Català septentrional

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Extensió del dialecte català septentrional respecte la resta de territoris catalanòfons.

El català septentrional (sovint anomenat de manera massa generalista rossellonès) és un dialecte constitutiu del català enquadrat dintre del bloc oriental de la llengua i parlat en la Catalunya Nord. L'empremta d'aqueix dialecte s'estén cap a dins de la Catalunya Sud en l'anomenat septentrional de transició. És un dialecte que té trets comuns amb l'occità o en algunes vegades influenciats per aquesta llengua. Té també un subdialecte, el capcinès, que podria representar segons alguns lingüistes un estat arcaic del dialecte.

Característiques generals[modifica | modifica el codi]

Les particularitats del català septentrional que l'allunyen del català del sud de l'Albera més enllà de l'Empordà es poden explicar en bona part pel contacte o comunitat d'orígens d'aquesta mateixa llengua amb l'occità. Es pot parlar d'occitanismes per al vocabulari per un cert nombre, bastant limitat de mots, car un bon nombre de les paraules d'afinitat occitana vénen probablement d'una forma de llatí comú al Rosselló i al Llenguadoc. Que la proximitat llenguadociana hagi ajudat a conservar paraules comunes amb l'occità en el rossellonès, és evident, amb això no n'hi ha prou per fer-ne occitanismes, excepte evidentment en una postura ideològica que voldria que l'anomenat català septentrional hagi sofert de la contaminació occitana via el manlleu. La secular immigració occitana, provinent de tot el domini occità explica el manteniment o la presència de formes lèxiques, fonètiques o gramaticals comunes amb l'occità.

El tractat dels Pirineus tancà parcialment el rossellonès de les influències sud-catalanes i dels castellanismes i permeté de conservar trets i vocabulari de la llengua antiga esdevinguts arcaics sud enllà, preservats de la influència de l'espanyol. La posterior i progressiva imposició del francès als catalanoparlants del país ha induït francesismes.

Tal com defensen molts lingüistes especialitzats en l'estudi d'aquesta àrea lingüística, la major part dels caràcters propis del dialecte rossellonès provindrien, d'una banda, de l'assimilació d'elements occitans, i d'altra banda, del fet que els locutors rossellonesos parlen tant el català com el francès, cosa que provoca una contacte entre ambdues llengües.

Les conseqüències concretes d'aquesta situació sobre la llengua parlada a la Catalunya Nord consisteixen en nombroses interferències, causades pel bilingüisme, i també en molts manlleus del francès, de l'occità i fins i tot del castellà. D'això en resulta:

  • un ús especial de termes catalans, així com l'assimilació de paraules occitanes i franceses en la llengua parlada
  • un ús especial de formes i temps verbals

Variació dialectal (basat en un estudi de Carles Grandó)[modifica | modifica el codi]

A la plana del Rosselló el dialecte és homogeni, a part d'unes lleugeres variants dins l'ús de certes paraules (sense que sigui exclusiu): a Perpinyà diuen 'a can Pere' i a la Salanca, 'a xon Pere'; a Perpinyà diuen 'ana[r] a dalt' i a la Salanca, 'muntar'; a Perpinyà diuen 'nin, nina' i a la Salanca, 'petit, petita' i a Tuïr diran 'pallago, pallaga'; a Baixàs diuen 'talaiar' per 'espiar' (mirar) i diuen 'manta' per 'un munt, força'; a Corbera pronuncien 'clar' [clare] en lloc del més general [clart]. A molts endrets diran 'els forasters', i el mateuet (perpinyanès de Sant Mateu) dirà 'els estrangers'. A Ribesaltes se sent 'malauta', taupa' (a Oleta, al Conflent també) i 'aurella', 'llauseta'.

La separació del pla de Rosselló del Vallespir i del Conflent no presenta una frontera lingüística marcada. El català de Corbera, Tuïr, Llupià, Terrats, Forques, Paçà, Tresserra, Banyuls dels Aspres, Brullà, Ortafà, Elna, la Torra d'Elna no canvia gaire del català de Cameles, Castellnou, Santa Coloma, Montoriol, Torderes, Llauró, Vivers, El Voló, Montesquiu, Sant Genís, Palau del Vidre, Argelers. Llur distinció resideix sobretot dins la fonètica, la vocalització del rossellonès és més tancada. En el vallespirenc se noten alguns canvis de vocables, algunes expressions: ganso per ganxo, arendola per olendra, pujar per muntar, allà per allí, un xic per un poc, patana per trufa, blat de moro per blat d'indi, escopsar per agafar, patorra per batzana (eixarranca), frare per flare, ou per si (afirmatiu), rotllet per cercle.

