Carles III d'Espanya

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca


Carles III d'Espanya
Carles III d'Espanya

1731-1735 –  
Precedit per Antoni I de Parma
Succeït per Carles VI d'Àustria

1735-1759 –  
Precedit per Carles VI d'Àustria
Succeït per Ferran I de les Dues Sicílies

1750-1759 –  
Precedit per Maria Teresa I d'Àustria
Succeït per Ferran I de les Dues Sicílies

10 d'agost de 1759-14 de desembre de 1788 –  
Precedit per Ferran VI d'Espanya
Succeït per Carles IV d'Espanya
Dades biogràfiques
Naixement 20 de gener de 1716
Madrid
Defunció 14 de desembre de 1788 (als 72 anys)
Madrid
Casa reial Casa de Borbó
Pares Felip V d'Espanya
Isabel Farnese
Cònjuge Maria Amàlia de Saxònia

Royal Greater Coat of Arms of Spain (1761-1868 and 1874-1931) Version with Golden Fleece and Order of Charles III Collars.svg

Carles III d'Espanya, Carles VII de les Dues Sicílies i Carles I de Parma (Madrid, Regne d'Espanya, 1716 - ibídem, 1788), fou duc de Parma (1731-1735), rei de les Dues Sicílies (1735-1759) i rei d'Espanya (1759-1788). Fou considerat un rei il·lustrat per les reformes que impulsà basant-se en els principis de la Il·lustració.

Orígens familiars[modifica | modifica el codi]

Nasqué a la cort reial de Madrid el 20 de gener de 1716, essent el primer fill del rei Felip V d'Espanya i la seva segona muller Isabel de Farnesi. Era nét per línia paterna de Lluís, el Gran Delfí, fill del rei Lluís XIV de França, i Maria Anna Cristina de Baviera, i per línia materna del príncep Odoard II de Parma i Dorotea Sofia de Neuburg. Fou germà dels també reis Lluís I d'Espanya i Ferran VI d'Espanya, al qual va succeir al tron hispànic.

Núpcies i descendents[modifica | modifica el codi]

Es casà el 19 de juny de 1738 amb la princesa Maria Amàlia de Saxònia, filla del rei August III de Polònia i Maria Josepa d'Àustria. D'aquesta unió tingueren:


Títols[modifica | modifica el codi]

Duc de Parma[modifica | modifica el codi]

Carles de Borbó va servir la política familiar com una peça més en la lluita per recuperar la influència espanyola a Itàlia. Així, va heretar inicialment de la seva mare els territoris del Ducat de Parma i Piacenza mitjançant els acords del Tractat de La Haia de 1720.

En el marc de la Guerra de Successió de Polònia l'any 1735 Felip V d'Espanya acordà cedir aquest territori a Carles VI del Sacre Imperi Romanogermànic a canvi del Regne de les Dues Sicílies.

Rei de les Dues Sicílies[modifica | modifica el codi]

Mapa del Regne de les Dues Sicílies en relació a les regions administratives actuals

El 1735 el seu pare va conquerir el Regne de les Dues Sicílies, que pel tractat de Viena va passar al seu fill Carles, que va esdevenir rei amb el nom de Carles IV de les Dues Sicílies a canvi de cedir els ducats del nord a Àustria.[1]

Durant el seu regnat a Nàpols i Sicília va saber governar, reformar i modernitzar el regne, unificant-lo i aconseguint el suport del poble. Pel Pacte de Família, realitzat al costat de les corones d'Espanya i França, va continuar les seves lluites contra el Sacre Imperi Romanogermànic.

Com a bon rei il·lustrat va decidir donar un impuls a les arts i la ciència, i fou l'iniciador de les excavacions de les ruïnes de Pompeia.

