Cartell

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

El cartell és un full manuscrit o imprès  representat gràficament en una làmina de paper, cartó  o altre material, que serveix per anunciar o donar informació sobre alguna cosa. El cartell va aparèixer l’any 1870 gràcies a la tècnica de la litografia.  

És una comunicació visual perquè arriba fàcilment i al instant al públic. El cartell s’utilitza en diferents àmbits: en l’àmbit polític (eleccions i propaganda) i en l’àmbit de la publicitat (esdeveniments, espectacles, marxandatge i campanyes publicitàries).

Història del cartell[1][2][modifica | modifica el codi]

Chéret i el naixement del cartell[modifica | modifica el codi]

Per parlar del neixament del cartell, cal parlar de la tècnica litogràfica.

La seva innvenció  es deu a Alois Senefelder. Com a músic bohemi, Senefelder no podía permetres els costos elevats de les partitures musicals, i sense ni tan sols donar-se compte va crear una nova tècnica realment efectiva a un cost assequible per a ell. Així doncs, a mitjans del segle XIX s’expandia a través d’Europa una nova possibilitat artística, la qual, va cridar l’atenció de nombrosos artistes avui reconeguts mundialment com, Delacroix, Goya o Gericault. La principal diferencia de la litografia amb les tècniques ja existents es basava en la possibilitat d’elaborar l’art en solitari, sense la col·laboració de cap especialista, i sense la necessitat d’aprendre l’ofici d’estampació complex i costos.

La litografia va permetre que artistes i aficionats poguessin reproduir les seves obres a l’instant fet que va resultar el màxim propulsor per al neixament, creixement i desenvolupament del que coneixem avui com cartell comercial.

El pare del cartell[modifica | modifica el codi]

S’atribueix a Jules Chéret (1836-1933) l’invenció del Cartell. Coneixia perfectement la tècnica de la litografia fet que li va permetre inundar els barris de seva ciutat, París, amb una gran varietat de cartells l’any 1886.

Segons Chéret, el cartell no tenía perquè simbolitzar simplement una acció publicitària, per a ell representaven art en forma de mural. Ell dibuixava i dissenyava directament sobre la pedra litogràfica, recalcant l’essencia i el caràcter de la tècnica.

Va saber trobar el lloc més idoni per les sevs obres d’art, el carrer. Tot combinant la tècnica i l’interpretació tradicional del gran art mural els cartells de Chéret donaven sentit al idioma popular, el del poble.

La Belle Epoque[modifica | modifica el codi]

Durant el 1890, en plena "Belle Epoque" en França, l'afició pel cartell estava en plena floració. El 1891, el primer cartell de Toulouse-Lautrec, "Moulin Rouge", va elevar l'estat del cartell a la categoria d'art. Les exposicions, els expositors i els distribuïdors del cartell van proliferar, satisfent la demanda del públic pel cartell. Al començament de la dècada, el distribuïdor parisenc pioner Sagot, va numerar 2200 cartells al seu catàleg de vendes.

El 1894, Alphonse Mucha (1860-1939), un funcionari txec resident en París, va crear la primera obra mestra del cartell d'Art Nouveau. L'estil florit de Mucha, neix durant la nit quan Mucha va ser pressionat per produir un cartell per a Sarah Bernhardt, la brillant actriu que havia pres París. Amb influències dels prerafaelites, i de l'art bizantí, aquest estil va dominar l'escena parisenca en els deu anys següents i es convertiria en el principal moviment decoratiu internacional de l'art fins a la Primera Guerra Mundial.

Cartell de Toulouse-Lautrec. Divan Japonais 1893

La Belle Epoque fora de París[modifica | modifica el codi]

El cartell va anar introduint-se lentament en altres països però a partir de 1880, es va accelerar la seva popularitat. A cada país, el cartell va ser protagonista també de tots els esdeveniments culturals d'importància de la societat europea. A França, el culte del cafè (absenta i altres productes alcohòlics) era omnipresent; a Itàlia l'òpera; a Espanya les curses de toros i els festivals; en la literatura i els productes per a la llar; a les fires comercials, als diaris literaris de la Gran Bretanya i d'Amèrica i al circ.

Les primeres distribucions massives de cartells van ser dutes a terme a la Gran Bretanya i Itàlia el 1894, Alemanya en 1896, i Rússia el 1897. La més important va ser duta a terme a Reims, França el 1896 i va repartir 1.690 cartells per tot el país.

Malgrat l'encreuament amb els estils de la "Belle Epoque", els estils nacionals distintius van arribar a ser evidents. Els cartells holandesos van ser marcats per l'ordre lineal; els cartells italians pel seu drama i escala magnífica; Els alemanys per a la seva franquesa i medievalisme. La gran influència de França havia trobat un contrapès. L'estil Art Nouveau va continuar després d'acabat el segle, encara que va perdre molt del seu dinamisme amb la imitació i la repetició. La mort de Tolouse-Lautrec el 1901 i de l'abandonament de l'art del cartell per Mucha i Cheret va deixar un buit a França el nou segle. Aquest va ser omplert per un jove caricaturista italià anomenat Leonetto per l'il·lustrador Cappiello, que va arribar a París el 1898.

