Català septentrional

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Extensió del dialecte català septentrional respecte la resta de territoris catalanòfons.

El català septentrional (sovint anomenat de manera massa generalista rossellonès) és un dialecte constitutiu del català enquadrat dintre del bloc oriental de la llengua i parlat en la Catalunya Nord. L'empremta d'aqueix dialecte s'estén cap a dins de la Catalunya Sud en l'anomenat septentrional de transició. És un dialecte que té trets comuns amb l'occità o en algunes vegades influenciats per aquesta llengua. Té també un subdialecte, el capcinès, que podria representar segons alguns lingüistes un estat arcaic del dialecte.

Característiques generals[modifica | modifica el codi]

Les nombroses particularitats del català septentrional es poden explicar en bona part pel contacte o comunitat d'orígens d'aquesta mateixa llengua amb l'occità. Parlar d'occitanismes per a vocabulari, és difícil, un bon nombre d'aquestes paraules són probablement d'una forma de llatí comú al Rosselló i al Llenguadoc. Que la proximitat llenguadociana hagi ajudat a conservar paraules comunes amb l'occità en el rossellonès, és evident, amb això no n'hi ha prou per fer-ne occitanismes, excepte evidentment en una postura ideològica que voldria que l'anomenat català septentrional hagi sofert de la contaminació occitana via el manlleu.

Cal dir que com al Sud de l'Albera passa amb el català, al Nord la imposició del francès als catalanoparlants del país ha induït francesismes. Conserva alhora certs elements de la llengua antiga preservats de la influència de l'espanyol.

Tal com defensen molts lingüistes especialitzats en l'estudi d'aquesta àrea lingüística, la major part dels caràcters propis del dialecte rossellonès provindrien, d'una banda, de l'assimilació d'elements occitans, i d'altra banda, del fet que els locutors rossellonesos parlen tant el català com el francès, cosa que provoca una contacte entre ambdues llengües.

Les conseqüències concretes d'aquesta situació sobre la llengua parlada a la Catalunya Nord consisteixen en nombroses interferències, causades pel bilingüisme, i també en molts manlleus del francès, de l'occità i fins i tot del castellà. D'això en resulta:

  • un ús especial de certs termes catalans, així com l'assimilació de paraules franceses i occitanes en la llengua parlada
  • una francesització d'unes formes verbals, i un ús especial dels temps verbals
  • la creació de noves frases fetes.

Variació dialectal (basat en un estudi de Carles Grandó[modifica | modifica el codi]

A la plana del Rosselló el dialecte és homogeni, a part d'unes lleugeres variants dins l'ús de certes paraules (sense que sigui exclusiu): a Perpinyà diuen 'a can Pere' i a la Salanca, 'a xon Pere'; a Perpinyà diuen 'ana[r] a dalt' i a la Salanca, 'muntar'; a Perpinyà diuen 'nin, nina' i a la Salanca, 'petit, petita' i a Tuïr diran 'pallago, pallaga'; a Baixàs diuen 'talaiar' per 'espiar' (mirar) i diuen 'manta' per 'un munt, força'; a Corbera pronuncien 'clar' [clare] en lloc del més general [clart]. A molts endrets diran 'els forasters', i el mateuet (perpinyanès de Sant Mateu) dirà 'els estrangers'.

La separació del pla de Rosselló del Vallespir i del Conflent no presenta una frontera lingüística marcada. El català de Corbera, Tuïr, Llupià, Terrats, Forques, Paçà, Tresserra, Banyuls dels Aspres, Brullà, Ortafà, Elna, la Torra d'Elna no canvia gaire del català de Cameles, Castellnou, Santa Coloma, Montoriol, Torderes, Llauró, Vivers, El Voló, Montesquiu, Sant Genís, Palau del Vidre, Argelers. Llur distinció resideix sobretot dins la fonètica, la vocalització del rossellonès és més tancada. En el vallespirenc se noten alguns canvis de vocables, algunes expressions: ganso per ganxo, arendola per olendra, pujar per muntar, allà per allí, un xic per un poc, patana per trufa, blat de moro per blat d'indi, escopsar per agafar, patorra per batzana (eixarranca), frare per flare, ou per si (afirmatiu), rotllet per cercle.

Passa igual pel Conflent, a Sant Miquel o a Bula de Terranera se parla més o menys com a Illa. Se diu al Conflent: "meitat" per litre, "manxa" per bufet, "s'allongar" per se cotxar (estirar-se), "rampenat" per ratapenera, "talent" per fam a Prada, "suire o suiro" per siure en rossellonès (suro), ca (tant per a gos i gossa), "pallago o nin" per noi... En consonantisme la comarca zona del Conflent es diferencia clarament de la resta del català per l'evolució en [jr] del grup llatí -BR- com es pot constatar amb roire per roure o suire/suiro per suro (al Rosselló 'siure'). Pel que fa a la pronunciació del dígraf -ix- existeix una mena de conservació irregular del iod a la zona conflentina, amb molta variabilitat en funció de les paraules. Aquesta realització es retroba sobretot al nord i al sud del Conflent i de manera irregular en funció de les paraules.

