Casa Francesc Burés
 | ||||
|---|---|---|---|---|
| ||||
| Dades | ||||
| Tipus | Edifici residencial  | |||
| Arquitecte | Francesc Berenguer i Mestres | |||
| Cronologia | 1900 - 1905 | |||
| Característiques | ||||
| Estil arquitectònic | Modernisme | |||
| Localització geogràfica | ||||
| Barcelona | ||||
| Localització | Carrer Ausiàs Marc, 30-32 amb el carrer Girona, 12–18 | |||
| ||||
| Bé cultural d'interès local | ||||
| Id. IPAC | 40301 | |||
| Id. Barcelona | 1369 | |||
La casa Burés és un edifici modernista barceloní obra de Francesc Berenguer i Mestres,[1] tot i que el projecte fou signat per Miquel Pascual i Tintorer, ja que Berenguer, estret col·laborador d'Antoni Gaudí, mai va obtenir el títol d'arquitecte. Està ubicada a la cantonada dels carrers Ausiàs Marc, 30-32 amb el carrer Girona, 12–18. Va ser construïda entre 1900 i 1905 per encàrrec de l'industrial tèxtil Francesc Burés i Borràs. El 1910 es va ampliar el terrat amb unes dependències per al servei i els propietaris reben permís de l'Ajuntament de Barcelona per a llogar on es destaca que "té aigua abundant i water-closets".[2]
Edifici
L'edifici té influències neogòtiques i germàniques pròpies d'aquesta etapa del modernisme. Està format per planta baixa i quatre pisos, amb un soterrani i un àtic (per trasters i safareigs). El projecte de l'edifici, d'uns 7000 m2., preveia als dos vèrtexs del xamfrà que ocupa, sengles torretes de planta circular i coberta cònica, de les quals només es construí una. L'altra va estar substituïda per un coronament similar al de la Casa Antoni Roger, obra d'Enric Sagnier i que està situada a la cantonada de davant. D'aquesta forma s'obtenia una solució de continuïtat visual.[3] En aquest coronament hi ha la data d'acabament de l'obra.
De la façana, tota de pedra, cal destacar el tractament dels paraments, de carreus sense polir, el ràfec de la coberta, els ferros dels balcons i la característica decoració de formes corbes, presents especialment en els ornaments escultòrics de la barana correguda del principal, de les dues tribunes i dels emmarcaments dels balcons.
A l'interior destaca el vestíbul d'accés i l'entrada de vehicles decorada amb petits capitells de representacions animals. Al fons, una escultura a mida natural d'un ós bru abraçant una làmpada de llautó arranca l'escala senyorial que puja a la planta principal. Tot l'espai està cobert amb una claraboia amb un vitrall de colors en forma pentagonal d'uns 50 m2.
A la planta principal es conserven diferents dependències amb la decoració original (terres, sostres i parets). Pel que fa als terres tots són de mosaic o de marqueteria, obra de Pau Roig, col·laborador d'Homar, llevat del menjador que és de marbre, si bé podia no ser l'original, ja que el disseny és clarament Déco. En aquest pis hi havia un petit oratori al costat de l'entrada que està presidida per tota una paret de vitralls amb temes florals que hi donen a l'escala principal. Al menjador, que ocupa tota l'amplada del xamfrà, destaquen els plafons escultòrics obra de Joan Carreras i Farré amb representacions dels esports practicats per la burgesia emergent (patinatge, vela, hípica, frontó, tir, tennis i automobilisme). Tots ells estan flanquejats per unes figures femenines modernistes amb un escut. El sostre està totalment treballat en guix amb sanefes incises i relleus de motius florals.
Altre espai sumptuós és la "sala dels nens", un saló d'uns 60 m2. decorat íntegrament amb referències a contes infantils d'origen germànic. Amb mobles i mosaics de Gaspar Homar i sis pintures murals d'Oleguer Junyent, està presidida per una llar de foc amb una escena de Hänsel i Gretel feta en mosaic, davant de la qual hi ha una estructura en fusta totalment tallada i amb bancs interiors, obra de Joan Carreras i Farré. Els mosaics del terra simulen flames sortint de la llar de foc.
Les decoracions dels pisos superiors són força més senzilles, si bé destaquen els terres fets tots amb paviment hidràulic i els arrambadors ceràmics, completament conservats en algunes vivendes.
És una edificació molt representativa del que s'ha anomenat la "dreta de l'Eixample" i del model de "casa de renda" pensada per viure els amos al principal amb llogaters a la resta de plantes, que constitueix bona part de l'arquitectura d'aquesta part de la "nova ciutat" a finals del segle XIX.
Història
La casa va ser encarregada per l'industrial tèxtil Francesc Burés i Borràs el 1900 per tal d'ubicar la seva vivenda i la seu social i magatzems de les Indústries Burés amb fàbrica a Anglès (la Selva), tot i que la nissaga familiar provenia del Bages, on dues generacions abans s'havia iniciat l'activitat tèxtil amb fàbriques a Sant Joan de Vilatorrada i, més tard, a Castellbell i el Vilar on varen fundar la Colònia Burés.
