Carme Karr i Alfonsetti

De Viquipèdia

Carme Karr i Alfonsetti (Barcelona, 16 de març de 1865 – 29 de desembre de 1943) fou periodista, escriptora, feminista, musicòloga i publicista.

Taula de continguts 1 Biografia 2 Obres 3 Bibliografia 4 Enllaços externs 5 Fotografies 6 Cites

[edita] Biografia

De mare italiana (morta quan Carme Karr era una nena i criada per la seva dida, que en fou la madrastra) i pare francès (enginyer metal·lúrgic), neboda del novel·lista Alphonse Karr, es casà amb Josep Maria de Lasarte i de Janer (1890) i tingueren quatre fills: Montserrat, Joan Alfons, Paulina i Carme. Està enterrada al Cementiri de Montjuïc (Barcelona).

Va ser una de les promotores més avançades del feminisme català de principi del segle XX, com Dolors Monserdà, amb qui col·laborà. El seu feminisme, que advocava per dotar les dones d'eines que les capacitessin tant per a l'exercici d'una professió com per a la igualtat de drets, va quedar àmpliament exposat a Feminal -suplement de La Il·lustració Catalana-, revista que dirigí des de 1907 fins al 1917 i on també signava amb el pseudònim Joana Romeu. També va col·laborar al Diario de Barcelona, La Veu de Catalunya, Or i Grana, (1906-1907, on defensà la causa de Solidaritat Catalana), Orfena (1916-17), La Mainada (1922-23), La Actualidad, Día Gráfico i Las Provincias de València, de vegades amb el pseudònim de Xènia, que feia al·lusió al Xènius d'Eugeni d'Ors, amb qui polemitzà a "Joventut".

El 1902 publicà a Joventut les primeres narracions signades amb el pseudònim L'Escardot i Una liceista, a les quals seguirien els reculls en prosa Volves, 1906, i Clixés, 1906, la seva millor obra, novel·la centrada en la problemàtica de la dona de la mitjana burgesia, i les obres teatrals Un raig de sol, 1908; Els ídols, 1911; Caritat, 1918. Altres obres seves són la novel·la La vida de Joan Franch, 1912 (premiada als Jocs Florals amb la Copa del Consistori i editada per "Lectura Popular"), i les de narrativa infantil, Contes de l'àvia (1934), Garba de contes (1935), El libro de Puli (1942), Nick (conte de mitjanit) (1931), Cuentos a mis nietos (1932) i un llarg etcètera.

Va ser impulsora i presidenta tant del Comitè Femení Pacifista de Catalunya, organització antibel·licista creada el 1915, com d'Acció Femenina (1921), i de la Llar (1913), primera residència per a una ampliació d'estudis de professores i estudiantes i Escola de la Dona. També reclamà el dret de pares i mares de família a intervenir en l'ensenyament a les escoles, i a formar part de juntes d'inspecció.

Tingué una actuació destacada -especialment com a conferenciant (va ser la primera dona a parlar a l'Ateneu Barcelonès)- tant en la defensa del millorament (exigint el dret a vot, reinvindicació que va fer arribar al president Macià) com de la modernització de l'ensenyament de les dones, que els permetés de treballar al mateix nivell que els homes i els donés un substrat cultural prou important com en la reivindicació del dret de vot de les dones; a més, reivindicava el dret de les dones soles a ser autònomes, a tenir una funció social i un lloc útil en la societat; per a les dones treballadores, reclama una borsa de treball, escoles de treball realment professionalitzadores i mutualitats per encarar el tracte laboral discriminatori basat en la maternitat. Va dirigir el Pavelló de la Dona a l’Exposició Universal del 1929, on mostrava la feina de dones de tota Espanya i intentava desfer prejudicis de l'època.

Molt afeccionada a la música, féu conèixer un cert nombre de cançons, per a una veu i piano, compostes per ella sobre versos de diferents autors, especialment d'Apel·les Mestres; el text dels Goigs de la Mare de Déu de Pompeia fou el seu obsequi als caputxins.

La Generalitat de Catalunya va instituir els premis memorial Carme Karr per a la igualtat d'oportunitats home-dona en els mitjans de publicitat i d'informació periodística catalans. Se li ha dedicat un carrer a Sarrià (Barcelona), Montgat, Sant Vicenç de Castellet i Sant Quirze del Vallès. Durant molts anys residí al carrer de la Duquessa d'Orleans 17 a Sarrià (Barcelona). A Sarrià també li han dedicat una de les sales de la Casa Orlandai. Ha estat seleccionada com a candidata a persona més sàvia de Catalunya, en l’àmbit de les humanitats, entre 25 persones, a iniciativa de l’organització Capital de la Cultura Catalana, i ha estat votada com un dels 5 finalistes en aquest apartat.

[edita] Obres

Novel·la

• De la vida d'en Joan Franch. Barcelona: Il·lustració Catalana, Lectura popular biblioteca d'autors catalans 53, 1913.
• La Fi del Lliure. Barcelona: l'Avenç Grafic, La novel·la d'ara 77, 1924.

Narrativa breu

• Bolves: quadrets. [pseud. L'Escardot] (pròleg de Lluís Via). Barcelona: L'Avenç, Biblioteca popular de L'avenç 52, 1906.
• Clixés: estudis en prosa. [pseud. L'Escardot] Barcelona: Joventut [Fidel Giró], 1906. Barcelona. 268 p. ; 8º mlla. (reedició en curs per Edicions La Guineu)
• Por la dicha. Barcelona: Publicaciones Mundial, Col·lecció: La novela femenina; any 1, n. 22; 1925.

