Carles XIV Joan

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Carles XIV Joan de Suècia i III de Noruega
Carles XIV Joan

Regne
5 de febrer de 1818 – 8 de març de 1844
Precedit per Carles XIII
Succeït per Òscar I

Regne
7 de setembre de 1818 – 8 de març de 1844
Precedit per Carles II
Succeït per Òscar I

Naixement 25 de gener de 1763
Pau, Occitània, França
Defunció 8 de març de 1844
Estocolm, Suècia
Consort Désirée Clary

Greater coat of arms of Sweden.svg

Carles XIV Joan de Suècia i III de Noruega, nascut amb el nom de Jean-Baptiste Bernadotte (Pau, França, 26 de gener de 1763 - Estocolm, Suècia, 8 de març de 1844), fou un militar de l'Imperi Francès i des de 1818 fins a la seva mort rei de Suècia i de Noruega. Abans havia estat príncep sobirà de Pontecorvo.


La joventut[modifica | modifica el codi]

Jean-Baptiste nasqué a Pau, França, fill d'Henri Bernadotte (1711-1780), procurador de la ciutat, i de Jeanne St. Jean (1725-1809). Batejat com a Jean-Baptiste, ell mateix hi afegiria més tard el nom de Jules en honor de Juli Cèsar, en un gest típic de la Revolució Francesa. A principis del segle XVII, el seu besavi Pierre, casat amb la menorquina Margalida Barraquer, fou el primer a canviar-se el cognom occità originari de la família, 'Deu Pouey', pel francès de 'Bernadotte'.


Carrera militar[modifica | modifica el codi]

Bernadotte ingressà a l'exèrcit francès el 3 de setembre de 1780 i fou destinat inicialment a Còrsega. En esclatar la Revolució Francesa, va ascendir ràpidament gràcies a les seves qualitats. Així, el 1794 ja era brigadier, assignat a l'exèrcit de Sambre i Meuse, i després de la victòria de Jourdan a Fleurus (26 de juny de 1794), fou nomenat general de divisió. A la batalla de Theiningen (1796), Bernadotte contribuí notablement a l'exitosa retirada de les forces franceses a través del Rin després de la derrota davant de l'arxiduc Carles d'Àustria. El 1797, tornà a creuar el Rin amb un contigent de reforços per a les tropes de Napoleó, que es trobava a Itàlia, i col·laborà amb ell durant el pas del riu Tagliamento. El 1798 fou nomenat ambaixador a Viena, però hagué de renunciar al càrrec a causa dels disturbis que provocà en hissar la bandera tricolor a l'ambaixada.

El 16 d'agost de 1798, es casà amb Désirée Clary (1777-1860), filla d'un comerciant de seda de Marsella i germana de l'esposa de Josep Bonaparte, Julie Clary. Des del 2 de juliol al 14 de setembre fou ministre de la guerra, responsabilitat en la que demostrà grans habilitats. Durant tot aquell temps es mantingué proper a Napoleó, i, tot i que es negà a donar-li suport en els preparatius del cop d'estat del 18 de brumari de 1799, posteriorment acceptà treballar per al Consolat. Finalment, des d'abril de 1800 fins al 18 d'agost de 1801, comandà l'exèrcit en la repressió de la Vendée.

Mariscal Bernadotte

En proclamar-se l'Imperi, Bernadotte fou nomenat un dels divuit Mariscals de França, i des de juny de 1804 fins al setembre de 1805 fou governador de l'ocupada Hannover. Durant la campanya de 1805, Bernadotte cooperà amb un cos de l'exèrcit des de Hannover en el gran moviment que portà a la victoria a la batalla d'Ulm. Com a recompensa pels seus serveis a Austerlitz (2 de desembre de 1805) fou nomenat príncep de Pontecorvo (5 de juny de 1806), però durant la campanya contra Prússia, aquell mateix any, fou durament criticat per Napoleó a causa de no haver participat amb els seus soldats a les batalles de Jena i Auerstädt malgrat trobar-se a prop d'ambdós combats. El 1808, com a governador dels pobles Hanseàtics, dirigí directament l'expedició contra Suècia a través de Dinamarca, tot i que el pla no reeixí a causa de la manca de transport i de la deserció dels soldats mercenaris espanyols (ja s'havia iniciat la Guerra del Francès). A la guerra contra Àustria, Bernadotte liderà el contingent saxó en la batalla de Wagram (6 de juliol de 1809); en aquesta ocasió publicà una ordre del dia en la qual atribuïa la victòria al valor dels saxons, ordre que Napoleó rebutjà. Poc després, i en la mateixa batalla, Bernadotte fou rellevat per haver-se retirat del combat, incomplint així les ordres directes de Napoleó.