Les variants són rares. Sols l'article 'el' s'hi emprava més que 'lo'. A Rosselló, l'article 'lo' era el més usat però, amb el temps, l'ús d'el s'hi arrelà. Sembla que el català del Conflent, i sobretot el del Vallespir, són més conservadors que el rossellonès.

Límits del català i de l'occità[modifica | modifica el codi]

Al país de Fenolledès com a l'Aude, que marquen la regió fronterera septentrional del dialecte, se parla el llenguadocià. El llenguadocià no és tan breu com el català. Ha servat més vocals i també més desinències, que varien d'aspecte segons les comarques. Al Fenolledès, moltes finals dels substantius són en -e, -es; a l'Aude la major part són en -o, -os. El català ha traspassat la frontera lingüística; trobem vocables catalans al llenguadocià dels primers vilatges : 'esquena','cóser' a La Tor de Trinhac i Trevillac, en lloc de 'esquina' i 'corderar', 'vòl que vage' a Sant Pau i Quilhan, en lloc de 'vòl que ane', 'som' a Pasuòls i Tuissan, en lloc de 'soi', 'aviat' i 'fèrreblanc' a Leucata en lloc de 'lèu, lhèu' i fèr-blanc. El límit extrem del rossellonès el formen els pobles següents partint del mar : Salses, Òpol, Vingrau, Talteüll, Estagell, Montner, Nefiac, Illa; i dellà de la plana de Rosselló: Tarerac, Arboçols, Catllà, Molig, Mosset. Les fites de la frontera lingüística del llenguadocià les constitueixen els pobles de Leucata i Fitor (Aude), Perillós (Rosselló), Tuissan, Pasuòls (Aude), La Tor de Trinhac, Cassanhas, Bèlhestr, Montalban (Fenolledès); dirigint-se vers el Capcir, Trevillac, Sornhan, Rabolhet. La regió d'influència és, en certs rodals molt estreta, com entre La Tor i Estagell: a Vingrau la llengua occitaneja; a Talteüll diuen 'recepigut' (d'origen llenguadocià) per 'rebut'; a Estagell, 'bua' (de vaca) i a Montner 'busa' per 'buina' i 'han' per 'tenen'.

Descripció fonètica[modifica | modifica el codi]

  • El tret més característic del català rossellonès és la pronúncia de la "o" tancada tònica com si fos una "u", com ho fa l'occità tot. Així, la frase "El pont del Canigó" s'hi pronuncia "El punt del Canigú".
  • Igual que en castellà, el sistema vocal del rossellonès es redueix a cinc vocals: [a], [e], [i], [o], [u]. Però, no es tracta pas d'una influència del castellà.
  • Les paraules esdrúixoles no existeixen en rossellonès. Aquesta característica provoca canvis ortogràfics importants. Així, època es pronuncia [e'poka] i música [mu'zikə]. A més, adjectius com fàcil, difícil, científic esdevenen en rossellonès facil·le, dificil·le i cientifique.
  • La "l", quan és al davant d'una "t", tendeix a desaparèixer, fenomen que explica l'existència de paraules com [esku'ta] (per escoltar) i [mu'tu] (per moltó), com en occità (escotar, moton)
  • Tal com en mallorquí, en català popular i en occità de Provença, moltes paraules que s'acaben en -ia en els dialectes centrals tendeixen a reduir-se en "i", així es pronuncia història [is'tori], ràbia ['rabi] i gràcia ['grasi].
  • Cal notar la desaparició de la lletra "x" o "g" en moltes paraules com peix i calaix que solen pronunciar-se [pej] i [ka'laj] : aquei, matei, bai, vai - o vaig -, fui - o fuig -, vei, fai - o faig -, grei, fei (aqueix, mateix, baix, vaig, fuig, veig, greix, feix) però es conserva el so [tx] en: faig (arbre), roig, raig, puig, maig, boig. Des d’una perspectiva històrica, en el Rosselló i el Conflent, la /ix/ final s’ha reduït a [j] en els mots procedents dels grups llatins PS (*ACCU-IPSU), SC(+e,i) (COGNOSCERE), SSY (*GRASSEU). Aquesta reducció no té lloc quan el so procedeix dels grups CS (BUCSU), STY (MUSTIU).

Al plural reapareix el so de xeix: (peixos i calaixos) o no (peixs i calaixs, pronunciats [pejs] i [ka'lajs].

  • El so palatal és generalment conservat, llevat de claps de [ieisme], amb tot (jo) vull es pronuncia "vui" i vall' o avall es pronuncien tant vai o avai com amb palatal. En l'obra d'Un Tal apareix: "allí vai" o "alli-bay", "pel dabai" però pel davall (on 'vall' rima amb 'amagatall').
  • Tendència a la A prostètic en mots començats en R: arracar (recar/racar), arrai (rai), arregar (regar), arrenda (renda)...

