Carles I d'Anglaterra i d'Escòcia

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Carles I d'Anglaterra i d'Escòcia
Carles I d'Anglaterra i d'Escòcia
Regne
1625 - 30 de gener de 1649

Coronació 27 de març de 1625

Naixement 19 de novembre de 1600
Sant Carles I d'Anglaterra

Pintura del final del s. XVII (Londres, National Portrait Gallery)
rei, màrtir
Nom secular Charles I Stuart
Naixement 19 de novembre de 1600
Palau de Dunfermline (Escòcia)
Defunció 30 de gener de 1649
Londres, a l'antic Palau de Whitehall
Enterrament Capella de Sant Jordi (Castell de Windsor)
Commemoració en Església Anglicana
Beatificació Venerat des de la seva mort
Canonització 1662
Festivitat 30 de gener
Fets destacables Rei d'Anglaterra i Escòcia
Iconografia Com a rei

Carles I d'Anglaterra (palau de Dufermline, 19 de novembre de 1600 - Londres, 1649) fou Rei d'Anglaterra i d'Escòcia des de 1625 i fins a la seva mort, executat, el 30 de gener de 1649 a Londres. Durant el regnat del seu fill Carles II d'Anglaterra, el rei executat va ser venerat com a sant per l'Església Anglicana. Era considerat un màrtir que havia mort per la conservació de la successió apostòlica a l'Església d'Anglaterra. D'altra banda, el rei, tot i que era indecís, imprudent i no gaire encertat en la seva vida pública, en la privada era un home amb un alt sentit de la moral i una gran religiositat. Hi ha diverses associacions dedicades a la seva devoció. És l'única persona oficialment canonitzada per l'Església Anglicana.[1]

Infantesa[modifica | modifica el codi]

Fou el segon fill baró dels nou descendents de Jaume I d'Anglaterra i de la princesa Anna de Dinamarca. Carles era nét per via paterna de l'aristòcrata escocès Henry Stuart, lord Darnley, i de la reina Maria I d'Escòcia i per via materna ho era del rei Frederic II de Dinamarca i de la duquessa Sofia de Mecklenburg-Güstrow.

Va ser un nen amb mancances de creixement (consta en el Llibre Guinness dels rècords com el rei més baix d'Anglaterra), per la qual cosa amb tres anys encara no podia caminar o parlar.

Quan Isabel I d'Anglaterra va morir el 1603, Jaume VI d'Escòcia va ser proclamat rei d'Anglaterra amb el nom de Jaume I i van deixar Carles a Escòcia sota la cura d'infermeres i criats perquè es temia que el viatge debilités encara més la seva fràgil salut. Finalment, va arribar a Anglaterra el juliol de 1604 i va ser col·locat posteriorment sota el càrrec de Lady Carey, que li va ensenyar a caminar i parlar. En l'edat adulta no mesuraria més d'1 metre i 62 centímetres.[cal citació]

Carles no era tan apreciat que el seu germà gran, el príncep Enric Frederic d'Anglaterra, príncep de Gal·les a qui adorava i tractava d'emular. El 1605, com és costum en el cas del segon fill d'un sobirà anglès, Carles va ser nomenat duc de York a Anglaterra. Dos anys abans, el 1603, havia estat nomenat duc d'Albany a Escòcia.

Hereu al tron[modifica | modifica el codi]

Quan Enric Frederic d'Anglaterra va morir de tifus el 1612, Carles es convertí en l'hereu del tron i fou nomenat duc de Cornualla, tot i que no fou nomenat príncep de Gal·les i comte de Chester, títols habituals de l'hereu al tron anglès, fins al novembre del 1616. La seva germana Isabel es va casar el 1613 amb Frederic V del Palatinat , la qual cosa deixava Carles virtualment com a fill únic.

George Villiers, 1r Duc de Buckingham, favorit de Carles I, retratat per Peter Paul Rubens (1625).

El nou príncep de Gal·les va ser influenciat notablement pel favorit del seu pare, George Villiers, 1r Duc de Buckingham, amb el qual van emprendre una expedició a Espanya el 1623 per tractar d'establir una aliança política entre ambdós països mitjançant un eventual matrimoni de Carles amb la filla menor del rei espanyol Felip III, la infanta Maria Anna d'Espanya. L'enllaç mai no es va celebrar, ja que la corona espanyola va exigir la conversió del príncep de Gal·les al catolicisme. A la seva tornada a Regne d'Anglaterra, l'octubre d'aquell mateix any, tant Carles com Buckingham van exigir al rei Jaume que declarés la guerra contra Espanya.