Narrativa infantil i juvenil

• Nick: conte de mitja nit (amb il·lustracions de Lola Anglada). Barcelona: Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis, Obra de Peevisió, Cultura i Beneficiència, 1931.
• Cuentos a mis nietos (amb l·lustracions de Rosario de Velasco). Burgos: Hijos de Santiago Rodriguez, 1932.
• Contes de l'àvia (amb il·lustracions de Maria i Clotilde Cirici Pellicer). Barcelona: Llibreria Bonavia, 1934.
• Garba de contes. Girona: Dalmau Carles, Pla Editors, 1935.
• El libro de Puli; amb il·lustracions de Mariona Lluch. Barcelona : Ars, 1942.

Teatre

• Un raig de sol, 1908 (comèdia).
• Els Ídols: quadre en un acte y en prosa. Barcelona: Bartomeu Baxarias, col. De tots colors, 1911.
• Caritat, 1918.

Crítica literària o assaig

• Cultura femenina. Estudi i Orientacions. Barcelona: L'Avenç, 1910. Conferències donades en l'"Ateneu Barcelonés" els dies 6, 13 i 20 d'Abril de 1910.
• (Co-autora) Educación Femenina, Ciclo de conferencias desarrolladas en el Ateneo Barcelonés, Días 31 de enero y 1,3, 4 y 5 de febrero de 1916, Ed.Librería Parera, Barcelona.
• La Llar (el Hogar): residència d'estudiantes i professores i Escola de la Dona a Barcelona. Barcelona : Impremta La Renaixensa, 191?. Opuscle informatiu de les condicions d'estada. "Subvencionat en sa fundació per l'Excm. Ajuntament i per particulars. Presidit per la Sereníssima Sra. Infanta Da. Pau de Borbó, princesa de Baviera. Fundat i dirigit per Da. Carme Karr desde primers de l'any 1913".

Partitures

• Cansons [sic]; lletra de Apel·les Mestres. Barcelona?: ca. 1903. Conté: Preludi de primavera i Cansó trista.
• La Mort del rossinyol, 1903
• Las Aranyas, 1903
• Flors d'escardot cançons catalanes, 1907. Barcelona (Rambla de S. José, 29) : Sindicato Musical Barcelonés Dotesio, cop. 1907

1 partitura (15 p.). Amb lletra - Cant i piano. Contingut: Canço de la tarda / poesia d'Apel·les Mestres ; Canço d'esperança / poesia de Marian Aguiló ; Canço d'abril / poesia d'Apel·les Mestres ; Vesprada / poesia d'Apel·les Mestres ; Nota de tardor / poesia d'Apel·les Mestres ; La dida de l'infant / poesia d'Àngel Guimerà.

• Orquídea lieder para canto y piano, 1916
• La Non non dels papellons
• La filla de Maria
• La Mort de la Verge
• Tranzit. Gènere: Lied (saló), 1906. Disposició partitura: 1 V, piano. Edició: Ilustració Catalana-Feminal, nº 31-334, 31-X-1907.

[edita] Bibliografia

• AINAUD de LASARTE, Josep M.: "Carme Karr i Alfonsetti. Feminista : Escriptora" dins Josep M. Ballarín i Monset, Josep M. Ainaud de Lasarte, Marià Busquets i Maria Guillén i Selva: La nostra gent. Història de Catalunya : Vol. 3. El temps del modernisme. Esplugues de Llobregat: Plaza & Janés, 1988, p. 57-59
• AINAUD de LASARTE, Josep M.: "Carme Karr, escriptora i feminista" , Serra d'Or (Barcelona), núm. 409, gener 1994, p. 20-23.
• AINAUD de LASARTE, Josep M.: "Carme Karr i Alfonsetti." (llibre en preparació, amb la col·laboració de Mònica Pagès)
• ARAGÓ, Narcís-Jordi: "Carme Karr a la vila morta", Revista de Girona (Girona), núm. 166, setembre-octubre 1994, p. 6.
• ARNAU, Carme: "El feminisme a l’Ateneu Barcelonès i a «Feminal»: Carme Karr" , Serra d'Or (Barcelona), núm. 561, setembre 2006.
• ARNAU, Carme: "Carme Karr i Feminal" , Revista de Catalunya (Barcelona), núm. 221, octubre 2006, p. 85-96.
• BABRA BLANCO, Antoni. "Estudi de la cultura femenina segons Carme Karr, dins el catolicisme social de la primeria del segle XX." Barcelona, Facultat de Teologia de Catalunya. Separata de: Revista catalana de Teologia ; núm XXX/1, (2005) P. 156-183.
• EDO, Pepa: "Dones i ciutat a la Barcelona del segle XX", 2004. Tesi UAB.
• PANCHÓN, Carme i GONZÁLEZ-AGÀPITO, Josep: "Carme Karr i el feminisme com a problema d'educació social" dins Pilar Heras i Conrad Vilanou (ed): Pedagogia del segle XX en femení. Barcelona: Facultat de Pedagogia, Universitat de Barcelona, 2000, p. 31-36
• POLO, Irene: "La dona que treballa a l'Exposició", Imatges. Setmanari gràfic d'actualitats. (Barcelona), any1, núm. 7, 23 de juliol 1930.
• PESSARRODONA, Marta: "Carme Karr Alfonsetti, la Ur-feminista catalana" dins Donasses. Barcelona: Destino, p. 22-31.
• TARROJA MARCO, Rosa: "Carme Karr: ut musica et poesis". Catalunya música: Revista musical catalana, ISSN 1136-7458, Núm. 207, 2002, pags. 7-8.
• Historia y Vida núm. 84. Extra. 1997.

Conferències (Memorial Carme Karr a l'Ateneu Barcelonès; enregistrament sonor):

• Teresa Pàmies, "L'obra periodística de Carme Karr: revista Feminal"; 24-2-1994.
• Mariàngela Cerdà, "L'obra literària de Carme Karr"; 3-3-1994.
• Isabel Segura, "El seu pensament feminista"; 21-3-1994.

