Castrisme

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

El castrisme és el període i moviment polític de Cuba després del triomf de la Revolució de 1959 i, per extensió, a la ideologia marxista i arrel antiimperialista esbossada per aquest al llarg de la seva vida, modelant així una versió caribenya de marxisme-leninisme. En poques paraules, el castrisme és una variant de la ideologia marxista, creat a partir de les idees i praxis revolucionària de Fidel Castro, el líder màxim de la Revolució cubana.

Fidel Castro a 2002, davant de l'estàtua de José Martí, conegut com l'apòstol de la lluita cubana per la independència.

Algunes generalitats[modifica | modifica el codi]

El castrisme està bàsicament influenciat pel marxisme (amb les contribucions de Friedrich Engels), pretenent així mateix amalgamar-hi els escrits del màxim lluitador per la independència cubana, José Martí (encara que de fet, aquest últim era d'ideologia liberal). Donat el seu caràcter eminentment comunista, per descomptat que no només està relacionat al mer marxisme teòric, sinó també per la pròpia pràctica al respecte duta a terme pel líder bolxevic de 1917 Lenin (donant per tant origen a la combinació teòrico-pràctica de l'anomenat marxisme-leninisme). Encara que Castro va ser un íntim amic d'Ernesto "Che" Guevara, des dels seus dies en el Moviment 26 de juliol a Sierra Maestra, el castrisme en si té algunes diferències amb el guevarisme. El primer tendeix a ser més pragmàtic (com, per exemple, en la relació entre Fidel Castro i els aleshores dirigents soviètics Nikita Khrusxov i Leonid Bréjnev, davant del voluntarisme i foquisme -per moments maoista- de l'intempestiu guerriller cubano-argentí. Aquesta diferència entre els dos dirigents marxistes no hauria de sorprendre massa, ja que Castro s'enfrontava, efectivament, amb la tasca de governar.

La principal línia històrica del castrisme ha estat la pràctica (més que la teoria) resultant de l'establiment i consolidació un govern comunista a Cuba, a més de la promoció de la solidaritat llatinoamericana des d'una òptica marxista. Una de les característiques duals més interessants del castrisme és que combina un ferri nacionalisme (enfront de la tradició imperial dels Estats Units) amb una actitud internacionalista, en particular respecte de les relacions de Cuba amb altres països de l'anomenat Tercer Món.

Història[modifica | modifica el codi]

Abans de 1959[modifica | modifica el codi]

Fidel Castro va anticipar alguns dels elements del que després seria conegut com a castrisme o fidelitat en la seva ja llegendari al·legat de 1953, conegut com "La Història m'absoldrà". En aquest romàntic discurs, pronunciat -com a advocat- en exercici de la seva autodefensa durant el procés judicial iniciat contra ell i els seus homes després del fracassat intent d'assalt a la caserna Moncada del 20 de juliol de 1953, Castro va posar èmfasi en la necessitat de restablir la vigència de la Constitució cubana de 1940 (justament "derogada" pel dictador Fulgencio Batista), a més de promoure algunes reformes laborals i relatives a la distribució de la terra. En aquest al·legat, molt crític envers el llavors règim batistià, Castro va esmentar poc i res sobre la ideologia i terminologia socialista (i menys encara de la comunista, sinó que va parlar del nacionalisme cubà, a més de la solidaritat i la igualtat social que havien de prevaler entre els seus compatriotes (aquesta última en particular estava virtualment absent a la Cuba d'aquests dies). Entre altres punts, Castro va fer referència a una llavors xifra de més d'1.000.000 de desocupats (en un país que en 1953 tenia una població total d'uns 6,1 milions), a més del fet que uns 2.500.000 habitants urbans pagaven una alta taxa de lloguer i que -a causa dels problemes d'habitatge- 400.000 persones vivien amuntegades a les ciutats i el camp. D'altra banda, va destacar que més de la meitat de les millors terres de l'illa es trobaven en mans de companyies estrangeres (en particular Estats Units i que el 85% dels petits agricultors havia de pagar renda, estant permanentment exposats a la possibilitat de ser desallotjats de les terres que cultivaven. També va esmentar la preocupant alta taxa d'analfabetisme i el fet que un 90% dels nens que vivien en regions rurares del país estaven exposats als paràsits. En el posterior manifest que Castro publicaria, basat en aquell al·legat de defensa 1953, a més esmentaria el dret dels treballadors industrials urbans a rebre un 30% dels guanys generats per les empreses, percentatge que suggeria elevar fins a un 55% per als qui treballaven en els ingenis sucrers de l'interior de Cuba.