Influït fortament per Cheret i Tolouse-Lautrec, Cappiello va rebutjar el detall primmirat de l'Art Nouveau. Al seu lloc ell es va centrar a crear una imatge simple, sovint divertida o estranya, que captivaria immediatament l'atenció i la imaginació de l'espectador de carrer. El seu cartell de l'"Ajenjo de Maurin Quina" el 1906, diable verd pistatxo en un fons negre amb tipus de pal sec en bloc, va marcar la maduració d'un estil que dominaria art parisenc del cartell fins al primer cartell d'Art Deco de Cassandre el 1923. Aquesta capacitat de crear una identitat de la marca de fàbrica va establir Cappiello com el pare de la publicitat moderna. És autor entre altres famosos cartells, dels de Cinzano.

Mentrestant, els artistes que treballaven a l'escola de Glasgow d'Escòcia, la Secessió de Viena d'Àustria, i Deutscher Werkbund d'Alemanya també transformaven l'esperit modernista primerenc de l'Art Nouveau. Aquestes escoles van rebutjar l'ornamentació curvilínia en favor d'una estructura rectilínia i geomètrica basada en el funcionalisme.

Una conseqüència dominant d'aquests esforços modernistes era el "Plakatstil" alemany (1906 -1918), o el "Poster Style", que va ser iniciat el 1905 per Lucien Bernhard a Berlín. Per a un concurs dels cartells patrocinat pels fòsfors Preister ell va dibuixar dos grans fòsfors i va retolar la marca sobre ells en lletres netes, en negreta. La simplicitat rígida del disseny de Bernhard va guanyar la competició. Bernhard minimalitza el naturalisme i posa l'èmfasi en colors i formes planes donant amb el seu treball, el pas següent cap al modern llenguatge visual.

Primera Guerra Mundial i la revolució bolxevic[modifica | modifica el codi]

La Primera Guerra Mundial (1914-1918) va comportar un nou paper del cartell: la propaganda. De fet, la guerra va suposar la campanya publicitària més gran fins a la data, des de recaptar diners, soldats de reclutament i alçar esforços voluntaris, a estimular la producció o provocar ultratge i atrocitats en les línies enemigues. Els EUA només, va produir prop de 2.500 dissenys i aproximadament 20 milions de cartells, gairebé un cartell per a cada 4 ciutadans en poc més de 2 anys.

Les lliçons de la brillant publicitat americana en la Gran Guerra no van ser malgastades per la Rússia bolxevic, que van donar gran importància a l'art del cartell en la guerra civil russa. Lenin i els seus seguidors demostraren ser els amos de la propaganda moderna, i el cartell es van convertir en una arma vital que seria utilitzada a través del segle XX en guerres calentes i fredes per tot arreu.

Entre les guerres mundials: Modernisme i Art-Decó[modifica | modifica el codi]

Després de la Primera Guerra Mundial, la inspiració orgànica de l'Art Nouveau semblava inaplicable en una societat cada vegada més industrial. Les noves realitats van ser expressades millor en els moviments moderns de l'art del cubisme, Futurisme, Dadaisme i de l'expressionisme, que tindrien una influència profunda en el disseny gràfic. A la Unió Soviètica, el moviment Constructivista va prendre el lideratge en els anys 20 amb la meta de crear una nova societat tecnològica. L'edifici en el moviment de Suprematista de Kasimir Malevich (la conseqüència russa de Cubisme i Futurisme), el Constructivisme va desenvolupar un estil d'"agitació" de la composició, marcat per les diagonals, fotomuntatges i colors primaris. Conduït per El Lissitzky, Alexander Rodchenko, Gustav Klutsis, i Stenberg, el treball dels constructivistes tindria un impacte important en disseny occidental, sobretot a través de la "Bauhaus" i del moviment de "de Stijl".

Aquest llenguatge científic del disseny va ser popularitzat en un nou moviment decoratiu internacional anomenat "ArtDeco". En aquest estil la màquina, l'energia i la velocitat es van convertir en els temes primaris. Les formes van ser simplificades i van aerodinamitzades, i els tipus de lletra corbades van ser substituïts pels llisos, angulars. L'art Deco va demostrar una varietat àmplia d'influències gràfiques, dels moviments moderns de l'art del Cubisme, de Futurisme i de Dada; als avenços del disseny de la Secessió de Viena, de Plakatstil, i del Constructivisme rus; a l'art exòtic de Pèrsia, d'Egipte, i de l'Àfrica.

