Casa reial d'Aragó

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

La Casa reial d'Aragó o Casa d'Aragó és la institució que regí l'organització de la cort dels reis d'Aragó. Per la Concòrdia de Segòvia (1475), la Casa reial d'Aragó i la Casa reial de Castella s'uniràn, concòrdia que entrarà en vigència a la mort de Joan II d'Aragó el Sense Fe i l'inici del regnat del seu fill Ferran II d'Aragó el Catòlic el 1479. La casa reial d'Aragó fou ocupada per diversos llinatges o dinasties:

Dinastia Ximena[modifica | modifica el codi]

Article principal: Dinastia Ximena
Regne d'Aragó i Pamplona sota la Dinastia Ximena

Serà l'any 1035, durant el regnat de la Dinastia del Casal de Pamplona, quan Sanç III de Navarra dividirà les seves terres entre els fills, deixant el comtat d'Aragó a Ramir. Aquest va unir el comtat d'Aragó, el comtat de Sobrarbe i el comtat de Ribagorça en un únic poder polític, i va lluitar per aconseguir la seva independència del regne de Navarra, convertint-se en el primer rei d'Aragó amb el nom de Ramir I d'Aragó. El seu fill Sanç Ramires posarà el seu regne sota l'empara de la Santa Seu, esdevenint així un dels principals estats cristians de la Península Ibèrica. Així mateix, esdevindrà rei de Pamplona, unint-se novament el regne d'Aragó i Pamplona sota la dinastia Ximena.

Sanç Ramires va obrir tres fronts per a expandir el seu regne, seguint el corrent del Cinca, las Bardenas Reales i el Gallec. La conquesta del pla s'anava assegurant amb la construcció de castells que servien de llançadora i després com a protecció de la terra conquerida. Així Sanç I d'Aragó i Pamplona va construir, entre altres, els castells de Loarre, Obano, Montearagón, Artasona i Castiliscar. En el front del riu Cinca el 1064 va prendre Barbastre als musulmans gràcies al seu sogre Ermengol III d'Urgell, a qui concedí la ciutat però on morí en la represa de la ciutat per les tropes de Ahmed I ben Sulaiman al-Muktadir.

En ser assassinat Sanç IV de Navarra pel seu germà Ramon el 1076, es va originar un problema successori doncs els navarresos, no volent ser governats pel rei fratricida, van escollir Sanç I d'Aragó i Pamplona, el qual va incorporar el Regne de Navarra al Regne d'Aragó. El 1078 va talar els camps de Saraqusta, va construir la fortalesa de Castellar i més tard va fer tributari al rei musulmà d'aquella ciutat. El 1083 es va apoderar del castell de Graus,[2] on havia mort el seu pare el 1063, Estada el 1087, Montsó el 1088 i Artasona en 1094. En el front de Las Bardenas, va ocupar Arguedas, en 1084 i Luna en 1092. En el front del riu Gallec, es va apoderar de Pedra Tallada i el 1083 va caure el Castell d'Ayerbe que va menar repoblar, en 1088 inicia el setge d'Osca aixecant el Castell de Montearagón, però va morir en el setge el 4 de juny de 1094.

Pere I d'Aragó finalment va conquerir Osca, que es va convertir en la nova capital del regne l'any 1095,[3] després de dotze anys al derrotar a Ahmed II Ibn Yusuf al-Mustain a la batalla d'Alcoraz. El 1101 va prendre Barbastre i Sariñena, així com Tamarit de Llitera el 1104.

Durant el regnat d'Alfons I el Batallador, en el curs de pocs anys, amb la valuosa col·laboració de la noblesa feudal del sud de França, es van conquerir els nuclis urbans i comarques de Tudela, Tarassona, Qalat al-Ayyub, Daroca i Saraqusta. La presa d'aquesta última ciutat l'1118 va suposar la caiguda de tot el regne musulmà, canviant d'aquesta manera radicalment les estructures socials i els horitzons espirituals del petit regne muntanyós que fins aquell moment havia estat Aragó.

