Carles II de Castella

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Carles II de Castella
Carles II de Castella
Detall d'un retrat de Carles II, de Juan Carreño de Miranda (Museu d'Història de l'Art de Viena, c. 1685)

Regne
17 de setembre de 1665 - 1 de novembre de 1700
Precedit per Felip IV de Castella
Succeït per Felip V d'Espanya
Hereu Sense descendència

Naixement 6 de novembre de 1661
Madrid
Defunció 1 de novembre de 1700 (als 38 anys)
Madrid
Esposa Maria Lluïsa d'Orleans
Marianna del Palatinat-Neuburg
Casa Reial Casa d'Àustria
Pare Felip IV de Castella
Mare Marianna d'Àustria
Signatura Firma del Rey Carlos II.svg

Royal Coat of Arms of Spain (1580-1668).svg

Carles II l'embruixat (el hechizado, en castellà) (Madrid 1661 - ídem 1700), monarca d'Espanya (1665-1700), rei de Castella, d'Aragó, de València, de Sicília, de Nàpols, de Sardenya; duc de Borgonya i de Milà i comte de Barcelona. Fou el darrer monarca de la Casa d'Àustria a causa de la seva mort sense descendència.

Orígens familiars[modifica | modifica el codi]

Nascut el 1661, fill de Felip IV i de la seva segona esposa, i al mateix temps neboda, Marianna d'Àustria.[1] En aquell any Marianna d'Àustria tenia tenia 27 anys i Felip IV, 56.[1] La manca d’hereus a la Corona portà al darrer intent del monarca per procrear (arribant el punt de tenir el llit matrimonial ple de relíquies) i en resultarà el naixement de Carles per tal de salvar, debades, la línia successòria de la monarquia, fruit de la contínua endogàmia que havien practicat els Habsburg hispànics durant generacions; els sis germans de Carles havien mort abans de néixer ell al cap de poc d'haver nascut. La situació endogàmica és perfectament plausible si es considera, per exemple, que Carles tenia vuit besavis tots descendents de Joana I de Castella.[2]

Semblança del rei[modifica | modifica el codi]

Un jove Carles retratat per Juan Carreño de Miranda

El nou príncep d’Astúries resultà no semblar gaire saludable ni tenir bon aspecte, però tanmateix la Gaceta de Madrid el descriví com: «hermosísimo de facciones, cabeza grande, pelo negro y algo abultado de carnes».[1] Res més lluny de la realitat, Carles era un nen a primera vista feble i llur creixement i desenvolupament fou lent i als tres anys encara li costava aguantar-se dret i mamava i mossegava els pits de les dides. A més a més, llur educació fou descuidada i insuficient i als nou anys, Carles encara no sabia llegir ni escriure.[2]

La figura del nou rei de la Monarquia Hispànica fou descrit pel nunci papal de la següent forma:

« El rei és més aviat baix, no mal format, lleig de rostre; té el coll llarg, la cara llarga i com encorbada cap dalt; el llavi inferior típic dels Àustria; ulls no gaire grans, de color blau turquesa i cutis fi i delicat. El cabell és ros i llarg, i el porta pentinat enrere, de manera que les orelles li queden al descobert. No pot redreçar el seu cos quan camina, a menys que s'estintoli en una paret, taula o una altra cosa. El seu cos és tan dèbil com la seva ment. De tant en tant, dóna senyals d'intel·ligència, de memòria i de certa vivacitat. Normalment, té un aspecte lent i indiferent, pocatraça i indolent, semblant estupefacte. Es pot fer amb ell el que es vulgui, ja que manca de voluntat pròpia.[2] »

Així doncs són remarcables les deficiències i mancances del rei i, en definitiva, la seva manca de decisió i voluntat per a governar l'imperi, deixant com a única feina per a Carles la de tenir descendència.[2][3]

El «hechizo» de Carles II[modifica | modifica el codi]

Carles II com Gran Mestre de l'Orde del Toisó d'Or, obra de Juan Carreño de Miranda