Morfosintaxi[modifica | modifica el codi]

  • Els pronoms possessius llur, llurs, llura i llures que se solen emprar amb article al davant (ex: La llura mare), igual que mon, ton, sa, ma, ta, sa, mes, tes i ses gairebé solament pels membres de la família com a bona part de la resta del català. A més, el rossellonès comparteix amb els dialectes no-centrals els pronoms possessius meua, teua i seua i conserva(va) els antics mia (especialment en exclamacions "mare mia!"), tua i sua. Malgrat això, el pronom sol posar-se abans del nom al qual es refereix ("Mon Déu", en lloc de "Déu meu").
  • Es destaca l'extensió del plural en "os", en articles com "aquestos", "aqueixos", "ellos", "aquellos", "quinos" i fins i tot "quantos", unos i "forços".
  • La formació de la negació ha quedat reduïda al grau pas tal com en occità.

Ex: Ton pare menja pas.

  • El rossellonès conserva "quelcom" i manlleva del francès "n'importa qui", "n'importa què", "n'importa quan" i "n'importa com", que corresponen a "qualsevol", "qualsevol cosa", en "qualsevol moment" i de "qualsevol manera".
  • Truasieme, quatrieme i cinquieme solen substituir tercer, quart i cinquè. A més, el rossellonès conserva del català medieval el desesset o disesset, el desevuit o disevuit i desenou o disenou, com l'occità dètz-e-sèt, dètz-e-uèit, dètz-e-nòu.
  • El rossellonès no utilitza pas el pronom "em", independentment de la seua posició. Per tant, podem sentir frases com "Me fa pena", o bé "crida-mé més tard".
  • En les altres formes de català, l'enclisi es fa obligatòriament a l'imperatiu, al gerundi i a l'infinitiu. Igual que en occità, el rossellonès només fa l'enclisi quan la frase és l'imperatiu. Així, es dirà "M'ha demanat de li comprar el llibre" en lloc de "M'ha demanat de comprar-li el llibre".

Expressió de l'hora en català rossellonès[modifica | modifica el codi]

Se segueix el sistema tradicional antic "SER + nombre + Hora" : "Són tres hores de (la) tarda", "Són cinc hores de tarda" (Albert Saisset, Perpinyanenques) "Envers deu hores de nit" (Albert Saisset), "Envers una hora de matí" (Pere Burlaner).

Quarts d'hora :

Per al primer quart, es diu l'hora seguida d'"i el - lo/un quart": "Són tres hores i el quart" (3:15h).

Per als dos quarts, s'utilitza "i mija": "Dues hores i mija" (2:30h).

Per als tres quarts es fa atenció a l'hora que ha d'arribar: "Tres hores menos un/el/lo quart" (2:45h).

També existeix una forma semblant al sistema del català central : (Són) tres quarts per deu hores" (9:45h); "Són tres quarts per una hora" (12:45h) o la fórmula : "(És) un quart per les tres", "(Són) dos quarts per les tres; (Són) tres quarts per les tres". Els mig quarts també s'hi empren : "quan van arribar al Voló, ja hi havia mig quart, i belleu més, que el trinc 'via fugit" (Albert Saisset, Perpinyanenques)

A l'obra de Pere Burlaner s'hi pot veure que s'empraven totes dues formes: "Lo trinc que puja cap a Prada parteix un poc abantes d'onze hores"; "A tres quarts per les deu, mossèn Bitarol se’n torna a cal bisbe" (p. 86); "Lo rellotge del salon va picar quatre hores" (p. 89); "Lo rellotge del campanar de la Roca del Duc tocava tres quarts per set hores" (p. 97); "Una tarda, cap a les cinc hores, mossèn Bitarol acabava de confessar una dotzena de devotes" (p. 102); "cap a les tres hores de la tarda" (p. 106); "Lo repic de les sis de la tarda tocava" (p. 117); "A tres quarts per les sis" (p. 164).

Minuts entre els quarts :

El nombre de minuts segueix l'hora sense la conjunció "i": "tres hores cinc" (3:05h), "tres hores vint" (3:20h), "tres hores vint-i-dos" (3:22h), etc. Passats els dos quarts, es resta els minuts de l'hora que arriba: "quatre hores menys vint-i-cinc" (3:35h), "quatre hores menys deu" (3:50h), etc.

Hores exactes :

La cançó tradicional Lo pardal nos dóna "Les onze hores són tocades/sonades".

Conjugacions[modifica | modifica el codi]

  • En rossellonès, es conserva la forma duit i enduit per 'dut' i 'endut' (cf. balear) i molts participis solen canviar de forma, com "mereixit", "coneixit", "naixit" i "creixit".
  • La segona forma del present d'indicatiu intercala una E: (tu) tenes, dormes, perdes, rompes, prenes, podes, sabes, remetes, sentes,

tenes, pudes, mores, venes, creues, diues, veues, viues, escriues, beues, deues, moues, seues, treues, riues, coues, caues, etc.