El terme "ArtDeco" es deriva de l'exposició d'"Arts Decoratives" de 1925 a París, que va demostrar ser un aparador espectacular per a l'estil. A París, l'estil caricaturesc de Cappiello va portar a les imatges geomètriques, intel·lectuals d'A.M. Cassandre, que va popularitzar les tècniques de l'aerògraf per a l'aplicació del color. Els seus cartells de creuers de Normandia, de Statendam i d'Atlantique es van convertir en icones de l'edat industrial.

L'ArtDeco, com l'Art Nouveau, s'estén ràpidament a través d'Europa. Els artistes Federico Seneca i Giuseppe Riccobaldi a Itàlia, Ludwig Hohlwein a Alemanya, Pieter Hofman a Holanda, Otto Morach i Herbert Matter a Suïssa, E. McKnight Kauffer a Anglaterra, i Francisco Gali a Espanya.

Segona Guerra Mundial i el final de la litografia de pedra[modifica | modifica el codi]

We Can Do It!, un cartell de la Segona Guerra Mundial que va esdevenir una icona dècades després

El cartell va jugar una altra vegada un paper important en la comunicació de la Segona Guerra Mundial, però va compartir el treball amb altres mitjans, principalment la ràdio i la impressió. Per aquest temps, la majoria dels cartells van ser impresos usant la tècnica d'offset, que permetia tirades grans i ràpides. L'ús de la fotografia en cartells, que va començar a la Unió Soviètica en els anys 20, va arribar a ser tan comú com la il·lustració. Després de la guerra, l'ús de cartell va declinar en la majoria dels països mentre que la televisió i el cinema es van convertir en els protagonistes de la difusió de missatges.

L'última resplendor de l'edat clàssica del cartell litogràfic va tindre lloc a Suïssa, on el govern va promoure la indústria d'impressió i l'excel·lència del cartell. L'establiment d'una mida estàndard del cartell i d'un sistema nacional del quiosc el 1914 era una ajuda addicional.

Aprofitant el sentit suís de la precisió, de l'estil que es va desenvolupar durant la Segona Guerra Mundial i els primers anys 50 a Basilea eren el "Sachplakat", o de l'"Object Poster Style". Convertint la fabricació d'objectes diaris en icones gegants, les seves arrels van de nou al Plakatstil de Lucian Bernhard i el moviment surrealista. L'elegància visual va ser aparellada sovint per humor plàcid. Amb el final de la impressió litogràfica en els anys 50, Leupin, Brun i els altres artistes de Basilea Sachplakat van donar tornada en un estil divertit menys confiat sobre els rics colors i textures de la impressió litogràfica.

L'ascens de l'Era de la Informació en la postguerra[modifica | modifica el codi]

La dominació de Suïssa en el camp del cartell va continuar creixent a finals dels anys 50 amb el desenvolupament d'un nou estil gràfic que tenia arrels en la Bauhaus. A causa de la seva confiança forta en elements tipogràfics en blanc i negre, el nou estil va ser conegut com l'estil tipogràfic internacional. Refinat a les escoles del disseny a Zuric i Basilea, l'estil va utilitzar una reixeta matemàtica, regles gràfiques determinants i una fotografia en blanc i negre per proporcionar una estructura clara i lògica. Es va convertir en l'estil gràfic predominant del disseny al món en els 70, i continua exercint la seva influència avui.

El nou estil va encaixar perfectament al mercat de la postguerra cada vegada més global. El problema suís de la llengua (tres idiomes importants en un país petit) es va convertir en un problema mundial, i allà era una necessitat forta de la claredat en paraula i símbol. Les corporacions van necessitar la identificació internacional, i esdeveniments globals tals com les Olimpíades requerien solucions universals que l'estil tipogràfic podria proporcionar.

En el mateix temps, un acostament relaxat i més intuïtiu va prendre importància en diversos països, el més notable als EUA i Polònia. Philip Meggs utilitza la imatge conceptual del terme del paraigua per descriure un nou estil de la il·lustració, un que va demanar lliurement de Surrealisme, d'art pop i d'expressionisme. Un exemple famós era el farcit de registre 1967 de l'àlbum de Bob Dylan de Milton Glaser. Glaser va cristal·litzar el missatge contracultural del músic retratant els seus cabells llargs com un arc de Sant Martí ric colors que s'agiten en suaus traços corbs. (el cartell de Glaser anticiparia una moda psicodèlica breu però espectacular del cartell als Estats Units, que van recordar els excessos florals de l'Art Nouveau, les imatges diferides que premien l'Op-Art, i les juxtaposicions estranyes de Surrealisme). Altres mestres de la imatge conceptual inclouen a Armant Testa a Itàlia, Gunter Rambow a Alemanya, i Nicolas Troxler a Suïssa.