Rei d'Espanya[modifica | modifica el codi]

Reis d'Espanya
Dinastia borbònica
Lesser Royal Coat of Arms of Spain (1700-1868 and 1834-1930) Golden Fleece Variant.svg
Felip V de Castella
Lluís I de Castella
Ferran VI de Castella
Carles III de Castella
Carles IV de Castella
Família Bonaparte
Borbons constitucionals
Casal de Savoia
Primera República
Restauració borbònica
Segona República
Dictadura franquista
Segona Restauració Borbònica

A la mort del seu germà gran, Ferran VI d'Espanya, el 1759 sense descendència, fou designat hereu seu al tron espanyol, renunciant al tron sicilià, que fou cedit al seu fill Ferran I de les Dues Sicílies, iniciant-se amb ell la dinastia Borbó-Dues Sicílies.

Política exterior[modifica | modifica el codi]

La Guerra dels Set Anys[modifica | modifica el codi]

En ascendir al tron espanyol, es va veure obligat a participar en la Guerra dels Set Anys entre el 1756 i el 1763, després de l'ocupació britànica d'Hondures i la pèrdua de la colònia francesa de Quebec, cosa que va motivar la intervenció espanyola en el conflicte per intentar frenar l'expansionisme britànic a Amèrica.

El 1761 es va signar el Tercer Pacte de Família i Espanya va entrar en el conflicte bèl·lic. La guerra finalitzà amb la Pau de París de 1763, per la qual Espanya cedia a la Gran Bretanya la Florida i els territoris conquerits al golf de Mèxic, a canvi de rebre les ciutats de l'Havana i Manila i la Louisiana francesa. Per la seva banda Portugal, aliada dels britànics, va recuperar la Colonia del Sacramento.

Guerra de la Independència dels Estats Units[modifica | modifica el codi]

Espanya, continuant amb l'aliança francesa, va intervenir contra la Gran Bretanya en suport de l'emancipació de les Tretze colònies, iniciant-se així la Guerra de la Independència dels Estats Units entre 1776 i 1783. El Tractat de París va posar fi a la guerra, recuperant Espanya la Florida, els territoris del golf de Mèxic i Menorca, tot i que no pogué recuperar Gibraltar.

L'ajuda per part de la Corona espanyola a la independència dels Estats Units va crear un precedent per a l'emancipació de les colònies espanyoles durant el segle XIX.

Mediterrani[modifica | modifica el codi]

El rei va intervenir al nord d'Àfrica amb l'objectiu d'acabar amb el poder dels pirates i obtenir concessions econòmiques per al lliure comerç.

Política interior[modifica | modifica el codi]

En política interior, l'intent de modernitzar la societat utilitzant el poder absolut del monarca sota un programa il·lustrat va rebre el nom de despotisme il·lustrat.

Despotisme il·lustrat[modifica | modifica el codi]

Leopoldo de Gregorio, Marquès d'Esquilache

Seguint la línia política de l'època, Carles III va realitzar importants reformes, sense trencar l'ordre social, polític i econòmic, amb l'ajuda d'uns ministres i col·laboradors il·lustrats com el Marquès d'Esquilache, el comte d'Aranda, Pedro Rodríguez de Campomanes i el marquès de Floridablanca.

Les pragmàtiques sobre els xuetes[modifica | modifica el codi]

El 1773 els xuetes de Mallorca designaren un grup de sis diputats -coneguts popularment amb el nom de "perruques", pel luxós guarniment que lluïen en les seves gestions- perquè s'adreçassin al Rei Carles III reclamant la plena igualtat social i jurídica amb la resta de mallorquins.

Des de la Cort s'acordà realitzar consultes a les institucions mallorquines, les quals s'oposaren de manera frontal i decidida a les pretensions dels descendents dels conversos. Tot plegat va portar a un procés llarg i costos, en el qual les parts posaren sobre la taula els seus arguments de manera apassionada. Els documents que en donen fe són una prova de fins a quin punt la discriminació era un fet amb profundes arrels ideològiques, i de la perseverança dels xuetes en les seves exigències d'igualtat.

Finalment el Rei s'inclinà tímidament en favor dels xuetes i el 29 de novembre de 1782 se signà la Reial Cèdula que decretava la llibertat de moviments i residència, l'eliminació de qualsevol element arquitectònic distintiu del barri del Segell, i la prohibició d'insults, maltractes i l'ús expressions denigrants. També, però de manera reservada, el monarca es mostrava favorable a establir la plena llibertat professional i la participació dels xuetes a la marina i a l'exèrcit, però donà instruccions que aquestes disposicions no es fessin efectives fins que, passat un temps, es calmassin els ànims.

