Carrer de Fontanella
 | |
| Tipus | carrer  |
|---|---|
| Epònim | Joan Pere Fontanella |
| Situació | |
| Entitat territorial administrativa | el Gòtic (Barcelonès) i Dreta de l'Eixample (Barcelonès) |
| Districte(s) | Ciutat Vella, Eixample |
| Barri(s) | El Gòtic, Dreta de l'Eixample |
| Inici | Plaça de Catalunya |
| Fi | Plaça d'Urquinaona |
Interseccions
| |
| Dimensions | |
| Amplària | 20 metres[1] |
 Traçat de la via | |
El carrer de Fontanella és un carrer de la ciutat de Barcelona que marca el límit entre els districtes de Ciutat Vella i l'Eixample. Parteix de la plaça de Catalunya i arriba a la plaça d'Urquinaona. Des del 1865 duu el nom actual fent referència a Joan Pere Fontanella (Olot, Garrotxa 1576 - Perpinyà, Rosselló 1649) un jurista i polític que va ser conseller en cap. Amb Pau Claris proclamà la República Catalana i la unió amb França[2]
Forma part d'un dels dos eixos transversals que té Ciutat Vella, "Pelai-Plaça de Catalunya-Fontanella-Trafalgar".[3]
Es va urbanitzar a finals del segle XIX en uns terrenys que quedaven a l'exterior de la muralla medieval de Barcelona després que aquesta s'enderroqués entre els anys 1854 i 1856, en el context del projecte d'eixample.
Història
Enderroc de les muralles
El gran creixement demogràfic que va tenir Barcelona la primera meitat del segle XIX així com el dinamisme de la Revolució Industrial feien imprescindible l'enderroc de les muralles medievals, que representaven més un gran ofec per la ciutat que no pas una protecció de l'exterior. Per això, l'Ajuntament de Barcelona va començar a treballar en la idea de créixer a partir de l'enderroc d'aquestes muralles, basant-se en estudis com "Abajo las murallas".[4][5] En aquells moments els primers projectes d'ampliar els límits de la ciutat s'orientaven cap a la banda de muntanya, a la zona on les muralles tenien un punt d'inflexió, entre els baluards de Tallers i de Jonqueres.[6] L'any 1838 s'havia presentat al Capità General de Catalunya una proposta d'eixample molt acotada que incloïa només el triangle que avui ocupen els carrers de Fontanella i Pelai i per les Rondes d'Universitat i Sant Pere fins a la plaça d'Urquinaona.[7] Tot i l'oposició inicial del govern estatal -contrari a eliminar les fortificacions- i dels intents de fer-ho per part de la ciutat els anys 1842 i 1843, finalment el govern espanyol hi va acabar accedint l'any 1854, després que es produïssin el Conflicte de les selfactines i una epidèmia de còlera.[8]
Trama urbana de transició
Aprovat el Pla Cerdà l'any 1860 -encara que inicialment el projecte d'Antoni Rovira i Trias hagués guanyat el concurs de l'Ajuntament- es va decidir redefinir les alineacions dels terrenys de les muralles, que formaven una trama irregular, per millorar la transició cap a la trama ortogonal projectada per Ildefons Cerdà.[9] En aquest sentit, el 1861 l'arquitecte municipal Miquel Garriga va presentar un projecte de Bulevard concèntric de 60 metres d'amplada amb la idea que ocupés el lloc dels passeigs de les muralles, que es contraposava a l'esquema reticular de Cerdà.[10] Posteriorment, Garriga va presentar noves propostes de bulevard de Circumval·lació, com la de 1862 en la que aquest tenia un ample de 45 metres -i on no apareixia el carrer Fontanella-[11] que va tenir com a resposta un dictamen de Cerdà amb una valoració negativa.
