Carles Sentís i Anfruns

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Aquesta és una versió anterior d'aquesta pàgina, de data 23:22, 17 oct 2016 amb l'última edició de Amadalvarez (discussió | contribucions). Pot tenir inexactituds o contingut no apropiat no present en la versió actual.
Infotaula de personaCarles Sentís i Anfruns Creu de Sant Jordi 1984

Retrat de Carles Sentís
Biografia
Naixement(ca) Carles Sentís i Anfruns Modifica el valor a Wikidata
9 de desembre de 1911
Barcelona, Catalunya
Mort19 de juliol de 2011(2011-07-19) (als 99 anys)
Barcelona, Catalunya
  Diputat al Congrés dels Diputats
Espanya
1 de juliol de 1977 – 31 d'agost de 1982
← -
- →
Dades personals
NacionalitatCatalunya Catalunya
FormacióUniversitat de Barcelona
La Sorbona Modifica el valor a Wikidata
Es coneix perCronista dels principals esdeveniments del segle XX, entre ells:
Degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya
Activitat
Lloc de treball Madrid
Barcelona Modifica el valor a Wikidata
OcupacióPeriodista i polític
PartitUnió del Centre Democràtic
Membre de
Família
GermansLluís Sentís Anfruns Modifica el valor a Wikidata
Premis
1r Degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya
6 juny 1986 – 1991
← cap valor – Josep Pernau i Riu →
Diputat al Congrés dels Diputats
15 març 1979 – 31 agost 1982

Circumscripció electoral: Barcelona

Diputat al Congrés dels Diputats
4 juliol 1977 – 2 gener 1979

Circumscripció electoral: Barcelona

Conseller de la Generalitat de Catalunya
1977 – 1980 Modifica el valor a Wikidata

Carles Sentís i Anfruns (Barcelona, 9 de desembre de 1911 - Barcelona, 19 de juliol de 2011)[1][2] va ser un periodista, escriptor i polític català.[1] Fou un dels principals artífexs del retorn a Catalunya de Tarradellas des de l'exili.

Va ser també secretari del conseller de Finances de la Generalitat de Catalunya, Martí Esteve, al govern de Lluís Companys; Esteve militava a Acció Catalana (centreesquerra), no a ERC, el partit del president. Després dels fets d'octubre de 1934, que acaben amb el govern català detingut (Sentís també és fet presoner al Ciudad de Cádiz), s'apropa a l'entorn periodístic de la Lliga de Cambó i, en esclatar la guerra, se'n va a Itàlia amb altres periodistes afins.

Sentís participà en els serveis d'informació de Cambó, fent informes per a ell que nodriren tant mitjans de comunicació conservadors d'arreu com les mateixes tropes franquistes.

Pel que fa a l'activitat periodística, va ser col·laborador i corresponsal en diversos diaris i revistes, tals com Destino, ABC, La Vanguardia, Clarín i El Correo Catalán.

Biografia

Carles Sentís va néixer el 9 de desembre de 1911 a la ciutat de Barcelona. Va estudiar dret a la Universitat de Barcelona, ampliant posteriorment els seus estudis a La Sorbona de París. El 1936 s'exilià a París, i després anà al front de les tropes franquistes, on arribà a ser alferes provisional.[1]

Entre 1977 i 1981, fou vocal de l'Ateneu Barcelonès, amb Josep Andreu i Abelló com a president. Fou un personatge molt vinculat a Palafrugell, municipi on hi ha un mirador amb el seu nom.[3]

El fons documental, fotogràfic i hemeroteca de Carles Sentís de 1934 a 2001 ha estat donat a l'Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià.

Germà de Lluís Sentís i Anfruns.

Activitat periodística

Sentís va iniciar la seva activitat periodística als anys trenta col·laborant amb els diaris La Publicitat, L'Instant, La Veu de Catalunya i amb setmanaris com Mirador.[1] Va destacar la seva sèrie de reportatges sobre el Transmiserià, els autocars clandestins que transportaven immigrants de Múrcia i Andalusia cap a Catalunya, on va viatjar fent-se passar per un d'ells, anticipant les modernes tècniques del reporterisme.[4]

Sembla ser el primer a emprar el concepte «la Cataluña real», cosa que féu en un article a La Vanguardia escrit poc després de l'ocupació franquista de Barcelona.[5] Aquest concepte, molt utilitzat després per distingir entre els resultats electorals i una suposada realitat no patent[6] està inspirat en el concepte essencialista «pays réel», formulat per Charles Maurras, inspirador intel·lectual del Nacionalcatolicisme.