1959-1961: Primers anys de la Revolució cubana[modifica | modifica el codi]

Després del triomf de la Revolució, l'1 de gener de 1959, Fidel Castro va ser nomenat Primer Ministre de l'aleshores flamant govern revolucionari. És lògic que després d'haver assolit el pinacle del poder a l'illa, el nou líder tingués un gran interès a intentar portar a la pràctica els principis enunciats en aquell al·legat. Encara que alguns d'ells havien estat esmentats de manera més aviat vaga o genèrica, la pràctica de govern li aniria donant forma al que anys després seria conegut com a castrisme.

Durant el seu període inicial de govern, Castro va implementar diverses mesuressocialitzants, però no oberta no explícitament marxistes, com la llei de reforma agrària, promulgada el 17 de maig de 1959. A partir del llavors ministre soviètic Anastàs Mikoian a febrer de 1960, Cuba s'aniria a poc a poc acostant cada vegada més a l'òrbita de la Unió Soviètica, en plena àrea o influència geopolítica o "pati del darrere" (backyard) dels Estats Units. Després dels primers contactes diplomàtics entre els dos països, l'URSS va enviar a l'illa uns 500 consellers de parla espanyola (Posteriorment transcendiria que alguns funcionaris cubans van haver contactat amb membres del KGB soviètic en la Ciutat de Mèxic).

Inicialment, els soviètics no li van prestar massa atenció a la flamant revolució, però després van anar canviant de parer, davant la molt interessant possibilitat que se'ls presentava d'establir una mena d'"imatge del cap de platja" a prop del territori dels Estats Units. Però a mesura que el nou règim castrista es solidificada i establia un govern funcional, l'URSS va començar a tenir un cada vegada major interès a l'illa. Fins i tot el líder soviètic Nikita Khrusxov arribaria al temerari extrem d'instal·lar míssils nuclears d'abast intermedi (MRBMs) a l'illa a 1962, fet que va desencadenar la molt delicada i perillosa crisi dels míssils cubans d'octubre d'aquell any. Aquest irresponsable "aventurisme militar", que finalment va deixar a l'URSS amb la sensació que havia estat derrotada pel president John F. Kennedy, va ser una de les causes que van portar al derrocament intern de Khrusxov dos anys després, el 14 d'octubre de 1964.

Des de 1961 Fidel Castro va començar a introduir cada vegada més idees preses de la ideologia marxista-leninista, les quals anirien donant forma al castrisme, la seva pròpia variant de "socialisme tropical". Després que Castro declarés que la seva revolució era "socialista" es van començar a instaurar cada vegada més esquemes de col·lectivització i altres pràctiques estatizants. L'educació i la salut haurien de ser gratuïtes, però l'Estat restringiria severament el flux d'informació, la llibertat de consciència i les organitzacions religioses dins de l'illa. Evidentment, Castro estava incorporant explícits principis soviètics a la legislació de la Cuba revolucionària.

Els llavors creixents crítics de Castro, cubans exiliats i estrangers, començarien a definir al seu govern com un "règim totalitari" a causa de bàsicament cinc punts: 1) Ideologia obligatòria per a tota la població, 2) Partit polític monolític al poder; 3) Policia política, que no només eventualment reprimia la delinqüència comú (o "antisocial"), sinó la 'ideològica', empresonant els dissidents, que esdevenia així en presos de consciència; 4) Monopoli absolut dels mitjans de comunicació de masses; 5) Economia gairebé tota Estatitzada.

Durant els anys següents, Castro es dedicaria a consolidar la seva relació amb la Unió Soviètica, amb la qual obtindria un molt convenient tracte comercial inicial: a canvi de petroli els oferiria sucre, que els soviètics acabarien pagant a major preu que el de l'internacional (el fet que les refineries d'origen nord-americana a Cuba es neguessin a refined va derivar en que Castro les expropiacions, el que va tensar encara més les seves males relacions amb els Estats Units). Aquesta nova vinculació econòmica, que d'una banda seria molt beneficiosa per a Cuba, per l'altre l'arribaria a fer-la dependre de manera alarmant en els insums i recanvis (no sempre disponibles ni de la millor qualitat) provinents de l'URSS.