El rei Batallador, que havia fracassat en el seu matrimoni amb la reina castellana Urraca I de Castella, no va tenir descendència. La mort d'Alfons I d'Aragó (1134) deixarà el regne sense hereu i segons el seu testament, en mans de les ordes militars. El Testament d'Alfons I obrirà un complex procés successori que acabarà amb l'adveniment del Casal comtal de Barcelona al Casal reial d'Aragó a través del comte Ramon Berenguer IV de Barcelona «el Sant».

« I així també, per a després de la meva mort, deixo com a hereu i successor meu al Sepulcre del Senyor, que està a Jerusalem, i a aquells que el vigilen i custodien i allà mateix serveixen a Déu; i a l'Hospital dels Pobres, que està a Jerusalem; i al Temple del Senyor amb els cavallers que allí vigilen per defensar el nom de la cristiandat. A aquests tres concedeixo el meu regne (...) I si algun dels que tenen aquests honors i tindran en el futur volguessin aixecar-se en sobervia i no volguessin reconèixer a aquests sants com a mi, els meus homes i els meus fidels els acusin de traïció i baucia, com ho farien si jo estigués viu i present, i els ajudin per fe i sense engany. »
Testament d'Alfons I, rei d'Aragó i Pamplona

Dinastia Barcelona: el Casal d'Aragó[modifica | modifica el codi]

Articles principals: Casal de Barcelona i Casal d'Aragó

Serà amb la unió d'aragonesos i catalans sota el regnat de la dinastia del Casal de Barcelona quan el Regne d'Aragó i el Comtat de Barcelona assoliran les més altes cotes de poder i reputació. El Regne d'Aragó, convertit en cap de la Corona d'Aragó,[4] obtindrà una àmplia sortida al mar i al comerç marítim; i el Comtat de Barcelona obtindrà una base territorial i de poder indiscutible. Gràcies a aquesta unió, la Corona d'Aragó aconseguirà per una banda disputar l'hegemonia política de la Península Ibèrica a la Corona de Castella, i per l'altre el domini de la mediterrània al Regne de França i a les repúbliques marítimes italianes.

"E fo una vista la més bella qui anc fos
per aquells qui bé volen, a la Casa d'Aragón"
« E el dit noble En Berenguer Carròs e companya del dit senyor rei entraren en Càller, e llevaren en la torre de Sant Brancaç un gran estendard reial del dit senyor rei, e després en cascuna de les altres torres, altre estendards, e molts penons reials menors. E per gràcia de Déu, con les dites senyeres e penons se llevaren de les torres no faïa gens de vent, e tantos con foren arborades, venc un vent de garbí, lo més bell del món, qui estés les senyeres totes, e los penons. E fo una vista la més bella qui anc fos per aquells qui bé volen, a la Casa d'Aragón; e per los contraris, dolor e rancura assats. E aquí lo llaus se llevà, e havia tantes de gents de catalans, dins e defora, e gents moltes de sards, e aquells de Bonaire, qui responien als llaus tots ensems, que paria que cel i terra ne vengués. E així los oficilas del dit senyor e el dit noble En Berenguer Carròs establiren bé lo dit castell (...) en tal manera que per tots temps d'aquí avant hi serà Déu servit; e hi trobaran totes gents vertitat e justícia, en tal manera que la Casa d'Aragón e tota Catalunya n'hauran honor e glòria. E d'aquí avant, ab l'ajuda de Déu, los catalans poder fer compte que seran senyors de la mar. »
— La Conquesta de Sardenya - Ramon Muntaner, Crònica; cap 290

Dinastia Trastàmara[modifica | modifica el codi]

La mort de l'Infant Martí d'Aragó deixarà la Corona d'Aragó sense hereu i en el Compromís de Casp (1412) s'escollirà a Ferran I d'Aragó de la Dinastia Trastàmara com a nou sobirà. La dinastia Trastàmara prosseguirà l'obra de la dinastia del Casal de Barcelona i la Corona d'Aragó esdevindrà la primera potència política, comercial, econòmica i àdhuc cultural, de la mediterrània occidental. La mort del fill de Ferran II d'Aragó i Germana de Foix deixarà la Corona d'Aragó en mans dinastia de la Casa d'Àustria conjuntament amb la Corona de Castella i d'altres territoris europeus.