Pioners del cartellisme[3][modifica | modifica el codi]

Alguns dels principals pioners del cartell són els següents:

Ramon Casas (1866-1932) Va ser el pare del cartell a Catalunya. Casas era un bon pintor i dibuixant de l’època modernista. La seva pintura estava influenciada per un altre dibuixant famós de l’època, Henri de Tolouse-Lautrec. Una de les seves obres principals era Au Moulin de la Galette.v
Jules Chéret (1836-1933) És considerat el pare del cartell. Va començar a realitzar cartells litogràfics  a París amb la seva pròpia premsa. El cartell és de la manera que el coneixem ara gràcies a Chéret i a les millores de l’impressió litogràfica.
Henri de Toulouse-Lautrec (1864-1901) Conegut com “el geni del cartell”. Seguia l’estil de Chéret per descriure les vides de la gent bohèmia dels carrers de París durant la Belle Epoque, així doncs, va utilitzar el cartell per expressar la seva experiència de vida. El seu estil de cartells eren caricatòrics, irònics i satírics, seguia línies simples i formes senzilles. Considerava a Chéret com el seu mestre, ja que el seu estil de cartells és una ampliació del del seu “mestre”.
Alfons Mucha (1860-1939) Des de jove li interessava la pintura. La seva primera feina sigué de pintura decorativa, però al 1879 es va mudar a Viena allà el Comte Kart Khuen de Mikulov el va contractar per treballar per ell, en quedà tan satisfet que li va subvencionar els estudis a l’Escola de Belles Arts de Munich.
Alexandre de Riquer (1856-1920) Reconegut durant l’època del modernisme. Era estudiant de Belles Arts a Barcelona i el seu primer cartell va ser per a una exposició d’allà mateix. S’influenciava sobretot per Alphons Mucha, tot i que adaptava el seu estil a la seva manera pròpia. La seva principal obra era Salón Pedal, 1899.
Leonetto Cappiello (1875-1942) Va ser un cartellista italià, també conegut com a “pare de la publicitat moderna”. Utilitzava una tècnica diferent als altres, jugava amb el contrast amb fons negres.
Lucian Bernhard (1833-1972) Va ser un dissenyador alemany. Tot i que va estudiar a Munich, va treballar com a dissenyador i director d’art a revistes importants de Berlín el 1901, i posteriorment en va mudar a Nova York, on va treballar a un estudia com a dissenyador d’interiors i artista gràfic. Tot i això, la seva feina principal la va començar més tard, es va dedicar a la pintura i a l’escultura fins que va morir.

El cartell com a mitjà de comunicació[4][modifica | modifica el codi]

Alegoria de la Republica espanyola i la república francesa Basilio, 1931 Cartell propagandístic

El segle XIX va ser un període d'esplendor pel que fa al cartell com a mitjà comunicatiu establint-se com a estratègia comercial. El moment en què el cartell més va realitzar la funció com a mitjà de comunicació a Espanya va ser durant el període de la Primera Guerra Mundial (1914-1918), Segona República Espanyola (1931-1939) i la Guerra Civil Espanyola (1936-1939) i, quan va obtenir una denominació de caràcter propagandístic. El cartell va començar a transmetre missatges radicals pel que fa al seu contingut, amb un extremisme ideològic i d'una forma agressiva, que desprenia una superioritat del cartell republicà sobre el cartell nacional fins aleshores no vista que s’utilitzen en propaganda política i en campanyes electorals.

Tot i això, i anys més tard, el cartell comença a obtenir un paper més publicitari i comença a apartar el seu costat propagandístic, que fins aleshores es coneixia, perquè molts establiments i empreses van tenir la necessitat de donar a conèixer els seus productes i serveis de caràcter cultural i es va utilitzar aquest suport per fer-ho.

La seva difusió és molt fàcil i ràpida gràcies a la quantitat de suports existents que és s'han ideat al llarg de la història com fulletons, targetes de comercials, morals publicitaris, tanques publicitàries, displays etc.

Així doncs, hi ha una clara diferenciació entre la utilització del cartell en l'àmbit propagandístic i en l’àmbit publicitari. En el primer cas, s'utilitza el cartell de manera en què es plasma una idea concreta amb la intenció de convèncer o induir al públic a través del que es plasma en el cartell; en canvi en l’àmbit de la publicitat, es tracta d'anunciar, tan sols, un producte per promoure el consum del que s’està anunciant en el cartell.

Història del cartell a Espanya[5][modifica | modifica el codi]

Exceptuant algunes iniciatives privades del començament del segle XX, els inicis del cartell, pròpiament dit, es remunten a finals del mateix segle, de fet, el cartell imprès és, en realitat, tan antic com la mateixa impremta. Els cartells han estat, des de la seva aparició, els encarregats de reflectir la activitat social, econòmica, política, demogràfica i històrica del nostre país. Els cartells, doncs, són interessants o reveladors per raons antropòlogues, artístiques, socials i/o polítiques.  En els seus inicis, la majoria de cartells eren d’autor anònim o desconegut, el que comporta que no estesin acompanyats d’una firma, data i títol. Hem de tenir present que al llarg de la seva història, el cartell, ha respòs a necessitats i a contextos molt diferents.

