Català ribagorçà

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Límits lingüístics del ribagorçà segons Ramon Sistac
Els parlars de transició ribagorçans i la seua extensió local (segons J. Montclús i A. Quintana el 1989)

El català ribagorçà és un dialecte català constitutiu parlat a les comarques de la Ribagorça (valls dels rius Isàvena i Noguera Ribagorçana) i de la Llitera. Consta de tres dialectes: el ribagorçà central, el ribagorçà oriental i el ribagorçà occidental.

Els reis aragonesos, que disposaven dels dominis del Comtat de Ribagorça a la riba del Riu Isàvena, de llengua catalana, van conquerir el seu territori seguint les riberes dels rius Éssera i Cinca en viles que incorporaren l'aragonès com a llengua, mentre que els comtes de Barcelona i Urgell vers el 1056, conqueriren la riba de la Noguera Ribagorçana, i més tard els comtes d'Urgell i l'Orde del Temple conqueririen la Llitera, establint la frontera màxima del català a l'Aragó.[1]

Característiques[modifica | modifica el codi]

Principals característiques del ribagorçà:

Fonètica[modifica | modifica el codi]

Vocalisme tònic[modifica | modifica el codi]

  • La terminació -er emmudeix la -r- (com és propi del dialecte nord-occidental). Carrer pronunciat, doncs, "carré".
  • Moltes paraules començades per O es pronuncien amb el diftong AU: auvella (per 'ovella'), aurella (per 'orella')...

Consonantisme[modifica | modifica el codi]

  • La més evident i exclusiva entre els dialectes catalans, la palatalització de la lateral dels grups oclusiva + L, o bé F + L: cllau (per 'clau'), bllat (per 'blat'), flló per 'flor'), i fins i tot en altres grups consonàntics com parllà (per 'parlar') o Sarllè (grafia i pronunciació tradicional del topònim Cerler). Aquesta característica es troba al dialecte Occidental del ribagorçà.
  • La sibilant palatal [ʃ] es pronuncia africada [tʃ] com una "tx", excepte quan apareix entre vocals darrere d'una i: caixa, baixar...
  • Algunes "j" i "ig" es pronuncien [j] "i" consonàntica: "maió" per major, "mai" per maig... (com en el pallarès). Però no pas sempre: mig, raig... També hi ha casos en què s'ha tornat muda: barrear, festear...
  • La majoria de "g" i "j" es transformen en sons (txel per xel, Txuan per Joan...). També hi ha excepcions: regidor, origen, auge, pluja i les terminacions en -gia (geologia, espeleologia, etc.).

Morfologia[modifica | modifica el codi]

Morfologia nominal[modifica | modifica el codi]

  • Sistema de demostratius: ACÍ o ASTÍ isto ista istos istes, ALLÍ ixo, ixa, ixos, ixes. Sistema de demostratius de tres graus (açò, això, allò).

Conserva la forma medieval plena de l'article determinat masculí: "lo" i "los" o "es". Quan es fa sinalefa amb la vocal anterior, passen a "el" a "els", i es pronuncien 'l i 'ls o 's.

  • En el dialecte Occidental i Meridional apareixen plurals femenins en "-as", en comptes de "-es".
  • Desaparició de -n en el plural dels proparoxítons llatins acabats en nasal ("homes" en comptes d'"hòmens" de la resta dels dialectes occidentals).

Morfologia verbal[modifica | modifica el codi]

  • Preserva la -v- (pronunciada [β] com és esperable en un dialecte betacista) en les terminacions dels imperfets dels verbs de les tres terminacions (com en el pallarès o en l'alguerès): jo parlava o parlave, jo temiva o temive, jo partiva o partive.
  • Com és propi del dialecte nord-occidental, en els dialectes ribagorçans Central i Oriental la terminació en -a de les terceres persones singulars del present d'indicatiu, de l'imperfet d'indicatiu i del condicional es pronuncia [e]: ell parle, parlave, parlarie; però en l'Occidental segueix la forma del castellà.
  • Segueix el model del bloc occidental pel que fa al present de subjuntiu, però amb una variació (parle o pàrlegue, parles o pàrlegues, parle o pàrlegue, parlem, parleu, parlen) i l'imperfet de subjuntiu (parlés, parlesses, parlés, parléssem, parlésseu, parlessen).
  • Es conjuguen de forma incoativa tots els verbs de la tercera conjugació i, com és propi del bloc occidental, l'incoatiu és "ix" o "isc", però amb la particularitat que "ix" es pronuncia despalatalitzat [is] i no pas [iʃ].

