Castanyoles

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Castanyoles de fusta de finals del S. XVIII de la col·lecció de José de Udaeta del Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques
Castanyoles

Les castanyetes (el nom més estès en català)[1] o castanyoles o postisses són un instrument idiòfon de percussió consistent en dues peces de fusta o d'os, de forma rodonenca, que tenen una cara còncava i que, agitades una contra l'altra, produeixen un so sec i fort que sol servir principalment per a acompanyar danses.[1]

El noms castanyetes o castanyoles deriven del fruit del castanyer (Castanea sativa), per la semblança de la seva forma amb la d'una castanya. La majoria de llengües europees tenen un nom seblant: castanhetas (portuguès i occità), castagnette (francès i italià), castanet (anglès), Castagnette (alemany).[2]

Pel que fa al nom de postisses, és usual a certes localitats valencianes.[1]

Història[modifica | modifica el codi]

Les castanyoles són un instrument popular, tocat per ballarins a tota la Mediterrània des de molt antic, com a mínim a l'època dels fenicis. Als Països Catalans, com arreu, es tocaven de manera intuïtiva, sense cap formació especial, fins que al segle XIX l'escola bolera de Barcelona les va incloure com a ensenyament dins de la dansa. A la segona meitat del segle XX, Emma Maleras va inventar un mètode per a aprendre a tocar-les com qualsevol altre instrument musical, i també un tipus de pentagrama especial, anomenat bigrama, que són els que s'empren avui a tot el món. Avui existeixen cors formats exclusivament per tocadors de castanyoles, com per exemple Tocs i "Cor Castanets", als Països Catalans. També són utilitzades per molts grups de dansa catalana (esbarts dansaires). Paral·lelament, un instrument similar i amb el mateix origen, els cròtals, també s'han inclòs a l'ensenyament de la dansa clàssica oriental.

Tipus i usos[modifica | modifica el codi]

Castanyoles de vori, segona meitat del segle XIX, al Museu de la Música de Barcelona

El material de què estan fetes pot ser molt divers: fusta, vori, metall i, actualment, s'ha introduït la utilització de resines i plàstics sintètics que també ens en proporcionen d'una qualitat excel·lent. Fins i tot, n'hi ha una variant feta amb dues petxines: les castanyoles marines.

El to de les castanyoles depèn d'una part del material i de l'altra de la mida: com més grosses són, més greu sonen.

Els grups musicals i les orquestres utilitzen pel so de les castanyoles un tipus que està format per un mànec acabat en forma de castanyola amb la part buidada a ambdós costats. A banda i banda van lligades dues peces igual que les castanyoles descrites suara i sonen agafant-les pel mànec i agitant-les.

Pel que fa l'ús d'aquest instrument, es pot dir que ha estat molt estès entre l'alta cultura i també la cultura popular tradicional i hi hagut retroalimentació.

Quant a l'Alta cultura, tenim figures mundials com a mestres en castanyoles:

  • Emma Maleras, és nascuda a Ripollet, gran concertista mundial i autora de la primera notació musical per a castanyoles i un mètode per al seu ensenyament anomenat Maleras que s'usa a tot el món.[3][4]
  • Consol Grau, és nascuda a Barcelona, deixeble de l'Emma Maleras i gran concertista mundial, com a solista i com a directora i coreògrafa-compositora del grup de castanyoles Tocs. Fa més de trenta anys que col·labora estretament amb Emma Maleras com a docent.[5]
  • José de Udaeta, era nascut a Barcelona, deixeble de l'Emma Maleras, ballarí i gran concertista mundial. A més d'autor d'obres sobre castanyoles.[6] Al Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques es conserva la seva nombrosa col·lecció de castanyoles de totes les èpoques, regions d'Espanya i d'arreu del món. Va morir el 2009.

En relació a la cultura popular tradicional, hi ha una gran diversitat de maneres de posar-se-les i de fer-les sonar, és dir cada zona té un mètode particular de fer-les anar. Malgrat això, a partir del moment que es van crear els grups folklòrics s'ha anat estandarditzant la tipologia de castanyetes, la manera de posar-se-les i de fer-les sonar. Exemples:

