Carles I d'Anjou

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Carles I d'Anjou.

Carles I d'Anjou (1227 - Foggia, Regne d'Itàlia 1285) fou comte d'Anjou, Provença i Maine (1246 - 1285); Rei de Sicília (1266 - 1282); rei de Nàpols (1266 -1285); rei titular d'Albània (1267-85); rei titular de Jerusalem (1278 - 85).

Família[modifica | modifica el codi]

Fill pòstum de Lluís VIII de França i Blanca de Castella, nasqué el 21 de març de 1227.

Era nét per línia paterna de Felip II de França i Isabel d'Hainault, i per línia materna d'Alfons VIII de Castella i Elionor d'Anglaterra. Fou germà petit de Lluís IX de França, Robert I d'Artois i Alfons III de Poitiers

Primer escut de Carles I d'Anjou (fins a 1246)

Es casà el 31 de gener de 1246 a Aix-en-Provence (Ais de Provença) amb la comtessa Beatriu I de Provença, que havia heretat Provença, Forcalquier i Niça. Tingueren els següents fills:

Va tenir també dos fills naturals:

  • Carles, fill natural tingut amb Lauduna
  • Sobúcia, filla natural tingut amb Giacoma

En segones núpcies es casà el 18 de novembre de 1267 amb Margarida de Borgonya, néta del comte Hug IV de Borgonya, que li aportà l'administració del comtat de Tonnerre i les senyories de Montmirail, Alluyes, Torigny i Brugny. No van tenir descendència.

Accés a Provença[modifica | modifica el codi]

Segell de 1248 de Carles d'Anjou, casat amb Beatriu I de Provença, filla de Ramon Berenguer V de Provença

A la seva arribada a Provença per celebrar el seu matrimoni, Carles d'Anjou no fou ben rebut hagué de sotmetre's als senyors i les viles, especialment els senyors de Baux, Castellane, i els dels comtats de Forcalquier, que tenien el suport de la sogra de Carles, Beatriu de Savoia, mare de la seva dona. Gènova aprofità les revoltes per ocupar Menton.

El 1248 se n'anà a la Setena Croada amb son germà Lluís VIII el Sant i fou fet presoner a la batalla de Mansura. No deixà Egipte fins al 1250.

El 1251 les ciutats de Provença formaren una lliga per esdevenir autònomes però Carles les sotmeté el 1252. El 27 de novembre del mateix any morí la seva mare i regent, Blanca de Castella, i tornà a França per assumir la regència amb el seu germà Alfons III de Poitiers. En la lluita contra Joan d'Avesnes en favor de Margarida de Flandes, obtingué la investidura del comtat d'Hainaut i la regència del comtat de Flandes. Però al retorn de Lluís IX deixà aquests càrrecs.

El 1256 obtingué de Beatriu de Savoia la renúncia al comtat de Forcalquier. Després obtingué el comtat Venaissin i els comtats de Gap i Embrun. El 1257 Marsella rebé una carta municipal i un veguer fou nomenat al front de la ciutat, que se sollevà el 1262 i 1263 sense èxit. El vescomtat de Hieres, la meitat del vescomtat de Marsella, fou annexionat (15 d'octubre) com ho havia estat l'altra meitat i la vila de Marsella. El 1258 el veí comte de Ventimiglia li hagué de cedir algunes possessions que permetien l'accés a Itàlia i el coll de Tenda.

Rei de Sicília[modifica | modifica el codi]

Escut d'armes del Casal d'Anjou del Regne de Nàpols

El 1259 entrà a Itàlia i ocupà Coni, Alba, Cherasco, Vall de la Maira i Vall de Stura, i es féu proclamar senyor de Cuneo i de Borgo San Dalmazzo. Els marquesos de Saluzzo, Ceva i Cravansana es declararen vassalls seus. El 1260 fou proclamat senyor a Mondovi i Sogliano. El 1262 sotmeté les ciutats d'Avinyó, Arles i Marsella que s'havien revoltat. El 1263 les tornà a sotmetre, i s'alià al marquès de Montferrat. El Papa Climent IV el nomenà senador a Roma, Protector de Florència i vicari de Toscana, i quedà com a cap del partit güelf, partidari del Papa, contra els gibel·lins, partidaris de l'emperador. El papa, d'origen provençal, estava contra els gibelins Hohenstaufen, emperadors i reis de Sicília, regne que els successius papes prometeren a Carles si el conqueria.