A la vegada també es projectava la Col·lectora de Rondes (clavegueram) i es va acabar decidint que aquesta havia de coincidir amb el traçat viari, la qual cosa va acabar afavorint la proposta de Cerdà, en forma de via de Circumval·lació de 30 metres,[12] que fou aprovada el 1865 juntament amb el Projecte de Parcel·lacions de Muralles, descartant el projecte del Bulevard[13] per acabar definint les alineacions previstes per Cerdà.
Tot això es va fer enmig de les discussions sobre la propietat dels terrenys alliberats per l'enderroc de les muralles, ja que en principi eren de l'Estat, i aquest pretenia vendre'ls com a parcel·les per edificar-hi, mentre que l'Ajuntament en volia la cessió i ubicar-hi sobretot equipaments públics i espais lliures.[6]
Projecte de la Plaça de Catalunya i alineació del carrer de Fontanella
La darrera zona de transició entre les dues trames que quedava per definir era l'entorn de l'actual Plaça de Catalunya. Inicialment Cerdà havia rebutjat fer una plaça en aquesta zona, projectant-hi el 1859 dues illes que respectaven la casa Gibert, amb el carrer Fontanella que anava des del Portal de l'Àngel fins a la Rambla creant una simetria al carrer Pelai.[14] Poc després, el mateix Cerdà va presentar una moció per fer-hi una plaça,[15] i Leandre Serrallach -arquitecte de l'Eixample- va fer un projecte que contemplava la plaça però en el que la prolongació del carrer Fontanella perdia la seva alineació en el tram que limitava la plaça Catalunya.[15]
L’arquitecte provincial -Francesc Daniel Molina- va ser crític amb les dues propostes, en bona part pel conflicte afegit per l'edificació existent a l'àmbit i la pretesa propietat privada d'alguns dels terrenys on es volia projectar una plaça pública,[16] així com per la memòria econòmica. El 1866, Serrallach va presentar una nova memòria i un altre plànol sense variacions substancials[17] i el mateix Molina va acabar presentant diverses modificacions d'aquest projecte.[18][19] Mentre, van continuar apareixent conflictes derivats de les propietats privades.
El 1870, el nou arquitecte municipal -Josep Artigas- va presentar nous plànols on es mantenia l'ocupació del carrer de Fontanella amb motiu de l'oficina de Correus que patrocinava l'Estat.[20]
Finalment, l'any 1872 l'Ajuntament va aprovar la continuació del carrer de Fontanella alineada entre el portal de l'Àngel i la Rambla, refermant la solució que s'havia proposat el 1861, deixant de banda la proposta de Serrallach.[21] Un altre focus de conflicte va ser la cantonada del carrer de Fontanella amb el Portal de l'Àngel, ja que hi va haver una disputa entre dos propietaris, que hi volien edificar, i l'Ajuntament, que havia afectat la zona pel projecte de la plaça.[22]
Llocs d'interès
A la cantonada amb la plaça de Catalunya hi va haver el teatre Quevedo entre 1876[23] i 1880.
El número 3 havia estat ocupat per la casa Sicart, de l'arquitecte modernista Antoni Maria Gallissà i Soqué.[24] Quan fou enderrocada per ampliar els magatzems El Corte Inglés, una reproducció de part de la tribuna es va incloure a la façana,[24] contrastant amb l'estil de la resta de l'edifici.
Als números 6 i 8, a la cantonada amb el carrer Estruc, hi ha l'edifici del Banc Hispanoamericà, construït el 1912 per Miquel Madorell i Rius[25] i que va rebre una menció honorífica al concurs anual d'edificis artístics de 1913.[26] El 1985 s'hi va produir un espectacular robatori.[27] Actualment hi té la seva seu l'Agència Tributària de Catalunya de la Generalitat de Catalunya.
Al número 22, a la cantonada amb la Via Laietana, hi ha la casa Rocamora, construïda cap al 1880 amb estil eclèctic i que gaudeix de protecció urbanística.[28]
Hi passa cada any la cavalcada de Reis de Barcelona, des que als anys 60 en augmentar la mida de les carrosses va deixar de circular pels carrers de Ciutat Vella.[29] Hi entra per la Via Laietana i surt cap a la plaça Catalunya i el carrer Pelai.[29][30]
Referències
- ↑ «Plànols urbanístics de Barcelona». Ajuntament de Barcelona - BCNPIC: Punt d'Informació Cartogràfica de Barcelona.