Antroponímia de la Casa reial d'Aragó[modifica | modifica el codi]

Els noms personals de la Casa reial d'Aragó durant el llinatge de Pamplona foren Ramir, Sanç, Pere/Peronella i Alfons. Amb l'adveniment del llinatge de Barcelona, els patronímics reials aragonesos foren assumits per la nova dinastia, renunciant a emprar aquells que havien estat els propis del Casal comtal de Barcelona: Guifré, Sunyer, Miró, Sunifred, Ramon, Borrell i Berenguer. Tot i així, cal tenir present que el rei Alfons II d'Aragó, fill del comte Ramon Berenguer IV de Barcelona i la reina Peronella I d'Aragó, havia estat batejat pel seu pare amb el nom de Ramon; serà la seva mare qui l'anomenarà Alfons, antropònim acceptat per ell mateix en el moment de la seva coronació. Altrament s'incorporaren nous antropònims aliens a qualsevol de les tradicions dels dos llinatges: Jaume, Joan i Martí. L'adveniment del llinatge de Trastàmara suposà la introducció d'un nou antropònim: Ferran.

Imatge Antropònim Freqüència Sobrians
Alfons I Alfons 5 (25%) Alfons I d'Aragó el Batallador
Alfons II d'Aragó el Cast
Alfons III d'Aragó el Franc
Alfons IV d'Aragó el Benigne
Alfons V d'Aragó el Magnànim
Pere IV Pere 5 (25%) Pere I d'Aragó el d'Osca
Peronella I d'Aragó
Pere II d'Aragó el Catòlic
Pere III d'Aragó el Gran
Pere IV d'Aragó el Cerimoniós (signava Pere Terç d'Aragó)
Jaume II Jaume 2 (10%) Jaume I d'Aragó el Conqueridor
Jaume II d'Aragó el Just
Ramir I Ramir 2 (10%) Ramir I d'Aragó el Cristianíssim
Ramir II d'Aragó el Monjo
Joan I Joan 2 (10%) Joan I d'Aragó el Caçador
Joan II d'Aragó el Sense Fe
Ferran 2 (10%) Ferran I d'Aragó el d'Antequera
Ferran II d'Aragó el Catòlic
Sanç I d'Aragó i Pamplona Sanç 1 (5%) Sanç I d'Aragó i Pamplona
Martí l'Humà Martí 1 (5%) Martí I d'Aragó l'Humà

Ceremonial de coronació dels reis d'Aragó[modifica | modifica el codi]

(en aragonès:Ordinacion feyta por el muyt alto e muyt excellent Princep e Senyor el Senyor Don Pedro tercero Rey dAragon de la manera como los Reys dAragon se faran consagrar e ellos mismos se coronaran). Ordinació del rei Pere IV d'Aragó el Cerimoniós (signava Pere Terç), que fixà el cerimonial de coronació dels reis d'aragó

El cerimonial de la coronació dels reis no formava part de la tradició del Casa d'Aragó durant el Llinatge de Pamplona. El primer rei a rebre la cerimònia de la coronaració fou Pere II d'Aragó el Catòlic, qui fou coronat a Roma pel Sant Pare Innocenci III el 4 de febrer del 1204. És per aquesta raó que no fou fins al 1204 quan els reis d'Aragó començaren a emprar la corona com a símbol de la reialesa. A partir d'aleshores començarà a apareixer en monedes i segells els reis coronats.