  • El verb haver dóna "hagés" per hagués i el gerundi de veure dóna "vegent".

Conjugació particular del rossellonès[modifica | modifica el codi]

Primera conjugació Segona conjugació Tercera conjugació
Present d'indicatiu
  • canti
  • cantes
  • canta
  • cantem
  • canteu
  • canten
  • perdi
  • perdes
  • perd
  • perdem
  • perdeu
  • perden
  • serveixi/dormi
  • serveixes/dormes
  • servei/dorm
  • servim/dormim
  • serviu/dormiu
  • serveixen/dormen
Imperfet d'indicatiu
  • cantavi
  • cantaves
  • cantava
  • cantaven
  • cantàveu (pronunciat 'cantavu')
  • cantavem (pronunciat 'cantaven')
  • perdiï/perdia
  • perdies
  • perdia
  • perdien
  • perdíeu (pronunciat 'perdíeu')
  • perdíem (pronunciat 'perdíen')
  • serviï/servia
  • servies
  • servia
  • servien
  • servíeu (pronunciat 'servíu')
  • servíem (pronunciat 'servíen')
Condicional
  • cantariï/cantaria
  • cantaries
  • cantaria
  • catarien
  • cantaríeu
  • cantarien
  • perdriï/perdria
  • perdries
  • perdria
  • perdrien
  • perdríeu
  • perdrien
  • serviriï/serviria
  • serviries
  • serviria
  • servirien
  • serviríeu
  • servirien
Pretèrit perfet perifràstic
  • vai cantar/perdre/servir
  • vas cantar/perdre/servir
  • va cantar/perdre/servir
  • vem cantar/perdre/servir
  • veu cantar/perdre/servir
  • van cantar/perdre/servir
Imperfet subjuntiu
  • cantessi
  • cantesses
  • cantés
  • cantéssem
  • cantésseu
  • cantessen
  • perdés/perdessi
  • perdessis/perdesses
  • perdés
  • perdéssim/perdessen
  • perdéssiu/perdésseu
  • perdessin/perdessen
  • servís/servissi
  • servissis/servisses
  • servís
  • servíssim/servissen
  • servíssiu/servísseu
  • servissin/servissen.

El verb Ser/ésser : Sere, estre
Present d'indicatiu

  • sun 1.
  • ets/es
  • és
  • sem
  • seu
  • són (pronunciat 'sun')

1. Recomanem la grafia (jo) "sóm" (pronunciat 'sun' segons la fonètica septentrional) per diferenciar-lo de (nosaltres) "som" del català central, del valencià i del balear.


Imperfet d'indicatiu

  • eri
  • eres/érets
  • era
  • érem
  • éreu
  • eren

Condicional

  • seriï/seria
  • series
  • seria
  • seríem
  • seríeu
  • serien

Imperfet subjuntiu

  • sigués/siguessi
  • siguessis/siguesses
  • sigués
  • siguéssim/siguéssem
  • siguéssiu/siguésseu
  • siguessin/siguessen

Gérondiu : siguent

Participi : sigut

Exemple:
Se passejar (passejar-se)
Present d'indicatiu

  • me sun passejat
  • t'ets passejat
  • s'és passejat
  • nos sem passejats
  • vos seu passejats
  • se són passejats

Plusquamparfet d'indicatiu

  • m'eri passejat
  • t'eres passejat
  • s'era passejat
  • nos érem passejats
  • vos éreu passejats
  • s'eren passejats

Futur compost

  • me seré passejat
  • te seràs passejat
  • se serà passejat
  • nos serem passejats
  • vos sereu passejats
  • se seran passejats

El verb haver:
Present d'indicatiu :

  • he/hai
  • has
  • ha
  • havem (hem)
  • haveu (heu)
  • han

Present subjuntiu:

  • hagi
  • hages
  • hagi
  • hagem
  • hageu
  • hagen

Condicional:

  • hauriï-hauria/hagués/hagueri
  • hauries/hagués-haguessi/hagueres
  • hauria/hagués/haguera
  • haurien/haguessin-haguessen/hagueren
  • hauríeu/haguésseu-haguéssiuhaguéreu
  • haurien/haguessen-haguessin/hagueren

A més a més:

  • Els verbs passius o actius, neutre o pronominals es conjuguen sobretot(com en català antic i tradicional, occità i francès), amb el verb sere i no pas amb haver, excepte per a la tercera persona del singular i del plural : "Som cantat, ets cantat, HA cantat, sem/havem/hem cantat, seu/haveu/heu cantat, HAN cantat."
  • El rossellonès utilitza tal com el francès l'infinitiu de narració.
  • En alguns parlants del rossellonès, la diferència entre el pretèrit indefinit i el pretèrit perfet tendeix a reduir-se per influència del francès.