Passa igual pel Conflent, a Sant Miquel o a Bula de Terranera se parla més o menys com a Illa. Se diu al Conflent: "meitat" per litre, "manxa" per bufet, "s'allongar" per se cotxar (estirar-se), "rampenat" per ratapenera, "talent" per fam a Prada, "suire o suiro" per siure en rossellonès (suro), ca (tant per a gos i gossa), "pallago o nin" per noi... En consonantisme la comarca zona del Conflent es diferencia clarament de la resta del català per l'evolució en [jr] del grup llatí -BR- com es pot constatar amb roire per roure o suire/suiro per suro (al Rosselló 'siure'). Pel que fa a la pronunciació del dígraf -ix- existeix una mena de conservació irregular del iod a la zona conflentina, amb molta variabilitat en funció de les paraules. Aquesta realització es retroba sobretot al nord i al sud del Conflent i de manera irregular en funció de les paraules. En qualques viatges del Conflent septentrional, a ran de la frontera lingüística s'empra l'adverbi jus o dejús (sota). Al Conflent es manté com en valencià i balear l'imperatiu de segona persona "obri" per "obre".

Les variants són rares. Sols l'article 'el' s'hi emprava més que 'lo'. A Rosselló, l'article 'lo' era el més usat però, amb el temps, l'ús d'el s'hi arrelà. Sembla que el català del Conflent, i sobretot el del Vallespir, són més conservadors que el rossellonès.

Límits del català i de l'occità[modifica | modifica el codi]

Al país de Fenolledès com a l'Aude, que marquen la regió fronterera septentrional del dialecte, se parla el llenguadocià. El llenguadocià no és tan breu com el català. Ha servat més vocals i també més desinències, que varien d'aspecte segons les comarques. Al Fenolledès, moltes finals dels substantius són en -e, -es; a l'Aude la major part són en -o, -os. El català ha traspassat la frontera lingüística; trobem vocables catalans al llenguadocià dels primers vilatges : 'naixit' (nascut) a Montalbà, Trevillac, Caramanh, Lançac, Belhestar i Cassanhas, a Montalbà 'cuita' per 'còita' o 'cuèita', 'tancar' per 'tampar', 'agosa' per 'agusa' i 'gener' per 'genièr'. 'esquena', 'cóser' a La Tor de Trinhac i Trevillac, en lloc de 'esquina' i 'corderar', 'vòl que vage' a Sant Pau de Fenolhet i Quilhan, en lloc de 'vòl que ane', 'som' a Pasuòls i Tuissan, en lloc de 'soi', 'aviat' i 'fèrreblanc' a Lleucata en lloc de 'lèu, lhèu' i fèr-blanc. El contrari també es produeix: 'lleu' per a dir 'aviat' a l'extrem nord del Rosselló. El límit extrem del rossellonès el formen els pobles següents partint del mar : Salses, Òpol (anteriorment de llengua occitana), Vingrau, Talteüll, Estagell, Montner, Nefiac, Illa; i dellà de la plana de Rosselló: Tarerac, Arboçols, Catllà, Molig, Mosset. Les fites de la frontera lingüística del llenguadocià les constitueixen els pobles de Lleucata i Fitor (Aude), Perillós (Rosselló), Tuissan, Pasuòls (Aude), La Tor de Trinhac, Cassanhas, Bèlhestar, Montalbà (Fenolledès); dirigint-se vers el Capcir, Trevillac, Sornhan, Rabolhet. La regió d'influència és, en certs rodals molt estreta, com entre La Tor i Estagell: a Vingrau la llengua occitaneja; A Montalbà i Talteüll diuen 'recepigut' (d'origen llenguadocià) per 'rebut'; a Estagell, 'bua' (de vaca) i a Montner 'busa' per 'buina' i 'han' per 'tenen',

Un demostratiu tan comú en occità com acò (això) s'és gairebé perdut a tot el territori de la llengua catalana mes s'empra(va) al Capcir i al Conflent on Joan Coromines l'oí qualque cop a la falda del Canigó i sols una vegada Mossèn Alcover la va sentir a Codalet de Conflent, l'any 1902, de boca d'un porquerol.

Descripció fonètica[modifica | modifica el codi]