Amb el govern en mans de la seva mare i els favorables d'ella, des de petit es feren evidents les xacres mentals i físiques de Carles II.[1] El rumor de l'embruix del rei es gestà durant la seva adolescència, cresqueren a partir de 1695, moment en què corren rumors per la cort i exponencialment augmentà el 1698, moment en què la manca d'un hereu a la corona era ja totalment decebedora.[2]

A més de tenir problemes per engendrar, els quals metges i apotecaris reials intentaven combatre amb afrodisíacs, el rei sofria periòdicament un seguit de malalties, entre elles: paludisme, indigestions, diarrees, febres o símptomes d'un anormal envelliment, que foren combatuts de formes molt com sagnies, píndoles d'acer, amb una droga d'Índies anomenada quina, o fins i tot col·locant-lo al costat de restes de sants. Davant la inutilitat de tots aquests mètodes va créixer l'opinió que Carles estava maleït per un encanteri infernal. Teòlegs i exorcistes iniciaren una sèrie d’encanteris reials, participaren persones, fins i tot, de les quals s’afirmava que el dimoni parlava a través de les seves boques per tal de guarir el rei. Finalment, l'inquisidor general conclogué la seva investigació parlant amb una monja posseïda pel diable, que explicà que la reina Marianna havia embruixat el seu fill amb un beuratge el 1675, quan li va haver de cedir el govern, presumptament per mantenir el comandament de la monarquia, i el dit beuratge li arrabassà el seny i la capacitat de tenir fills al rei.[2]

La reina mare morí el 1696, i llavors es tallà l'interrogatori amb el diable que en la seva darrera intervenció assegurà la forma de curar al rei. Els metges, que no sabien què fer, decidiren abandonar la medicina tradicional i llençar-se a mètodes procedents de l'alquímia i d'altres mètodes més supersticiosos, fins al punt d'arribar a fer més cas a estafadors que a metges estrangers col·legues seus amb més coneixements. L'episodi més destacat i macabre fou quan un astròleg bohemi els digué que el problema era no haver-se acomiadat del seu pare al llit de mort. Tan aviat com pogueren, el seguici de Carles es dirigí al monestir de San Lorenzo de El Escorial i allí obriren el taüt de Felip IV, i el d'altres avantpassats de Carles per tal que l’ajudessin en la seva tasca successòria. Això no obstant, el rei s'endugué un disgust d’aquesta experiència en veure les despulles de la seva primera esposa.[2]

Segons estudis, els successius matrimonis consanguinis de la família real van produir tal degeneració que Carles va créixer raquític, malaltís: amb freqüència era atacat per violentes febres que el postraven al llit; tot just pujava al seu carruatge, els vòmits l'obligaven a desistir del viatge, i quan era a l'aire lliure, li supuraven els ulls i de curta intel·ligència, possiblement també era estèril, d'aquesta patologia se sospita que patia la síndrome de Klinefelter.[2]

Núpcies i recerca d'un hereu[modifica | modifica el codi]

Maria Lluïsa d'Orleans, obra de 1679 d'autor desconegut
Marianna de Neuburg, obra de W. Humer

Carles es casà dues vegades. Cal esmentar, primerament, que durant segles no s'acceptà que un home pogués ser estèril i no fou una excepció amb Carles II, sobretot tenint en compte que el seu pare havia arribat a engendrar 43 fills entre legítims i bastards. Per tant, la culpa recaigué en les reines, que sofriren les vexacions d’un poble ignorant.[2]

La primera esposa fou la francesa Maria Lluïsa d’Orleans, neboda de Lluís XIV, que durant deu anys i fins a la seva mort el 1689 hagué de suportar l’antipatia de la cort i del poble castellans degut de qui era neboda, i arribà a pensar que l’assassinarien si no aconseguia quedar-se embarassada, per això prengué beuratges per quedar-se en cinta, sense èxit, que li subministraven que, s’ha especulat que podrien haver contribuït a la seva mort.[2]

El segon matrimoni fou amb Marianna de Neuburg, pertanyent a una família afamada de poder, fou escollida perquè a la seva família les dones eren molt prolífiques. Sabedora que la seva fortuna i els seus depenia de si podia engendrar i donar a llum un hereu, va arribar a fingir una dotzena d’embarassos. Aquests enganys no la feren popular, ans el contrari, per Madrid hi havia una corranda que deia: “Tres vírgenes hay en Madrid: la Almudena, la de Atocha y la reina Nuestra Señora.”. El que en resultà, en definitiva, és que el segon matrimoni tampoc tingué els fruits que es desitjaven.[2]

Regència de Marianna d'Àustria[modifica | modifica el codi]

La reina regent Maria Anna d'Àustria, vestida de vídua, al costat de Carles II. Obra de Sebastián Herrera Barnuevo (1619-1671).