Davant el contratemps que suposava el desplaçament fins a Roma per a celebrar-hi la coronació, el 6 de juny del 1205 el Sant Pare dictà una butlla per la qual ordenava que els reis d'Aragó fossin coronats a la Catedral de Saragossa de mans de l'Arquebisbe de Tarragona;[5] tot i aquesta darrera disposició però, en la pràctica les coronacions del reis d'Aragó també foren dutes a terme per bisbes del regne d'Aragó.[6]

Ritus del Pontifical romà[modifica | modifica el codi]

El pontifical romà del segle XII determinava el ritu de la coronació del emperadors de l'Imperi Romà d'Orient (Imperi Bizantí), doncs no s'havia previst cap ritus específic per a la coronació de reis. El Pontifical romà constava de diverses parts:[7]

  • Unctio: unció amb oli crismal
  • Impositio corone: imposició de la corona i colocació de les insignies reial, que eren el ceptre i el globus d'or
  • Professio: declaració del rei
  • Asignatio solii: entronització del rei asignanant-li les terres

Ordo coronationis regis: Ordinació de la coronació dels Reis d'Aragó[modifica | modifica el codi]

Al llarg del segle XIII el ceremonial del Pontifical romà anirà prenent un caràcter específic al regne d'Aragó, que quedarà caracteritzat amb la coronació d'Alfons IV d'Aragó el Benigne, que s'autocoronà tal com recollí en la seva crònica Ramon Muntaner, i quedarà fixat en la Ordinatio feta per lo molt alt e molt excelent princep e senyor lo senyor en Pere terç rey d'Aragó de la manera con los reys d'Arago se faran consegrar e ells mateys se coronaran[7][8][9]


Casa Reial Llinatge Sobirà Data de Coronació Lloc de Coronació Bisbe de Coronació
1204 Pere II d'Aragó, primer en ésser coronat rei d'Aragó
Casa Reial
d'Aragó
Llinatge de
Barcelona
Pere II d'Aragó, el Catòlic 1204, 4 de febrer Roma Bisbe de Roma, Papa Innocenci III
Jaume I d'Aragó, el Conqueridor
No celebrà cerimònia de coronació
Pere III d'Aragó, el Gran 1276, 15-22 de novembre Catedral de Saragossa Arquebisbe de Tarragona Bernat d'Olivella
Alfons III d'Aragó, el Franc 1286, 14 d'abril Catedral de Saragossa Bisbe d'Osca Jaume Sarroca
Jaume II d'Aragó, el Just 1291, 24 de setembre Catedral de Saragossa Bisbe de Saragossa Hug de Mataplana
Alfons IV d'Aragó, el Benigne 1328, 3 d'abril Catedral de Saragossa Autocoronat
Pere IV d'Aragó, el Cerimoniós 1336, 14 d'abril Catedral de Saragossa Autocoronat
13xx El rei Pere IV d'Aragó "el Cerimoniós" dictamina les Ordinacions de Casa e Cort
Casa Reial
d'Aragó
Llinatge de
Barcelona
Joan I d'Aragó, el Cerimoniós
No pogué celebrar cerimònia de coronació
Martí I d'Aragó, el Cerimoniós 1399, 13 d'abril Catedral de Saragossa Autocoronat
Casa Reial
d'Aragó
Llinatge de
Trastàmara
Ferran I d'Aragó, el d'Antequera 1414, 11 de febrer Catedral de Saragossa Autocoronat
1414 Ferran I d'Aragó, darrera en ésser coronat rei d'Aragó. La cerimònia cau en desús pel llinatge de Trastàmara

Organització de la casa reial d'Aragó[modifica | modifica el codi]

Les Ordinacions de la casa i cort són el conjunt de regles i disposicions estatuïdes vers el 1344 pel rei Pere el Cerimoniós sobre funcionament de la Casa reial d'Aragó. Annexa a les Ordinacions de la Casa reial, hi ha les ordinacions sobre el ceromonial de coronació dels reis d'Aragó. Les còpies dels manuscrits que ens han arribat determinen que les Ordinacions pròpiament dites sobre el funcionament de la Casa consten de 4 parts, que es complementen amb les Ordinacions sobre el ceremonial de la coronació dels reis i les reines d'Aragó.

