Castell de Gallifa

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Castell de Gallifa
Castell de Gallifa (novembre 2008)
Castell de Gallifa (novembre 2008)
Fitxa tècnica
Territori Catalunya
• Comarca Vallès Occidental
• Municipi Gallifa
Coordenades 41° 41′ 17″ N, 2° 6′ 41″ E / 41.68806°N,2.11139°E / 41.68806; 2.11139Coord.: 41° 41′ 17″ N, 2° 6′ 41″ E / 41.68806°N,2.11139°E / 41.68806; 2.11139
Altitud 600 msnm
Documentat Des del 999
Conservació En ruïna. Se'n conserva una porta i trossos de muralla. L'església romànica que hi ha a l'interior ha estat restaurada.
Llista de castells dels Països Catalans
US-ArmyCorpsOfEngineers-TraditionalLogo.svg Vegeu Portal:Arquitectura US-ArmyCorpsOfEngineers-TraditionalLogo.svg

El castell de Gallifa, és una petita fortificació que fou el centre històric i jurisdiccional del terme a l'edat mitjana i que es troba sobre la plana que acull l'actual població de Gallifa.

El castell està sobre un turó escarpat de 600 m. d'alçària i era un planell fortificat per muralles i dos portals, l'un a ponent i l'altre a llevant, ambdós amb torre de guaita.

Història[modifica | modifica el codi]

En recents excavacions han aparegut unes muralles ibèriques datades al segle VIII aC, que indiquen una ocupació estable del territori. però les primeres notícies documentades del castell són de l'any 999 en un document de venda feta pel comte de Barcelona al vicari Bonfill. Possessió comtal, fou l'origen d'un llinatge cognomenat Gallifa, nom que varen adoptar del castell. Són coneguts des del 1060 amb un Ramon, fill d'Adaltrudis, casat amb Rodlendis. El succeí el seu fill Bernat Ramon de Gallifa, que era també castlà del castell de Clarà, a Moià. Mort Bernat Ramon, entorn del 1115, el van heretar els seus fills Ramon Bernat, que s'intitulà també de Maçanet, i Rodlendis, casada amb Guillem Humbert de Rocafort. S'estableix un condomini entre les famílies Gallifa-Maçanet i els Rocafort. El primogènit dels Gallifa transferí al Ramon Berenguer IV el castell, i continuà essent castlà. L'any 1160 la fortalesa fou infeudada a la família Rocafort que en mantingué la possessió fins a final de segle XIII que Humbert de Rocafort el va vendre.

El 1348 apareix com senyor del castell Bernardo de Gassius de Petra. Els Gassius en tenien el domini útil però no el jurisdiccional, atès que l'alt domini romania en poder del rei. El 1357 el rei Pere III transferí l'omnímoda jurisdicció dels castells de Gallifa, Montmany i el Figueró a Ramon de Centelles. Del 1357 al 1564 fou ocupat pels Centelles, encara que els Gassius en mantingueren la castlania. Així, el 1546, Pere Gassius donà el castell de Gallifa a la filla Jerònima pel seu casament. El 1551, el baró de Centelles mateix investí els nous esposos com a senyors del castell. Un dia més tard, la fortalesa fou venuda a Joan Girbau. L'any 1596 els Girbau traspassen el domini a la família Taiadella. El segle XVIII la propietat tornarà als Girbau.

El castell va perdre el seu caràcter de fortalesa al segle XVI per esdevenir només el centre de la parròquia de Santa Maria del Castell a partir dels segles següents.

Arquitectura[modifica | modifica el codi]

De l'estructura defensiva només en queden restes de muralles que encerclen el cim d'un turó on hi ha situada la capella de Santa Maria. A ponent de la capella hi ha els fonaments d'una torre exempta, de planta circular. Prop seu basaments de construccions residencials un dels quals, junt amb la torre i la capella fortificada constituïen probablement la part noble i residencial del conjunt fortificat. En el sector nord-est hi ha les restes d'unes edificacions residencials adossades a les muralles però se'n desconeix l'extensió i la utilització. Sembla que l'accés al recinte casteller devia coincidir amb l'actual, ja que en aquest punt queda resguardat per una bestorre que devia servir de control i defensa. Aquesta bestorre, de planta quadrada, té dos pisos oberts a l'interior del recinte: l'inferior és cobert per una volta de mig punt feta amb pedres disposades a plec de llibre. Els panys de la muralla són oberts per diverses espitlleres, distribuïdes regularment. L'aparell s'ha fet amb pedra de paredar de cares aplanades.