Lèxic rossellonès[modifica | modifica el codi]

Occitanismes o mots de continuïtat occitanocatalana[modifica | modifica el codi]

Forta presència de molts termes vinculats a l'occità (d'arrel antiga o d'introducció més recent), arcaismes medievals catalans d'afinitat occitana, que avui han romàs reduïts a l'àrea rossellonesa sota l'escalf de l'adstrat occità:

adiu ! (salut!; adéu!), adregar (aregar, ensinistrar), aibre (arbre), aigua senyada (aigua beneita), aima (ànima), aïna (eina), ajustar (afegir), allandar (obrir de bat a bat), allargar (amollar, deixar anar), allargar(-se) (estirar(-se), allongar(-se) (estirar(-se), allumar (encendre), amolar (esmolar), anguilar (s')(esmunyir-se), a polit (compte!; lentament) araire (arada), ardelesa (gallardia, coratge), arquet de sant Martí, arrestar (aturar), arramir (arraconar), arreu (de seguida), arrollar (s')(aplegar-se, fer rotllo), atudar (apagar), aulendra/olendra, aurèndol/a(u)rendola/orendola (oreneta), avisar-se (adonar-se), ban(d) (banda, costat), bassí (safareig), babot (borinot; corc de blat), baldament(s) (tant de bo), band (banda, costar), bastiment (vaixell), bateu (vaixell), blat dindi/blat d'Índia (blat de moro), belleu (potser, ja en Ramon Llull), bernicloc (totxo, pec), bolsa (bossa), bossut (geperut), botar (inflar), bressairola (cançó de bressol), bri (un) (una mica), briant (eczema), briu (coratge, atreviment), bruig/brutx (grafia de Joan Veny) (brogit), bubot (Borinot al Conflent), bugadera (semal) (portadora), ca (també coneix gos), cabota (cabeça), cambajó (pernil, cuixot), cambra (estança de dormir), campanya/campestre (camp), calça (mitjó), carbonilla (carbonissa), carrota (pastanaga), cel de la boca (paladar dur), ciuró/ceiró (cigró), codena (cotna), cotell (ganivet), cilla (cella), cinta (cinyell), cintar (cenyir), cogot (clotell), catlla (guatlla), cavalla (egua), clavillar (turmell), (es)corbàs (corb), creballa (clivell de la pell, causat pel fred o per malaltia; escletxa?), crebar (rebentar), demest (enmig), desc/desca (panera plana, de forma ovalada per a la roba), de(s)gallar (fer malbé, desbaratar), desmargar (desmanegar), despenjafigues (molt alt), desenou (dinou), de seguit (de seguida), destetar (desmamar), desesset (disset), desevuit (divuit), dorca/dorga (gerra o càntir gran de terra, de fusta o de metall, que serveix per a tenir diferents líquids, com aigua, oli, vi, llet) dorc (dorca petita), duïll (doll), eime (esme), eimina, eiminada (emina, eminada), eirola (erola), eixir (sortir), enclutge (enclusa), enfallegar (embafar, atipar, enfitar, cat. antic enfalagar; enlluernar), enyorer (enyor), enfarenat (irat, fortament excitat, irritat; enfeinat), escampillar (escampar), escarbella/esquerbella (escletxa), esco(n)fir (desconfir, derrotar, vèncer, desfer-se de), esfoirat/esfoiregat (que té diarrea), esfonar (afonar, enfonsar), espellir (descloure, flor), espertinar (berenar), espeternellar(-se) (estirar-se apàticament, cames ençà, braços enllà), espiar (mirar), espinarc (espinac), esporucar (esporuguir), esquerrot (esquerrà), estalzí (sutge. pronunciat "estatgí" com "cotze" per colze), estela (estel), estofar(-se) (ofegar, sufocar), esti(n)flat (espaterrat), estonar (estranyar), estonant (sorprenent), fa/fava ! (vatua !), fanga (fang), fargat (vestit de qualsevol manera), fasti (fàstic), feda (per ovella), femoràs (femer, femoral en Ramon Llull), fena (feina, faena), filat (xarxa), filata (pal que porta banderes per les festes), filbastar (embastar), filerella (filera), flasco, -a (imbècil), flecó (panet), fornyigar (furgar), forro (saig), forroll (forrellat), fosseró (abegot, abelló), franquet (cranc), fregador (fregall), frígol/frigoleta (farigola), frixa (freixura), fringaire (xicot), gaio (guerxo), galipandàs (home alt, garrallarg), gamarro (gandul), gamat (tarat), ganyidar (grinyolar, udolar), de garripautes/gratipautes? (de quatre grapes), gibre (gebre), gingiva (geniva), giverd (juliverd. grafies de Joan Veny), gitar (llençar/tirar), gravilla (graella), granyota (granota), gresala (palangana), grut (segó), guarir (curar), guiny (estelleta, punxa), guiscar (xisclar), hajar (heure, haver; dónar, acostar una cosa a algú), helra/hedra (heura), hereter (hereu), jaupar (lladrar), juliana (bacallà), llardet (guspira, llampegueig), llauseta/aloua (alosa), llesta, llestar (tria, ja en Ramon Llull, triar), let (lleig), llipoter, llipota/llipoti (arboç), llusset (llampec), mainatge (nen), manco (menys), manglana (magrana), manyac (gentil, dolç), margue (mànec), menar (conduir, portar un cotxe), mes (però), minyó (noi), misturet (blat negre), mostarda (mostassa, mostalla), nalt (alt), nariu (forat del nas), nin (nen), nut (nu), noga (nou), oir (sentir), oliu (oliver), ontocom (en algun lloc. al Vallespir) padrí (avi), pallago (xic, noi), parpallol/parpinyol (papallona), pastre (pastor), patna (paella), patota (nina), peixoneria (peixater, peixateria), per mor de (per tal de), pioc (gall dindi), poal (càntir), potó (petó, bes) pou/paor (por), pols m. (pols f.), punyet (puny, anatomia) pescaire (pescador), peirer (paleta, mestre de cases), picassa/pigassa (destral), porrejar (fer malbé), potó (petó, bes), punyet (canell), qualcú (algú), qualque (algun), quelcom (alguna cosa), querre (anar a prendre algú o alguna cosa), quitllar (dreçar), quitxar (prémer), rauc (ronc, rogall), rauquillós (rogallós), recebre (rebre), recossirar (recercar, mirar atentament una cosa per comprovar el seu estat, per cercar-hi quelcom), recossirar-se (adonar-se que una persona o cosa no hi és; trobar-la a mancar) rega (solc; retxa, ratlla), reinet (reietó, ocell), repeix (àpat), repetell (del sol) (baterell), ribera (riu), rovill (rovell), rota/ruta (carretera), salious (salpàs), sàller/sallir (sortir), sanglantana/singlantana (sargantana), siure/siuro (suire-suiro en llots del Conflent i gran part de Cerdanya)(suro), sè (sina), sous (diners), sus (sobre), tacons (galteres), tendrum (brot), tindar (dringar), tindarell (esquella), teta (mamella), trapar (trobar), trauc (trau, forat), traucar (foradar; despuntar), trefogir (neguitejar), trissar (triturar, esmicolar, atrissar en Ramon Llull), trillolar (tritllejar), trufa/trumfa (patata), unflar (inflar), urçol (mussol - granet a l'ull), userda (alfals), vigília (dejuni), veire (got), verm (cuc), vespra (vetlla, vigímia), vilatge (poble), voludar(-se) (revolcar-se), votura (cotxe), xarment/xirment f. (sarment)