El 1264 Carles entrà a Torí on es proclamà senyor. El 26 de febrer de 1265 el Papa donà el regne de Sicília a Carles. Aquest passà a l'acció i amb un exèrcit d'angevins i provençals i amb l'ajuda de Bucard V de Vendôme, del comte de Soissons Joan de Nesles, de Guiu de Montfort, i d'altres, passà a Itàlia sortint de Marsella el 10 de maig de 1265; atacà Obert Pallavicini, senyor de Cremona, Parma, Piacenza i Brescia, al que derrotà, deixant-li només la regió de Gisalecchio. Després derrotà al cap gibelí de Cremona Buoso Doara al Pont Oglio, i Doara fugí ocupant Carles la ciutat; fou reconegut senyor a Prato, Pistoia i Lucca; també fou senyor d'Ancona, Rimini, Mòdena, Màntua, Ferrara, Milà i Brescia; arribà a Roma on rebé les insígnies del seu càrrec de senador el 21 de juny de 1265, essent coronat rei de Sicília el 25 de juny; el 28 de juny Conradí i Manfred I de Sicília foren desposseïts formalment dels seus drets. Carles s'alià a Obizzo II d'Este, marquès de Ferrara. El 20 de gener de 1266 sortí de Roma i avançà cap a Nàpols. Acampà a Mignano el 16 de febrer. Manfred sortí de Capua i se situà al nord-oest de Benevento a l'anomenat Camp Grandella o de les roses. Els sicilians entraren a Fandi, domini del Papa, però el combat decisiu tingué lloc a la Batalla de Benevent el 26 de febrer on Carles aconseguí la mort de Manfred. Els seus seguidors van reconèixer a Carles que entrà a Capua. Fins i tot Corfú reconegué al nou rei però el despota d'Epir aprofità per apoderar-se d'Albània.

Pere d'Aragó, hereu de la Corona d'Aragó, reclamà el regne com a marit de Contança de Sicília, filla gran de Manfred. Però els gibel·lins d'Itàlia cridaren al duc de Suàbia, Conradí de Sicília, de tal sols 16 anys, fill de l'ex-rei de Sicília Conrad IV que reuní un exèrcit i baixà cap a Itàlia sent aclamat a Verona, Pavia i Pisa i al que s'uniren molts nobles sicilians. Carles l'esperava als Abruzzos. Amb Conradí estaven els duc Lluís de Baviera, Frederic de Baden, el comte Meinard de Tirol i senyor de Trento.

Imperi Llatí de Constantinoble[modifica | modifica el codi]

Article principal: Tractat de Viterbo (1267)

El Tractat de Viterbo (1267) ratificat el 27 de maig amb Guillem II d'Acaia i Balduí II de Constantinoble, Carles I d'Anjou obtingué la sobirania sobre el Principat d'Acaia a canvi d'ajudar a Balduí II de Constantinoble a recuperar el tron de l'Imperi Llatí de Constantinoble. Guillem acordà nomenar hereva a la seva filla Isabel I d'Acaia i que aquesta es casaria amb Felip d'Anjou, fill de Carles. També es concertà l'enllaç de Maria d'Hongria, amb el seu fill Carles II d'Anjou, i la seva filla Isabel es casà amb Ladislau IV d'Hongria. A més, Felip de Courtenay, fill de Balduí II de Constantinoble, es comprometé amb Beatriu de Sicília, segona filla de Carles I d'Anjou.

Aixecament del Regne de Sicília[modifica | modifica el codi]