  • Ordinacions sobre els oficials de la cort
    • 1) Primera part: dels oficials de la cort
    • 2) Segona part: dels oficis
    • 3) Tercera part: dels oficis
    • 4) Quarta part; de la Casa, calendari i festes
  • Ordinacions sobre la coronació dels reis d'Aragó
  • Ordinacions sobre la coronació de les reines d'Aragó

Símbols de la Casa reial d'Aragó[modifica | modifica el codi]

Les insígnies reials eren objectes materials que representaven la dignitat reial i s'empraren sobretot durant les coronacions del reis, apareixent de manera figurativa en les efígies representades en monedes i segells donat el caràcter oficial d'aquests. Durant la Dinastia Ximena la insígnia de la dignitat reial fou el ceptre, una mena de bàculo rematat en una creu litúrgica, seguint l'estil de la monarquia pamplonesa. Aquest ceptre fou representat en les monedes aragoneses decoradada amb una filigrana i que al segle XIV serví d'inspiració per la Creu d'Aïnsa i l'Arbre de Sobrarbe.

Però amb l'adveniment de dinastia dels comtes de Barcelona el ceptre fou modificat i adoptà la forma habitual, rematada per una forma en flor de llis. Així mateix el llinatge dels comtes de Barcelona amplià les insígnies reials amb la corona, el pom d'or i el soli reial (tron). Al llarg de l'edat mitjana la corona fou oberta, encara que de manera excepcional el rei en Martí I d'Aragó n'utilitzà una de tancada, que abans estava reservada als emperadors, i que seria la forma escollida durant l'edat moderna.

Segons les Ordinacions fetes per lo Senyor en Pere terç rey dArago del rei Pere IV d'Aragó el Cerimoniós (que signava Pere terç), les insígnies per a les coronacions eren l'Espasa de les coronacions dels reis d'Aragó, els esperons, el penó i l'escut amb la Senyera Reial, i la Cimera Reial, que mostraven al rei com a cavaller i membre del Casal d'Aragó, legítim hereu del regne. Els atributs cavallerescosa es documenten des de mitjans del segle XII, així com la Senyera Reial, símbol del Casal d'Aragó. En canvi la cimera del drac alat fou una innovació del segle XIV introduïda per Pere IV d'Aragó «el Cerimoniós».

Totes aquestes representacions de les insígnies però, no es vinculaven a objectes materials específics. De fet, durant l'edat mitjana, cada sobirà es féu fer una corona pròpia, així com un ceptre i un tron particular. Es donà el cas que un sobirà podia tenir més d'una corona, o podia donar-la a un monestir en el moment de la seva mort, o inclús empenyar-la, o podia tenir diverses espases, que podien ser entregades a alguna dignitat o donades en herència o portar-les fins a al mort. Per a les insígnies tampoc existí un disseny oficial, sinó cadascuna era elaborada d'acord a la moda del moment, i es feia tant rica com el sobirà podia permetres.

