Casa d'Orange-Nassau

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Escut d'armes

La Casa d'Orange-Nassau (en neerlandès: Huis van Oranje-Nassau) és una branca de la Casa de Nassau que ha jugat un paper central en la vida política dels Països Baixos des que Guillem I d'Orange-Nassau organitzava la rebel·lió holandesa contra el rei espanyol, que després de la Guerra dels vuitanta anys conduïa a un estat holandès independent.

Uns quants membres de la casa exerciren durant i després d'aquesta guerra com a governadors o stadtholders (Stadhouder en holandès). Tanmateix, el 1815, després d'un període llarg com a república, els Països Baixos es convertien en una monarquia sota la Casa d'Orange-Nassau.

La dinastia s'establia com a resultat del matrimoni entre Enric III de Nassau-Breda d'Alemanya i Claudia de Châlon-Orange de la Borgonya. Va ser el seu fill Renat de Châlon qui primer va adoptar el nou cognom d'"Orange-Nassau". Guillem I fou el seu nebot i successor.

A finals del segle XVII, la família també aportava un monarca britànic, el rei Guillem III, a qui s'atribueix provocar la Revolució Gloriosa.

Orígens de la Casa de Nassau[modifica | modifica el codi]

La primera persona a anomenar-se comte de Nassau fou Enric I, que visqué a la primera part del segle XIII. Els seus fills Walram i Otto es partiren les possessions de Nassau. Els descendents de Walram foren coneguts com la línia Walram, que esdevenia important en el comtat de Nassau. Els descendents d'Otto foren coneguts com la línia Otton, que heretava les parts del comtat de Nassau de França i els Països Baixos.

La Casa d'Orange-Nassau prové de la línia d'Otton. El següent mandatari fou Engelbert I, que oferia els seus serveis al Duc de Borgonya, que es casava amb una noble holandesa i heretava terres als Països Baixos, amb la baronia de Breda com el cor d'aquestes possessions.

La importància dels Nassaus augmentava durant els segles XV i XVI. Enric III de Nassau-Breda era nomenat stadtholder dels comtats d'Holanda i de Zelanda per Carles V en el començament del segle XVI. Enric era succeït per Renat de Nassau-Breda el 1538. Quan Renat moria prematurament al camp de batalla el 1544, les seves possessions passaven al seu cosí, Guillem I d'Orange-Nassau. Des de llavors els membres de la família s'anomenaren "Orange-Nassau".

Guillem I va tenir en un principi una estreta amistat amb Carles V i el seu fill Felip.

La rebel·lió dels països baixos del nord[modifica | modifica el codi]

Encara que Carles V es resistia a la Reforma, governava els territoris dels països baixos del nord assenyadament amb moderació i consideració pels costums locals, sense perseguir les seves tradicions protestants a gran escala. Desafortunadament, el seu fill Felip II heretava la seva antipatia per als protestants però no la seva moderació.

Va sorgir un descontentament i Guillem (amb la seva infantesa luterana imprecisa) va defensar la població protestant (principalment calvinistes) de les Disset Províncies. Les coses s'empitjoraren en començar la Guerra dels vuitanta anys el 1568, però la sort es girà en el seu avantatge quan els rebels protestants, atacant des del mar del Nord, van capturar Brielle el 1572, una ciutat costanera de la província actual d'Holanda Meridional. Moltes ciutats de les Disset Províncies van començar a donar suport a Guillem. Durant els anys 1570 hagueren de defensar els seus territoris unes quantes vegades, però durant els anys 1580 les ciutats de l'interior esdevingueren segures. Guillem fou considerat una amenaça per part del rei espanyol i fou assassinat el 1584 per un assassí enviat per Felip.

Guillem era succeït pel seu segon fill Maurici, un protestant que demostrà ser un comandant militar excel·lent. Les seves habilitats militars i la manca de lideratge fort a Espanya després de la mort de Felip II (1598) li donaren oportunitats excel·lents de conquerir grans parts del territori holandès actual.

Maurici fou nomenat stadhouder (comandant militar) de la República de les Set Províncies Unides el 1585. En els primers anys del segle XVII van sorgir disputes entre els stadhouder i els regents de l'oligarquia - un grup de potents comerciants dirigits per Johan van Oldenbarnevelt - a causa que Maurici volia més poder per la República. Maurici va guanyar aquesta lluita arranjant l'assassinat judicial d'Oldenbarnevelt.

Expansió del poder dinàstic[modifica | modifica el codi]

Maurici moria solter el 1625 sense deixar cap fill legítim. Era succeït pel seu germanastre Frederic Enric, el fill més jove de Guillem I. En el moment de la seva mort, Maurici va instar al seu successor a casar-se tan aviat com fos possible. Unes quantes setmanes després es casava amb Amalia van Solms-Braunfels. Frederic Enric i Amàlia van tenir un fill i unes quantes filles. Aquestes filles es van casar amb cases importants com la casa d'Hohenzollern, però també amb el frisó Nassaus, que eren stadtholders a Frísia. El seu únic fill Guillem es casava amb Maria, la filla més gran de Carles I d'Anglaterra. Aquests moviments dinàstics van ser dissenyats per Amàlia.

Exili i ressurgència[modifica | modifica el codi]

Frederic Enric moria el 1647 i el seu fill el succeïa. En el moment en què el Tractat de Münster (1648) estava a punt de ser signat i s'estava acabant la guerra dels vuitanta anys, Guillem intentava estendre els seus poders més enllà dels militars per fer valuosa la seva funció per la pau, a la gran angoixa dels regents. Quan els regents de la ciutat d'Amsterdam van rebutjar alguns alcaldes que havia assignat, va assetjar la ciutat.