A la mort de Felip IV, el 17 de setembre de 1665, la monarquia es va trobar amb un hereu que només tenia quatre anys. Segons el testament del pare, la reina vídua Maria Anna esdevindria la governadora del regne i la tutora de Carles, fins que aquest complís els catorze anys, moment en què se'l consideraria major d'edat.[4] Havia d'estar assistida per una Junta de Govern, a efectes consultius, si bé el testament declara que la reina havia de procurar conformar-se amb l'opinió de la majoria o el consens. A més, la Junta no va ser tan sols un òrgan consultiu, sinó que va actuar com a fiscalitzadora de les accions de la regent.[5][4]

« (castellà) [...]nombro por gobernadora de todos mis Reynos estados y señoríos, y tutora del prícipe mi hijo, y de otro qualquier hijo o hija que me hubiere de suceder a la Reyna doña Mariana de Austria mi muy chara, y amada muger con todas las facultades, y poder, que conforme a las leyes fueros, y privilegios, estilos y costumbres de cada uno de los dichos mis regnos, estados y señoríos... (català) [...] nomeno com a governadora de tots els meus regnes, estats i senyories, i tutora del Príncep, el meu fill, i de qualsevol fill o filla que m'hagués de succeir, a la reina Maria Anna d'Àustria, la meva molt estimada eposa, amb totes les facultats i poder, que amb conformitat a les lleis, furs, privilegis, estils i costums de cadascun dels esmentats regnes, estats i senyories... »
— Copia del testament de Felip IV. BNM. 11040. Clàusula 21.[6]

El testament, lluny de ser una forma d'evitar males actuacions de la reina per la seva inexperiència, com s'ha afirmat tradicionalment,[7] era en realitat un reflex més de la tradició castellana, que obligava a la formació d'una Junta de Govern durant les regències, fomentant així la unió dels diferents regnes de la Monarquia. Tampoc excloïa la possibilitat que, en absència de familiars masculins, una dona pogués exercir el càrrec de regent. Tanmateix, seguia la tradició dels Habsburg, per la qual la Monarquia només podia ser heretada per membres de la Casa d'Àustria.[6]

La Junta va estar formada per sis representants. En formaven part el president del Consell de Castella, Diego García de Haro, comte de Castrillo, parent del comte-duc d'Olivares i Luis de Haro; el sotscanceller d'Aragó, el valencià Cristóbal Crespí de Valldaura; l'arquebisbe de Toledo, Baltasar Moscoso; el cardenal i inquisidor general, Pasqual d'Aragó; com a representant dels grans d'Espanya Guillem Ramon de Montcada, marquès d'Aytona; per part del Consell d'Estat, Gaspar de Bracamonte y Guzmán, comte de Peñaranda. Va actuar com a secretari Blasco de Loyola.[4] Tot i que aquesta fou la composició inicial de la Junta, poc després de la constitució del Consell de Regència, va morir l'arquebisbe Baltasar Moscoso i va resultar escollit per a la seu de Toledo el cardenal Pasqual d'Aragó, que va abandonar el càrrec d'inquisidor general a instàncies de la reina,[4] la qual havia esperat pacientment la mort de Diego de Arce, anterior inquisidor general, per tal d'aconseguir el nomenament del seu confessor i conseller de confiança, el jesuïta austríac Juan Everardo Nithard, en aquest càrrec i, d'aquesta manera, entrés a formar part de la Junta de Govern, prèvia nacionalització a través de les Corts de Castella;[8] el nomenament es va produir el 10 de gener de 1666.[9]

Privança de Nithard[modifica | modifica el codi]