Verbs[modifica | modifica el codi]

Nar

  • Present d'indicatiu:

- Io vai, - Tu vas, - Ell va, - Natres nem, - Vatres neu, - Ells van.

Ser

  • Present d'indicatiu:

- Io sóc, - Tu es, - Ell é, - Natres som, - Vatres sou, - Ells són.

  • Imperfet:

- Io ere, - Tu eres, - Ell ere, - Natres èrom, - Vatres èreu, - Ells eren.

Haver

  • Imperfet:

- Io here, - Tu heres, - Ell here, - Natres hèrom, - Vatres hèreu, - Ells heren.

Lèxic[modifica | modifica el codi]

Els dies de la setmana són idèntics als pallaresos i benasquesos: Lluns, Marts, Mecres, Jous, Vendres, Sabte i Dimenge.

  • casse: roure
  • cotxo: gos (cf. cutxu en alguerès)
  • dejús: davall, sota
  • enta, enda: vers, cap a
  • llera: tartera
  • ratxa: cugula
  • torterol: turmell

Exemple de ribagorçà[modifica | modifica el codi]

Pare nostre en ribagorçà occidental[modifica | modifica el codi]

  • Pare nostre, qu'asteu al cel:
  • Sigue santificat lo vostre nom.
  • Vinga a natres lo vostre regne.
  • Faigue's senyor la vostra voluntat,
  • aixit a la terra com si fa al cel.
  • Lo nostre pa ' cada dia,
  • dau-nos, Senyor, lo dia d'hui.
  • I perdoneu las nostras culpas,
  • aixit com natres perdonam a(l)s nostres deutors.
  • I no permetegueu pas que natres caigam an la temptació,
  • ans deslliureu-nos de quansivol mal.
  • Amén.

(El Ribagorçà occidental té les terminacions en "-as" en comptes d'"-es" i afegeix la LL després de les consonants quan hi ha una L. El meridional és igual que l'Occidental, però sense les LL després de les consonants.)

Català estàndard central

  • Pare nostre, que esteu en el cel:
  • Sigui santificat el vostre nom.
  • Vingui a nosaltres el vostre regne.
  • Faci's senyor la vostra voluntat,
  • així a la terra com es fa en el cel.
  • El nostre pa de cada dia,
  • doneu-nos, Senyor, el dia d'avui.
  • I perdoneu les nostres culpes,
  • així com nosaltres perdonem els nostres deutors.
  • I no permeteu que nosaltres caiguem a la temptació,
  • ans deslliureu-nos de qualsevol mal.
  • Amén.

Paràbola de l'infant pròdig (ribagorçà oriental)[modifica | modifica el codi]

Un home més tinive que dos fills. Lo més txove lei va dï a son pare: "Ia é hora que sigue'l mon propi amo i que tinga quartos: fa falta que puga'nà-me'n a vere món. Repartisqui'(l)s seus béns i done'm/dónegue'm lo que'm toque". "Ai, fill meu", va di'l pare, "com vulgues, es dolén i seràs castigat". I després va aurí un caixó, va partí'(l)s seus béns i va fé dos parts. Uns dies després, lo dolén se'n va'nà del poble mol contén i sense di adéu/adiòs a dingú. Va travessar moltes terres ermes, mols boscs i mols rius, i va'rribà' una gran ciutat on es va gastà tos los quartos.

(El ribagorçà occidental fa les terminacions en "-as" en comptes d'"-es" i afegeix la LL després de les consonants quan hi ha una L. El meridional és igual que l'Occidental però sense les LL després de les consonants.)

El cas del benasquès[modifica | modifica el codi]

El benasquès és el dialecte parlat a l'entorn de Benasc, a la riba alta del riu Éssera, fins a El Run (segons Ballarín). Comparteix alguns trets del ribagorçà i és un parlar de transició entre l'aragonès, el català, i el gascó, però principalment es considera català.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Griera i Gaja, Antoni. Gramàtica històrica del català antic. Institució Patxot, 1931, p.7.