Encara no havia passat mig any, i els diputats tornaven a insistir a demanar l'accés a qualsevol ocupació, informant que els insults i la discriminació no havien cessat i protestant de l'exhibició de les gramalletes a Santo Domingo. El Rei designà una junta per estudiar el problema, la qual proposà: la retirada de les gramalletes, la prohibició de la Fe Triunfante, la dispersió en el conjunt de la ciutat, si fos necessari per força, dels xuetes, l'eliminació de qualsevol mecanisme formal d'ajuda mútua entre ells, l'accés sense restriccions a tots els graus eclesiàstics, universitaris i militars, l'abolició dels gremis i la supressió dels estatuts de neteja de sang, i si això no fos possible limitar-los a 100 anys, aquestes dues darreres proposen què siguin aplicades a tot el regne.

De nou s'obre un període de consultes i un nou procés, que generà a l'octubre de 1785 una segona Reial Cèdula, que ni de molt s'acosta a la proposta de la junta, la qual es limita a declarar-los aptes per a l'exèrcit i la funció pública. Finalment el 1788 una darrera disposició estableix la plena igualtat en l'exercici de qualsevol ofici, però encara ni una paraula sobre els graus universitaris ni els eclesiàstics, àmbits en els quals la discriminació prosseguí.

Promulgació de la Pragmàtica envers els gitanos[modifica | modifica el codi]

El 1783 Carles III promulgà la Pragmàtica que recull els següents aspectes:

  • els gitanos són ciutadans espanyols
  • han de deixar de dir-se gitano, ja que tots els ciutadans són iguals
  • els nens han d'anar a l'escola a partir dels quatre anys
  • els gitanos són lliures per fixar la seva residència
  • els gitanos poden treballar en qualsevol activitat
  • els gitanos tenen dret a l'asil i a l'atenció dels seus malalts
  • el gremis que obstaculitzin l'entrada o s'oposin a la residència de gitanos seran penalitzats
  • s'imposaran penes als que obstaculitzin la integració dels gitanos

Però per tal que un gitano pogués gaudir d'aquestes igualtats havia de complir unes condicions:

  • abandonar la seva forma de vestir
  • no usar la llengua romaní en públic
  • abandonar la vida erràtica

Les reformes d'Esquilache[modifica | modifica el codi]

El monarca espanyol va nomenar el marquès d'Esquilache secretari d'Hisenda. Aquest va incorporar senyorius a la Corona, va controlar als sectors eclesiàstics i va reorganitzar les Forces armades. El seu programa de reformes i la intervenció espanyola en la guerra dels Set Anys van necessitar més ingressos, que es van aconseguir amb un augment de la pressió fiscal i noves fórmules, com la creació de la Loteria Nacional. Alhora va liberalitzar el comerç dels cereals, cosa que va originar una pujada dels preus dels productes de primera necessitat a causa de les especulacions dels acaparadors i les males collites dels anys anteriors.

El març de 1766 es va produir el Motí d'Esquilache. El seu detonant fou l'ordre de canviar la capa llarga i el barret d'ala ampla dels madrilenys per la capa curta i el barret de tres becs. La manipulació realitzada per sectors nobiliars i eclesiàstics va convertir-lo en un atac directe a la política reformista portada a terme per ministres estrangers del govern del Rei. De Madrid, es va traslladar a les províncies afectant ciutats com ara Conca, Saragossa, La Corunya, Oviedo, Santander, Bilbao, Barcelona, Cadis i Cartagena entre moltes altres. L'aglutinador comú va ser la protesta per l'escassetat i l'alça dels preus dels aliments, ocasionades per la liberalització del comerç.

Els amotinats van exigir la reducció del preu dels aliments i la supressió de la Junta d'Abastiments, la derogació de l'ordre sobre la vestimenta, el cessament de ministres estrangers de Carles III i la seva substitució per d'espanyols, i un perdó general. El Monarca va desterrar Esquilache i va nomenar en el seu lloc el comte d'Aranda.