Juan Everardo Nithard, confessor de la reina

Juan Everardo Nithard, que l'havia acompanyada des d'Àustria quan es casà amb Felip IV.[3] Per a la regent, el desenvolupament de les reunions de la Junta li despertava desconfiança, i el funcionament de les mateixes en sí no donava els resultats esperats per a resoldre els problemes que es plantejaven. Per aquesta raó, cada vegada més va confiar en la persona del seu confessor, ben aviat també conseller polític. Nithard va esdevenir, de fet, privat de la reina, sobre la qual té gran influència.[9] Tanmateix, l'activitat política de Nithard resulta ser nul·la i sense èxits.[10]

Durant la primera etapa de regència, la reina confiarà en el seu confessor,, i el designà membre de la Junta de Govern el 1666. Durant aquest període es produeix la Guerra de Devolució amb França, iniciada el 1667 i finida l’any següent en la pau d’Aquisgrà. El mateix any es reconeixia oficialment la independència de Portugal.[3]

Com a confessor seu, Nithard influí sobre la reina regent, però la seva condició d'estranger i el ser jesuïta li fan guanyar no pocs enemics a la cort. El seu major detractor fou el fill bastard de Felip IV, Joan Josep d’Àustria, que havia estat allunyat de la cort per la pròpia reina després de la mort de Felip IV sota el temor que li pogués arrabassar la corona a Carles. El bastard, conjuntament amb el Partit Aristocràtic, intentà dues vegades eliminar a Nithard però fracassaren i Joan es retirà a Aragó, des d’on intentarà marxar sobre Madrid el 1669. Aquesta acció sumada a les pressions de la noblesa a la cort per destituir a Nithard, feren que la reina finalment cedís i el jesuïta es veié obligat a sortir de territori hispànic.[3]

Privança de Valenzuela[modifica | modifica el codi]

Fins a 1673 el govern continuarà com havia designat Felip IV, però la reina es veurà necessitada d’una persona en qui recolzar-se. Confiarà en Fernando de Valenzuela, cortesà de l'Alcàsser, que no recollia bones simpaties entre la noblesa.[3]

El 1675 Carles II és proclamat oficialment rei i inicia el seu regnat, malgrat que la seva mare continuà el seu govern de facto dos anys més, en què Valenzuela torna a la cort i és nomenant marquès de Villasierra, Gran d’Espanya i primer ministre el 1676. La noblesa en bloc s’hi oposà en l’anomenada Revuelta de los Grandes i amb Joan Josep d’Àustria tornaren a imposar-se sobre Marianna oferint al seu germanastre Carles els seus serveis; Valenzuela es veurà exiliat a Filipines, però el govern de facto de la reina continuarà fins a 1677, però que finalment es obligada a marxar a Toledo i Joan es fa amb la situació aprofitant l’admiració que Carles sent pel seu germanastre.[3]

Fi de la regència: govern de Carles II[modifica | modifica el codi]

Govern de Joan Josep d’Àustria[modifica | modifica el codi]

Joan Josep d'Àustria, oli sobre llenç d'autor desconegut

Joan Josep d’Àustria inicià el seu govern amb la confiança de la noblesa i del poble, amb esperances de canvi després del mal govern de Valenzuela i iniciarà reformes administratives. La primera iniciativa fou que Carles jurés els furs d’Aragó i presideixi l’obertura de Corts. Això no obstant, Joan topà amb problemes: des de 1677 les males collites són reiterades i la pesta arrasa València i Andalusia. Endemés el vaixells d’Amèrica no arriben i el 1678 es declara una bancarrota parcial de la monarquia. No havent-hi prou amb això, hagué d'afrontar problemes exteriors amb França, que està en guerra amb els Països Baixos i això afecta als territoris hispànics. Es firmà la pau de Nimega el 1678, però amb tot suposa la pèrdua del Franc Comtat, encara que s’obtingué el matrimoni de Maria Lluïsa d'Orleans amb Carles. El 1679, després d’haver perdut qualsevol credibilitat, Joan Josep emmalalteix i mor sobtadament. Llavors s’iniciarà un període en que els grups de poder intentaran assaltar el poder guanyant-se el favor del rei.[3]

Govern del duc de Medinaceli[modifica | modifica el codi]