Canvis (o conservació) de significació[modifica | modifica el codi]

bordegàs (bastard), gorra (boina), s'enyorar (també vol dir 'avorrir-se'), noi, a (gitano), minyona (noia. la 'minyona' és 'la criada'), jove (xicota, promesa, parella. cf. Eivissenc. com pertot fora del català central la jove' és 'la nora'), marxar (caminar com en occità i no 'partir'), força (molt), espiar (mirar), s'enyorar (avorrir-se), baldaments! (tant de bo!), pegar (enganxar), trucar (picar, pegar), vigili o vigília (dejuni), per mor de (a fi de), tort (ranc, coix).

Creacions pròpies[modifica | modifica el codi]

anderris (mals endreços), apoqueir (apoquir. Conflent), apuntar (preparar), arça/argelac/barder/(es)barja/esbarzer (esbarzer, bardissa), bernat o bernat pescaire (curt d'enteniment), bertranada (ruqueria), bispa (aire fred), bitllot, blincar (vinclar), botzegada (empenta), brunzinar (brunzir), bullinada (sopa de peix), bulorda-bolorda (bellugueig de gent, multitud; brossa, vegetació menuda o residus de fullam i branquetes), calrada (calor molt intensa, escalfada per efecte de la calor excessiva, de l'empegueïment, etc.), canyo (pastís amb crema), carallada (collonada), cardina (cadernera, i afectivament dit a persones), carrota (pastanaga), casot (caseta de camp on es desa l'einam), cavalla (egua), clenxinar, coar (covar), conrou (conreu), (es)cretlla (escletxa), cresta (brama, escuma de la llet), dall, desbotar (esbotzar), despit, destret (ensurt), desvirondat, einam (vaixella, conjunt d'utensilis de cuina), embans, enbantes (abans), embarbostir (empastifar; marejar), embraçar (abraçar), empatotar (embolcallar), empapussar (embolcallar), empinnar(-se), empinyar(-se) (empipar, enutjar, irritar), emplastrissar/empastissar (empastar, emplastrar, empastifar (s'hi usa també), encrancar (agafar fort), endevenir-se (avenir-se), endéu-siau (adéu-siau), endolit (adolit), endormir (adormir), enforatar (entaforar), enfonyar, engarota o esgarota (garota), enginyar (visar, apuntar, dirigir la punteria dret a un objecte), en(n)aiguar (s') (migrar-se amb una tristor morbosa una criatura o algunes vegades un adult o animal, generalment per desig o gelosia d'allò que ha vist menjar a un altre, per enyorança del mamar, dels acaronaments o d'altres beneficis), enregar, enristar, entemat (tossut), entorquillar (entortolligar), entriquell (Conflent), esbergínia (albergínia), escabotar, escapiar (escalabornar; començar a treballar una fusta o altre material per a després treballar-lo amb més perfecció), escarcaix, esgargaix (escopinada), escorniflar, escorrilles, escoure (coure fig.), esgallimpar, espenta (empenta), espiar (mirar), estassabarders (eina de camp), esterlocar-estorlocar, esterrissant (esfereïdor), estiregonyar, estragina (teranyina), estrígol (ortiga), estrigolar, farro, fena, fener (faena-feina, faener-feiner), ferrussa (soroll), foganya, follet (terbolí), fora (adv. solament; " de/que: tret, llevat de/que), forro (uixer), franquet (cranc), fredeluc, frissar, frixa (freixura), gallir, ganaixa (mandrós), ganarra (peresa), goda (sorneria), grunyell, guifer (pedrer de l'aviram, guier), guspitllejar, jaça, jaçada, jupa, llamec, llerpa (taca), llimauc, llimoc, llisar (lliscar), llisera (lloc relliscós), llocaret (ximplet), macar, maimó, màmia (ovella o cabra que no segrega llet més que per un mugró), mossenya, noc, nyafar, nyama, nyany, nyaufar (abonyegar un objecte), ondada (onada), panxegar (panteixar), palpantes (a les), palatreco/palitreco, passallís, patota (nina, joguet), pellot (drap d'escurar), perolada, perolat (calderada, contingut d'un perol), pessigoles, penjolar (penjar), penjoll, pioc (malalt), piulots, podrigall, prestatge (bastida), primer (en) (tot primer), prixa (tenir ": tenir parròquia un comerç), raïm espenat, ranc (coix), ranquejar (coixejar), rebitllar, recoquillar, refastinyar (embafar, disgustar), refastinyós (desmenjat), remolesta (remor), rescald, resquill (esquitx), resquillat (esquitxar), resquitllar (relliscar), reveixí, roella (rosella), roleu, sabater (teixidor, insecte) sabuc (saüc), si ho cal (potser), sodrillar (sotragar), soldre (soler), talaiar, tampa, tanoca, taparada (fer "), temerut (tossut), tempanell, tiratge, tora (cadell, insecte), torcir (torçar), trebotxar-trebutjar (verificar grafia), tritllar, tritllo (dringar, dring), troncall, troncalleria (talòs, bestiesa), tuire (tova. mineral) vespilla (espurna), urpir, ventresca, xipot, xipotar, xipoter (tafaneria, tafanejar, tafaner), xot (mussol), xuca-mulla

Nota: el rossellonès una certa tendència a afegir el prefix en- (l'IEC recull 'maridar' i 'emmaridar', 'arborar' i 'enarborar') en paraules com emmainadar, emmanllevar, empoar, emprimerenques, enaigualir, encaptivar, enfondo, enfastigar, enfastigós, enfuriat, enlletrat, enllevar, o bé a modificar determinats prefixos com al- per en-: enfalga (alfàbega), entrament (altrament); en- en lloc de a-: embantes, embans, enbantes (abans), embraçar (abraçar), endevenir-se (avenir-se), endéu-siau (Adéu-siau), endormir (adormir), endolit (adolit), enfallegar (afalagar), engitanat (agitanat), enraconar (arraconar), enrossegar (arrossegar), enruïnat (arruïnat), ensaig o enseig (assaig), ensajar (assajar), ensolellat (assolellat), envergonyir (avergonir); i encara hi ha un altre grup de mots, no tan nombrós com l'anterior, que ha canviat el prefix es- per en-: embiaxat (esbiaixat), enfondrar (esfondrar), engarrapar (esgarrapar)

Interjeccions i renecs rosselloneses[modifica | modifica el codi]