- ↑ «Carrer de Fontanella». Nomenclàtor dels carrers de Barcelona. Ajuntament de Barcelona.
- ↑ Abella, Martí. Aula Barcelona - Fundació CIDOB. Ciutat Vella: el centre històric reviscolat. Juny 2004, p. 34. ISBN 84-475-2800-6.
- ↑ Fernández, Magda; F. Xavier Hernàndez, Alícia Suárez, Mercè Tatjer, Mercè Vidal. Universitat de Barcelona. Passat i present de Barcelona (II). Materials per l'estudi del medi urbà.. Barcelona: Publicacions de l'ICE, 1983, p. 139 (Pau Vila n.5). ISBN 84-7528-162-1.
- ↑ Miralles Guasch, Carme. Publicacions de la UAB. Transport i ciutat: reflexió sobre la Barcelona contemporània. 1997, p. 159-160. ISBN 84-490-1074-8.
- ↑ 6,0 6,1 López Guallar, 2008: pàg. 230
- ↑ Miralles Guasch, Carme. Publicacions de la UAB. Transport i ciutat: reflexió sobre la Barcelona contemporània. 1997, p. 160. ISBN 84-490-1074-8.
- ↑ «Una exposició al Museu d'Història recorda l'enderrocament de les muralles de Barcelona». 324.cat.
- ↑ Gimeno - Magrinyà: pàg. 172
- ↑ Gimeno - Magrinyà: pàg. 173
- ↑ Gimeno - Magrinyà: pàg. 174 i 175
- ↑ Gimeno - Magrinyà: pàg. 175
- ↑ Gimeno - Magrinyà: pàg. 176
- ↑ López Guallar, 2008: pàg. 234
- ↑ 15,0 15,1 López Guallar, 2008: pàg. 233
- ↑ López Guallar, 2008
- ↑ López Guallar, 2008: pàg. 240
- ↑ López Guallar, 2008: pàg. 240 i 241
- ↑ López Guallar, 2008: pàg. 244 i 245
- ↑ López Guallar, 2008: pàg. 252-254
- ↑ López Guallar, 2008: pàg. 254 i 255
- ↑ López Guallar, 2008: pàg. 255
- ↑ Hernàndez Cardona, Francesc Xavier; Tatjer, Mercè; Vidal i Jansa, Mercè. Passat i present de Barcelona (III): materials per l'estudi del medi urbà. Edicions Universitat Barcelona, 1991, p.124. ISBN 8478755594.
- ↑ 24,0 24,1 La tribuna de la Casa Sicart a poblesdecatalunya.cat
- ↑ 1914 segons «Carrer de Fontanella». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ Anuari de Asociación de Arquitectos de Cataluña-1914, pàg. 29
- ↑ «25 anys del misteriós robatori del Banc Hispano Americà». 324.cat, 16-08-2011.
- ↑ La casa Rocamora al catàleg de patrimoni de l'Ajuntament de Barcelona.
- ↑ 29,0 29,1 Eugeni Madueño. Història de la cavalcada dels Reis a Barcelona. Barcelona: La Vanguardia, 2008, p. 143. ISBN 13-978-84-99642-51-5.
- ↑ «La cavalcada dels reis mags a Barcelona». Ajuntament de Barcelona, 2012.
Bibliografia
- Gimeno i Cases, Eva; Magrinyà i Torner, Francesc «La intervenció de Cerdà en la construcció de l'Eixample». Ajuntament de Barcelona - Any Cerdà [Barcelona].
- López i Guallar, Marina «Marc legal i política urbanística: el primer disseny de la plaça de Catalunya, 1865-1872». Barcelona quaderns d'història, 14, 2008.
Enllaços externs
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Carrer de Fontanella |