El duc de Medinaceli vers 1670, oli sobre llenç de Claudio Coello

La dèbil voluntat de Carles cedirà davant Juan Francisco de la Cerda Enríquez, duc de Medinaceli, que serà continuador de la tasca de Joan Josep d'Àustria i també iniciarà reformes econòmiques davant del descontentament del poble que encara sofreix les conseqüències de la pesta de 1676. Medinaceli cau el 1685 sense acabar de dur els seus plans a terme deguda a la pèrdua de Luxemburg en el conflicte provocat per França i finalitzat amb la pau de Ratisbona, i es substituït per Manuel Joaquín Álvarez de Toledo, comte d’Orpesa.[3]

Gravat del s. XIX que representa la destitució del comte d'Orpesa el 1699

Govern del comte d’Orpesa[modifica | modifica el codi]

Manuel Joaquín Álvarez de Toledo-Portugal, el comte d’Orpesa continuarà amb la política econòmica del seu predecessor, dictant el 1686 una devaluació de la moneda, que només provocà un encariment dels productes de primera necessitat i de retruc empitjorà les condicions de vida de la població. Tanmateix, anà vers la reforma de l’exèrcit i el clergat, cercant els abusos d’aquest en les falses vocacions buscant exempcions d’impostos i investiga fins i tot a la Inquisició. Malgrat que fa una gestió eficaç i redueix notablement les despeses es guanyà l’oposició de l’alt clergat i de part de l’exèrcit; en general l’opinió sobre Orpesa no és bona i no millorà amb el temps, ans el contrari. El 1691 el rei, en contra de la seva voluntat, es veurà obligat a destituir-lo del seu càrrec i des d’ençà governarà en solitari de nou sota control de la seva mare. El 1696 Orpesa tornava per presidir el Consell de Castella, però fou destituït de nou el 1699 després del Motín de los gatos.[11] El motí va acabar amb la crema del palau del comte d'Orpesa.[12]

Govern de Carles II: la successió[modifica | modifica el codi]

Felip d'Anjou vestit a l'espanyola el 1701, oli sobre llenç de Hyacinthe Rigaud
El jove Josep Ferran de Baviera, que morí als 7 anys, el 1698, oli sobre llenç de Joseph Vivien

El 1689 mor la reina Maria Lluïsa sense deixar descendència. Ràpidament es concerta un nou matrimoni amb Marianna de Neuburg, que s’alinea amb el partit austriacista per a la successió prenent com a candidat l'arxiduc Carles d’Àustria. Això no obstant, la pressió de la reina mare sobre Carles perquè nomeni com a successor un membre de la casa de Baviera porten el monarca a fer testament el 1696 a favor de Josep Ferran de Baviera, besnét de Felip IV. Mentrestant, des de 1694, el cardenal Portocarrero, el duc de Montalto i altres nobles sol·liciten a Carles que expulsi la camarilla proalemanya de la cort, a qui s’acusa d’enfonsar la monarquia. L’expulsió serà només parcial.[3]

L'arxiduc Carles d'Àustria, obra de l'Escola Austríaca

Mentre el rei continuava la inútil lluita per tenir descendència, les potències europees amb vincles familiars amb els Habsburg espanyols ja competien per heretar la corona hispànica: els Borbons de França i els Habsburg d'Àustria. Aquestes potències, aprofitant l'estat de la cort castellana, plena de l'aire místic i supersticiós que cercava un remei a la suposada maledicció del monarca, participaren en les intrigues polítiques espanyoles a través d'enviats que suposadament parlaven per boca del diable i manifestaven les seves opinions polítiques acusant el rei d'estar endimoniat, quan en realitat a la cort només hi havia hagut un intent d'exorcisme al rei el 1695. La situació arribà a tal extrem que la cort castellana quedà molt mal parada a ulls de la resta d'Europa. Els qui es creuen els rumors que el rei està embruixat culparan el rei de França i l'emperador alemany de l'embruix del rei perquè ambdós pretenien el tron. Finalment la reina mare decidí de tallar de soca-rel el problema fent processar els culpables davant la Inquisició, però la mesura arribarà massa tard. Poc després, el 1696, Marianna d'Àustria moria.[2][3]

