Cas vocatiu

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Casos gramaticals
Llista de casos gramaticals
Cas abessiu
Cas ablatiu
Cas absolutiu
Cas adessiu
Cas adverbial
Cas al·latiu
Cas benefactiu
Cas causal
Cas causal final
Cas comitatiu
Cas datiu
Cas dedatiu
Cas delatiu
Cas disjuntiu
Cas distributiu
Cas distributiu temporal
Cas elatiu
Cas essiu
Cas essiu formal
Cas essiu modal
Cas excessiu
Cas final
Cas formal
Cas genitiu
Cas il·latiu
Cas inessiu
Cas instructiu
Cas instrumental
Cas latiu
Cas locatiu
Cas modal
Cas multiplicatiu
Cas objectiu
Cas oblic
Cas partitiu
Cas possessiu
Cas postposicional
Cas preposicional
Cas prolatiu
Cas prosecutiu
Cas separatiu
Cas sociatiu
Cas sublatiu
Cas superessiu
Cas temporal
Cas terminatiu
Cas translatiu
Cas vial
Cas vocatiu
Arranjament morfosintàctic
Cas absolutiu
Cas acusatiu
Cas ergatiu
Cas instrumental
Cas instrumental comitatiu
Cas intransitiu
Cas nominatiu
Declinació
Declinació alemanya
Declinació basca
Declinació eslovaca
Declinació eslovena
Declinació irlandesa
Declinació islandesa
Declinació llatina
Declinació polonesa
Declinació russa
Declinació sèrbia
Declinació txeca

El vocatiu és el cas usat per als substantius que identifiquen la persona (o animal o cosa) a qui el parlant s'està adreçant i a cops per als determinants de dit substantiu.

Històricament, el vocatiu era un element del sistema de casos indoeuropeu i va existir en llatí, sànscrit i grec clàssic. Encara que ja s'ha perdut en moltes llengües indoeuropees modernes, algunes l'han retingut fins al moment, com ara el grec modern i algunes llengües eslaves (polonès, txec, serbi, croat, bosnià, ucraïnès, macedoni, búlgar) i celtes (gaèlic escocès i irlandès. Entre les llengües romàniques es va conservar en romanès. En català es pot observar quan s'elimina en adreçar-s'hi l'article que precedeix un nom de persona.

Algunes llengües no indoeuropees com ara el georgià, l'àrab, el xinès i el coreà també presenten vocatiu.

Encara que no es conservi el cas, sovint apareix com a funció sintàctica, com a la frase catalana "Maria, deixa això a la cuina" on el nom propi "Maria" actua com a vocatiu perquè és a qui es dirigeix l'ordre. Acostuma a marcar-se el vocatiu amb una coma o un altre signe que el separi de la resta de la frase, indicant així que té com a missió activar el canal de la comunicació (funció fàtica del llenguatge) més que no interaccionar amb els altres elements de l'oració.