La política religiosa[modifica | modifica el codi]

Carles III, estàtua del Real Jardín Botánico de Madrid

Desapareguts els ministres estrangers, el Rei es va recolzar en els reformistes espanyols com Pedro Rodríguez de Campomanes, el comte d'Aranda o el comte de Floridablanca. Campomanes, nomenat fiscal del Consell de Castella va tractar de demostrar que els veritables inductors del motí d'Esquilache havien estat els jesuïtes. Es va nomenar una comissió d'investigació i les seves principals acusacions foren:

  • Les seves grans riqueses.
  • El control dels nomenaments i de la política eclesiàstica.
  • El seu suport al Papa.
  • La seva lleialtat al marquès de la Ensenada.
  • La seva participació en els assumptes de Paraguai.
  • La seva intervenció en aquest motí.

Sectors de la noblesa i diversos ordes religiosos van estar clarament en contra. Per tot això, mitjançant el decret reial de 27 de febrer de 1767, se'ls va expulsar d'Espanya, i tots els seus dominis i possessions van ser confiscats.

L'expulsió dels jesuïtes es va voler aprofitar per a realitzar una reforma de l'ensenyament que havia de fonamentar-se en les disciplines científiques i en la investigació. Va sotmetre les universitats al patronatge reial i va crear, el 1770, a Madrid, els Estudios de San Isidro com a centre modern d'ensenyament mig destinat a servir de model i també les Escuelas de Artes y Oficios, que han perdurat fins al segle XXI. Les propietats dels jesuïtes van ser utilitzades per a la creació de nous centres d'ensenyament i residències universitàries. Les seves riqueses, per a beneficiar als sectors més necessitats, es van dedicar a la creació d'hospitals i hospicis.

Les reformes econòmiques[modifica | modifica el codi]

Porta d'Alcalà a Madrid

L'impuls cap a la reforma de l'agricultura durant el regnat de Carles III va venir de mà de les Societats Econòmiques d'Amics del País i la seva aparició. Campomanes, influït per la fisiocràcia, va centrar la seva atenció en els problemes de l'agricultura. En el seu Tratado de la Regalía de la Amortización, va defensar la importància d'aquesta per a aconseguir el benestar de l'Estat i dels ciutadans i la necessitat d'una més equitativa distribució de la terra.

El 1787, Campomanes va elaborar un projecte de repoblació de les zones deshabitades de les terres de Sierra Morena i la vall mitjana del Guadalquivir. Per a això, i supervisat per Pablo de Olavide, intendent reial d'Andalusia, es van portar immigrants centreeuropeus. Es tractava principalment de catòlics alemanys i flamencs, per fomentar l'agricultura i la indústria en una zona despoblada i amenaçada pels bandolers. El projecte va ser finançat per l'Estat. Es van fundar així nous assentaments com La Carolina, La Carlota o La Louisiana, en les actuals províncies de Jaén, Còrdova i Sevilla.

Es va reorganitzar l'exèrcit, al qual va dotar d'unes Ordenances el 1768 destinades a perdurar fins al segle XX i es va impulsar el comerç colonial: formant la Compañía de Filipinas i liberalitzant el comerç amb Amèrica el 1778.

Entre els plantejaments teòrics per al desenvolupament de la indústria, va destacar el Discurso sobre el fomento de la industria popular de Campomanes, per a complementar-hi l'economia de les zones rurals i fer-ne possible l'abastiment propi. Les Societats Econòmiques d'Amics del País es van encarregar de la indústria i la seva teoria en aquesta època.

Altres mesures reformistes del regnat van ser la creació del Banc de San Carlos, el 1782, i la construcció d'obres públiques, com el Canal Imperial d'Aragó i un pla de camins rals de caràcter radial, amb origen a Madrid i destinació València, Andalusia, Catalunya i Galícia. Va dotar el Regne d'Espanya de símbols d'intentat com són l'himne nacional espanyol i la seva bandera. Així mateix va modernitzar la ciutat de Madrid, construint grans passeigs i amb treballs de sanejament i il·luminació pública, i engrandint-la amb monuments com la Porta d'Alcalá, el Museu del Prado o el Jardí Botànic.