L'any 1905 es dissolgué la societat familiar que tenia amb les seves tietes i Francesc Burés en restà com a únic titular fins a la seva mort, el 1907. La nova empresa s'anomenà Vídua i Fills de Francesc Burés, que es dissolgué el 1920, i el seu fill, Francesc Burés i Regordosa, en prengué el relleu. L'any 1940 es constituí com a societat anònima amb el nom d'Industrias Burés SA, fins que l'any 1971 un aiguat destruí una de les fàbriques i la feina de 800 treballadors. La fàbrica Burés, que fabricava entre d'altres els coneguts llençols El Burrito Blanco, va tancar les portes definitivament el 1991, després d'estar vinculada al grup KIO a través de Javier de la Rosa. El darrer representant familiar a la societat va ser Jose Maria Juncadella i Burés, nebot de Francesc Burés i Regordosa i casat amb l'escriptora Mercedes Salisachs.
Durant aquests darrers anys la Casa Burés s'ha utilitzat com a set de rodatge de moltes produccions d'època, series i anuncis. La més coneguda és la pel·lícula Darkness, de la qual es van rodar tots els interiors en aquesta casa.
L'Ajuntament de Barcelona va comprar la casa el 17 de març de 2007 per 26 milions d'euros, amb l'objectiu de convertir-lo en un centre d'interpretació del modernisme i en la seu barcelonina del Museu d'Arquitectura i Urbanisme.[4] Això no obstant, l'11 de novembre de 2008 la va vendre a la Generalitat de Catalunya, la qual tenia previst instal·lar-hi dependències administratives.[5] L'octubre de 2011 la Generalitat va anunciar la possibilitat de cedir-la com hotel.[6]
Subhasta
L'Abril de 2013 es va fer públic que el Govern ha autoritzat el Departament d'Economia i Coneixement a convocar la subhasta de venda de la Casa Burés i liquidar anticipadament el cens emfitèutic que grava l'immoble, un cop s'hagi venut.
La Generalitat va adquirir la Casa Burés el desembre del 2009, a través d'un cens constituït a favor de l'Ajuntament de Barcelona de 26 milions d'euros. Des d'aleshores, l'Executiu ha abonat al consistori les rendes anuals acordades i, en aquest moment, l'import del cens que queda per liquidar és de 14 milions d'euros com a màxim. Aquesta quantitat inclou els 13 milions de cens emfitèutic pendent, més els interessos corresponents.
La Casa Burés es volia licitar per un preu mínim de 26.090.885 euros. El Departament d'Economia i Coneixement va convocar una subhasta pública per vendre l'edifici, juntament amb l'antiga seu del Memorial Democràtic a la Via Laietana, en desús.[7]
Venda
Després de diversos intents fallits de venda, la Generalitat va vendre l'immoble per 18,8 milions d'euros, una rebaixa del 28% respecte dels 26 que va pagar a l'Ajuntament de Barcelona. La casa fou adquirida per l'empresa Trinder Promociones i pel fons britànica Europa Capital Partner. Els nous propietaris tenen la intenció de construir pisos a l'immoble.[8]
Galeria
-
Figures modernistes al sostre del menjador principal -
Escultura en fusta de Joan Carreras i Farré -
Rebost de cuina a l'estil de principis del s. XX -
Paviment hidràulic del segon pis. -
Vidre gravat a l'àcid a les finestres del pati interior. -
Sala de jocs -
Pintures murals -
Escala interior -
Vista general
Referències
- ↑ Fitxa de l'edifici a l'arxiu històric del col·legi d'arquitectes
- ↑ Arxiu Administratiu de l'Ajuntament de Barcelona. Expedient "Casa Burés"
- ↑ El Quadrat d'Or. Albert Garcia Espuche. ISBN 84-7609-372-1
- ↑ Notícia en el Periodico
- ↑ Notícia de la venda a la Generalitat de Catalunya
- ↑ La Vanguardia, 11/10/2011, La Generalitat estudia ceder la modernista Casa Burés como hotel durante 50 años
- ↑ «El Govern autoritza la subhasta de la Casa Burés». Web. Generalitat de Catalunya, Abril 2013. [Consulta: Abril 2013].
- ↑ «El govern ven la casa burés per 18,8 milions». El punt avui, 10-12-2014, p. p.39 [Consulta: 13 desembre 2014].
Bibliografia
- Magda Saura i Carulla. Història de l'Eixample: Una Metodologia de Disseny ISBN 84-8301-201-4
- Llorenç Bonet i Roger Casas. Guía de Arquitectura de Barcelona ISBN 84-96241-64-5.
- Fitxa del patrimoni arquitectònic de Barcelona
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Casa Francesc Burés |