L'oferiment del tron de Suècia[modifica | modifica el codi]

Bernadotte, molest amb l'Emperador, tornà a París, on el consell de ministres li encarregà la defensa dels Països Baixos contra els anglesos. El 1810, poc abans de prendre possessió del càrrec de governador de Roma i de forma inesperada, Bernadotte fou escollit hereu del rei Carles XIII de Suècia. Bona part d'aquesta elecció s'explica pel temor de l'exèrcit suec davant de la complicada situació amb Rússia, que requeria un comandament eficaç i de prestigi. Hom pensà en el mariscal francès (molt popular al país pel tracte que havia donat als soldats presoners durant la guerra amb Dinamarca). Tot i així, aquesta elecció no fou oficial en un principi, sinó que es degué a la iniciativa del baró Karl Otto Mörner. El baró comunicà directament la notícia a Bernadotte, el qual la posà en coneixement de Napoleó. L'emperador francès tractà l'afer com si fos quelcom d'absurd, però el mariscal respongué a Mörner que no renunciaria a tal honor. Així, tot i l'arrest a que fou sotmès el baró en tornar a Estocolm, el govern suec es va veure obligat a acceptar el clamor popular i proclamà Bernadotte «Príncep de la Corona» el 21 d'agost de 1810.

Príncep de la Corona i Regent[modifica | modifica el codi]

El 2 de novembre de 1810, Bernadotte va fer entrada solemne a la ciutat d'Estocolm, i només tres dies més tard, el 5 de novembre, rebé l'homenatge de les cambres del parlament suec. El rei Carles XIII l'adoptà amb el nom de «Carles Joan». El nou príncep augmentà ràpidament la seva popularitat, i en poc temps es convertí en l'home més poderós de Suècia. Les malalties de l'ancià monarca i les dissensions al Senat van posar el govern, i especialment el control dels afers exteriors, en les seves mans. El moment àlgid de la seva política fou l'adquisició de Noruega, alhora que trencava tots els lligams amb la França de Napoleó. Per tal de refermar aquest fet, el 1813 s'al·lià amb la Gran Bretanya i amb Prússia, enemics de l'emperador francès, en la Sisena Coalició. Després de les desfetes a Lützen (2 de maig de 1813) i Bautzen (21 de maig de 1813), va ser el mateix príncep qui donà aire fresc als al·liats, i a la conferència de Trachenberg traçà les directrius principals de la campanya iniciada en finalitzar la Treva de Plaswitz. Carles Joan, com a comandant en cap de l'exèrcit del nord, defensà amb èxit[1] la ciutat assetjada de Berlín primer per Nicolas Charles Oudinot, a l'agost, i per Ney al setembre. Després de la Batalla de Leipzig, però, va prendre la seva pròpia ruta i lluità contra Dinamarca per tal de refermar el seu domini sobre Noruega.

Rei de Suècia i de Noruega[modifica | modifica el codi]

Estàtua eqüestre de Carles XIV Joan a Estocolm

Com a rei fermament convençut de la unió de les corones de Suècia i Noruega, Carles XIV Joan, que després de la mort de Carles XIII accedí als dos trons amb pocs mesos de diferència el 1818, fou molt popular a ambdós països. La dinastia que ell inaugurà fou motiu d'orgull per a suecs i noruecs, alhora que gaudia de gran reputació a tota Europa. Tot i això, els seus punts de vista ultra-conservadors eren generalment mal rebuts, i fins i tot l'Ståndsriksdagen (el Parlament de Suècia) arribà a votar, el 1840, la conveniència de demanar la seva abdicació. Tanmateix, passada aquesta crisi, el monarca recuperà la popularitat i el país celebrà amb gran entusiasme el seu 80è aniversari, el 1843.

Durant el seu regnat van ser finalitzades les obres del Canal Göta del Sud, iniciades vint-i-dos anys abans, i que unirien el llac Vänern amb el mar a Söderköping, a uns 290 kilòmetres a l'est.

D'altra banda, tot i que Carles XIV Joan es convertí al luteranisme en ser adoptat per l'anterior monarca, mai no va aprendre a parlar ni suec ni noruec. Tot i així, la importància que tenia en aquells moments el francès, llengua usual de l'aristocràcia i la diplomàcia europees del moment, va permetre superar qualsevol obstacle en les seves relacions amb la cort o la societat de Suècia.

Finalment, Bernadotte va morir a Estocolm el 8 de març de 1844. La major part del seu regnat va transcórrer com un període de pau ininterrompuda, que va permetre el desenvolupament social i econòmic d'ambdós regnes durant tota la primera meitat del segle XIX. El monarca fou succeït pel seu fill Òscar I.

Diu la llegenda que després de la seva mort, es trobà un curiós tatuatge gravat al seu cos, que deia: «Mort aux rois» (Mort als Reis). Pressumiblement se l'havia realitzat durant la Revolució Francesa.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Carles XIV Joan
  1. Jaques, Tony. Dictionary of Battles and Sieges: F-O (en anglès). Greenwood Publishing Group, 2007, p.412. ISBN 90313335389. 



Precedit per:
Carles XIII (II)
Rei de Suècia i de Noruega
Regne de Suècia i Noruega

Juny 1818–Març 1844
Succeït per:
Òscar I