Tombes de la Casa reial d'Aragó[modifica | modifica el codi]

Casa Reial Llinatge Regnat ...............Sobirà............... Imatge Sepulcre Estat
1035 Creació del Regne d'Aragó
Casa Reial
d'Aragó
Llinatge de
Pamplona
1035 1069 Ramir I d'Aragó, el Cristianíssim Reial Monestir de Sant Joan de la Penya Reial Monestir de Sant Joan de la Penya [10] *Reconstrucció: 1770
El sepulcre està buit i les restes estan des de fa 20
anys en algun lloc de la Universitat de Saragossa
[11]
1063 1094 Sanç I d'Aragó i Pamplona Reial Monestir de Sant Joan de la Penya Reial Abadia de Montaragó,
traslladat després al
Reial Monestir de Sant Joan de la Penya [10]
*Reconstrucció: 1770
El sepulcre està buit i les restes estan des de fa 20
anys en algun lloc de la Universitat de Saragossa
[11]
1094 1104 Pere I d'Aragó el d'Osca Reial Monestir de Sant Joan de la Penya Reial Monestir de Sant Joan de la Penya [10] *Reconstrucció: 1770
El sepulcre està buit i les restes estan des de fa 20
anys en algun lloc de la Universitat de Saragossa
[11]
1104 1134 Alfons I d'Aragó, el Batallador Reial Abadia de Montaragó,
traslladat després al
Reial Monestir de Sant Pere el Vell [12]
*Desamortitzacions espanyoles:
Tomba destruïda
*Abadia incendiada completament
1134 1157 Ramir II d'Aragó, el Monjo Reial Monestir de Sant Pere el Vell [12]
1157 1164 Peronella I d'Aragó Catedral de Barcelona[13]
1137 Capitulacions de Barbastre, pel matrimoni entre la reina Peronella I d'Aragó i el comte Ramon Berenguer IV de Barcelona
Casa Reial
d'Aragó
Llinatge de
Barcelona
1164 1196 Alfons II d'Aragó, el Cast Reial Monestir de Santa Maria de Poblet Reial Monestir de Santa Maria de Poblet *Desamortitzacions espanyoles:
Tomba profanada i destruïda
*Reconstrucció: 1940-1952
1196 1213 Pere II d'Aragó, el Catòlic Tomba de Pere II d'Aragó Reial Monestir de Santa Maria de Sixena *Milicians anarquistes:
Tomba profanada i destruïda
*No Reconstruïda
1213 1276 Jaume I d'Aragó, el Conqueridor Tomba de Jaume I Reial Monestir de Santa Maria de Poblet *Desamortitzacions espanyoles:
Tomba profanada i destruïda
*Reconstrucció: 1940-1952
1276 1285 Pere III d'Aragó, el Gran Reial Monestir de Santa Maria de Santes Creus No profanda
1285 1291 Alfons III d'Aragó, el Franc Sepulcres de la Catedral de Barcelona Reial Monestir de Sant Francesc
traslladat el 1854 a la Catedral de Barcelona
*Desamortitzacions espanyoles:
Tomba destruïda
*Monestir enderrocat completament
1291 1327 Jaume II d'Aragó, el Just Reial Monestir de Santa Maria de Santes Creus *Desamortitzacions espanyoles:
Tomba profanada
1327 1336 Alfons IV d'Aragó, el Benigne Sepulcre d'Alfons el Benigne Catedral vella de Lleida Felip V de Castella
Catedral convertida en fortalesa
Tomba destruïda
*Reconstrucció: 1986
1336 1387 Pere IV d'Aragó, el Ceremoniós Panteó Reial de Poblet Reial Monestir de Santa Maria de Poblet *Desamortitzacions espanyoles:
Tomba profanada i destruïda
*Reconstrucció: 1940-1952
1387 1396 Joan I d'Aragó, el Caçador Reial Monestir de Santa Maria de Poblet Reial Monestir de Santa Maria de Poblet *Desamortitzacions espanyoles:
Tomba profanada i destruïda
*Reconstrucció: 1940-1952
1396 1410 Martí I d'Aragó, l'Humà Tomba de Martí I l'Humà al Monestir de Poblet Catedral de Barcelona
traslladat a mitjans segle XV al
Reial Monestir de Santa Maria de Poblet
*Desamortitzacions espanyoles:
Tomba profanada i destruïda
*Reconstrucció: 1940-1952
1410 1412 Interregne que conclou amb el Compromís de Casp
Casa Reial
d'Aragó
Llinatge de
Trastàmara
1412 1416 Ferran I d'Aragó, el d'Antequera Panteó Reial de Poblet Reial Monestir de Santa Maria de Poblet *Desamortitzacions espanyoles:
Tomba profanada i destruïda
*Reconstrucció: 1940-1952
1416 1458 Alfons V d'Aragó, el Magnànim Tomba d'Alfons V Reial Monestir de Santa Maria de Poblet *Desamortitzacions espanyoles:
Tomba profanada i destruïda
*Reconstrucció: 1940-1952
1458 1479 Joan II d'Aragó, el Sense Fe Reial Monestir de Santa Maria de Poblet Reial Monestir de Santa Maria de Poblet *Desamortitzacions espanyoles:
Tomba profanada i destruïda
*Reconstrucció: 1940-1952
1479 1516 Ferran II d'Aragó, el Catòlic Tomba de Ferran el Catòlic Catedral de Granada
1475 Per la Concòrdia de Segòvia, unió de la Casa Reial d'Aragó i la Casa Reial de Castella,
que quedarà extinta per manca de successors mascles,
passant els seus dominis a la Casa d'Àustria

