Casa de Welf

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats vegeu «Antiga Casa de Welf».
Blasó dels Welf (any 1200), procedent de l'antic monestir premonstratenc fundat per duc Enric IX de Baviera
Blasó dels ducs de Braunschweig-Lüneburg emprat pels Welf

El Casal de Welf o de Güelf és una dinastia europea, els orígens de la qual remunten al segle XI i perdura en l'actualitat. Alguns membres d'aquesta família han estat ducs i d'altres reis del Sacre Imperi Romanogermànic i del Regne Unit. Dins del casal hi ha diverses branques: Els Welf de Borgonya i Suàbia són la branca més antiga, i també està la branca de la Casa d'Este, una dinastia el membres més antics de la qual van viure a Llombardia el segle IX. Per aquest motiu de vegades la nissaga s'anomena Casal de Welf-Este.

Casal de Welf-Este[modifica | modifica el codi]

Welf IV, primer duc de Baviera(vers 1030/1040; † 1101)

El primer membre de la branca Welf-Este va ser Welf IV, que va heretar les propietats de l'Antiga Casa de Welf quan el seu oncle matern Welf de Caríntia, va morir el 1055. El 1070 Welf IV esdevindria duc de Baviera.

Welf V va casar-se amb la comtessa Matilde de Toscana, que va morir sense descendència i va llegar-li les seves possessions: Toscana, Ferrara, Mòdena, Màntua, Reggio, i d'altres. La família va prendre part a favor del Papa a la Controvèrsia de les Investidures, i per extensió la facció papal a Itàlia va ser coneguda com els güelfs (vegeu güelfs i gibel·lins).

Conflicte amb els Hohenstaufen[modifica | modifica el codi]

Article principal: Güelfs i gibel·lins

Enric el Negre, duc de Baviera de 1120 a 1126, va ser el primer dels tres Enrics de la nissaga Welf. El seu fill, Enric l'Orgullós, duc de Baviera i també de Saxònia, era el candidat favorit a l'elecció que acabaria guanyant Conrad III d'Alemanya de la família rival dels Hohenstaufen. Va perdre perquè la resta de prínceps electors temien el seu poder i temperament, i Conrad III el va desposseir dels seus ducats quan va accedir a la corona. Aquest va ser l'origen d'un conflicte que duraria anys i s'estendria per terres italianes.

Enric el Lleó va recuperar els dos ducats del seu pare, Saxònia el 1141 i Baviera el 1156. El 1158 es va casar amb Matilde, la filla d'Enric d'Anglaterra i Elionor d'Aquitània, i germana de Ricard Cor de Lleó. Desposseït dels seus ducats després de la Batalla de Legnano el 1176, per l'emperador Frederic Barba-roja i els altres prínceps germànics àvids de repartir-se els seus extensos territoris, va ser exiliat d'Alemanya i s'instal·là a la cort del seu sogre a Normandia. Va tornar tres anys més tard a Alemanya, on morí el 1195.

Els Welf al tron imperial[modifica | modifica el codi]

El seu fill Otó de Brunswick va ser escollit rei i coronat emperador del Sacre Imperi Romanogermànic amb el nom d'Otó IV. El seu nét Otó el nen va esdevenir el 1235 el duc d'una part de Saxònia, l'acabat de crear Ducat de Brunswick-Lüneburg, i va morir allí el 1252. Els Welf de Brunswick-Lüneburg van continuar governant el territori fins a la caiguda de les monarquies germàniques el 1918.

Branca de Hannover[modifica | modifica el codi]

El 1692 el cap de la branca cadet de Calenberg va ser elevat a la posició d'elector imperial, i va passar a ser conegut com L'Elector de Hannover. El seu fill, Georg Ludwig, va heretar el tron anglès el 1714 com a resultat de l'Acta d'Establiment 1701. Des d'aleshores, membres de la casa welf van continuar regnant a Gran Bretanya fins a la mort de la Reina Victòria el 1901, tot i que utilitzaven el nom de Casa de Hannover.

Hannover va establir-se com a regne independent el 1814, però va ser annexionat per Prússia després de la guerra austroprussiana de 1866, en la que Hannover havia lluitat per Àustria. La branca principal dels Welf van quedar relegats al petit Ducat de Brunswick-Wolfenbüttel, fins que la línia es va extingir el 1884. El Ducat hauria hagut de ser heretat pel Duc de Cumberland, fill de l'últim rei de Hannover, però les sospites que hi havia sobre la seva lleialtat van fer que el ducat quedés vacant fins que el fill de Cumberland, Ernst August, va casar-se amb la filla del Kàiser Guillem II i se li va permetre heretar el ducat. Poc després, però, va haver d'abdicar amb la caiguda de la monarquia i el seu exili a Àustria a la fi de la Primera Guerra Mundial.

La dinastia Welf encara perdura. El cap de la casa en l'actualitat, que comparteix el nom d'Ernst August com molts dels seus avantpassats, ha obtingut cert nivell de popularitat al convertir-se en el tercer i, per ara, darrer marit de la princesa Carolina de Mònaco.