Com hem anomenat anteriorment, els cartells han plasmat els fets més rellevants de la història d’Espanya. El primer cartell del què tenim constància en el nostre país es realitza l’any 1737 i, en ell, s’anuncia una cursa de braus a la ciutat de Madrid; com succeeix en  molts dels cartells de l’època, l’autor és desconegut. Per altra banda, el primer cartell que trobem signat és realitzat per l'empresa Chocolates Matías López i, es remunta, a l’any 1871, i el seu autor és Francisco Ortego Vereda. Davant això, l’any 1895 apareix el primer cartell modernista sota el nom de Alexandre de Riquer. L’any 1936 hi esdevenen les eleccions generals d’Espanya amb les que s’impulsa el cartell propagandístic electoral. Al mateix any, 1936, s’elabora un cartell dirigit a la Guerra civil espanyola, amb el que es produeix l’inici del cartell bèl·lic. L’any 1955, després que el país es recuperi econòmicament d’una crisi sorgida per la Guerra Civil espanyola i de l’aparició d’una nova indústria publicitària, obliga al cartell a quedar-se en un segon pla, ja que apareixen dos nous mitjans de comunicació més innovadors: la ràdio i la premsa. L’any 1973 però, el país es veu abocat a una nova crisi econòmica mundial que produeix la necessitat de renovar les estructures publicitàries utilitzades fins al moment.

Any 1860 aproximadament : Primeres manifestacions del cartell[modifica | modifica el codi]

Al voltant dels anys 1860-1863 esdevenen les primeres manifestacions del cartell a Espanya, on hi predominen els cartells dirigits a anunciar les denominades curses de baus. A més, els cartells passen a tenir un format determinat, un format petit, d’orientació horitzontal i amb una tipografia estandarditzada, entre d’altres característiques.

Període del 1860 i 1897: Cartell del segle XIX[modifica | modifica el codi]

Alexandre de Riquer - Salon Pedal, 1897 [6](cartell publicitari)

Durant el segle XIX  hi segueixen predominant els cartells de curses de baus, però apaeixen els cartells d’espectacles diversos, com els del circ i els del teatre. També, sorgeixen els cartells promocionant fires, festes i transports, així, com l’aparició dels primers cartells de mercaderies. Davant d’aquesta situació i del creixement de la utilització del cartell com a mètode publicitari comencen a instaurar-se els cartells d’autors coneguts i pintors importants de l’època. Els cartells evolucionen de manera que, es passa, d’un cartell de caràcter tipogràfic al litogràfic i amb un nou format: cartells més grans i d'orientació vertical.

Període del 1897-1916: Cartell modernista[modifica | modifica el codi]

Durant aquest període apareix el cartell modernista al nostre país de la mà de grans mestres del cartell artístic com Ramon Casas, Alexandre de Riquer etc. En aquest nou estil hi predomina el valor plàstic i expressiu del dibuix sobre les seves funcions comunicatives, fins aleshores essencials. És el període en el que apareixen cartells destinats a balls i espectacles, begudes, tabac, moda, medicines i publicacions diverses (contes, llibres, ex-libris, revistes etc.). Gràcies a la litografia apareix la cromolitografia, que aconsegueix el domini total en els cartells de l’època. També és en aquest període modernista en el que s’inicien diversos concursos de cartells.

Alexandre de Riquer (1856-1920) va ser el pioner i representant del modernisme a Espanya de la segona meitat del segle XX. És considerat un dibuixant i il·lustrador amb molta personalitat artística; escriptor i, autor de vint-i-set cartells (segons Victoria Salom). Aquest gran artista va realitzar el seu primer cartell l’any 1895, i anava destinat a anunciar una firma de fotògrafs barcelonesa (Napoleón). Riquer, en el seu primer cartell, va aconseguir portar la promoció d’una activitat tan moderna com la fotografia, al seu terreny, utilitzant una figura femenina amb una lupa entretinguda concentrant els raig de llum en un fons ple de vegetació. Aquesta representació no és única en les seves publicacions artístiques, ja que, en la majoria de les seves representacions s'hi poden observar molta decoració i guarnició, plens d’arbres i ornaments florals que recorden a l’artista Mucha i al belga Privat-Livemont.

Període del 1916-1936: Cartell modern[modifica | modifica el codi]

Es en aquest període apareix el cartell modern i, obté una concepció més tècnica i comunicativa que anteriorment, degut a la influència de corrent com l’art déco francès, del cubisme i del futurisme. Els cartells, doncs, són molt més clars i llegibles, gràcies a les noves tipografies que és fan servir, lletres més grans i de pal. La incorporació de dibuixos més esquemàtics i lineals també faciliten la comprensió i, li donen a la representació la importància que es pretén. Davant aquesta evolució gràfica, es comencen a produir cartells de manufactures, cartells destinats al turisme, a viatges i a esports. Al llarg d’aquest anys, el cartell, es comença a estendre per ciutats com Madrid i València, principalment, tot i que també comença a instaurar-se en àrees de Galícia i del País Basc.