El setge provocava la ira dels regents i, desafortunadament, Guillem moria de verola el 6 de novembre de 1650, deixant només un fill pòstum, Guillem, nascut dos dies abans de la seva mort. D'aquesta manera, els regents utilitzaren l'oportunitat de deixar vacant el govern de stadhouder. El príncep acabat de néixer s'exiliava a una vida humiliant. Va sorgir una baralla sobre l'educació del jove príncep entre la seva mare i la seva àvia Amàlia (que sobrevisqué al seu marit durant 28 anys). Amàlia volia una educació encaminada a la ressurgència de la Casa d'Orange al poder, però Maria volia una educació anglesa pura. Els Estats d'Holanda i de Frísia s'implicaven en l'educació i feien de Guillem un "nen d'Estat" educat per l'Estat. La doctrina utilitzada en aquesta educació va provocar que Guillem es tornés molt dòcil als regents i als Estats.

La República de les Set Províncies Unides era atacada per França i Anglaterra el 1672. Després de successius enfrontaments amb Lluís XIV (1643-1715), passaren a França nombroses places flamenques, com Gravelines, Bourbourg (pau dels Pirineus, 1659), Douai, Lilla, Armentières, Bergues (Aquisgrà, 1668), Bailleul, Kassel (Nimega, 1678), etc.

La funció militar de stadhouder no era ja supèrflua i fou restaurat Guillem, convertint-se en stadhouder com Guillem III. Guillem reeixidament repel·lia la invasió i aconseguia més poder que els seus predecessors durant la guerra dels vuitanta anys. El 1677 es casava amb Maria Stuart, filla del futur rei Jaume II. El 1688 Guillem s'embarcava en una missió per deposar al seu sogre catòlic des del tron anglès. Ell i la seva muller es coronaven rei i reina d'Anglaterra l'11 d'abril de 1689. Amb l'accessió al tron anglès es convertia en el sobirà més fort de la Terra, l'únic capacitat per derrotar el rei Sol. Però moria sense fills després d'un accident d'equitació el 8 de març de 1702, deixant la Casa d'Orange extinta i Anglaterra a Anna.

La segona era dels stadhouder[modifica | modifica el codi]

Els regents consideraven que havien patit sota el lideratge fort de Guillem III i van declarar vacant el govern dels stadtholder per segona vegada. La raó principal fou una baralla sobre el títol de Príncep d'Orange entre Joan Guillem Frisó dels Nassaus de Frísia, que era l'hereu de Guillem III, i el rei de Prússia. El Rei de Prússia, Frederic era el legítim hereu per sang, nét de Frederic Enric per línia maternal i el seu successor segons la seva voluntat. La solució presa fou que es permetia ostentar el títol als dos sol·licitants. Però el problema es va resoldre sol quan Lluís XIV va conquerir el principat d'Orange el 1713. Joan Guillem Frisó s'ofegava el 1711 a prop de Moerdijk i deixava un fill pòstum Guillem IV. Se'l proclamava stadhouder de Guelders, Overijssel, Drenthe i Utrecht el 1722. Quan els francesos van envair el país el 1747, Guillem fou restaurat com stadhouder de la República holandesa, hereditari en línia tant paterna com materna.

El final de la república[modifica | modifica el codi]

Guillem moria el 1751, deixant al seu fill de tres anys Guillem V com stadtholder. Com que era encara un menor, els regents van governar per a ell. Desafortunadament, els regents una vegada més deliberadament debilitaven el caràcter del governant futur, educant-lo per ser indecís, la qual cosa es reflectiria durant la resta de la seva vida. El seu matrimoni amb Guillemina de Prússia alleugeria una mica aquest defecte.

La incapacitat de Guillem oer governar fou un factor més en l'esfondrament de la República holandesa, car la causa més important foren els regents corruptes. El 1787 sobrevisqué a un cop dels Patriots (revolucionaris democràtics) després que Prússia intervingués. Amb la invasió francesa del 1795 va haver de fugir per no retornar mai més.

Després de 1795 la Casa d'Orange-Nassau passà per un període difícil, sobrevivint en l'exili a altres corts europees, especialment de Prússia i Anglaterra. Guillem V moria el 1806.

La monarquia (1815-)[modifica | modifica el codi]

Un nou esperit: el regne unit dels Països Baixos[modifica | modifica el codi]

Els rebels holandesos expulsaren als francesos el 1813. Es donava virtualment per suposat que qualsevol nou govern l'hauria d'encapçalar Guillem VI, príncep d'Orange (conegut en neerlandès com Guillem Frederic), fill de Guillem V.

A la invitació del govern provisional, el príncep retornava als Països Baixos el 30 de novembre. Donava clarament el seu suport a aquest moviment el Regne Unit, que buscava maneres de reforçar els Països Baixos i negar l'accés fàcil d'agressors francesos. El 6 de desembre, Guillem proclamava el seu regnat com príncep sobirà hereditari. El 1814 l'anterior territori austríac dels Països Baixos (ara Bèlgica) era afegit al seu reialme. El 15 de març de 1815, amb el suport dels poders recollits al Congrés de Viena, Guillem es proclamava el rei Guillem I dels Països Baixos. També se'l nomenava gran duc de Luxemburg. Els dos països romanien separats malgrat compartir un monarca comú.

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Casa d'Orange-Nassau Modifica l'enllaç a Wikidata