[edita] Enllaços externs

• Carme Karr i Alfonsetti a la web de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC)
• Fons local de publicacions periòdiques digitalitzades, on es poden trobar tots els números de Feminal i altres revistes on Carme Karr col·laborà, a la web de la Diputació de Barcelona.
• ARCA Arxiu de Revistes Catalanes Antigues, on es poden trobar digitalitzades moltes referències a Carme Karr.
• Antoni Babra, "Estudi de la cultura femenina segons Carme Karr dins el catolicisme social de la primeria del segle XX" Revista Catalana de Teologia, 2005, Vol. 30, Núm. 1.
• Feminisme català i presa de consciència de les dones, per Mary Nash.
• A mes filles, LA LITERATURA INFANTIL I JUVENIL FINS A 1931.
• 1907-2007: 100 anys de Feminal, la primera revista feminista catalana Exposició itinerant organitzada per l'Institut Català de la Dona, amb textos d'Isabel Segura.
• 1907-2007: 100 anys de Feminal, la primera revista feminista catalana Fulletó de l'Exposició

[edita] Fotografies

Carme Karr i Alfonsetti - de petita, amb la seva madrastra	Carme Karr i Alfonsetti - retrat per Lluïsa Vidal	Carme Karr i Alfonsetti - retrat	Carme Karr i Alfonsetti - retrat dedicat a la família Matheu 1909
Carme Karr i Alfonsetti - retrat amb les seves filles Carme i Paulina	Carme Karr i Alfonsetti - retrat amb el seu nét Joan Ainaud	Carme Karr i Alfonsetti - retrat amb la seva filla Carme i els néts Josep Maria i Anna Ainaud	Carme Karr i Alfonsetti - Clixés (prosa)
Carme Karr i Alfonsetti - Revista Feminal	Carme Karr i Alfonsetti - Els ídols (teatre)	Carme Karr i Alfonsetti - Nick, conte de mitjanit	Carme Karr i Alfonsetti - Dedicatòria a la seva primera besneta, Paulina Bigas i Balcells, del "Llibre de la Puli"
Carme Karr i Alfonsetti - Cançó de Juliol, publicada a la revista Feminal	Carme Karr i Alfonsetti - Cultura Femenina 1910	Carme Karr i Alfonsetti - Tómbola benèfica de la revista Feminal 1908

[edita] Cites

- Carme Karr:

• "Los hombres no saben tratar a las mujeres. Son egoístas; cuando saben que son amados, nos olvidan; no se dan cuenta de que la mujer necesita mas caricias del alma que del cuerpo".
• "No somos, como algunos creen, por ser feministas enemigas del hombre... pero somos enemigas de las injusticias de ciertas leyes, hechas por los hombres".
• "A mes filles.

En l'hort conventual, el maig ha esclatat en gaia brotada de violers i roses; i enfilades de campànules blaves branden llurs cabelleres verdes sota l'oreig primaveral. Sentors de natura fresca i rejovenida entra, pels finestrals oberts, dintre l'esglesieta blanca, encara flairosa de calç i pedra nova. Les monges, l'hàbit arremangat, les amples mànigues recollides amb agulles, els vels creuats a l'esquena, escotorides i somrients, feinegen, traginant grans braçades de ciris verges i paneraces curulles de flors, per a guarnir l'altar. Amb el nou sol, ha de venir la Pasqua; i entre els grans murs tranquils de la santa casa, les col·legiales adolescents se senten vibrar el cor sota una fervorosa brotada d'amor i d'esperança. I en llurs somnis ansiosos, veuen a Jesús -el bon i dolç Jesús de l'Evangeli- amb son somriure divinament tendre, estendre els braços com ales d'una au consoladors, dient a les animetes blanques que demà rebran el Pa dels àngels: "Deixeu que vinguin a mi els infants." (...) Passaran altres primaveres gemades, ardents estius, colorides i vibrants tardors, hiverns desolats i tempestuosos; vindran els onatges amargs i les tormentes negres; i entre els inevitables records, un d'ells portarà una inefable llum de repòs a l'esperit; i les tristors del present en seran minvades. Aquella recordança de Pasqua, de vels blancs i virginals corones -pura i sencera,- revindrà a través dels anys i de les asprors de la vida, servant perfums d'encens, de violers i de roses i campànules blaves, barrejats amb olors de calç fresca i de pedra novella... Benaventurada l'ànima que reveurà, aleshores, el bon Jesús de l'Evangeli, amb son somriure divinament tendre i dolç, obrir els braços com ales d'una au consoladora, i sentirà la veu d'amor dir-li aquestes paraules: "Veniu a mi, vosaltres, els pecadors, que hi trobareu misericòrdia."

• "Bajo la impresión que tenemos de que los deberes del hombre son públicos, parecería que sólo y exclusivamente privados deberían ser los de la mujer; pero, ¿podemos admitir que el reino de la mujer esté encerrado entre los mueros del jardín donde abren sus flores?". (Conferència Ateneu Barcelonès, 1916.)
• "¿No es profundamente doloroso que en España exista aún quien pueda creer que la solución al problema femenino está únicamente en el convento cuando falla el matrimonio?" (Conferència Ateneu Barcelonès, 1916, p. 33).
• "Es poch dir -segons afirma el Poeta- que les petjades de la Dóna no sols no destrueixen les flors, sinó que ni les marceixen; cal que les flors neixin sota sos passos, per un miracle d'Amor y de Pietat, com un dia, en el faldar regal de la Santa Hongria, esclatavan les roses". Feminal, núm. 107; 27 febrer 1916.
• (Clixés, p. 225-231)

