Carles Salvador i Gimeno

Carles Salvador i Gimeno (València, 1893 - València, 1955), fou un poeta i gramàtic valencià.

Exercí de mestre a Benassal (Alt Maestrat). El 1919 publicà el fullet El valencià a les escoles i el 1921 llançà un manifest, Pro Associació Protectora de l'Ensenyança Valenciana, sense gaire èxit.

Fou un dels principals promotors de la normalització ortogràfica al País Valencià. Fou nomenat director de número del Centre de Cultura Valenciana, on ingressà amb el discurs Qüestions de llenguatge (1935). Publicà, aleshores, diversos opuscles gramaticals que foren decisius per a la divulgació de la doctrina gramatical de Pompeu Fabra al País Valencià. També participà en la redacció de les Normes de Castelló. Fou col·laborador habitual del setmanari valencianista Avant.

En la seva producció poètica destaquen Plàstic (1923), Rosa dels vents (1930) i sobretot El bes als llavis (1934). Fou també important la seva prosa, tant la narrativa -La Dragomana dels déus (1920), Barbaflorida professor (1930), El maniquí d'argila (1931)- com els assaigs: Elogi de la prosa (1928), Elogi del xiprer (1929), Elogi del camp (1930) i Elogi de la vagància (1937).

Després de la guerra civil, la seva poesia esdevingué més tradicional i austera; publicà Nadal flor cordial (1943), El fang i l'esperit (1951).

El 1951 fundà dins Lo Rat Penat els cursos de Llengua i Literatura Valenciana i publicà una Gramàtica valenciana (1951). Salvador s'autoanomenava polític de l'idioma i ha estat considerat un precursor del discurs sociolingüístic.

Bibliografia

• Caplletra 16 Revista internacional de Filologia, Primavera, 1994.
• Volum monogràfic sobre Carles Salvador. Publicacions de 'Abadia de Montserrat. Institut de Filologia Valenciana, 1997.
• Simbor, Vicent. Carles Salvador. Fundació Josep Irla, 2010. 

Enllaços externs

• «Carles Salvador i Gimeno». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.