  • El tret més característic del català rossellonès és la pronúncia de la "o" tancada tònica com si fos una "u", com ho fa l'occità tot. Així, la frase "El pont del Canigó" s'hi pronuncia "El punt del Canigú".
  • El sistema vocal del rossellonès es redueix a cinc vocals: [a], [e], [i], [o], [u]. Però, no es tracta pas d'una influència del castellà.
  • Les paraules esdrúixoles no existeixen en rossellonès. Així, època es pronuncia [e'poka] i música [mu'zikə] (en aquest darrer exemple, com en català popular a tot Catalunya). A més, adjectius com fàcil, difícil, científic esdevenen en rossellonès facil·le, dificil·le i cientifique.
  • La "l", quan és al davant d'una "t", tendeix a desaparèixer, fenomen que explica l'existència de paraules com [esku'ta] (per escoltar) i [mu'tu] (per moltó), com en occità (escotar, moton)
  • Tal com en mallorquí, en català popular i en occità de Provença, moltes paraules que s'acaben en -ia en els dialectes centrals tendeixen a reduir-se en "i", així es pronuncia història [is'tori], ràbia ['rabi] i gràcia ['grasi].
  • Cal notar la desaparició de la lletra "x" o "g" en moltes paraules com peix i calaix que solen pronunciar-se [pej] i [ka'laj] : aquei, matei, bai, vai - o vaig -, fui - o fuig -, vei, fai - o faig -, grei, fei (aqueix, mateix, baix, vaig, fuig, veig, greix, feix) però es conserva el so [tx] en: faig (arbre), roig, raig, puig, maig, boig. Des d’una perspectiva històrica, en el Rosselló i el Conflent, la /ix/ final s’ha reduït a [j] en els mots procedents dels grups llatins PS (*ACCU-IPSU), SC (+e,i) (COGNOSCERE), SSY (*GRASSEU). Aquesta reducció no té lloc quan el so procedeix dels grups CS (BUCSU>boix), STY (mŭstĕu>MUSTIU>moix).

Al plural reapareix el so de xeix: (peixos i calaixos) o no (peixs i calaixs, pronunciats [pejs] i [ka'lajs].

  • El so palatal és generalment conservat, llevat de claps de [ieisme], amb tot (jo) vull es pronuncia "vui" i vall o avall es pronuncien tant vai o avai com amb palatal. En l'obra d'Un Tal apareix: "allí vai" o "alli-bay", "pel dabai" (que podria representar 'pel debaix') però pel davall (on 'davall' rima amb 'amagatall').
  • Tendència a la A prostètica en mots començats en R: arracar (recar/racar), arrai (rai), arregar (regar), arrenda (renda), arreposar (reposar)...
  • Desplaçament de l'accent tònic en els imperatius. Ex: fes-ho [fezú] en comptes de [fèzu]. També comporta la conservació de les formes pronominals plenes: porta-me [purtamé] per a porta'm [pòrtam], compra-lo [krumpalú] per a compra'l [kòmpral].

El pronom -la esdevingut tònic es tanca en é: agafa-la [agafalé], exceptat en capcinès on resta [á] : [agafalá].

Morfosintaxi[modifica | modifica el codi]

  • Els pronoms possessius llur, llurs, llura i llures que se solen emprar amb article al davant (ex: La llura mare), igual que mon, ton, sa, ma, ta, sa, mes, tes i ses gairebé solament pels membres de la família com a bona part de la resta del català. A més, el rossellonès comparteix amb els dialectes no-centrals els pronoms possessius meua, teua i seua i conserva(va) els antics mia (especialment en exclamacions com "mare mia!"; se'n troba una mostra en el respatller d'un banc de fusta a l'església de Prats de Balaguer de 1858: "La mia casa és casa d'oració), tua i sua. Malgrat això, el pronom sol posar-se abans del nom al qual es refereix ("Mon Déu", en lloc de "Déu meu").
  • Es destaca l'extensió del plural en "os", en articles com "aquestos", "aqueixos", "ellos", "aquellos", "quinos" i fins i tot "quantos", "unos" i "forços".
  • La formació de la negació ha quedat reduïda al grau pas tal com en occità. Ex: Ton pare menja pas.
  • El rossellonès conserva "quelcom" (alguna/qualque cosa), qualque(s) (algun(s)/alguna, -es), "qualcú" (algú), "pus" (en frases negatives 'pas pus' = 'no... més', 'enlloc pus' = 'enlloc més'), s'empren al costat de 'qualsevol' les fórmules qui que (sigui), "què que, "quin que" o, manllevats del francès, "n'importa qui", "n'importa què", "n'importa quan" i "n'importa com", que corresponen a: "qualsevol cosa", en "qualsevol moment" i de "qualsevol manera".
  • Truasieme, quatrieme i cinquieme (francesismes) solen substituir tercer, quart i cinquè. A més, el rossellonès conserva del català medieval el desesset o disesset, el desevuit o disevuit i desenou o disenou, com l'occità dètz-e-sèt, dètz-e-uèit, dètz-e-nòu.
  • El rossellonès conserva les formes plenes dls pronoms febles "me, te, se, nos, vos, se" i no pas les formes reforçades "em, et, es, ens, us, se", independentment de la seua posició. Per tant, podem sentir frases com "Me fa pena", o bé "Crida-me més tard".