"Les dèu del matí han sonat. Al meu devant ha pujat al tramvía la hermosa vehina que tot sovint ix al balcó ab uns pentinadors blau de cel d'ample mànegues perdudes, la soperba cabellera rutilant mitj desfeta, tota daurada, fent alçar en l'ayre'ls ulls als genets y vianants, atrets per aquella gaya taca viva. Perl vehinat se'n conten moltes de coses de la vehina nova. Es -diuen- andaluça y viu ab un militar de certa edat que les males llengües creuen que no li es marit perque no més de tant en tant ve a passar uns díes a casa seva. La dama es alta, ben plantada, de pit exuberant y caderes plenes; porta pel carrer uns trajos virolats en que hi domina sempre'l vermell, y grans pengerolls de braçalets y cadenes. Son rostre ni es bonich ni jovenívol, però sota'ls barrets cridaners brilla una soperba cabeller d'or rogench que cau fins a les celles fosques en un gros cargolament, descobrint la nuca carnosa. Té'ls llabis prims y la boca desdibuixada, el nas menut, els ulls petits y poch dolços, y demunt d'ells un plech del front contràu les celles, treyent al visatge tota expressió de bondat. May l'havia vista tan d'aprop com avuy, a la meva vehina. El tramvía es ple; ella y jo hem hagut de refugiarnos a la plataforma devantera, y durant tot el trajecte m'he saturat d'una forta olor d'ambre. De la vora he anat mirant un per un els plechs y els entredosos de la blusa de batista blanca, fresca y estufada, l'atrevit escot que transparenta la rosada carn, y maquinalment m'he deixat anar -per matar la estona- a comptar els botonets de nacre que tanquen la blusa al bell mitj de la opulenta esquena. Un, dos, quatre, set, nou, dotze, quinze... vint, vinticinch... Jesús!... Vinticinch justos, tots igualets com gotetes d'òpal. Quína paciencia y quina feynada per cordar la bonica blusa ha de tenir la cambrera de ma vehina! El conductor dóna'l bitllet, els ulls fits en l'escot de la dama. Un jovenet lleig, esprimatxat -ab cara de consuntiu demunt d'un ample cercle de porcellana blanca y lluhenta, ab corbatí de color carabaça,- que sent l'escalf de les magnífiques caderes, fa expressives ganyotes a un amich que, més sortós qu'ell, ha trobat per seure tranquuilament un lloch prop de la porta. Dues dònes del poble ab traces de marmanyeres, al costat de la dama la van detallant en silenci, movent les narines per ensumar la bona flayre. A la fí una d'elles ensuma sorollosament, y, fent l'ullet a sa companya, diu ab una veu ronca: - Ay, filla! Sembla la Rambla de les Flors! Quínes fragancies!- Tothòm riu, menys un jove sacerdot d'aspecte distingit, que al través de ses ulleres d'or guayta toçudament qulecòm d'invisible en l'horitzó. Y penso, entre mi, que la gent es ben dolenta y mal pensada. El tramvía fa sa ruta, y casualment ma vehina y jo arribèm fins al límit de la cursa. Al saltar en terra, la dama ensenya als quefes de parada y a un pobre ignocent centinella, dinte d'una envolada de batistes y valenciennes, un peu un poch gran y mitja pantorrilla ferma, elegantment calçats y emmitjats de color de canyella. Els quefes de parada riuen, dihent en castellà un parell d'obscenitats que certament ou ma vehina, car passa a frech d'ells, y del centinella imbècilment boca-badat. Mentres tant ella, movent voluptuosament les opulentes caderes, se pert entre'ls vianants del passeig. Y jo vaig fent la meva vía, pensant altre cop que la dama no les mereix pas totes aquelles... opinions mal intencionades. Es la una. Ab les mans carregades de paquets espero resignadament el pas d'un tramvía en que hi pugui trobar un lloch. A la fí un s'atura complacent, y puch enquibirme a la plataforma. Hi ha prop meu algunes senyores, dretes, y l'interior es ple d'homes assentats, la major part d'ells en la força de la edat, llegint els diaris de la tarda. No ve d'aquí. Ja hi estàn fetes les dònes catalanes a nara dretes al tramvía després d'haver corregut uns quants kilòmetres anant y venint pels carrers, pujant y baixant escales, en quefers actius. D'aquells homes, més de la meytat sens dubte han passat tres o quatre hores assentats en oficines y despatxos... Però sab ferse càrrech de tot, la bona catalana; fins sab que té d'agrahir ab un somriure'l lloch que li es galantment, generosament ofert per qualque fumador anyorívol que surt a emmatzinarse a la plataforma. Y les dames que'm volten semblen ben resignades a fer el trajecte a peu dret. La qüestió es arribar a casa avans que'l marit ols fills o'ls germans, perque no rondinin els homes si el dinar no es a taula. Quína bona olor d'ambre que sento!... Té! Ma vehina, un altre cop! Quina casualitat! Tornèm a casa a la meteixa hora. Vès, pobra senyora: de segur que també passa angunia per si fa massa tart! El marit fa cara de mal gènit... Però ara'm recordo que ahir a la tarda'l vaig veure, devant de casa, pujar a un cotxe de la estació, duhent un patita maleta a la mà. Y sembla com sofocada, la dama. son bust de matrona palpita ab grans onatges. Dèu venir cansada; son rostre ho sembla fatigat; es tot ullerós... Se li nota malgrat la empolvada recent. Trobo en sa fesonomía quelcòm cambiat, que de moment no m'arribo a explicar. Ay, ay! ¿Què pot ésser? Un moviment d'entrants y sortints l'apropa a mi, y torno a tenir a frech de mes robes ses carns rosades que's transparenten sota la batista blanca de la blusa. Aquestes batistes que ara's fan, còm se matxuquen desseguida! Quan ha sortit decasa era llisa com un paper fi, y ara vès, fa llàstima! Y altre cop me poso a contar maquinalment el rengle de botonets de nacre que tanca la fina blusa al mitj de l'esquena de la dama. Un, dos, quatre, set, nou, dotz... dotze... Ay! ay! N'hi manquen dues de gotetes d'òpal, dues, al bell mitj de la esquena, y les altres estan cordades de qualsevol manera, com si una mà poch hàbil l'hagués tornada a botonar a casa de la modista o de la cotillayre, allà hont s'ha degut despullar ma hermosa vehina. Però quína modista o cotillayre més maltraçuda!... Sembla mentida, tan trencada com hi ha de tenir la mà en cordar y descordar robes de dòna. Un raig de sol se n'entra en la plataforma, a un revolt del tramvía, y, a dos dits dels meus ulls, m'enlluherna un espurneig de pedrería... Oh! Que'n són d'hermoses les pendeloques de brillants que guarneixen les orelles xiques de mavehina! Dèu venir de cà l'argente... perque m'hi he fixat bé: al sortir de casa no hi duya res a les orelles, en aqueixes orelletes de color de rosa, mitj ofegades en la onada aurífica dels cabells."