Santa Maria del Castell[modifica | modifica el codi]

Santa Maria del Castell, actualment Església de la Mare de Déu de l'Ecologia (2008)

L'església romànica de Santa Maria del Castell del segle XI, està construïda al punt més alt de la plana interior del castell a 642 m d'altitud. i el primer esment documetat és de l'any 1060. L'any 1078 consta com a parròquia. Hi ha notícies documentals de l'any 1670 d'obres de restauració o reconstrucció. Fins al 1860 fou parròquia d'una part del terme, funció que compartia amb l'església de Gallifa. L'any 1868, amb la reorganització parroquial, perd la funció de parròquia i passa a dependre de Sant Sebastià de Montmajor. L'any 1924, com que l'edifici amenaçava ruïna, es va baixar la Mare de Déu (segle XIX)a Gallifa. Tot seguit, s'aprofità bona part del material de la teulada per a reparar la parròquia de Sant Pere i Sant Feliu. La imatge de la mare de Déu, es va fer malbé durant la guerra civil espanyola (1936-1939).

L'any 1985 va ser consolidada i restaurada, i es va dedicar al culte sota l'advocació de la Mare de Déu de l'Ecologia.

És un edifici senzill d'una sola nau rectangular, coberta amb volta de canó seguit, amb absis semicircular cobert amb volta de quart d'esfera. L'alçada de l'edifici fa el doble del que és habitual doncs es construí com a fortificació amb espitlleres que constituïa un últim recurs de la resistència dels habitants del castell. Tan sols té tres finestres obertes als murs oest i sud i a l'absis, totes d'arc de mig punt i doble esqueixada. La porta d'entrada és al mur sud, i també en aquest mur s'alça el campanar, de paret i de dos ulls. L'exterior de l'església presenta un sol element decoratiu: les arcuacions cegues i les bandes llombardes de la part baixa de l'absis.

S'observen diverses etapes constructives. L'absis s'adapta plenement al romànic llombard segle XI). La datació de la nau no és tant precisa, no té ornaments, però per l'aparell dels murs es pot datar a cavall entre els segles XI i XII. El sobrealçament dels murs podria correspondre a una ampliacio del segle XII.

Santuari ecològic de Gallifa[modifica | modifica el codi]

Mare de Déu de l'Ecologia (s.XI)

El 1985, el rector de Gallifa, mossèn Josep Dalmau, inicià la reconstrucció de l'ermita romànica. Al no disposar d'una imatge per a l'ermita, el col·leccionista Jesús Prujà li oferí una imatge de talla d'una Mare de Déu del segle XI, que havia trobat a les golfes d'una masia dels voltants d'Olot. D'aquesta imatge no se'n coneix ni el nom ni l'origen. Mossèn Dalmau l'acceptà, rebatejant-la amb l'advocació de la Mare de Déu de l'Ecologia.

Un cop restaurada l'església, l'indret fou convertit en un espai d'encontre i defensa dels valors ecològics des d'una perspectiva cristiana. A l'interior del perímetre de l'antic castell hi ha un parc amb multitud d'icones evocatives dels valors de l'ecologia i el muntanyisme.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Castell de Gallifa Modifica l'enllaç a Wikidata


Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Catalunya Romànica,vol. XVIII. El Vallès Occidental. El Vallès Oriental. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1991, p. 110 a 112. ISBN 84-7739-271-4. 
  • Catalunya Romànica (Guies Comarcals),vol. 5 Vallès Occidental i Oriental. Barcelona: Pòrtic, 1999. ISBN 84-7306-564-6. 

Enllaços Externs[modifica | modifica el codi]