Ah!, Ai!, Oi!, Ei!, Hi!, I! O!, Oh!, Oi (estranyesa), Ou! (per "sí!" al Vallespir sobretot),, Eu!, Ep!, Uep!, He!, Uh!, Ui!, Au!, Ba!, Me! (reducció de 'mes' però), Ma! (reducció de 'mare'), Fa! (reducció fe 'fava (de Déu), Ca!, Què!, Hec!, Ac!, Issa!, Ai, ai, ai!, Zu! (cf. occità), Ziu!, Zau!, Vai!, Pam!, Pim!, Pum!, Crac!, Fliu!, Flau!, Flist!, Flast!, Ja!, Ja, ja!, Oi tal! (I tant!), Rai!, Anyà!, Bim!, Bum!, Bam!, Paf!, Pif!, Puf!, Patapuf!, Xuf!, Xaf!, Atxim!, Uf!, Um!, Psst!, Pse!, Pxe!, Tde! (reducció de "cap de..."), Ft!, Uix!, Alu!, Tit!, Aré!, Arri!, Arré!, Xo!, Bé!, Endavant!, Iup-hi!, Txa-hi!, Rrrr!, Bitió! (pel cavall), Tdià! (pel cavall), Diantre!, Cremat!, Déu n'hi do!, Xut!, Rac!, Gara! (compte!), Anem!, Arrai! (variant de Rai), Fatxos!, Capde!, Fava!, Baldaments! (tant de bo!), Caram!, Carambis!, Carall!, Llamp que el reflic! Llamp que t'encengués! Nyic-nyac!, Vatua listo!, Votua nada!, Revotua nada! I Domine! Què refoteu!, Mare mia!, Mau! (reducció de Mirau!), Xò va!, A tu!, Fe de Déu!, Déu ditxós!, Llamp!, En llamp!, Cap de reflics!, Llamp del cel!, Ira de Déu!, Reïra!, Rellamp!, Ai sabat!, Ressabat de Déu, (Res)sang de naps!, Mal carall!, Jesús, Marí, Josep!, Mare de Déu!, Maria Santissim(eta)!, Verge santa!, Santa Mare!, Mal bajo!, Maleït sigui!, Alabat siga Déu!, Ai caram!, Vagi en llamp!, Llamp de llamp!, Gràcies a/de Déu!, Bon Déu, senyor!, Déu nos en guard!.

Rossellonismes al diccionari de l'IEC[modifica | modifica el codi]

  • cel de la boca: paladar dur (pròpia, tal com s'indica al primer volum del Petit Atles Lingüístic del Domini Català, de tota l'àrea del dialecte septentrional i d'algunes localitats sudpirinenques)
  • cossol: suport, fonament.
  • descossolar: destruir els cossols o fonaments (d'alguna cosa)
  • envermenat: ple de cucs
  • a l'encop: alhora
  • espellir: descloure's
  • espellida: desclosa
  • gojat, gojata: Minyó, noi, xic (també és propi de regions pirinenques)
  • flingar: fimbrar
  • monja: mongeta
  • repotegar: rondinar, rebotegar (respondre amb paraules irades o de disconformitat)
  • sarda: sardina
  • serrill: serradures

Rossellonismes al diccionari de la Gran Enciclopèdia Catalana[modifica | modifica el codi]

orèndola: oreneta

Gal·licismes[modifica | modifica el codi]

El rossellonès conté moltes paraules franceses catalanitzades:

cahiet (llibreta), cartable (cartera), craion (llapis), fotell o futull (butaca), mere (batlle), vutura (automòbil. 'cotxe' és un castellanisme), socissa (botifarra. occitanisme?), trotuart (voravia), presque (gairebé), apuprés (més o menys), afrós' (espantós), afrosament (espantosament), agaçar (empipar), agaçant (empipador), assieta (plat), atenció (francesisme? que es fa servir per a cridar l'atenció, com "compte"), xarmant (encantador. La paraula 'charme' s'ha exportat a tot arreu : 'charming' en anglès, 'charme' en portuguès...), jornal (en català és la paga diària. En portuguès i italià també és el 'quotidià' de paper), vitesse (velocitat), usina (fàbrica), tupet (barra), survetllar (vigilar), servieta (tovalló), ruta (carretera. Possible occitanisme), même (fins i tot), se fatxar (renyir, enfadar-se), domatge ((pena, en el sentit "és una pena que, és (un) pecat que". Els sudcatalans abusen del castellanisme 'llàstima', Quin domatge! = Quina pena quin greu, Malaguanyat (-ada) !, que…"), verbal o contravenció (multa). Moltes d'aquestes paraules del català septentrional es retroben també en l'occità.

Castellanismes[modifica | modifica el codi]

La penetració de mots vinguts del castellà es va estroncar molt fortament amb la separació política de la Catalunya del Nord de la resta del país, si bé es mantenen castellismes més antics (tot sovint comuns a la resta del català): amo, antes, hasta (en lloc de fins), apoio (del castellà 'apoyar'), atràs (arcaisme del català, occitanisme i alhora pertany al castellà), borratxo, burro, ciego, cuidado, curandero, emparo, fondo, gasto (per despesa), gitano, guapo, desditxa (per infelicitat), ciego (per cec), cigarro, i matxo (per mul), menos (menys), reparo, tabaco, tanto (per 'cop'), trago, (es)tropessar, vago (vagabund), vano, xopapo, etc.

També hi ha hagut castellanismes literaris tant lexicals com sintàctics que no concernien gens la llengua popular.

Referències[modifica | modifica el codi]

  • Els castellanismes del rossellonès Joan Veny, Estudis de geolingüística catalana, Barcelona 1978
  • Joan Veny, Els parlars catalans : Síntesi de dialectologia, Palma de Mallorca, editorial Moll, 2002, 13a ed. (1re éd. 1982), 173 p. (ISBN 84-273-1038-2), p. 40-54
  • Joan Veny, Petit atles lingüístic del domini català, vol. 1, Barcelona, Institut d'Estudis Catalans, novembre 2008, 2a ed. (1ra ed. 2007) (ISBN 978-84-92583-61-4)

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]