• (Editorial del primer número de Feminal, 28 abril 1907)

"La nostra finalitat Un dels més grans defectes que la gent de fòra troba al home català, es sa manca de món, sa poca sociabilitat, son rusticisme -sovint titllat per grossería,- quan podría esser més justament calificat de timidesa. axò es patrimoni de tots aquells paissos en que, per rahons de consuetut ò de denivell intelectual, l'home y la dòna tenen entre sí poques ò nules relacions socials. Mercès a Deu, no es de témer que la dòna catalana's masculinisi fàcilment; en cambi, sembla que convé feminisarla, elevant son intelecte al nivell de ses reconegudes virtuts morals, per que esdevingui més qu'ara, la vera companya somniada del home estudiós y emprenedor, sense perdre rès de ses gracies y dolsors instintives, ben al contrari. La catalana, per temperament y tal vegada per atavisme, es de les poques dònes que poden assolir y guardar el medi just dels seus devers socials en la moderna civilisació; per essencia es poch arrauxada, sense carèxer -per axò,- d'empenta coratjosa; ella estima per damunt de tot, la seva llar y la seva pau, y entenem que, arreu hont vagi per nous camins empresos, ella durà sos amors sants y ses creencies per les grans veritats. Ara be, partint d'aquest principi, creyem arribada l'hora d'encaminar dreturerament l'intelecte de la nostra dòna, qui ja'n sent y ens ne fa sentir una imperiosa necessitat. Volem que per cultivar son esperit no li calgui beure forsosament en fonts llunyanes, per que l'aygua ab que s'abeura es filla d'altres terres hont la parla y els costums no sempre s'avenen ab les nostres, hereditaries. D'aquells paíssos avansats d'ahont ens arriban alenades de feminisme, no'n podem rébreho tot; cal ferne una selecció que s'avingui ab lo qu'es ara Catalunya, y aquesta selecció té d'esser feta paulatinament, interessantla, amanyagantla a la dòna, donchs, entenem que, axís com la de les més cultes nacions, la dòna catalana pot y dèu contribuhir al enaltiment de la seva patria, intruhintse y educantse per obrir nous camps al general avens. Es evident que l'home, al costat d'una dòna d'esperit cultivat y de seriosa y variada instrucció, se sent sempre menys déplacé y no refuig la companyia femenina, ans al contrari, hi cerca la nota suau que manca al seu temperament, y'l día en que l'home y la dòna podràn y sabràn parlar entr'ells lliurement d'altres coses que de futilitats malsanes, aquell dia mimvarà la malvolensa, l'odiosa crítica y la consegüent calumnia. L'home català devindrà aleshores més refinat, perdent molta de sa duresa instintiva, s'encomenarà inconscientment la mondología, qual manca li resta ara tantes simpaties aquí y al extranger, y que ha d'esser un dels puntals del perfecionament de la nostra rassa. Entretant, la dòna, anirà devenint més desitjosa d'apendre, per saber, per ensenyar, per cooperar en les coses grans, útils y belles d'un poble que reneix, y adhuch, per plaure. La dòna no tindrà -com ara- por de parlar al home, donchs, podrà y sabrà interessarse per tot allò qu'es obgecte dels seus estudis y afanys, sense que l'home -com ara passa tan sovint- se violenti al veures obligat a sostenir ab una dòna converses massa... casolanes ò massa buydes. Fins avuy, el català intelectual, cienntífich, artista, ha viscut sense fer rès per la dòna, sense interessarse per ella, com si no fos més que una màquina maternal ò un obgecte de luxe; quelcom d'imprescindible, però sense gran trascendencia; en un mot, quelcom un poch més necessari que'l tabach; y adhuc, la dòna, quan no veu entre les altres dònes tan ignorants, tan fútils com ella, una vida plena de feynejars de dispesera ò de cantarelles y saltirons de canari engaviat, se veu voltada d'un element altament nociu, element de desenfeynats, de inútils, de presumptuosos y afeminats qu'aviat ser transforma en cercadors de còmodes aventures. FEMINAL, donchs, vé a la dòna com un amich qui, en la seva llengua li parlarà de tot lo que pot esserli útil, de tot lo que pot plàureli y interessarla en l'actual moment artístich, industrial i social. En ses vint planes, decorades, procurarèm encabirhi útils y agradables informacions gràfiques, y ademés d'un conte ilustrat y d'una plana musical, donarà 16 planes de folletí, comensant per el recull de les Poesies catalanes inèdites de la senyora Massanès. Per acabar, sols ens resta dir que, comensant FEMINAL ab el convenciment de que venima omplir una de les necessitats més evidents del nostre renaxement, esperem que la nostra tasca serà compresa per l'home y per la dòna, y ja que no rebuda ab l'entusiasme que'ns guía als quins la fem, al menys ab el bon desitx d'encoratjar l'idea y la finalitat de FEMINAL."

