Carles Garcia i Solé
Carles Garcia i Solé (Sants, Barcelona, 1949) és un militant independentista català, membre del Front d'Alliberament Català (FAC).
Va nèixer l'any 1949 al barri barceloní de Sants sent fill de Joan Garcia, català nascut a Baza (Andalusia), i d'Anna Solé, natural de Gelida (Anoia). Membre d'una família obrera, el pare havia estat militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Començà a treballar als 14 anys en un forn i més tard fent de transportista com el seu pare. Al mateix temps feia excursionisme al Club Esquí Puigmal, on de manera clandestina, s'organitzaven classes de català i reunions de caire polític, En una d'elles, a la Catalunya del Nord el 1969, es va reunir amb gent destacada del Consell Nacional Català (Josep Maria Batista i Roca, Pau Casals, etc), on se li va oferir la possibilitat de passar a formar part d'un possible exèrcit d'alliberament català. S'hi integrà i participà en un curs organitzat per conèixer tècniques de guerrilla, arts marcials, lluita urbana, supervivència a la muntanya, explosius, tir amb armes de foc, etc. Alhora, va participar en els aldarulls de protesta contra el Procés de Burgos.
A començaments de 1970 va començar l'activitat armada en el grup anomenat Front d'Alliberament Català. Va participar en una acció a Montjuïc durant la celebració de la inauguració del Saló de l'Automòbil en què havia de participar-hi l'aleshores príncep Joan Carles. Però el 29 de maig de 1972, fou detingut per la policia amb Ramon Llorca i López i el 26 de setembre de 1972 fou condemnat a 20 anys de presó.
Ambdós foren traslladats a la presó de Segòvia per a complir la condemna. Allí va participar en quatre vagues de fam, algunes per denunciar la situació dels presos polítics, per reclamar l'amnistia i en contra dels estats d'excepció al País Basc. El 6 d'abril de 1976 va participar amb altres 28 presoners més en la fuga de Segòvia, i fou un dels quatre que aconseguí arribar a França, on les autoritats el van confinar a l'illa de Yeu. Allí va decidir d'integrar-se als escamots especials d'ETA (berezis), tot participant en tasques de suport i d'altres accions fins que el 1979 va tornar de manera legal a Catalunya.
Ha militat a Esquerra Republicana de Catalunya. El seu nom va tornar a sortir a la llum quan va fer de mitjancer en reunions entre Josep-Lluís Carod-Rovira i Arnaldo Otegi el 2001 i amb membres d'ETA a Perpinyà el setembre de 2002.[1]
El dia 3 de juliol de 2008, el diari digital e-notícies informà que havia demanat donar-se de baixa d'ERC perquè "sent vergonya".[2]
[modifica] Referències
- ↑ Rovira, Anna. «ERC se ofrece a Batasuna para que ETA deje de asesinar en Cataluña» (en castellà). ABC, 9 de setembre 2002. [Consulta: 10/1/2012].
- ↑ «Un històric deixa de militar a ERC per "vergonya"». E-notícies.cat, 3 de juliol 2008. [Consulta: 10/1/2012].
[modifica] Fonts
- Manté i Majó, Blai. ed. Base. Front d'Alliberament Català. Sabotatges per la independència. 1a edició, desembre de 2009 (col. Base Històrica). ISBN 978-84-92437-27-6.