Dinastia Welf[modifica | modifica el codi]

Els membres més destacats de la família
La branca original
Nom Període Comentaris
Hug l'Abat (? - † 866) Educador dels reis francs:
Odó i Robert I
Rudolf I, rei de Borgonya 888–912
Rudolf II, rei de Borgonya 912–937 rei d'Itàlia 922–926, rei de Borgonya Cisjurana 930
Konrad III el Pacífic, rei de Borgonya 937/951–993
Rudolf III, rei de Borgonya 993–1032
En la història del Sacre Imperi Romanogermànic
Nom Herrschaft Comentaris
Welf III, duc de Caríntia 1047–1055
Welf IV, duc de Baviera 1070–1077 und
1097–1101
Welf V, duc de Baviera 1101–1120
Welf VI, duc de Spoleto 1152–1191
Enric el Negre, duc de Baviera 1120–1126
Enric l'orgullós, duc de Baviera
duc de Saxònia
1126–1138
1137–1139
Enric el Lleó, duc de Saxònia
duc de Baviera
1142–1180
1156–1180
Otto IV, rei d'Alemanya i emperador del SIRG des del 1209 1198–1218 casat amb Matilda d'Anglaterra
en la història del Regne Unit
Nom Període Comentaris
Georg I, rei 1714–1727
Georg II, rei 1727–1760
Georg III, rei 1760–1820
Georg IV, rei 1820–1830
William IV, rei 1830–1837
Victòria, reina 1837–1901
Dinastia Hannover
Nom Període Comentaris
Ernest August de Brunsvic-Lüneburg, príncep elector 1679–1698
Georg I, príncep elector 1698–1727
Georg II, príncep elector 1727–1760
Georg III, rei del Regne Unit 1760–1820
Georg IV., rei del Regne Unit 1820–1830
William, rei del Regne Unit 1830–1837
Ernst August, rei de Hannover 1837–1851
Georg V, rei de Hannover 1851–1866

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Hans-Georg Aschoff: Die Welfen: Von der Reformation bis 1918. Kohlhammer Verlag, Stuttgart 2010. ISBN 978-3-17-020426-3
  • Josef Fleckenstein, Über die Herkunft der Welfen und ihre Anfänge in Süddeutschland. in: Studien und Vorarbeiten zur Geschichte des großfränkischen und frühdeutschen Adels. Hrsg. von Gerd Tellenbach. Albert, Freiburg/B 1957, S. 71–136.
  • Werner Hechberger, Florian Schuller (Hrsg.): Staufer und Welfen. Zwei rivalisierende Dynastien im Hochmittelalter. Pustet, Regensburg 2009. ISBN 978-3-7917-2168-2 (Rezension)
  • Werner Hechberger: Staufer und Welfen 1125–1190. Zur Verwendung von Theorien in der Geschichtswissenschaft. Böhlau, Köln 1996. ISBN 3-412-16895-5
  • Rainer Jehl (Hrsg.): Welf VI. Thorbecke, Sigmaringen 1995. ISBN 3-7995-4173-X
  • Gudrun Pischke: Die Landesteilungen der Welfen im Mittelalter. Lax, Hildesheim 1987. ISBN 3-7848-3654-2
  • Torsten Riotte: Hannover in der britischen Politik (1792–1815). Dynastische Verbindung als Element außenpolitischer Entscheidungsprozesse. LIT, Münster 2005. ISBN 3-8258-7551-2
  • Georg Schnath: Das Welfen-Haus als europäische Dynastie. in: Georg Schnath: Streifzüge durch Niedersachsens Vergangenheit. Lax, Hildesheim 1968.
  • Detlev Schwennicke: Europäische Stammtafeln. Stargardt, Marburg 1978ff und Klostermann, Frankfurt a.M.
    • Bd 1/1. Die fränkischen Könige und die Könige und Kaiser, Stammesherzoge, Kurfürsten, Markgrafen und Herzoge des Heiligen Römischen Reiches Deutscher Nation. Klostermann, Frankfurt am Main 1989. ISBN 3-465-02743-4
    • Bd 3/4. Das feudale Frankreich und sein Einfluß auf die Welt des Mittelalters. Stargardt, Marburg 1989. ISBN 3-87775-022-2 und ISBN 3-465-02716-7
  • Bernd Schneidmüller, Die Welfen. Herrschaft und Erinnerung. Kohlhammer, Stuttgart 2000. (behandelt nur die Zeit vom 9. bis 13. Jh.) ISBN 3-17-014999-7
  • Matthias Becher, Florian Hartmann i Alheydis Plassmann, Geschichte der Welfen und die Chronik Burchards von Ursberg, "Deutschen Geschichte des Mittelalters. Freiherr-vom-Stein-Gedächtnisausgabe" 18b, Darmstadt 2007, ISBN 978-3-534-07564-5.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Welfen