La imposició del castellà al sistema escolar[modifica | modifica el codi]

Dues disposicions -la Real Cédula del 23 de juny de 1768, i la Real Cédula de 10 de març de 1770- estableixen que tota l'educació escolar se farà "únicamente en lengua castellana" a tots els territoris de la península i Ultramar, i advertia que tots els idiomes que no fossin el castellà serien perseguits arreu de l'Imperi. En aquesta línia, al cap de poc, la imposició oficial de l'espanyol continuaria el 1772, mitjançant una "Real Cédula" que fa obligatori que "todos los mercaderes y comerciantes mayoristas y al menudeo traigan los libros de contabilidad en castellano".[2]


Carles III d'Espanya morí a la ciutat de Madrid el 14 de desembre de 1788 deixant la corona espanyola a mans del seu segon fill mascle, el príncep d'Astúries.

Títols i successors[modifica | modifica el codi]

  • A setembre del 1783: Don Carlos, por la Gracia de Dios, Rey de Castilla, de Leon, de Aragon, de las Dos Sicilias, de Jerusalem, de Navarra, de Granada, de Toledo, de Valencia, de Galicia, de Mallorca, de Sevilla, de Cerdena, de Cordova, de Corcega, de Murcia, de Jaen, de los Algarves, de Algeciras, de Gibraltar, de las Islas de Canaria, de las Yndias Orientales, y Occidentales, Islas, y Tierra Ferma del Mar Oceano, Archiduque de Austria, Duque de Borgona, de Brabante, y de Milan, Conde de Abspurg, de Flandes, Tirol y Barcelona, Senor de Viscaya, y de Molina.[3]
Carles III d'Espanya
Naixement: Madrid 20 de gener de 1716 Mort: Madrid 14 de desembre de 1788
Títols
Precedit per:
Antoni I de Parma
Duc de Parma
Duc de Parma, Plasència i Guastalla
(1731-1735)
Succeït per:
Emperador Carles VI
Emperador Carles VI
Precedit per:
Emperador Carles VI
Emperador Carles VI
Rei de Sicília
(1735-1759)
Succeït per:
Ferran I de les Dues Sicílies
Regne de les Dues Sicílies
(Unió en el Regne de les Dues Sicílies)
Precedit per:
Maria Teresa I d'Àustria
Rei de Nàpols
(1750-1759)
Precedit per:
Ferran VI d'Espanya
Ferran VI
Rei d'Espanya
(Llista de reis d'Espanya)
(1759-1788)
Succeït per:
Carles IV d'Espanya
Regne d'Espanya
(fill)
Títols com a pretendent
Precedit per:
Ferran VI d'Espanya
Rei de les Dues Sicílies
Regne de Jerusalem,
Regne de Nàpols, Regne de Sicília
Regne de Sardenya i Còrsega

(1759-1788)
Succeït per:
Carles IV d'Espanya
(fill)
Arxiduc d'Àustria
Arxiducat d'Àustria, Ducat de Borgonya,
Ducat de Brabant, Ducat de Milà, Comtat d'Habsburg,
Comtat de Flandes, Comtat del Tirol

(1759-1788)

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Tucker, Spencer C. A Global Chronology of Conflict: From the Ancient World to the Modern Middle East: From the Ancient World to the Modern Middle East (en anglès). ABC-CLIO, 2009, p. 733. ISBN 1851096728. 
  2. MATA, Jordi. «No s’ho mereixen». Sàpiens [Barcelona], núm. 32 (juny 2005), p. 42-47. ISSN 1695-2014
  3. Titles of European hereditary rulers: Martens, Georges Frédéric de. Recueil des principaux traités d'alliance, de paix, de trêve, de neutralité, depuis 1761 jusqu'à présent (1791-1801); 7 tomes: tome II; p.495

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Carles III d'Espanya Modifica l'enllaç a Wikidata