de Climent Epigrames BRAU, 2002
  6. Sala, Narcís Els epigrames de Carles Fages de Climent. La vida i l'obra de Carles Fages de Climent Institut d'Estudis Empordanesos, 1983
  7. "Carles Fages de Climent. Recull d'articles". (2003)
  8. Maria Àngels Anglada, "Carles Fages de Climent i el mite grec", dins Iniciació a la lectura. Articles de crítica literària, Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2008, p. 167-174.
  9. Fages de Climent, Carles. Joan Ferrerós i Jordi Pla i Planas. Zoo. Brau, 2013. ISBN 978-84-96905-96-2. 
  10. Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Fons 6B-Jocs Florals, Sèrie III-Pliques
  11. Fages de Climent, C. «Griselda i Mireia. Ègloga Fages de Climent, C.». Europeana. [Consulta: 2013-12-14].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • PLA, Jordi, "Tamarius i Roses, de Carles Fages de Climent: aproximació a l'obra i la seva crítica", Annals de l'Institut d'Estudis Empordanesos, 26 (1993), 283-292.
  • PLA, Jordi, El Somni de cap de Creus, Annals de l'Institut d'Estudis Empordanesos, 22 (1989), 301-312.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]