• (Cultura femenina, p. 80-82)

"Aquí les dònes, les filles de familia, no apliquen llur inteligencia y llur activitat més que als afers casolans o a les frivolitats. Es més: fins, per a moltes d'elles, per a la majoria, una dòna que ocupi la seva inteligencia o les seves mans, y sobre tot que guanyi diners, es considerada com un ser de classe inferior a la seva, ser al que es pot ridiculitzar, amb gran menyspreu, encara que aqueixa dòna posseeixi una cultura o unes capacitats que li permetin viure sense esser una càrrega per a ningú, sinó tot lo contrari; estat social altament dignificador. A proposit d'aquesta opinió que solen tenir moltes dònes d'aquestes terres respecte de les capacitats femenines, recordo la trista impressió que em causà una vegada el criteri d'una senyoreta que desitjava agraviar y desprestigiar publicament una senyora qui, per ses especials condicions de cultura, ha arribat a ocupar en l'intelectualitat catalana un lloc que, no solament li ha permès resignar-se a imprevistes adversitats de l'existencia, sinó també instruir sos fills sense esser una càrrega per a ningú. L'agravi public, l'injuria depriment amb que aquella senyoreta, filla de familia catalana, creia deshonrar la que considerava gratuitament com una enemiga, consistia en declarar-se, en la premsa, "massa noia de sa casa per fer d'escriptora". Aquesta trista declaració va semblar-me terriblement dolorosa per la lamentable eloqüència que encloia. Y una immensa llastima va apoderar-se de mi al pensar en el destí a que's veurien reduïdes, a catalunya, tantes y tantes noies de sa casa, com aquella, si per desgracia's trobessin davant de certs problemes morals y materials, fills de les contingencies de la vida, amb el sol bagatge de llurs mans blanques y de llur cervell buit, perduda l'auriola de pocs o molts cabals amb que avui disfrecen tantes dònes l'inutilitat y vanitat de llur existencia, la buidor de llur ànima, y l'absència absoluta de tot cultiu moral y intelectual. Sí: vaig sentir una profunda llastima per aquella ingenua declaració feta publicament per una filla de familia catalana; y alhora s'apoderà de mi un ardent desig de posar totes les meves forces al rapid assoliment d'una cultura femenina en nostre país, que estalviés en endavant coses tant funestes y... vergonyoses com la declaració que acabo de permetre'm recordar aquí."

• (Els ídols)

"Donya Maria: No diguis aquestes coses!... El teu marit es honrat, es bo y t'estima. Joana: No m'estima, perque si m'estimés no'm trahiria, no'm dexaria. Donya Maria: ¡Ay filla! Ja t'anirás convencent de qu'els homes no'n saben d'estimar com nosaltres! Escolta, Joana, vínam aqui! (La fa assentar aprop d'ella y tenintla abrassada va parlantli ab amor emprò ab certa amargura) Tu ets inteligent y sensata. ¡Que no sabs que pera els homes la vida es tot un altra cosa que pera nosaltres? ¿Que tot allò qu'en ells es considerat com lleugeresa, en nosaltres es tingut com un crim? ¡Pobre filla meva! ¿y parles de divorciarte? ¡No sabs que tal com está la societat, tú, bò y esssent la més irreprotxable de les dones, un cop separada del marit, seríes molt més desconsiderada que no pas ell per haver mancat als seus devers... Joana: (¡Plorant) ¡Això es horrorós! Donya Maria: Per aixó t'aconsello que reflexionis y apelis a la teva forsa de voluntat pera resignarte a n'aquesta prova de la que per desgracia (suspirant) ben contades esposes se lliuren... Joana: ¡Ay mamá Potser te rahò... Emprò dèixim creure que d'altra manera s'ho pendria vosté si's trovés en el meu lloc. Miri, avuy mateix, quan jo anava a entrar aquí desesperada, si sabés l'impressió que m'ha causat el veure com vosté y el papá se despedien, el petò que s'han fet y l'adeu ab que vosté l'ha acompanyat desde allí... (senyalant la tribuna) ¡Com els he envejat! Plora Donya Maria: No't donguis pena aixís, Joana! Joana: ¡Ay mamà! ¡Com vol... Si ja he perdut per sempre la fé en el meu marit, en aqueix ser al qui ens diuhen que devem fidelitat y obediencia tota la vida. ¡Oh! 'quanta miseria mare meva! ¡Y què baix ha caygut el meu ídol! Donya Maria: ¡Ah! L'Ídol! Vetaquí l'ídol! Tú també! ¡Es clar! Ens en parlen tant de la superioritat de l'home sobre nosaltres desde petites, que acabem per creurehi com en un article de fé. Y quant nostre cor se desvetlla al sentir una paraula d'amor, no sabem fer altre cosa que agrahir a n'aqueix ser tant alt, l'haverse dignat ficsarse en nosatra insignificancia. D'això neixen després tants desenganys, tants dolors, (suspirant) ¡y tants drames amagats! (Pausa) Te'n recordes, Joana, de que'ls llibres d'estudi parlen d'un ídol d'or que tenía els peus d'argila? Vella com soch no l'he oblidada may la llegenda. N'he vist tants jo d'ídols brillants apoyarse en la vida sobre peus de fanch! Joana: (Plorant Y pensar que no hi ha remey per aquestes miseries. Donya Maria: Sí que n'hi ha!... Es l'experiencia, que ens ensenyen el dolor y el temps. Y ditxosa la dòna qui com tu reb la primera llissó quan encara es a temps pera referse una felicitat! Joana: Referme una felicitat, diu? Com es possible, mamà? Donya Maria: Com? No demanant impossibles. Joana: No l'entench. Donya Maria: Escolta bé, filla. (Agafant sa filla pel bras y passejantse amunt y avall se la saleta) Aixís com nosaltres, les dònes ens sentim mares ja, al bressar nostra primera nina, els homes, sense adonarsen, solen restar generalment tota la vida criatures que no devem may abandonar als seus instins, si no's vol que prenguin mal. Ay, senyor! Quantes vegades he pensat qu'en lloch de tantes coses inùtils com aprenem en els colegis, ens l'hauríen d'inculcar aquesta ciencia de compendre l'home, en tots els estats nostres: com a filles, com a germanes, com a esposes, com a mares..."