Cartell de promoció de sombres chines en el 4 Gats. Ramón Casas

Però, en el moment que parlem del cartell modern a Espanya,no podem oblidar un nom essencial: Ramon Casas (1866-1932). Casas és una part fonamental de la història del cartell al nostre país, ja que és considerat un dels nostres primers artistes del cartell. L’estil que definia a aquest meravellós artista era el predomini d’un estil sobri i sintètic.Al llarg de la seva vida, va produir un total de trenta-un cartells de qualitat incalculable, però, no només va ser un important cartellista, bon dibuixant i excel·lent pintor, sinó, que va aconseguir estendre la seva activitat a la fundació del cafè dels quatre gats l’any 1897.

Però una de les seves inicials intervencions com a il·lustrador de cartells va ser amb els anuncis del cafè del quatre gats els anys: 1897,1898,1899 i, els de l’Anís del Mono. Però l’èxit dels seus cartells es va ressentir a partir de l’any 1910. Gran part de la seva producció va obtenir un escàs interès davant les seves creacions inicials. Tot i això, a Casas, li arriba el èxit per una altra banda i comença a fer-se un nom com a retratista de la burgesia catalana, el que li va assegurar un confortable pervenir fins a la seva mort.  

En aquest període, també trobem al cartellista Federico Ribas (1890-1952), considerat un gran dibuixant i publicista espanyol, innovador en les seves produccions, més obertes a les noves corrents que es vivien. A partir de l'any 1916, Ribas és reconegut pels anuncis i cartells de les campanyes publicitàries que va realitzar per la indústria de perfumeria Gal i, per la que produïa un parell de dibuixos al dia. Davant això, també va obtenir encàrrecs de diverses editorials i publicacions, afegint la il·lustració d’una novel·la curta, dibuixos per diferents portades de revistes i llibres i, sent col·laborador a salons de dibuixants. S’ha de dir que va obtenir infinitats de premis i reconeixements al llarg de la seva vida.

Període del 1936-1939: Cartell propagandístic[modifica | modifica el codi]

Al llarg d’aquest període de quatre anys, apareixen amb molta dominació els cartells de caràcter propagandístic, de caràcter polític i bèl·lic, generalment. Els missatges que reflexen en els cartells d’aquest tipus es radicalitzen totalment pel que fa al contingut, amb un predomini del extremisme ideològic, en les seves formes agressives en el to i en l’estil i, amb una clara influencia avanguardista. També, trobem un tipus de cartell que desprèn una superioritat del cartell republicà sobre el cartell nacional.

En aquest període trobem un nom que sona amb molta intensitat: el cartellista i fotomontador Josep Renau (1907 – 1982). Els seus inicis van ser degut a que va guanyar un concurs de cartells, celebrat per la caixa d’Estalvis i M. De P. De valència, l’any 1925. Tres anys més tard va exposar les seves obres en una exposició, fet que li va facilitar l'entrada a la realització de cartells per diferents festes populars i fires. En les seves publicacions podem parlar d’influències tant, de l’escola francesa com d’artistes russos del constructivisme. Va arribar a convertir-se en un teòric del cartell molt interessant, donant en les seves publicacions un impuls reformador que no va saber establir, havent de passar a un estil molt més convencional i neoclàssic. Una mostra dels cartells que va fer van ser els de la indepencia de España!, hoy más que nunca VICTORIA, obreros, intelectuales etc. Tot i els seus diferents estils que va utilitzar al llarg de la seva vida, va saber mostrar-se sempre com un mestre, demostrant que dominava tècniques modernes com el aerògraf i el muntatge.

Període del 1939-1961: Cartell menys propagandístic i més publicitari[modifica | modifica el codi]

Durant aquesta etapa històrica, trobem un domini del cartell de caràcter conservador i d'una temàtica folklorista persistent durant els anys quaranta i principis dels cinquanta, tot i que és conserva el seu protagonisme comunicatiu. En aquests anys, el cartell propagandístic perd protagonisme ja que es comencen a fer servir els cartells per publicitar productes del país, introduint una imatge ”simpàtica” com a tècnica publicitària per vendre. Es al llarg d’aquest anys, on comencem a veure una gran evolució del cartell cap als àmbits del  turisme, fires i festes religioses, així com en els cartells taurins i cinematogràfics que esdevenen de la influencia que arriba a Espanya de Nord-Amèrica.

Període del 1961-1973: Cartell conceptual[modifica | modifica el codi]

Durant aquests anys el cartell perd el seu protagonisme en l’àmbit publicitari, i a més, s’introdueix un equip creatiu i un dissenyador gràfic en les empreses, deixant enrere al artista i, creant un nou protagonisme al concepte sobre l’estil. Tot i això neix un nou concepte de cartells, els de festivitats institucionals, fires de mostres i exposicions.

