Castell de Puillorenç

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Castell de Puillorenç
Castell de Puillorenç
Castell de Puillorenç
Fitxa tècnica
Territori cap
• Comarca Aude
• Municipi Puillorenç
• Localització Castèl de Puèglaurenç
Coordenades 42° 48′ 13.5″ N, 2° 17′ 58″ E / 42.803750,2.29944
Altitud 697 msnm
Construcció segle X
Documentat Des del 958
Començament 958
Acabament 986
Puillorenç.png
planta
US-ArmyCorpsOfEngineers-TraditionalLogo.svg Vegeu Portal:Arquitectura US-ArmyCorpsOfEngineers-TraditionalLogo.svg

El Castell de Puillorenç (en occità Castèl de Puèg-Lhaurenç) és un castell d'Occitània, al departament de l'Aude (França), al cim del Mont Ardu a 697 m., del qual se'n poden veure encara unes restes bastant ben conservades. Al costat del poble de Puillorenç, i prop del poble de La Pradèla en el terme de La Pradèla, va ser durant quatre segles la fortalesa més meridional de França. Castell pedagògic per excelència, Puillorenç representa la plaça defensiva més completa.

Història[modifica | modifica el codi]

Torre de l'homenatge, la part més alta del castell de Puillorenç
Torre de la dama Blanca

El nom apareix per primera vegada el 958 en una carta on Lotari I de França concedeix al monestir de Sant Miquel de Cuixà el territori prebostal de Puillorenç a la vall de Santa Creu. El document menciona també la presència d'una església de Sant Llorenç que serveix de refugi fortificat i elevat d'època carolíngia.

El castell primitiu, dit de Sant Lluc, fou bastit entre 958 i 986 dins d'una gran propietat cedida al monestir de Cuixà pel comte Sunifred II de Cerdanya i Besalú, i fou ampliat amb la gran muralla que encara subsistia als segles XI i XII, fou fortificat de nou i reparat al llarg del XIII.

El castell pertangué als senyors de Perapertusa i el primer conegut és Pere Català, vassall de Pere de Perapertusa el 1217. El 1229 pertanyia a Guillem de Perapertusa i el 1242 a Roger Català, fill de Guillem.

Càtars[modifica | modifica el codi]

El 1241 s'hi va allotjar Pere Paraire, diaca càtar de la Fenolleda. També s'hi refugiaren alguns perfectes el 1245 i 1246. Simó de Montfort mai no s'apoderà del castell.

Domini francès[modifica | modifica el codi]

Cap al 1250 ja era en mans del rei Lluís IX de França i el 1255 el senescal de Carcassona va rebre l'ordre de Sant Lluís de fortificar-lo. El 1258 el tractat de Corbeil va assegurar el castell a França i el 1259 s'hi va establir una guarnició sota les ordres del senyor de la fortalesa Odó de Monteuil. El 1263 i cap al 1280 s'hi van fer obres.

Després del tractat dels Pirineus (1659), el castell, com els altres quatre "fills de Carcassona", va perdre importància estratègica en deixar de ser fronterer i va acollir una guarnició de veterans fins a la Revolució, durant la qual fou definitivament abandonat.

Arquitectura[modifica | modifica el codi]

A l'exterior, és envoltat per un alt mur emmerletat amb torres semicirculars als angles. Una gran torre quadrada del segle X s'aixeca a l'angle nord-oest.

A l'interior, a la dreta del pati es veu les torres i l'antiga cisterna. Una rampa porta a una terrassa d'accés a l'edifici principal on es troben dues torres circulars i una de quadrada, la més elevada, coneguda com a Torre de l'homenatge. La torre circular situada a l'oest es coneix com Torre de la Dama Blanca perquè s'hi va allotjar Blanca de Borbó, neboda de Felip IV el Bell, en una parada durant un viatge. Força ben conservada amb voltes de creueria que descansen sobre unes cartel·les prismàtiques i un arc cruciforme; un conducte vertical permet la comunicació per veu entre les diverses altures de la torre. Entre ambdues torres hi ha una cisterna que recull aigua de pluja i a dalt tres conductes situats a la cortina de la muralla amb un dels matacans que disposen de latrina.

Llegendes[modifica | modifica el codi]

Una llegenda conta que la Senyora Blanca, la neboda petita de Felip el Bell, ve durant les nits pàl·lides a passejar les seves vaporoses veles sobre el camí de ronda de les muralles desmantellades.

Accés[modifica | modifica el codi]

L'accés al castell es fa des la carretera D22, en una desviació que puja cap al puig fins a arribar a una zona d'aparcament amb una botiga de records. Des d'allà es puja per un camí en no gaire bon estat, fins a l'accés en ziga-zaga, aquí per mitjà d'unes escales de pedra, fins a arribar a la porta d'entrada.

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Castell de Puillorenç