- Sempronio:

• "A Manuel Ainaud, pare dels meus amics i exemplar ciutadans Joan i Josep Maria Ainaud de Lasarte, el vaig conèixer sent jo un marrec a casa de la seva sogra, l'escriptora Carme Karr. Aquesta tenia cura d'una pàgina femenina al diari 'El Día Gráfico', del qual era redactor en cap el meu pare. A través del treball, ambdós feren bona amistat, traduïda en sovintejades visites, la tarda del diumenge, a la joliua residència de la senyora Karr a Sarrià. Filla de l'escriptor francès Alphonse Karr, donya Carme va ser una líder feminista catalana de la qual estimo que haurien d'aprendre moltes de les feministes actuals. Era una dona gentil i gens agressiva, que creia i predicava amb l'exemple la igualtat entre els sexes. Però no a base de denigrar els homes, sinó al revés, aspirant a elevar les dones al nivell dels millors exemplars del sexe conceptuat fort. I com a instruments d'aquesta elevació, recomanava l'educació i la cultura. La senyora Karr, magnífica periodista, era també poetessa i signava les seves poesies amb un pseudònim punxegut, 'l'Escardot', que a mi m'obsessionava, barrinant el seu possible origen. Fins que un dia vaig atrevir-me a desxifrar-lo a la pròpia interessada. -Carme Karr, dues vegades car. En castellà diríem 'car dos', i el 'car dos', traduït al català, dóna escardot... 'Se non é vero, é ben trovato', devia pensar la senyora Karr, i va premiar amb un petó les meves primerenques dots detectivesques." La quitxalla al mar, Revista Club, del RACC, juliol-agost 1980.

- Irene Polo:

• "La dona que treballa a l'Exposició", Imatges. Setmanari gràfic d'actualitats. (Barcelona), any 1, núm. 7, 23 de juliol 1930.