El 1268 molts nobles sicilians s'aixecaren per Conradí de Sicília. Aquest sortí de Roma, amb tropes alemanyes, italianes, castellanes encapçalades per Enric de Castella el Senador, i musulmanes.[1] l'11 d'agost i derrotà a Carles a la batalla de Ponte de Valla, mentre la seva flota derrotava també el derrotava a la batalla de Milazzo, a la costa de l'illa de Sicília. Però en el combat decisiu a Surcola, a la vora del riu Salto, coneguda com a batalla de Tagliacozzo, el 23 d'agost de 1268[2] Carles obtingué la victòria i Conradí fou fet presoner junt amb Frederic de Baden. Ambdós presoners foren executats el 29 d'octubre. Conradí cedí els seus drets abans de morir a la seva cosina Contança de Sicília, casada amb Pere el Gran de Catalunya i Aragó. Carles entrà a Roma on es féu proclamar senador únic. Algunes ciutats van proclamar la seva senyoria i especialment Brèscia (que el va tenir de senyor fins al 1281). També ocupà Durazzo a Albània. La ciutat de Nàpols fou declarada capital del Regne de Sicília en lloc de Palerm i eliminà als nobles sicilians que l'havien traït col·locant al seu lloc a angevins i provençals.

Vuitena Croada[modifica | modifica el codi]

Article principal: Vuitena Croada

El 1270 anà amb Lluís IX de França en la Vuitena Croada a Tunis on el rei morí de pesta abans d'arribar Carles, que negocià amb l'emir de Tunis la retirada. El 1271 com a dominador de Durazzo, fou reconegut rei d'Albània pels senyors locals després de la mort de Miquel II d'Epir. No obstant açò, Miquel va deixar els seus dominis entre els seus dos fills: Andrònic Nicefor (Epir) i Joan, nord de Tesàlia, i fins a la renúncia el 1273 de Nicefor no fou realment rei, tot i que aquest conservà el territori en feu.

Güelfs i gibel·lins[modifica | modifica el codi]

Per aquest temps el gibelins recuperaren posicions a Itàlia: Gènova, Montferrat, Pavia, Novara, Verona i Mantua. El governador o senescal de Llombardia designat per Carles fou derrotat el 1275, i els angevins evacuaren el Piemont, Llombardia i, finalment, Milà el 1277. El nou Papa Nicolau III, pertanyent a la casa d'Orsini, rival tradicional dels Anjou, no ajudà a millorar la situació, sinó ben al contrari fa perdre a Carles Bolònia i altres ciutats, fins que el 1280 arribà al Papat Martí IV, d'orígen francès).

Croada contra Bizanci[modifica | modifica el codi]

Escut d'armes de Carles I modificat el 1277 amb els drets sobre Jerusalem

El 1277 Carles d'Anjou conquerí Sant Joan d'Acre a Hug IV de Lusignan, rei de Xipre, i comprà els drets al títol del Regne de Jerusalem a Maria d'Antioquia. El 1280 el nou Papa Martí IV li era favorable per conquerir Constantinoble, de la que Carles reclamava el tron com emperador llatí enfront de l'emperador bizantí Miquel VII Paleòleg, i declarà una croada contra l'imperi Bizantí al·legant l'incompliment de la unió d'esglésies, i és que Miquel havia promès sotmetre l'església oriental al Papa. De seguida Carles començà a reunir un exèrcit a Berat (Albània), disposat a conquerir Constantinoble, mentre el rei català Pere i els bizantins repartien diners per aconseguir el suport dels sicilians contra Carles. El 1281 l'exèrcit de Carles, al que hi participaven tropes del Papa, Sèrbia, Bulgària, Acaia, Tessàlia, Epir, Atenes, i la República de Venècia, que havia sortit d'Albània són derrotades pels bizantins liderats per Michael Tarchaniotes, amb els aliats d'Hongria, Egipte, Kipchak i la Corona d'Aragó, a prop de Berat.

Guerra de Sicília[modifica | modifica el codi]

El 1282 l'influent noble sicilià Joan de Procida, que havia estat metge del rei Manfred, organitzà la revolta general contra el angevins i a favor del rei de Catalunya. La rebel·lió esclatà el 30 de març del 1282 i fou coneguda com a Vespres sicilianes. Els francesos de l'illa foren assassinats. La delegació dels rebels anà a trobar el rei Pere al nord d'Àfrica i li oferiren la corona. Pere va anar cap a l'illa i desembarcà a Trapani el 29 d'agost i entrà a Palerm el dia següent. El bisbe de Cefalú el coronà rei el 8 de setembre.