Amb el suport dels seus consellers protestants, Jaume va convocar al Parlament per a sol·licitar subsidis per a la guerra i va sol·licitar que el Parlament sancionés la unió entre el príncep de Gal·les i la princesa Enriqueta Maria de França, a qui Carles havia conegut a París en el seu camí de retorn a Regne d'Anglaterra. Ella era la filla de l'anterior rei francès Enric IV de França i la germana del rei actual Lluís XIII de França. El Parlament va acceptar la unió, però va mostrar una actitud molt crítica a causa de la temptativa anterior d'arreglar un enllaç matrimonial amb Espanya. De la unió de Carles i Enriqueta Maria nasqueren:

Jaume, ja senil, trobava cada cop més difícil controlar el Parlament (el mateix problema que tindria més endavant Carles durant el seu regnat). Durant l'últim any del regnat de Jaume I, el poder reial va quedar en mans del seu fill i del George Villiers, 1r Duc de Buckingham.

Ascens al tron[modifica | modifica el codi]

Carles va ascendir al tron el dia 27 de març de 1625. El primer Parlament convocat arran de l'ascens al tron discutí la idoneïtat del matrimoni del monarca amb una princesa catòlica. El Parlament expressà obertament els seus recels que una princesa catòlica fos reina consort d'Anglaterra. Malgrat aquesta negativa, Carles aconseguí que el Parlament aprovés l'enllaç matrimonial amb certes condicions en matèria religiosa.

Ara bé, aviat aparegueren els primers conflictes de caràcter religiós. Arran d'un pamflet publicat per Richard Montagu en què s'atacaven obertament els ensenyaments del calvinisme. El debat aparegué al Parlament i el diputat purità John Pym atacà Montagu i el pamflet. En resposta Montagu demanà protecció al sobirà en un nou pamflet titulat Appello Caesarem i Carles I li atorgà aquesta protecció, disgustant als puritans.

Guerra dels Trenta Anys[modifica | modifica el codi]

Article principal: Guerra dels Trenta Anys

Una de les preocupacions de Carles I fou la política exterior. L'any 1623, l'elector Frederic V, elector del Palatinat i espòs de la princesa Elisabet d'Anglaterra perdé el territori patrimonial del Palatinat. La disputa entre l'emperador Ferran II i l'elector palatí originà la Guerra dels Trenta Anys.

Malgrat que el Parlament i el monarca estaven d'acord de la necessitat d'entrar en guerra, l'estratègia que aquesta havia de seguir era el principal punt de desacord. Mentre el Parlament preferia una guerra naval contra les Espanyes a la zona del Carib per tal d'apropiar-se del carregament de les naus espanyoles i d'algun territori de la zona, el monarca preferia una estratègia més agressiva vinculada amb una ofensiva continental que necessitava d'importants quantitats de diners. Finalment el Parlament únicament atorgà un subsidi de guerra de 140.000 lliures, insuficient per les aspiracions de Carles. Aquesta aprovació dels Comuns fou vista amb mals ulls pel monarca que a través del duc de Buckingham aconseguí parar aquesta concessió a la Cambra dels Lords.

El gener de 1629, Carles obrí una segona sessió parlamentària que havia estat prorrogada el mes de juny de 1628. L'assassinat del duc de Buckingham escassos dies abans havia obert una esquerda important entre el monarca i els diputats, ja que el primer acusava als segons de l'assassinat. Les topades entre el sobirà i el Parlament es concentraren en el cas Rolle. Rolle era un membre del Parlament a qui se li havien confiscat els seus béns personals per negar-se a pagar un seguit d'impostos que havien estat cedits al monarca pocs anys abans amb motiu de la Guerra. El Parlament condemnà al monarca per aquesta confiscació fet que contribuí a augmentar les males relacions entre les dues institucions. Carles clausurà el Parlament sense que haguessin acabat les sessions.

La no concessió dels emprèstits de guerra per part del Parlament feren que Carles I signés tractats de pau amb el Regne de França i les Espanyes per retirar la seva participació a la Guerra. A partir de 1629 s'inicien onze anys d'absolutisme pur al Regne d'Anglaterra, període qualificat dels Onze Anys de Tirania.

Les guerres civils angleses[modifica | modifica el codi]

Article principal: Guerra Civil Anglesa

Els darrers anys del seu regnat foren marcats per la Guerra Civil Anglesa, en la que es va oposar a les forces del Parlament, i pels puritans, que eren hostils a les seves polítiques religioses i a la seva aparent simpatia vers el catolicisme. La primera Guerra Civil (1642-1645) acabà amb la derrota de Carles, després d'això els parlamentaris esperaven d'ell que acceptàs les seves demandes de crear una monarquia constitucional. Ell restà desafiador i volia fer una aliança amb el Regne d'Escòcia i fugir a l'Illa de Man. Tot això provocà una segona Guerra Civil (1648-1649). Després d'una nova derrota reial fou capturat, jutjat, declarat culpable, i executat per alta traïció.

La monarquia fou abolida i es va declarar la república anomenada la Commonwealth d'Anglaterra. El fill de Carles, Carles II, esdevingué rei després de la restauració de la monarquia el 1660.

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. [enllaç sense format] http://philorthodox.blogspot.com/2009/01/saint-charles-of-england-king-and.html
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Carles I d'Anglaterra i d'Escòcia