Cas nominatiu

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Casos gramaticals
Llista de casos gramaticals
Cas abessiu
Cas ablatiu
Cas absolutiu
Cas adessiu
Cas adverbial
Cas al·latiu
Cas benefactiu
Cas causal
Cas causal final
Cas comitatiu
Cas datiu
Cas dedatiu
Cas delatiu
Cas disjuntiu
Cas distributiu
Cas distributiu temporal
Cas elatiu
Cas essiu
Cas essiu formal
Cas essiu modal
Cas excessiu
Cas final
Cas formal
Cas genitiu
Cas il·latiu
Cas inessiu
Cas instructiu
Cas instrumental
Cas latiu
Cas locatiu
Cas modal
Cas multiplicatiu
Cas objectiu
Cas oblic
Cas partitiu
Cas possessiu
Cas postposicional
Cas preposicional
Cas prolatiu
Cas prosecutiu
Cas separatiu
Cas sociatiu
Cas sublatiu
Cas superessiu
Cas temporal
Cas terminatiu
Cas translatiu
Cas vial
Cas vocatiu
Arranjament morfosintàctic
Cas absolutiu
Cas acusatiu
Cas ergatiu
Cas instrumental
Cas instrumental comitatiu
Cas intransitiu
Cas nominatiu
Declinació
Declinació alemanya
Declinació basca
Declinació eslovaca
Declinació eslovena
Declinació irlandesa
Declinació islandesa
Declinació llatina
Declinació polonesa
Declinació russa
Declinació sèrbia
Declinació txeca

El cas nominatiu és un cas gramatical per als noms.[1] Alguns escriptors en llengua anglesa usen el terme cas subjectiu en lloc de nominatiu, per a remarcar les diferències entre el nominatiu bàsic i la manera com s'utilitza en anglès.

El nominatiu marca, generalment, el subjecte d'un verb o el seu atribut. El cas nominatiu es troba al llatí i al grec, entre altres llengües. En català, el nominatiu només es reflecteix, com els altres casos llatins, en els pronoms personals (jo, tu, ell/ella, nosaltres, vosaltres, ells/elles). Quant a la primera i la segona persona del plural, la terminació "-altres" és característica del nominatiu i s'afegí durant l'edat mitjana quan feien de subjecte. D'aquí l'oposició nosaltres/nos i vosaltres/vos.

El nominatiu és la forma més comú i natural per a certes parts de la parla, tals com els noms, adjectius, pronoms i menys sovint els numerals i els participis, i a vegades no indiquen cap relació especial amb altres parts del discurs. Per tant, en algunes llengües el cas nominatiu no està marcat, és a dir, és l'arrel de la paraula mateixa.

En llengües nominatives absolutives, el cas nominatiu marca el subjecte d'un verb transitiu o el subjecte voluntari d'un verb intransitiu, però no un subjecte involuntari d'un verb intransitiu (pel qual s'utilitza el cas absolutiu).

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «nominatiu». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.