Cas acusatiu

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Casos gramaticals
Llista de casos gramaticals
Cas abessiu
Cas ablatiu
Cas absolutiu
Cas adessiu
Cas adverbial
Cas al·latiu
Cas benefactiu
Cas causal
Cas causal final
Cas comitatiu
Cas datiu
Cas dedatiu
Cas delatiu
Cas disjuntiu
Cas distributiu
Cas distributiu temporal
Cas elatiu
Cas essiu
Cas essiu formal
Cas essiu modal
Cas excessiu
Cas final
Cas formal
Cas genitiu
Cas il·latiu
Cas inessiu
Cas instructiu
Cas instrumental
Cas latiu
Cas locatiu
Cas modal
Cas multiplicatiu
Cas objectiu
Cas oblic
Cas partitiu
Cas possessiu
Cas postposicional
Cas preposicional
Cas prolatiu
Cas prosecutiu
Cas separatiu
Cas sociatiu
Cas sublatiu
Cas superessiu
Cas temporal
Cas terminatiu
Cas translatiu
Cas vial
Cas vocatiu
Arranjament morfosintàctic
Cas absolutiu
Cas acusatiu
Cas ergatiu
Cas instrumental
Cas instrumental comitatiu
Cas intransitiu
Cas nominatiu
Declinació
Declinació alemanya
Declinació basca
Declinació eslovaca
Declinació eslovena
Declinació irlandesa
Declinació islandesa
Declinació llatina
Declinació polonesa
Declinació russa
Declinació sèrbia
Declinació txeca

El cas acusatiu és el cas gramatical utilitzat per marcar l'objecte directe d'un verb. S'utilitza el mateix cas en moltes llengües per als complements d'algunes o de totes les preposicions.

El cas acusatiu existeix (o va existir) en totes les llengües indoeuropees (incloent-hi el llatí, el sànscrit, el grec, l'alemany, el rus) i les llengües finoúgriques, a més d'a les llengües semítiques (com l'àrab). Cal recordar que les llengües baltofènniques com el finès o l'estoni tenen dos casos per als complements, l'acusatiu i el partitiu. En termes d'arranjament morfosintàctic, els dos tenen la mateixa funció, però l'objecte de l'acusatiu és tèlic, mentre que el partitiu no.

El català, que no té declinació en els seus noms, té tanmateix un cas acusatiu explícitament marcat en els pronoms personals, que són el que queda de l'antiga declinació llatina. "em" és el cas acusatiu de "jo"; "ens" és el cas acusatiu de "nosaltres", etc. Aquests pronoms també serveixen en algun cas com a datius (per exemple: "Et pentino" –complement directe "Et dono la poma" –complement indirecte).

Exemple[modifica | modifica el codi]

En la frase Veig el cotxe, el sintagma el cotxe és l'objecte directe del verb "veig". En català, que ha perdut quasi completament el sistema de casos, l'article definit i el nom –"el cotxe"– mantenen la mateixa forma sense importar la seva funció gramatical. El mateix sintagma "el cotxe" pot ser utilitzat com a subjecte ("El cotxe està aparcat aquí").

En un llenguatge declinatiu, la morfologia de l'article i/o del nom canvia segons la seva funció gramatical dins la frase. Per exemple, en alemany, una possible traducció d'"el cotxe" és der Wagen. Aquesta és la forma nominativa, usada pel subjecte d'una frase. Si aquesta combinació de nom i article esdevé l'objecte directe d'un verb, canvia al cas acusatiu, que en alemany comporta un canvi d'article –Ich sehe den Wagen. En alemany, els noms masculins canvien llur article definit de der a den per l'acusatiu.

Vegeu també arranjament morfosintàctic.

L'acusatiu en llatí[modifica | modifica el codi]

El cas acusatiu (accusativus) també pot indicar direcció (insulam - cap a l'illa, Romam- "vers Roma", sense preposició), duració (multos annos - durant molts anys, ducentos annos - durant 200 anys) i es pot utilitzar per construir oracions d'infinitiu, per exemple: "Ego puteo illam te amare" – (traducció literal: "jo crec ella amar-te"*) illam és el subjecte de l'oració subordinada completiva, però en llatí aquest s'expressa no pas en nominatiu sinó en acusatiu.