En aquest període podem trobar el nom de l’autor Iván Zulueta (1943-2009), considerat un cineasta molt important que confeccionava cartells i cobertes de discs. Va ser ell qui es va encarregar de confeccionar el cartell de una pel·lícula seva titulada: un, dos, tres. Al escondite inglés, l’any 1970. Va pintar un cartell d’estil pop, molt acord amb els l’etapa que es vivia, fent-hi constar el contingut de la pel·lícula. Gràcies aquesta primera intervenció, al llarg dels anys seixanta, va realitzar més endavant, cartells per pel·lícules de Manuel Guitiérrez Aragón i per Pedro Almodóvar, en els anys vuitanta, entre altres més directors.

Període des de 1973: Decadència del cartell[modifica | modifica el codi]

Després de llargs anys, convertint el cartell com a un segon plat, arriba una etapa en que és marginat totalment com a medi de comunicació i, tan sols, s’utilitza en àmbits com cultural, institucional o electoral i, on la seva aparició és concentra en suports exteriors com tanques publicitàries. Tot i això, a principis dels anys noranta reapareix gràcies a la insertació en el mobiliari urbà com marquesines o columnes que faciliten la introducció de nou del cartell en la societat.

A partir de la dècada dels anys 90[modifica | modifica el codi]

A partir de la dècada dels anys noranta, el cartell ha passat a considerar-se un medi de comunicació residual, degut al creixement de les noves formes de comunicació: de la televisió, que ha dominat la segona meitat del segle XX, i  d’internet, que ha dominat a partir del segle XXI.

Podríem dir que el cartell ha perdut el seu protagonisme en el sector de les agències de publicitat, ja que aquestes opten per mètodes més interactius i innovadors. Davant aquesta circumstància, però, i tenint en compte que cada vegada són menys, són bastantes les empreses del sector del comerç i de la industria dels cosmètics i perfums, que segueixen apostant per aquest sistema de comunicació entre empresa i client, utilitzant displays o cartells en els seus aparadors.

Avui dia, gràcies a les innovacions i a les necessitats de renovació del cartell, podem veure com el seu format ha canviat sent més gran (120 x 175 cm) que el clàssic (60 x 90 cm) i situant als cartells a l’aire lliure com en urnes, marquesines d’autobús, cabines telefòniques, papereres etc. També s'ha apostat per a confeccionar anuncis bastant més originals, creatius i atrevits del que s’havia vist fins aleshores, sent les agències les autores d’ells, amb la intenció de cridar l’atenció en l’entorn urbà amb una idea concisa i senzilla. Gràcies a l’aparició d’internet, podem afirmar que el sector del cartell s’ha vist beneficiat per les noves tecnologies ja que el fet de poder combinar fàcilment l'ús del telèfon mòbil a través dels codis QR.

Podem assegurar que el cartell, com a mètode en el medi publicitari, és menys agressiu i millor acceptat per la societat. És el suport més adequat en campanyes d’interès general com les de sanitat, prevenció d’incendis, esdeveniments etc. És ideal per acostar-se a certes capes de la població, concretament al públic jove, ja que l’accepta millor que en altres medis més convencionals, i inclús, recicla el cartell transformant-lo com a element decoratiu, a més de utilitzant-lo com a medi d’informació i de convocatòria, també és molt millor perquè és un medi extern en el que no cal fer cap esforç ni cap desemborsament econòmic, tan sols cal sortir al carrer per entrar en contacte amb ell.

Història del cartell a Catalunya[7][8][modifica | modifica el codi]

Els cartells catalans durant el segle XIX eren poc nombrosos, fins que no va arribar la modernització d’Els Quatre Gats i el modernisme. La primera exposició pública de cartells no es va celebrar fins al 1896, es va realitzar a la Sala Parés, però no hi participar cap representant del país. Les obres que s’exposaren eren del grans cartellistes com: Cherét,Lefebvre, Grasset, Toulouse-Lautrec, Puvis de Chavannes, Frain, Dudley Hardy, Beardsley, Prince, Hassall, Roberston, Fisher, Bauer i Greiffenhagen. L’exposició va causa un gran èxit i va influir decisivament en el desenvolupament del cartell a Barcelona.

A finals del segle XIX el fenomen cartellístic es trobava en una gran època, es freqüenten les exposicions i els concursos d’empreses que busquen una imatge moderna i eficaç per compartir en el mercat, no només les empreses volen innovar i donar-se a conèixer, sinó que totes les revistes estrangeres s’ocupen de figures molt destacades del cartellisme local. Durant aquesta època es celebren moltes exposicions, però es destaca la de Cartells Nord-americans, que es presenta l’any 1898 al Saló de La Vanguardia i finançada per Lluís Bartrina, que volia oferir una visió variada dels corrents moderns als Estats Units, incloïa els principals anuncis del Harper’s Magazine, que donava l’oportunitat de conèixer el cartellisme i la publicitat més enllà de centre Europa.