  • penjades del dit del mig i repicar-es entre els dits i el palmell balancejant-les, o bé donant un cop sec.
  • penjades del polze i es van picant alternativament amb els quatre dits de la mà dreta i amb un cop de la mà esquerra fent una varietat de sons molt més ric. Un repic seguit s'anomena carretilla i juga amb un so fort i fluix o bé accelerat i lent.
  • a Eivissa i Formentera els homes utilitzen unes que són un xic més grosses, en forma de D i que es lliguen al palmell de la mà. Solen estar guarnides amb sanefes i tenen un buidat semiesfèric a la part interna. Un llistonet a la xarnera manté les dues parts separades. La mida varia segons vagin destinades a homes, dones o nens. Les utilitzen en les cantades i els balls populars pitiüsos, anomenats popularment Ball Pagès. La producció de castanyoles a Eïvissa és artesana, estan fetes amb arrel de ginebró i es triga dos anys per tenir-les llestes. Potser per això és una activitat que s'està perdent: només queden dues persones a l'illa que en fan.
  • Una mena de castanyoles o cròtals les podem trobar en algunes poblacions de berbers. Són metàl·liques, amb una forma que recorda un 8: dues cassoletes unides per un tram que porta unes tires de cuir per agafar-les. Un dels extrems està lligat amb un filferro i es fan sonar tancant la mà, amb un ritme de dos cops la dreta i un l'esquerra. En les festes rituals, com ara els casaments, una colla de cantaires les toca, acompanyant-se també de tambors, mentre la resta de convidats dansa al seu voltant. També les toquen de vegades els ballarins, com ocorre a les danses populars als Països Catalans.

Locucions i refranys[1][modifica | modifica el codi]

«Més xalest que unes castanyetes»: molt alegre (Mallorca). També «Alegre com unes castanyoles»:molt alegre.

«Dir es floc amb ses castanyoles» o «Es floc ha de dir amb ses castanyetes»: vol dir que dues coses que han d'anar juntes, convé que sien ben adients o adequades una a l'altra (Mallorca).

«Flocs i castanyetes umplen sa terra d'herbetes»: vol dir que els excessos en bons vestirs i divertiments són causa que no es treballi el que caldria, i per tant, que les famílies decaiguin (Mallorca).

«Fer sa mitja castanyola»: fer la mitja rialla, somriure (Alaró).

Endevinalla[2][modifica | modifica el codi]

Són fetes de fusta:

panxa per panxa,

forat per forat;

i amb sa remenadissa

fan tra-ca-trac, tra-ca-trac.

Cançoner[2][modifica | modifica el codi]

Ballen com a perns de rifa

i fan brunzir ses faldetes,

i es qui sent ses castanyetes

tot d'una d'amor se grifa.

*******************

Jo tenc unes castanyoles

fetes de pic de martell,

de mon avi, al cel sia ell.

Gos un sou que no les sones.

********************

Diuen que fan tan bon so

ses castanyetes d'en Pere:

n'hi ha una de figuera

i s'altra de llenyam bo.

*********************

¿Me vols dir per què no sones

com te poses a ballar?

¿O tens por de rebentar

es so de ses castanyoles?

**********************

S'al·lot que tendràs, Tonina,

ho serà, de s'ui des vent.

Sabrà tocar castanyetes

i qualsevol instrument.

***********************

En Pep Gonella té

un ca de bou;

el baratà amb un ou

de xoriguer.

El va dar an es porquer

de Son Catiu,

que era s'homo més viu

de dins Son Serra.

Sabia tocar guiterra

i castanyetes,

feia ballar pessetes

dins un garbell.

Es germà des porcell

era un cabrit;

se va taiar un dit

fent un llaüt.

Va davallar es poput

felanitxer,

que feia de barber

davant can Pau.

Es cosí Nicolau

va matar s'ase:

li va aficar s'espasa

arran des cul.

*******************

La paraula castanyetes s'usa també en sentit eufemístic per designar les parts sexuals masculines. En canvi, per a les femenines, s'usa en singular:

Toca'm es coions, Francina,

i guanyaràs tres pessetes;

veuràs que s'arreveixina

es pèl de ses castanyetes.

*******************

Remil i una punyeta!

va dir madò Galindó

quan se sentí es gorrió

a devers sa castanyeta.

*********************

També s'usa en sentit escatològic, és a dir amb el significat de pet:

Molt m'agraden ses mongetes

perquè és un llegum purgant,

i un homo de tant en tant

repica ses castanyetes.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Emma Maleras. Les castanyoles: la grandesa d'un instrument petit, editat per la Diputació de Barcelona, 2007. ISBN 9788477948865 (català)
  • Castanyoles. L'estudi del ritme musical., d'Emma Maleras. Editorial Boileau, 2004. (català)

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 Alcover, Antoni M. Diccionari català-valencià-balear. Moll. «Castanyoles, instrument de música popular (Tortosa, Cast., Val., Xàtiva, Al., Mall.)» 
  2. 2,0 2,1 2,2 Orpí Ferrer, Pere. Instruments tradicionals: música, senyals i cultura de l'oci. Palma: Documenta Balear, 2009. ISBN 9788496841949. 
  3. Resum biogràfic d'Emma Maleras(anglès)
  4. Entrevista a Emma Maleras(castellà)
  5. Consol Grau Web de Tocs. (castellà)
  6. Web de José de Udaeta(castellà)

Curiositats[modifica | modifica el codi]

A la tomba de Tutankhamon hom hi va trobar, entre moltes altres coses, unes castanyoles.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Castanyoles Modifica l'enllaç a Wikidata