Català ribagorçà

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Límits lingüístics del ribagorçà segons Ramon Sistac
Els parlars de transició ribagorçans i la seua extensió local (segons J. Montclús i A. Quintana el 1989)

El català ribagorçà és un dialecte català constitutiu parlat a les comarques de la Ribagorça (valls dels rius Isàvena i Noguera Ribagorçana) i de la Llitera. Consta de tres dialectes: el ribagorçà central, el ribagorçà oriental i el ribagorçà occidental.

Els reis aragonesos, que disposaven dels dominis del Comtat de Ribagorça a la riba del Riu Isàvena, de llengua catalana, van conquerir el seu territori seguint les riberes dels rius Éssera i Cinca en viles que incorporaren l'aragonès com a llengua, mentre que els comtes de Barcelona i Urgell vers el 1056, conqueriren la riba de la Noguera Ribagorçana, i més tard els comtes d'Urgell i l'Orde del Temple conqueririen la Llitera, establint la frontera màxima del català a l'Aragó.[1]

Característiques[modifica | modifica el codi]

Algunes característiques del ribagorçà:

Fonètica[modifica | modifica el codi]

Vocalisme tònic[modifica | modifica el codi]

  • La terminació -er emmudeix la -r- (com és propi del dialecte nord-occidental). Carrer pronunciat, doncs, "carré".
  • Moltes paraules començades per O es pronuncien amb el diftong AU: auvella (per 'ovella'), aurella (per 'orella')...

Consonantisme[modifica | modifica el codi]

  • La més evident i exclusiva entre els dialectes catalans, la palatalització de la lateral dels grups oclusiva + L, o bé F + L: cllau (per 'clau'), bllat (per 'blat'), flló per 'flor'), i fins i tot en altres grups consonàntics com parllà (per 'parlar') o Sarllè (topònim autòcton per Cerler). Aquesta característica es troba al dialecte Occidental del ribagorçà.
  • La sibilant palatal [ʃ] es pronuncia africada [tʃ] com una "tx", excepte quan apareix entre vocals darrere d'una i: caixa, baixar...
  • Algunes "j" i "ig" es pronuncien [j] "i" consonàntica: "maió" per major, "mai" per maig... (com en el pallarès). Però no pas sempre: mig, raig... També hi ha casos en què s'ha tornat muda: barrear, festear...
  • La majoria de "g" i "j" es transformen en sons (txel per xel, Txuan per Joan...). També hi ha excepcions: regidor, origen, auge, pluja i les terminacions en -gia (geologia, espeleologia, etc.).

Morfologia[modifica | modifica el codi]

Morfologia nominal[modifica | modifica el codi]

  • Sistema de demostratius: ACÍ o ASTÍ isto ista istos istes, ALLÍ ixo, ixa, ixos, ixes. Conserva la forma medieval plena de l'article determinat masculí: "lo" i "los" o "es". Quan es fa sinalefa amb la vocal anterior, passen a "el" a "els", i es pronuncien 'l i 'ls o 's.
  • En el dialecte Occidental i Meridional apareixen plurals femenins en "-as", en comptes de "-es".

Morfologia verbal[modifica | modifica el codi]

  • Preserva la -v- (pronunciada [β] com és esperable en un dialecte betacista) en les terminacions dels imperfets dels verbs de les tres terminacions (com en el pallarès o en l'alguerès): jo parlava o parlave, jo temiva o temive, jo partiva o partive.
  • Com és propi del dialecte nord-occidental, en els dialectes ribagorçans Central i Oriental la terminació en -a de les terceres persones singulars del present d'indicatiu, de l'imperfet d'indicatiu i del condicional es pronuncia [e]: ell parle, parlave, parlarie; però en l'Occidental segueix la forma del castellà.
  • Segueix el model del bloc occidental pel que fa al present de subjuntiu, però amb una variació (parle o pàrlegue, parles o pàrlegues, parle o pàrlegue, parlem, parleu, parlen) i l'imperfet de subjuntiu (parlés, parlesses, parlés, parléssem, parlésseu, parlessen).
  • Es conjuguen de forma incoativa tots els verbs de la tercera conjugació i, com és propi del bloc occidental, l'incoatiu és "ix" o "isc", però amb la particularitat que "ix" es pronuncia despalatalitzat [is] i no pas [iʃ].

Verbs[modifica | modifica el codi]

Nar

  • Present d'indicatiu:

- Io vai, - Tu vas, - Ell va, - Natres nem, - Vatres neu, - Ells van.

Ser

  • Present d'indicatiu:

- Io sóc, - Tu es, - Ell é, - Natres som, - Vatres sou, - Ells són.

  • Imperfet:

- Io ere, - Tu eres, - Ell ere, - Natres èrom, - Vatres èreu, - Ells eren.

Haver

  • Imperfet:

- Io here, - Tu heres, - Ell here, - Natres hèrom, - Vatres hèreu, - Ells heren.

Exemple de ribagorçà[modifica | modifica el codi]

Pare nostre en ribagorçà occidental[modifica | modifica el codi]

Pare nostre, qu'asteu al cel: Sigue santificat lo vostre nom. Ving'a natres lo vostre regne. Faigue's senyor la vostra voluntat, aixit a la terra com si fa'l cel. Lo nostre pa 'cada dia, dau-nos, Senyor, lo dia d'ui. I perdoneu las nostras culpas, aixit com natres perdonam as nostres deutós. I no permetegueu pas que natres caigam an la tentació, ans deslliureu-nos de quansivol mal. Amén.

(El Ribagorçà occidental té les terminacions en "-as" en comptes d'"-es" i afegeix la LL després de les consonants quan hi ha una L. El meridional és igual que l'Occidental, però sense les LL després de les consonants.)

Català Pare nostre, que esteu en el cel: Sigui santificat el vostre nom. Vingui a nosaltres el vostre regne. Faci's senyor la vostra voluntat, així a la terra com es fa en el cel. El nostre pa de cada dia, doneu-nos, Senyor, el dia d'avui. I perdoneu les nostres culpes, així com nosaltres perdonem els nostres deutors. I no permeteu que nosaltres caiguem a la temptació, ans deslliureu-nos de qualsevol mal. Amén.

Paràbola de l'infant pròdig (ribagorçà oriental)[modifica | modifica el codi]

Un home més tinive que dos fills. Lo més txove lei va dï a son pare: "Ia é hora que sigue'l mon propi amo i que tinga quartos: fa falta que puga'nà-me'n a vere món. Repartisqui'(l)s seus béns i done'm/dónegue'm lo que'm toque". "Ai, fill meu", va di'l pare, "com vulgues, es dolén i seràs castigat". I després va aurí un caixó, va partí'(l)s seus béns i va fé dos parts. Uns dies després, lo dolén se'n va'nà del poble mol contén i sense di adéu/adiòs a dingú. Va travessar moltes terres ermes, mols boscs i mols rius, i va'rribà' una gran ciutat on es va gastà tos los quartos.

(El ribagorçà occidental fa les terminacions en "-as" en comptes d'"-es" i afegeix la LL després de les consonants quan hi ha una L. El meridonal és igual que l'Occidental però sense les LL després de les consonants.)

El cas del benasquès[modifica | modifica el codi]

El benasquès és el dialecte parlat a l'entorn de Benasc, a la riba alta del riu Éssera, fins a El Run (segons Ballarín). Comparteix alguns trets del ribagorçà i és un parlar de transició entre l'aragonès, el català, i el gascó, però principalment es considera català.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Griera i Gaja, Antoni. Gramàtica històrica del català antic. Institució Patxot, 1931, p.7.