Els sicilians al servei del príncep Pere foren derrotats a Magliano di Marsi però els angevins foren derrotats decisivament al setge de Messina el setembre i van perdre a la batalla deu mil soldats. Totes les ciutats de l'illa i de Malta i Ischia se sotmeteren al rei català, però Carles va reeixir a conservar el sud peninsular d'Itàlia, on continuà titulant-se rei de Sicília tot i no dominar l'illa, si bé el territori fou conegut normalment com a regne de Sicília peninsular o Regne de Nàpols. Una flota angevina fou derrotada prop de Nàpols.

El 1283 Carles d'Anjou va nomenar a Guillem de Berardi com a virrei d'Albània amb seu a Durazzo. Mentre Pere el Gran atacà Calàbria i ocupà Reggio i altres llocs, alhora que Carles recuperava Isxia. En aquesta delicada situació la noblesa aragonesa formà l'anomenada Unió, juraments de Tarassona i Saragossa, i reclamà drets que el rei Pere hagué de concedir, el Privilegi general, a més de privilegis locals, amb exempció d'impostos per establir-se a Sicília i Calàbria i confirmació dels seus Usatges. Una revolta proangevina a Sicília fou ràpidament dominada. Carles intentà ocupar Malta, que s'havia declarat favorable a Pere d'Aragó però encara no estava ocupada pels catalans, però la flota catalana sota el comandament de Roger de Llúria, el derrotà a les seves aigües el 3 de maig i els catalans desembarcaren a Malta, Gozzo i Comino.

El Desafiament de Bordeus fou un desafiament llançat per Carles d'Anjou al Rei Pere el Gran, segons el qual s'havia de celebrar un torneig a Bordeus entre 40 cavallers del Regne de França i 40 cavallers de la Corona d'Aragó[3] en el qual es jugarien els seus regnes, s'hauria d'haver celebrat l'1 de juny de 1283. Pere el Gran es va disfressar de criat i travessà la frontera sortint de Tarassona, arribant a Bordeus, on s'identificà davant de les autoritats locals, provant que havia complert el compromís,[4] retornant a Catalunya per territori anglès i castellà, mentre Carles d'Anjou no s'havia mogut de Nàpols.[4]

Croada contra la Corona d'Aragó[modifica | modifica el codi]

El papa Martí IV, favorable a Carles, va declarar al rei Pere privat dels seus regnes, i donà la investidura a Carles I de Valois, segon fill del rei Felip III de França. Els francesos ocuparen la Vall d'Aran però no pogueren seguir avançant; l'any següent ho provaren amb les tropes que tenien al regne de Navarra, però també fracassaren i en el contraatac català-aragones de l'any 1284 assetjaren Tudela. En el darrer intent l'any 1285 entraren els francesos pel territori rosselonés del rei de Mallorca, que per pacte estava obligat a deixar pas franc, i acamparen a Elna i Perpinyà, creuant per la Maçana el juny; entraren a Castelló d'Empúries i assetjaren Girona el 26 de juny i ocuparen Figueres, Roses, Sant Feliu de Guíxols i Blanes; Peralada fou destruïda sense aconseguir rendir-la; però lo flota francesa fou derrotada pels catalans entre Roses i Sant Feliu i, per segona vegada, davant de Sant Feliu el 27 d'agost i de Roses el 3 de setembre, i finalment, de manera decisiva davant de Cadaqués el 4 de setembre.

Girona hagué de rendir-se el 5 de setembre mentre la flota catalana marxava a atacar Provença; en aquell moment la pesta s'estengué entre els francesos que evacuaren Girona el 7 de setembre però es van trobar la retirada tallada al Coll de Panissars i a La Maçana, però com que molts soldats estaven malalts accediren a no atacar-los i els van deixar passar per Agullana; una part de l'exèrcit francès volgué creuar pel Coll de Panissars, els defensors del qual no coneixien l'ordre de deixar pas franc, i els francesos foren aniquilats allí entre el 30 de setembre i l'1 d'octubre a la Batalla del coll de Panissars. El rei Felip III de França, que acompanyava al seu fill Carles de Valois, pogué arribar a Perpinyà però va morir de la pesta el dia 5 d'octubre.