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Ubieto Arteta, Antonio (1981). Historia de Aragón, vol 1. La formación territorial, págs. 181-184. Zaragoza: Anubar. ISBN 84-7013-181-8.
  2. (castellà) Carlos Laliena Corbera, Regis Fevales:La distribución de honores y dominios durante la conquista de Huesca, 1083-1104
  3. (castellà) Gran enciclopedia aragonesa La expansión con Alfonso I el batallador
  4. Ordinacions fetes per lo Senyor en Pere terç rey dArago
    « On con los reys Darago sien estrets de reebre lo dit sant sagrament de unccio en la ciutat de Ceragoça la qual es cap del regne Darago lo qual regne es titol e nom nostre principal: covinent cosa es e rahonable que axi mateix en aquella los reys Darago reeben la corona e les altres insignies reyals axi con veem quels emperadors prenen en Roma la principal corona la qual ciutat es cap de lur imperi »
    — Colección de documentos inéditos del Archivo de la Corona de Aragón, Vol. 5; pàg 271; Pròsper de Bofarull i Mascaró
  5. Ubieto Arteta, La coronación de los reyes de la Corona de Aragón, pàg. 205; Creación i desarrollo de la Corona de Aragón
  6. Durán Gudiol, Antonio, El rito de la coronación del rey en Aragón
  7. 7,0 7,1 Orcástegui Gros, Carmen, La coronación de los reyes de Aragón: evolución político-ideológica y ritual
  8. Gran Enciclopedia Aragonesa: Coronación real
  9. La Seo y la monarquía aragonesa
  10. 10,0 10,1 10,2 (castellà) Gran Enciclopedia Aragonesa: Panteones reales
  11. 11,0 11,1 11,2 Heraldo de Aragón. «¿Dónde están los panteones reales de Aragón?». Heraldo de Aragón, 22/03/2010.
    « MONASTERIO DE SAN JUAN DE LA PEÑA. Ramiro I, Sancho Ramírez y Pedro I, los tres primeros reyes de la Casa de Aragón (que reinaron en el Reino, pero no en la Corona de Aragón), están en este cenobio de la Jacetania, así como sus esposas. O, al menos, deberían estar, pues los sepulcros están vacíos y sus restos llevan dos décadas guardados en algún sitio de la Universidad de Zaragoza para su estudio »
  12. 12,0 12,1 (castellà) Heraldo de Aragón Nueva inyección presupuestaria para restaurar el panteón real de San Pedro el Viejo
  13. Juan Bassegoda Nonell: La reina Petronila en la Catedral de Barcelona

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Portal

Portal de la història militar de Catalunya

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Casa reial d'Aragó
  • Gran Enciclopèdia Catalana: Aragó