Després de 1961[modifica | modifica el codi]

Al començament de la dècada de 1960, el govern de Castro estava cada vegada més enfrontada amb el govern dels Estats Units, enfrontament que (després de fracassada la invasió de Bahía de Cochinos) va portar a la Crisi dels míssils cubans d'octubre 1962. En aquest ordre de coses és fins lògic i natural que Cuba s'hagi integrat definitivament dins el Bloc de l'Est encapçalat per la llavors URSS. La distància de l'illa respecte de l'URSS li donava a l'illa un major marge de maniobra respecte dels soviètics. Això no obstant, aquest avantatge alguns detractors del règim de Castro consideraven Cuba com un "satèl·lit a control remot de l'URSS". Després de la desintegració el mateix Castro ha afirmat que el fet que Cuba aconseguís sobreviure a l'URSS "demostrava que no es tractava d'un satèl·lit".

Per la seva banda, el Partit Unit de la Revolució Socialista de Cuba (PURSC) va donar lloc, a partir de l'1 d'octubre de 1965 a la conformació del Partit Comunista Cubà, el qual passaria a ser considerat com "la força dirigent de la societat i de l'Estat". Entre 1966 i 1967 va tenir lloc el major període d'agitació internacional del castrisme, després que sessions en l'Havana l'Organització Llatinoamericana de Solidaritat (ONES) i l'altisonant Tricontinental (la qual pretenia coordinar les accions dels moviments guerrillers marxistes a l'Amèrica Llatina, Àfrica i Àsia). Tanmateix, els soviètics no aprovaven del tot les per moments obsessiva idea inicial de Castro d'exportar la seva revolució, a la qual els primers van arribar a definir despectivament com "aventurerisme revolucionari"[1] (en particular, després del fracàs del la guerrilla de "Che" Guevara a Bolívia, que va derivar en l'execució sumària d'aquest últim pels militars d'aquest país).

El 1976, el règim cubà va introduir canvis al seu Constitució, la qual va formalitzar o institucionalitzar els grans canvis produïts des del triomf de la Revolució cubana, i els principis marxistes-leninistes sobre els que aquesta es va acabar basant. La nova carta magna estava en gran mesura basada en els seus contraparts soviètica i dels països del llavors Bloc oriental. La nova constitució, que per als seus detractors era tan sols undisfressaque intentava dissimular la suma del poder públic per part del líder suprem Fidel Castro, va formalitzar o institucionalitzar la ideologia revolucionària marxista dins del govern cubà. És a dir, se li va donar un status de iure a un procés històric que havia començat amb la victòria de la Revolució l'1 de gener de 1959 i que s'havia radicalitzat des de 1961 (ja que poc després de la fracassada invasió de Bahía de Cochinos del 15 d'abril d'aquest any, Castro havia proclamat el caràcter socialista de la revolució, i l'1 de desembre de 1961 el barbat dirigent havia proclamat la seva filiació marxisme-leninisme a la Universitat de la Habana i que a més el "seria per la resta de la seva vida". La Constitució, que havia estat reformada a 1992, davant el llavors començament de l'anomenat "Període Especial en Temps de Pau", va tornar a ser-ho en 2002. La primera vegada s'havien introduït petits canvis, com que a partir de llavors "Els mitjans fonamentals de producció pertanyien al poble ..." (és a dir, a l'Estat, donant peu a certa inversió estrangera directa residual a l'illa). La segona, en canvi, va ser per afirmar taxativament que el "caràcter socialista de la Revolució és irreversible" (Aquesta sobtada reforma es va deure al Projecte Varela, que alguns dissidents havien aprofitat a partir d'un article de la nominal Carta Magna cubana).

Rerefons històric[modifica | modifica el codi]

Com es pot observar històricament, el castrisme està íntimament relacionat a la pràctica política plasmada o duta a terme a Cuba després del triomf de la Revolució cubana a 1959. Així mateix ha estat modelat en gran mesura a partir de la relació de Cuba amb l'URSS durant una mica més de tres dècades 1960 - 1991), semblant molt difícil i fins impossible que Fidel Castro hagués pogut dur a terme moltes de les reformes econòmiques que va realitzar durant el seu llarg règim sense el decisiu suport brindat per l'URSS, de fet, la molt propera i estreta relació entre els dos països va arribar a afectar en gran mesura el procés decisional dins de Cuba, no només respecte dels assumptes externs, sinó també de la seva pròpia política interna.

Resultats i influència internacional[modifica | modifica el codi]

Amb el pas dels anys, el castrisme aniria adquirint un pes i una entitat propis, que el diferenciarien davant d'altres variants de la praxi marxista històrica, com el leninisme pròpiament dit i el maoisme. Per exemple, no només ha pretès erigir-se únicament com la "ràdios" de la classe obrera, sinó també estendre cap als estudiants i fins i tot cap als cristià s radicals i sacerdots del Tercer món.

