Català barceloní

Lingüística catalana
Dialectes Divisió dialectal del català-valencià BLOC OCCIDENTAL a) nord-occidental    1. Ribagorçà       i. Benasquès    2. Pallarès b)Valencià de transició o tortosí    1. Parlars de Matarranya c) sud-occidental (valencià)    1. Castellonenc    2. Apitxat    3. Meridional    4. Salat de Tàrbena i la Vall de Gallinera*    5. Alacantí    6. Valencià murcià (desaparegut). Trets léxics i gramaticals transferits al panotxo o murcià BLOC ORIENTAL a) Septentrional (rossellonès)    1.Capcinès    2.Septentrional de transició b) Central    1. Salat de la Costa Brava*    2. Barceloní    3. Tarragoní c)Baleàric    1. Mallorquí         i. Solleric         ii. Pollencí    2. Menorquí         i. Menorquí oriental         ii. Menorquí occidental    3. Eivissenc         i. Eivissenc de camp oriental         ii. Eivissenc de camp occidental         iii. Eivissenc de vila d) Alguerès DIALECTES DE TRANSICIÓ a) Xipella* (entre l'oriental i l'occidental)    1. Solsoní ALTRES a) Patuet d'Algèria (desaparegut) b) Judeocatalà (desaparegut) c) Catanyol
Gramàtica Accentuació Conjugació verbal Ortologia Ortografia Fonètica Pronoms febles Apostrofació Interferències gramaticals Falsos amics
Literatura Homilies d'Organyà Les quatre grans Cròniques Joanot Martorell Tirant lo Blanc Ausiàs March Ramon Llull Ars magna  · Blanquerna Jacint Verdaguer Atlàntida  · Canigó Josep Pla Mercè Rodoreda Vicent Andrés Estellés
Lingüistes Segle XV: Segle d'or valencià Segle XVI-XVIII: Decadència Segle XIX: Renaixença Segle XX: I Congrés Internacional de la Llengua Catalana · Normalització Cronologia de la repressió del català
Institucions Institut d'Estudis Catalans Acadèmia Valenciana de la Llengua Institut Ramon Llull Junta Permanent del Català (Catalunya) Junta Avaluadora del Català (Illes) Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià Associació d'Escriptors en Català
Portal del Català

El català barceloní és una variant del català oriental central que es parla a Barcelona i a la seva àrea metropolitana. Presenta característiques gramaticals, lèxiques i fonètiques pròpies tot i que són aquestes últimes les que el fan especialment reconeixible.

Història, prestigi i difusió

Té el seu origen en el català que van portar els pobladors orientals de la Catalunya Vella, encara que les característiques que el fan diferenciable dels dialectes geogràficament immediats són molt posteriors. Això es demostra en observar que el català balear i el català alguerès descendents del català empordanès i del barceloní respectivament són més distants als dialectes d'origen que no pas entre ells.

Durant l'edat mitjana o el Segle d'Or de la llengua catalana no va tenir cap paper destacable. No va ser fins a la Renaixença que escriptors d'aquesta àrea li van donar esplendor literari, i per tant importància cultural, encara que aquests mateixos escriptors preferien enriquir-ne l'escriptura amb termes d'altres variants de la llengua. Es pot pensar que devia tenir molt de pes en la normativització de la llengua, perquè Pompeu Fabra era de Gràcia (Barcelona), encara que ell mateix admetia haver-ne rectificat molts detalls que considerava impureses de la llengua.

Durant el segle XX el barceloní ha estat el dialecte català de Catalunya que ha patit una pressió més gran del castellà portat per les emigracions des d'altres racons de l'estat espanyol. Això ha fet que perdés molt de prestigi social i que es parlés de suposats diferents dialectes barcelonins anomenats bleda, xava o light, cada un venint a etiquetar diferents graus de castellanització en diferents aspectes. Per tot això sovint és menyspreat com a dialecte impur per parlants d'altres variants del català oriental.

Malgrat tot, i tot i la seva reduïda extensió geogràfica, per ser una àrea densament poblada i per tant tenir un pes demogràfic important, aquest dialecte ha tingut un paper molt important en els mitjans de comunicació catalans, amb el resultat de donar difusió a bona part de les seves característiques a la resta de les àrees de parla catalana, fins al punt d'aconseguir que a la resta de dialectes puguin deixar de sonar estranyes algunes d'aquestes característiques.

Fonètica

Vocalisme

• Com la resta de català oriental central, el dialecte té 8 vocals diferents. En posició tònica només n'apareixen 7, i en posició àtona només n'apareixen 3: [i], [u] i la vocal neutra. Hi ha diferències, però en el seu timbre:
  • Diferenciació més clara entre la o oberta i la o tancada que al nord del dialecte, encara que moltíssim menys que en el català balear.
  • Diferenciació de la e oberta i la e tancada, però totes dues en un to més tancat que al nord del dialecte.
  • Tendència a pronunciar amb el so quasiobert central [ɐ] la vocal neutra /ə/. Aquesta és la característica més diferenciable de la variant i una de les marques més fortes que hi ha deixat la pressió del castellà, com es nota en la diferència dialectal entre generacions.
  • Elisió sistemàtica de les as àtones inicials: 'déu per "adéu", na per "anar", ver per "haver", marcat sobretot després de la preposició "per": per'qui (per aquí), per'xo (per això), per'llò (per allò).
  • Elisió de vocal neutra entre oclusiva i r: b'renar per berenar, t'ronja per taronja, T'resa per Teresa.
• Desviació puntual de les neutralitzacions del català oriental:
  • Pronunciació dels apòcopes com en català occidental: foto ['fo.to], moto ['mo.to].
  • Neutralització de la e en l'hiat "eo" geòleg [ʒə'ɔlek].
  • No neutralització de la e en les paraules acabades en -ase: classe ['kla.se], base ['ba.ze], fase ['fa.ze].
• Creació de diftongs creixents per sistema: família [fə'mi.ljə] en comptes de [fə'mi.li.ə].