Pèrdua de Sicília[modifica | modifica el codi]

Article principal: Tractat de Cefalú

La flota catalana atacà Nàpols i reprengué Isxia conquerint també Capri. La flota de Roger de Llúria fou atacada prop de la capital del regne per l'angevina sota el comandament del fill de Carles d'Anjou, Carles el Coix, després d'un primer contacte Roger fingí retirar-se cap a Castellmare però en sec es parà i inicià tot seguit el combat en mig de les aigües del golf de Nàpols i destruí a la flota angevina el 5 de juny de 1284. Carles el Coix fou fet presoner. A Nàpols esclatà un motí popular a favor de Pere el Gran que fou brutalment reprimit pels francesos els dies 6, 7 i 8 de juny). Roger de Llúria, després de deixar al seu important presoner a Sicília passà a Calàbria a l'agost i ocupà Nicotera, Castelvetro, Castroiviceri i tota la Basilicata. Al setembre passà al nord d'Àfrica on conquerí l'illa de Gelbes (Djerba).

A començaments de 1285 morí a Foggia Carles d'Anjou, i el seu fill Carles II d'Anjou fou proclamat successor però com que era presoner dels catalans exerciren la regència el seu nebot Robert II d'Artois i Gerard de Parmo mentre els catalans ocupaven Tàrent. El seu rival Pere II el Gran morí el mateix any.

El 1285 s'hi va signar el Tractat de Cefalú el tractat entre Carles II d'Anjou i Pere el Gran de la Corona d'Aragó, pel qual Carles, presoner de Pere a Cefalú, renunciava a l'illa de Sicília en favor de Jaume, germà del futur Alfons el Cast de la Corona d'Aragó, i a canvi era alliberat. També s'establí el casament de Jaume amb una filla de Carles, i el de la princesa catalana Violant amb un dels fills de Carles. Tot i que Carles el va ratificar després de ser alliberat, però encara en territori català, ni França ni el Papa van reconèixer el tractat.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Jansen, Katherine Ludwig; Drell, Joanna H.; Andrews, Frances. Medieval Italy: texts in translation (en anglès). University of Pennsylvania Press, 2009, p.135. ISBN 0812241649. 
  2. Alighieri, Dante. La divina commedia (en italià), 1807, p. vol.3, p.461. 
  3. de Puigpardines, Berenguer. Sumari d’Espanya. Universitat de València, 2000, p.122. ISBN 8437042542. 
  4. 4,0 4,1 de Puigpardines, Berenguer. Sumari d’Espanya. Universitat de València, 2000, p.124. ISBN 8437042542. 
Carles I d'Anjou
(Branca menor de: Dinastia Capet)
Naixement: 1227 Mort: 1285
Títols
— Nova creació: —
Apanatge
atorgat pel seu germà
Lluís IX de França

(1246)
Comte d'Anjou i Maine
Comtat d'Anjou

(Llista de comtes d'Anjou i Maine)
(12461285)
Succeït per:
Carles II d'Anjou
— Territori conquerit: —
Batalla de Benevent
(1266)
— Destronat —
Manfred I de Sicília
Regne de Sicília
Rei de Sicília Insular (Trinària)
(Llista de reis de Sicília)
(12661282)
— Territori perdut: —
Guerra de Sicília (1282-1289)
Tractat de Cefalú

(1282 - 1294)
— Conqueridor —
Pere III d'Aragó
"el Gran"
Corona d'Aragó
Rei de Sicília Peninsular (Nàpols)
(Llista de reis de Nàpols)
(12661285)
Succeït per:
Carles II d'Anjou
Príncep de Tàrent
(12661285)
— Territori conquerit: —
Conquesta d'Albània
(1271)
Rei d'Albània
(Llista de Reis d'Albània)
(12721285)
Precedit per:
Guillem II d'Acaia
Cessió directe segons el
Tractat de Viterbo
Príncep d'Acaia
(Llista de prínceps d'Acaia)
(12781285)
Precedit per:
Beatriu I de Provença
Muller de Carles I d'Anjou
Comte de Provença i Forcalquier
(Llista de comtes de Provença i Forcalquier)
(12461285)
Títols com a pretendent
Precedit per:
Maria d'Antioquia
— En disputa per: —
Regne de Jerusalem
Regne de Jerusalem

(Llista de reis de Jerusalem)
(12771285)
— Raó de la disputa: —
El 1277 Carles I d'Anjou comprà els drets
sobre el regne a Maria d'Antioquia
Succeït per:
Carles II d'Anjou
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Carles I d'Anjou