Durant la dècada del 1940 fou corresponsal de guerra de diversos mitjans, destacant les seves cròniques als diaris ABC i La Vanguardia, sobre els conflictes de l'Àfrica. Posteriorment, en finalitzar la Segona Guerra Mundial, assistí a l'alliberament del camp de concentració de Dachau per l'exèrcit nord-americà i a les sessions dels Judicis de Nuremberg.

Corresponsal durant alguns anys a Nova York i París, fou director de l'agència EFE el 1963, del diari Tele/eXpres el 1966 i de Ràdio Barcelona el 1972. Fou degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya i president del Centre Internacional de Premsa de Barcelona. Col·laborava a l'Avui i a La Vanguardia, diari del qual fou membre del consell de direcció.

Ha publicat nombrosos llibres que reflecteixen la seva llarga trajectòria de cronista del segle XX.

Activitat política

Acabada la Guerra Civil, Sentís mai va amagar les seves simpaties pel nou règim del general Franco.[7] Va saber complaure plenament els interessos de la nova realitat política d'aquella Espanya repressora, desprestigiada i necessitada d'una imatge internacional. Sentís va funcionar com a perfecte ambaixador. Després de la mort del dictador va fer costat al president Adolfo Suárez.

L'any 1977 fou escollit en les eleccions generals diputat per la província de Barcelona al Congrés dels Diputats pel partit d'Unió del Centre Democràtic (UCD), essent reescollit en les eleccions generals de 1979. Durant la seva estada al Parlament fou nomenat vicepresident de la Comissió d'Afers Estrangers. En abandonar el Parlament espanyol l'any 1982 fou nomenat Conseller del Regne.

Des de la seva posició a Madrid, Sentís fou un dels màxims defensors i partidaris del restabliment de la Generalitat de Catalunya, contribuint activament al retorn del president Josep Tarradellas. L'any 1977 fou nomenat Conseller sense cartera de la Generalitat de Catalunya en el primer govern de Josep Tarradellas, càrrec que abandonà el 1980.

Premis i distincions

Mirador en homenatge a Carles Sentís a Calella de Palafrugell

Obra escrita

  • 1942: La Europa que he visto morir
  • 1945: África en blanco y negro: del Congo a Argel con el General De Gaulle
  • 1945: La paz vista desde Londres: de Dachau a Picadilly en el día de la victoria
  • 1951: Tragedia política en el Caribe: ¿Puerto Rico o Puerto Pobre?
  • 1953: Cómo eres (Usted es así)
  • 1977: Manuel Fraga Iribarne: perfil humano y político
  • 1981: 100 articles d'en Sentis
  • 1982: Protagonistas que conocí
  • 1986: Ara
  • 1994: Viatge en Transmiserià: crònica viscuda de la primera gran emigració a Catalunya
  • 1995: El procés de Nurenberg viscut per Carles Sentís
  • 1999: Al filo del nuevo siglo: reflexiones d'un periodista
  • 2001: Reviure la Costa Brava
  • 2002: I de sobte, Tarradellas
  • 2004: L'instant abans del 36
  • 2004: Seis generaciones de Borbones y un cronista
  • 2006: Memòries d'un espectador (1911-1950)
  • 2008: Jardins de Cap Roig: història-cultura-natura
  • 2011: Cien años de sociedad. Recuerdos d'un periodista centenario

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 «Carles Sentís i Anfruns». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. ↑ «Mor l'històric periodista Carles Sentís». Ara, 19-07-2011.
  3. ↑ «Mirador de Carles Sentís i Aufruns». Ajuntament de Palafrugell. [Consulta: 20 octubre 2012].
  4. ↑ Vandellós, Josep A. La inmigración en Cataluña (en castellà). CIS, 2011, p. 13. ISBN 8474765641. 
  5. ↑ [enllaç sense format] http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1939/02/17/pagina-3/33121221/pdf.html
  6. ↑ [enllaç sense format] http://www.elmundo.es/opinion/2013/12/14/52acb10061fd3ddd5c8b4572.html
  7. ↑ Reagrupament, Carlos Sentís, «l'espion de Franco», mor als 99 anys

Enllaços externs


Precedit per:
Ningú 		Deganat del

Col·legi de Periodistes de Catalunya
1986 - 1991

Succeït per:
Josep Pernau i Riu


Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Carles_Sentís_i_Anfruns&oldid=17629502»