Consonantisme

• Sonorització de la ss del conjunt -ssió: pressió [prə'zjo] per [prə.si'o], discussió [dis.ku'zjo] per [dis.ku.si'o]
• Tendència al ieisme (no és pas general): realització del fonema /ʎ/ com a [j], no només en els casos de iodització històrica (no és sistemàtica, per exemple ce[j]a per cella)
• Tendència a l'ensordiment del fonema /ʤ/ en posició intervocàlica: metge ['me.ʧə], platja ['pla.ʧɐ].
• Les fricatives palatals [ʃ,ʒ] s'articulen generalment africades [tʃ,dʒ] a principi de paraula o darrere de consonant: xarop [ʧɐˈɾɔp], panxa [ˈpanʧɐ], Jordi [ˈdʒɔɾði]
• En paraules començant per ex- la x s'articula de vegades com [dz] o [ʤ]: edzèrcit per exèrcit, edzercici per exercici (vulgarment també etgèrcit, etgercici).
• A les paraules on la -r final es pronuncia, apareix sistemàticament una [t] final de reforç: cor ['kɔrt], mar ['mart]
• En algunes paraules acabades en -i àtona, apareix una [t] final de reforç: col·legi [ku'ɫɛʒit]

Lèxic

El lèxic és l'aspecte menys destacable pel fet que és l'element lingüístic més fàcilment transmissible i els mitjans d'informació han provocat que sigui difícil que des d'altres dialectes es puguin trobar paraules barcelonines que resultin desconegudes.

En tot cas, dintre del que és el català oriental central, es poden trobar tendències més elevades en les freqüències d'ús d'algunes paraules

• llavorens o altres variants per llavors
• tindre, vindre per tenir, venir
• sigut per estat
• vem, veu per vam, vau
• dugues per dues

A més de paraules considerades vulgars com tencar (tancar), o halar (menjar).

També destaca la inexistència d'alguns mots o expressions del català oriental central tals com fressa, rantell, "poc que" o safanòria.

De totes maneres, en ser el català barceloní un dialecte clarament dominant en la seva pròpia terra, no es percep per la població que el parla cap perill per part d'un altre dialecte que li faci pressió. Això es tradueix en una alta acceptació a prendre mots d'altres dialectes amb l'etiqueta de cultisme sense prejudicis que no sigui un mot propi del barceloní.

Morfologia i sintaxi

• Petites diferències en les conjugacions verbals respecte el català oriental central:
  • Ús generalitzat de vem i veu per vam/vàrem i vau/vàreu: vem fer, veu anar.
  • Gerundis amb g intercalada: somriguent per somrient, poguent per podent.
  • Primera i tercera persona del singular del present de subjuntiu acabada en -ssi: fessi per fes, cantessi per cantés (no generalitzat, considerat molt vulgar).
  • Ús de la forma incoativa -eixa: serveixa, reuneixa (considerat molt vulgar, inusitat actualment).
  • Ús de "hets" per "has": "Com ho hets fet?" per "Com ho has fet?". (considerat molt vulgar)
  • Casos puntuals: coneixo per conec; apareixo per aparec; digue'm per digues-me; donc, dons i dongui, donguis per dono, dones i doni, donis; sapigut per sabut; érets per eres; fagi, fagis, etc. per faci, facis, etc.

• Canvis en els pronoms febles:
  • Pronom els hi per els del complement indirecte (també es troba la forma lis, considerada molt vulgar, però recurrent en castellanoparlants que han après el català d'adults).
  • Sincretisme sistemàtic de combinacions de pronoms febles CD + CI: l'hi per l'hi, la hi, li ho; els hi per els el, els la, els els, els les, els ho, els hi, les hi; n'hi per els en, li'n.
  • Pronoms ens i us amb una vocal de reforç darrere quan van seguits de consonant. Exemples: [ən.zə] i [u.zə] davant de s: "ens e surt això", "Què us e sembla?". Això altera la forma estàndard d'algunes combinacions de pronoms, com seguits del pronom en: "ens en anem?" per "ens n'anem?", "us en aneu?" per "us n'aneu?".
  • Pronúncia [nən] del pronom en: Que ne'n tens? (molt vulgar).
• Substitució de "-nos-en" [nuzən] i "-us-en" [uzən] per "-se'n" [zən]: anem-se'n a dutxar", "feu-se'n tantes com vulgueu" (compartit amb altres dialectes).
  • Els pronoms prenen la forma plena en comptes de la reforçada en el verb "dir" només quan és amb el significat d'anomenar-se: "Com te dius?" "Com me dic?" en comptes de "Com et dius?" "Com em dic?".
• Ús dominant dels articles personals el/la en comptes dels en/la dominants a la resta del dialecte.