Tot i l'existència d'un primer testament de Carles II, encara en vida del monarca, Lluís XIV i Leopold I feren un pacte per repartir-se l'imperi dels Habsburg hispànics: un el feren el 1690 i l'altre, el 1700. Però les condicions de l'estratègia d'ambdues potències sembla canviar el 1699 quan mor el testamentari Josep Ferran de Baviera. L'any següent Carles II redacta un segon testament. Dies abans que morís, la cambra reial havia estat escenari d’intrigues polítiques a favor, sigui de l'hereu austríac o bé del francès. Carles finalment signà un testament a favor del nét de Lluís XIV, Felip d’Anjou, com a nou titular de la corona.[3][2]

Deteriorament i mort del monarca[modifica | modifica el codi]

Al final de la seva vida ja no s’aguantava dempeus, s’havia d’estar pràcticament tot el dia al llit. Se li inflava el ventre, la cara, els peus i també la llengua, cosa que li dificultava la parla, cosa que s'ha relacionat com a possibles símptomes d'una insuficiència renal o insuficiència cardíaca. A més a més, es desmaiava sovint víctima d’atacs epilèptics. A la fi el seu estómac acabà rebutjant el menjar i el monarca s’aprimà enormement. Amb gairebé quaranta anys, el rei ja n’aparentava el doble pel seu anormal envelliment, amb un cos molt deteriorat per culpa dels exorcismes de Froilán Díaz de Llanos[13] i d’altres elements que havien participat en els intents de curar al monarca. Al llit de mort, les darreres paraules de Carles foren: "Me duele todo". Morí l’1 de novembre de 1700, darrer representant de la Casa d'Àustria a Espanya, la seva mort donaria inici a la Guerra de Successió i posteriorment l'entrada dels Borbons al tron de la monarquia.[2][3]


Precedit per:
Felip Pròsper d'Habsburg
Príncep d'Astúries
16611665

Escut del Príncep d'Astúries

Succeït per:
Lluís I
Precedit per:
Felip IV de Castella
Rei de Castella i Lleó, Aragó,València Sicília, Nàpols i Sardenya,Comte de Barcelona i Duc de Borgonya i Milà
16651700

Escut dels Habsburg hispànics

Succeït per:
Felip V de Castella


Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Carles II de Castella
  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 Mata, Jordi. «Carles II, el reial nyap». Els protagonistes del drama. Avui, 11 setembre 2003, p. 3.
  2. 2,00 2,01 2,02 2,03 2,04 2,05 2,06 2,07 2,08 2,09 2,10 2,11 2,12 2,13 Mata, Jordi. «Totes les malalties de Carles II». Sàpiens. GrupCultura03 [Barcelona], 90, abril 2010, pàg. 30-34. ISSN: 1695-2014.
  3. 3,00 3,01 3,02 3,03 3,04 3,05 3,06 3,07 3,08 3,09 3,10 3,11 García Bourrellier, Rocío. «El ocaso de una dinastía». Muy Historia. G y J España Ediciones [Madrid], 9, 2007, pàg. 52-55. ISSN: 1885-5180.
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 Pericot García 1983, p. 248.
  5. Hermosa Espeso 2014, p. 103.
  6. 6,0 6,1 Oliván Santaliestra 2006, p. 55.
  7. Oliván Santaliestra 2003, p. 3.
  8. Martínez Peñas 2007, p. 478-479.
  9. 9,0 9,1 Pericot García 1983, p. 249.
  10. García Bourrellier 2007, p. 53.
  11. Alloza, Ángel. La vara quebrada de la justicia: un estudio histórico sobre la delincuencia madrileña entre los siglos XVI y XVIII (en castellà). Los Libros de la Catarata, 2000, p. 110. ISBN 8483191083. 
  12. Alonso Garcia, David. Breve Historia de los Austrias: La apasionante historia del Imperio español bajo la dinastía de los Austrias. Desde su expansión mundial hasta su declive con Carlos II. (en castellà). Ediciones Nowtilus, 2009, p. 186. ISBN 8497637593. 
  13. Revista de instrucción pública,literatura y ciencias. vol.2. Imprenta de J. Viñas, 1857, p. 398-399. 

Bibliografia[modifica | modifica el codi]