En general, la praxi del castrisme va estar donada per tractar d'expressar el marxisme en termes llatinoamericans o en clau hispanoamericana, i a la vegada que va aconseguir una relació bastant personal amb els líders de l'extinta Unió Soviètica, en particular durant les tres dècades compreses entre 1961 i 1991. Moltes de les polítiques implementades per Castro estaven en influenciades per la gran confiança que ell tenia respecte de l'incondicional suport soviètic, no tant des del punt de vista polític (no sempre recolzat per Moscou), sinó des del econòmic. En relació a aquesta última dependència, Cuba arribaria a estar tan endeutada amb el seu llavors soci estratègic que el 7 de maig de 1990 el diari soviètic Izvestia va anunciar que el deute del govern castrista ascendia a 24.000 milions de dòlars.[2] La contribució soviètica al sosteniment econòmic del règim castrista al llarg de 30 anys ha tingut un cost elevat (sobretot tenint en compte que, al marge de les seves grans reserves i producció de petroli, l'URSS no tenia grans reserves de divises fortes).

D'altra banda, poc temps després del col·lapse de la Unió Soviètica, Cuba va tornar al Moviment de Països No Alineats, organització de països del Tercer Món que el mateix Fidel Castro va tornar a presidir el 2006 (encara que aquesta vegada va ser aviat succeït en el càrrec pel seu germà Raúl, president cubà en funcions executives des de mitjans d'aquell any).

Fins a cert punt també pot asseverar que el castrisme va tenir una influència important en alguns països africans, com Angola i Etiòpia. En el cas angolès, Fidel Castro va enviar tropes regulars cubanes per participar del costat del MPAA a la Guerra Civil que va esclatar després de la independència d'aquest país, antic membre de l'Àfrica colonial portuguesa. Respecte d'Etiòpia, els cubans van ajudar al sosteniment del règim marxista que, entre 1984 i 1991, va tenir lloc en aquesta nació del Banya d'Àfrica.

La projecció que encara té el castrisme a Amèrica Llatina ha estat confirmada durant els darrers anys (sobretot, abans d'abandonar definitivament el seu càrrec el 2006 a causa de problemes de salut), en què l'històric líder es ha trobat en diverses cimeres de països al costat d'altres referents socialistes, com el veneçolà Hugo Chávez, el bolivià Evo Morales, el Brasil Luiz Inácio Lula da Silva i el mort salvadorenc Schafik Handal.

Contradiccions[modifica | modifica el codi]

A partir de les seves dites i accions, Fidel Castro sempre s'ha mostrat molt contrari al "imperialisme" (en referència a l'estatunidenc). No obstant això, per òbvies raons mai ha criticat el soviètic (de vegades anomenat "socialimperialisme" pels maoistes i trotskistes). Ja després de la invasió soviètica de l'antiga Txecoslovàquia, fet històric que seria conegut com a Primavera de Praga, Fidel Castro havia declarat públicament que "nosaltres no condemnem" (i seguidament ho va repetir). Aquesta posició dual històricament li ha portat alguns problemes de coherència al líder cubà. Per exemple, va recolzar la invasió soviètica de l'Afganistan de 1979, la qual va ser clarament vista com a il·legítima per moltes de les nacions del Moviment de Països No Alineats, dels quals Cuba formava i forma part. És més, aquest suport va tenir lloc mentre el mateix Castro era el president d'aquest organisme, sent justament entre 1979 i 1983.

No obstant això, des de posicions marxistes s'afirma que aquesta contradicció no existeix, ja que l'imperialisme des d'una perspectiva marxista-leninista no suposa simplement una política annexionista per part d'una potència, sinó l'etapa superior del capitalisme descrita per Lenin en els seus escrits (en particular en la seva obra de 1916 "L'imperialisme, fase superior del capitalisme"). Això enllaça amb tesis de diversos marxistes-leninistes com Ludo Martens que critiquen la teoria maoista del socialimperialisme soviètic.

referències[modifica | modifica el codi]

  1. Comunisme científic - Diccionari (Nauchniy kommunizm - Slovar ), Editorial Progrés(Progress), Moscou, (llavors) Unió Soviètica (URSS), 1975 (Traducció al català, 1981), pàgines 23-25.
  2. Citat per Almanac Mundial 1992, Editorial Amèrica, Ciutat de Panamà, 1991.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Wikiquote A Viquidites hi ha citacions, dites populars i frases fetes relatives a Castrisme