L’any 1898 fou un any decisiu per el cartell català modern. En l’àmbit publicitari, una bona imatge gràfica és eficaç i l’arma necessària per tenir èxit. Per això indústries organitzen concursos de cartells premiats amb quantitats econòmiques.

Un empresari emprenedor que va realitzar un d’aquest concursos va ser l’industrial badaloní Vicenç Bosch, que va promoure el concurs per a l’Anís del Mono. La causa de que el premi fossin quantitats econòmiques fa fomentar la participació de 162 projectes en el concurs. Els guanyadors d’aquest concursos foren: Ramon Casas (1r premi), Alexander de Riquer (2n premi) i Alfred Roig (3r premi).

I un altre concurs que va causa molt èxit fou organitzat per l’industrial Manuel Raventós per promocionar el seu xampany, Codorniu. També es recompensava econòmicament al guanyador, en aquest concurs es van presentar 173 projectes. Es realitza a Madrid i comptava amb la col·laboració d’un jurat compost per pintors de prestigi. El primer guanyador va correspondre al madrileny Tubilla, el segon s’entrega a Ramon Casas, també es va reconèixer la feina de Cidón, Pichot, Llisas, Casas, Venis i Triadó amb premis suplementaris.

Aquests concursos i la incorporació social del cartell fa que Fontbona i Miralles afirmin que “el cartell esdevingué un art plenament viu, el gènere gaudí d'una atenció molt especial dels grups artístics més exigents, i era valorat com una autèntica manifestació estètica nova”.

L'any 1899 s’inaugura l'Ateneu de Barcelona la primera exposició de cartells exclusivament catalans, va ser una idea promoguda per Pèl&Ploma, només hi van participar els cartellistes més destacats del moment. A partir d'aquesta exposició es van començar a distinguir dues tendències, una era més decorativa, que procedia de les arts&crafts angleses, que es decantava cap a l'art nouveau, líderada per Alexandre de Riquer, i l'altre era una tendència més sintètica, abstracte i colorista, que representen Ramon Casas. Aquests dos corrents volen representar una visió ideal de la societat a través del sentiment de felicitat i bellesa, època anomenada la Belle Époce.

Posteriorment, en l'àmbit barceloní dues exposicions promogudes per Lluís Plandiura, actiu col·leccionista de cartells internacionals que havia començat a col·leccionar a París l'any 1896. La primera celebració fou l'any 1901 al Cercle Artístic de Sant Lluc i la segona el 1903 al Reial Cercle Artístic. En les dos celebracions en les exposicions es presentaven cartells de creadors catalans al costat d'altres artistes estrangers.  Els 582 exemplars de la col·lecció de Plandiura els va oferir a l’Ajuntament de Barcelona, que la Junta Municipal de Museus i de Belles Arts va decidir adquirir, i avui dia encara formen part del fons del Museu Nacional d'Art de Catalunya.

Cartell lluminós[modifica | modifica el codi]

Establiment amb cartells lluminosos

És un cartell que s'il·lumina en la foscor per una sèrie de tubs de neó col·locats dins d'una carcassa plàstica. L'esmentat suport translúcid reprodueix en diversos colors el logotip, la marca i altres missatges gràcies a la llum interior.

Els cartells lluminosos són propis de les façanes d'establiments si bé també es troben en el seu interior promocionant els seus productes o serveis. Són especialment habituals en bars i restaurants de menjar ràpid on informen dels menús, preus, ofertes, etc. La il·luminació d'imatges també s'ha tornat habitual gràcies al perfeccionament de la reproducció fotogràfica sobre policarbonats i altres materials Per tenir el mateix principi, també es poden considerar cartells a les imatges il·luminades col·locades al frontal de les màquines expenedores de begudes, tabac o aliments, que es troben a nombrosos establiments i llocs públics

Els cartells lluminosos poden col·locar-se en diferents posicions:

  • Adherits al mur o la façana de l'establiment, generalment sobre la porta
  • Perpendiculars a la façana subjectes a ella per un suport metàl·lic. Els seus llums superposats conformen el paisatge habitual d'avingudes comercials.
  • Formant cantonada sobre la paret de l'establiment.
  • Independents, en forma de monòlit lluminós.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Cartell Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. El mundo del cartel. 
  2. BARNICOAT, JOHN. El cartel, su historia y su lenguaje. 
  3. Barnicoat, John. Los carteles. Su historia y su lenguaje. Barcelona: Gustavo Gili. ISBN 84-252-0779-7. 
  4. Eguizábal, Raúl. El cartel en España. Ediciones Cátedra. 
  5. Eguizábal, Raúl. El cartel en España. 2014a ed. (en español). Ediciones Cátedra (Grupo Anaya, S.A.). 
  6. «pinterest». [Consulta: 19/01/2015].
  7. El cartell a Catalunya. 
  8. Casas, Ramon. Ramon Casas I el Cartell. 

Links de referència[modifica | modifica el codi]