Feminisme Carme Karr, que ve a ésser la Sylvia Pankhurst espanyola n'ha fet de molt bo. Excel·lent: ha muntat a l'Exposició, en un dels seus palaus, un certamen del treball de les dones de tota Espanya, que val tot el món. Molt bé. Aquest feminisme ja ens agrada més; en aquesta forma, ja l'entenem millor. El feminisme de què ens ha donat prova (una prova reeixida) Carme Karr, és un feminisme "femení", allò, precisament que nosaltres comprenem que ha d'ésser el veritable feminisme. L'obra de Carme Karr demostra una orientació justa i noble en la concepció del moviment reivindicatiu de la dona. Però d'una altra banda, és que a la nostra terra, treballada per tants segles de pudor i gravetat, les dones no poden pas ésser d'una forma distinta que la de les feministes "autèntiques", o sigui les eixalabrades i absurdes senyores angleses, l'únic ideal de les quals és el sufragisme. Carme Karr, per a posar en evidència la importància de les dones, en lloc d'organitzar una campanya socialista, ha fet quelcom de més útil, de més assenyat i de més bell: reunir l'esforç laboriós i artista de les dones de tota Espanya, i ensenyar-lo al món per a fer-li veure unes qualitats d'aplicació, d'intel·ligència i de sentiment, que són aquelles de les que les dones poden estar veritablement orgulloses. Davant el museu de tota mena d'obres d'art i de labor, realitzades per les dones espanyoles, que acaba d'obrir-se al Palau Alfons XIII, davant del bé de Déu de brodats (la feina romàntica de les noies "punt dolç" d'aquelles que encara no coneixen el deport ni el cinema), davant de les puntes llegendàries d'Arenys de Mar, de les pintures, escultures, vitreries, orfebreries, tapisseries, etc., etc., que hi hem admirat, com una bella negació de la inutilitat i de l'ociositat de les dones, no ens podem estar d'aplaudir l'entitat organitzadora, que és l'Acció Femenina de Barcelona i Carme Karr, la seva presidenta. L'Exposició Montserrat Isern, la secretària d'Acció Femenina -una criatura minsa i vibràtil- em fa de "cicerone" a través de les coses del Pavelló: - Això són les joies que la Montserrat Vidiella, fa a les nits, en sortir del seu empleu del Banc. - Això són les caravel·les de fusta de Sant Jordi... Això és el recull dels dibuixos de la Maria Oller... Això... - Nena, Montserrat, no has canviat aquesta ginesta? - Demà, senyora Karr... Com somriuen els ulls blaus, infantils, de Carme Karr, que acaba de reunir-se'ns; aquesta dona que ha fet tan soroll a Barcelona, i que és tota minúscula. - Li agrada? - em pregunta. - Molt, senyora. Això és un bé de Déu. L'art de delicadeses i de treball. I sobretot, d'organització, d'idea, deixi que li digui: això és feminisme. Em mira, una mica irònica: - I què entén vostè, per feminisme? - Això mateix; el que vostè ha fet. - Ah!... El feminisme no és això, solament... És una cosa tan àmplia, tan diversa, tan profunda... Però vaja, reconec que això ho hem fet bé... - Divinament, senyora Karr. Tan bé, que és la millor afirmació feminista que podien fer. Es veuen aquí moltes coses tan sèries, de ben fetes, que sembla mentida que estiguin fetes per dones. - I per què? ¿És que vostè també creu que les dones no podem fer tot el que fan els homes? - Ah, sí! Tot menys assemblar-s'hi. Tot menys votar, per exemple. Menys el sufragisme... - Perdoni, nena. Vostè no en sap gaire de feminisme. Aquí on em veu, jo sóc partidària decidida del sufragi femení. ¿Per què les dones no hem de tenir el dret d'intervenir en allò que ens interessa tant com als homes? - Poden tenir tots els drets que es vulgui, senyora. Menys el de desfigurar-se. - Senyoreta Polo: Vostè no ha vist les més grans sufragistes angleses (angleses, ja ho veu); la Duquesa d'Atholl i Lady Astor, membre de la Cambra dels Comuns, a Londres, assistir a les sessions del Congrés, amb un grapat de mils lliures esterlines damunt, en joies, supremament elegants i supremament femenines. Vostè no ha vist aquesta gran política, Lady Astor, a Ginebra, durant una reunió de la Societat de les Nacions, portant una esplèndida nurse i donant mamar, ella mateixa, a un fill seu de catorze mesos... Digui que la dona pot fer-ho tot; tot, fixi's bé, menys d'ésser dona. Feministes són i seran sempre aquestes. Les altres, les dones que volen ésser iguals que els homes i que fan d'ells uns rivals, són "masculinistes"... L'esperit d'acció femenina L'obra de la meva fundació, és clar, -ens explica l'encantadora velleta- és la de l'elevació del rang de la dona, un rang postergat i envellit durant una quarantena de segles d'atavismes socials i religiosos, i un apostolat contra la injustícia que se li ha anat fent durant tot aquest temps. Vostè creu que la dona és d'una altra espècies que l'home? És clar que no. Però sembla que hom li ha considerat tota la vida. I la meva dèria no és ni més ni menys que això: desfer aquest error anacrònic en aquesta època vindicativa i lluminosa i posar, només, les coses al seu lloc. "Doneu la Cèsar el que és del Cèsar..." Doneu a la dona el que és de la seva raça: el dret de viure; de viure en tot i com tots. Això a més a més, és d'una necessitat humana i social apremiant. ¿Es pot tolerar que una dona s'hagi de convertir en un blanc de revessos i de misèries, pel sol fet de posar a coll l'embalum de la seva feminitat primitiva? ¿Pel sol fet que ningú li hagi ensenyat a deseixir-se, a treballar, a viure com una persona? Cregui que fa vergonya de veure aquestes dones infelices que no surten soles de casa, que tenen el treball per un pecat i que només aspiren a casar-se. Casar-se. Està molt bé. És el fi natural de la dona. Però les estadístiques han provat que a Barcelona hi ha seixanta-mil dones que no tenen parella, que sobren... Seixanta-mil dones que no es poden casar. ¿I doncs què han de fer aquestes dones? Treballar, laborar d'una manera o altra, i no esperar a morir-se de fàstic; entenc que tota criatura té l'obligació de guanyar-se la vida que ha de justificar-la. Però sobretot, és precís preocupar-se del destí d'aquest contingent de populació condemnat de l'excedència. Se l'ha d'aprofitar i és això el que jo estic fent, el que vaig aconseguint a còpia d'esforç i de lluita. De lluita, abans que res. Ah! Vostè no es pot arribar a imaginar què és el desenvolupament de la meva idea en aquest país, en aquest ambient... Carme Karr - Vostè deu ésser alemanya, oi? - No, catalana -la velleta ho diu joiosament, amb el seu gran somriure dolç i clar-. El meu pare sí que era alemany. Però la meva mare era madrilenya. Jo m'he criat a França, però m'estimo Espanya i Catalunya amb deliri. Només ha de pensar que als vint-i-cinc anys, mal o bé, ja escrivia el Feminal de la Il·lustració Catalana. D'allí va sortir l'Institut de Cultura de la Dona, i totes les principals institucions Feministes catalanes... Abans dels quaranta vaig ésser la primera dona que va parlar a l'Ateneu. Va ésser després de la Setmana tràgica. Vostè no pot recordar-se'n... però els periòdics en van parlar molt. Vaig tronar contra el clericalisme i contra els convents de monges. La clerecia es va trasbalsar, va protestar... tot el que vulgui. Però ara recullo els fruits de la meva sembra: Avui en els bons convents de monges, s'us diàriament la cambra de bany i a les alumnes se les ensenya cultura grega. Un bon elogi - Ja ho veu, eh? -em diu Montserrat Isern, graciosament, veient-me completament convençuda. - Sí. Em deixen parada. Vostès desfan la ridícula i a vegades odiosa llegenda del feminisme per tots cantons. Ni són antiquades ni lletges... Vostès són delicioses. - Sí, ja li deixo dir -em diu la senyora Karr-. Aquestes nenes -la Montserrat i totes les altres- són un tresor. Elles han portat d'una manera ideal, tot el pes material -que vostè no es pot arribar a imaginar- de la nostra tasca. I ho han fet tan bé que fa gaires dies, el general Rubió, va dir: Aquestes dones d'Acció Femenina ens han donat una lliçó. Amb vuit-mil pessetes s'han fet una exposició que ja no es pot demanar més. Si arriben a ésser elles les que fan l'Exposició general, ens hauríem estalviat la meitat de la milionada. Aquest dimoni de dones acabaran demostrant-nos que tenen raó i que, realment, ho saben fer millor que nosaltres. Heus ací com una exposició de coses, més aviat fràgils, pot ésser un vot a favor del feminisme tan eloqüent i tan eficaç com un parlament a la Cambra, o un acte públic amb incidents i tot. I tot això sense perdre cap de les gràcies femenines que els són més essencials."

- Marta Selva Masoliver:

• "El trajecte iniciat per aquelles avantpassades i seguit aquí per les pioneres catalanes que, com Carmen Karr i les seves col·laboradores de la revista Feminal, creada el 1907, es van començar a rebel·lar, ens ha dut a la situació actual on no hi ha cap dubte sobre la legitimitat dels drets aconseguits." (Presidenta de l’Institut Català de les Dones; Palau de la Generalitat, 10 de març de 2008)