Carrau

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Detall d'una carrau metàl·lica on s'aprecia el mecanisme que produeix el so

Un carrau o carraca és un instrument idiòfon consistent en un mànec que passa pel centre d'una roda dentada que hi està fixada, i al voltant del qual pot girar una peça dins de la qual hi ha una llengüeta. En fer voltar aquesta peça -que té un pes suficient com perquè ajudi el moviment de rotació- la llengüeta va picant contra a cadascuna de les dents de la roda. Produeix, doncs, una successió molt ràpida de sons molt curts.

És un instrument tradicional a l'Índia i a molts indrets d'Europa, entre altres a Catalunya on, a més d'aquest, rep molts altres noms: garreu, garrau, carraca, carranc, xerrac,[1] escarriques, carreu, rodet o garric-garrec.[2]

Habitualment estan fets de fusta, però també n'hi ha de metàl·lics i de plàstic. Avui, el seu ús més freqüent és com a joguina, però en altres temps era utilitzat el Dissabte de Glòria -al final del silenci imposat pels dies centrals de la Setmana Santa- per matar jueus, i també en aquells mateixos dies com a substitut del so de les campanes.

Esporàdicament ha estat utilitzada en la música clàssica. Ludwig van Beethoven se'n serveix a La victòria de Wellington, té un paper específic a la Simfonia de les joguines -l'autoria de la qual encara està en discussió: Joseph Haydn o Leopold Mozart, també a L'enfant et les sortlèges de Maurice Ravel, al Don Quixote de Richard Strauss, i als Gurre-Lieder d'Arnold Schönberg. En aquests casos, i en la música orquestral en general, són els percussionistes els encarregats de tocar-la.

Hornbostel-Sachs el considera un instrument idiòfon rascat i li atorga la numeració 112.24.

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Carrau
  1. Gran enciclopèdia de la música. Vol 2.
  2. Amades, Joan: Costumari Català. Auques, instruments tradicionals, Nadal. Salvat, 1997. P. 156