La combinació de dos pronoms febles es fa al revés de la resta del català: "Me se posa al davant" per a "Se'm posa al davant"

  • Posició clítica. En les altres variants del català, l'enclisi es fa obligatòriament a l'imperatiu, al gerundi i a l'infinitiu. El rossellonès només hi ha enclisi quan la frase és a l'imperatiu, igual que en occità, francès i portuguès del Brasil. Així, es dirà "M'ha demanat de li comprar el llibre" en lloc de "M'ha demanat de comprar-li el llibre". No es tracta pas d'un gal·licisme, puix que el fenomen és anterior a la francesització. A tall de proves, el lingüista Joan Pau Escudero en cita un exemple en un text de 1686 A pena de tres lliuras de amanda per hi posar les diners de la obra i d'altres de 1750, a més d'un manuscrit del 1751 escrit a Millars que inclou aqueixes frases: per se comprar calsas; per la pendre; per li aver treginat.
  • La locució ÇO DEL (D'EN)/DE LA... o XO EL/DEL/LA/DE LA... : cal/can, ca la

Seguit d'un nom (mitjançant la preposició de o sense preposició), indica la casa o el lloc on habita o de què és propietària la persona designada pel dit nom:

"Me tinc d'arrestar xo l'apotecari" [=a ca l'apotecari], Albert Saisset, Vinyes i dones

"Vaig baixar xo d'un meu amic" [=a casa d'un amic meu], Albert Saisset, Pims i pams

També s'empra en figurat: "xol/xo el jornal" o "sus del jornal" : 'en el diari', "xo en Camus" : 'en Camus' (=en l'obra de Camus).

Expressió de l'hora en català rossellonès[modifica | modifica el codi]

Se segueix el sistema tradicional antic "SER + nombre + Hora" : "Són tres hores de (la) tarda", "Són cinc hores de tarda" (Albert Saisset, Perpinyanenques) "Envers deu hores de nit" (Albert Saisset), "Envers una hora de matí" (Pere Burlaner), "Cap a les tres hores de tarda" (Pere Verdaguer), a set hores de la matinada (Mémoires de Pierre (sic) Pasqual, 1595-1644, Imprimerie Joseph Payret, 1905), "a una hora de matinada", "a dos hores", "de nou hores de nit a les onze", "a cinc hores de tarda", "a onze hores de nit" (Nota de la ruïna de la nova fàbrica de la iglésia de Sant Pere de la vila de Ceret, 1734). La tendència, com a la resta del català, era de prescindir de « hores » : "de les nou a les deu hores de matinada" (Un registre des archives de la commune d'Elne, 1597-1621, Raymond de Lacvivier, Imprimerie Comet, 1912), "a les deu hores" (Relacio del modo que per los carrers de Perpinyà venen las mercaderias, Revue Catalane, 1912 segons les notes finals d'un manuscrit del Llibre dels Sants Àngels de Francesc Eiximenis, s.XVI, Perpinyà)

Quarts d'hora :

Per al primer quart, es diu l'hora seguida d'"i el - lo/un quart": "Són tres hores i el quart" (3:15h).

Per als dos quarts, s'utilitza "i mija": "Dues hores i mija/mitja" (2:30h).

Per als tres quarts es fa atenció a l’hora que ha d’arribar: "Tres hores menys (un/el/lo) quart" (2:45h) o "Tres hores i tres quarts" (Mémoires de Pierre (sic) Pasqual, 1595-1644, Imprimerie Joseph Payret, 1905).

També existeix una forma semblant al sistema del català central : "(Són) tres quarts per deu hores" (9:45h)", "Són tres quarts per una hora" (12:45h),"Tres quarts per nou hores" (Apuntació perpinyanesa, Jules Delpont, 1899, in Revue Catalane núm 6) o la fórmula : "(És) un quart per les tres", "(Són) dos quarts per les tres ; "(Són) tres quarts per les tres". (Mémoires de Pierre (sic) Pasqual (1595-1644), Imprimerie Joseph Payret, 1905). Trobem "als tres quarts d'onze" en la Nota de la ruïna de la nova fàbrica de la iglésia de Sant Pere de la vila de Ceret, 1734

A l'obra de Pere Burlaner s'hi pot veure que s'empraven totes dues formes: "Lo trinc que puja cap a Prada parteix un poc abantes d'onze hores"; "A tres quarts per les deu, mossèn Bitarol se’n torna a cal bisbe" (p. 86); "Lo rellotge del salon va picar quatre hores" (p. 89); "Lo rellotge del campanar de la Roca del Duc tocava tres quarts per set hores" (p. 97); "Una tarda, cap a les cinc hores, mossèn Bitarol acabava de confessar una dotzena de devotes" (p. 102); "cap a les tres hores de la tarda" (p. 106); "Lo repic de les sis de la tarda tocava" (p. 117); "A tres quarts per les sis" (p. 164).

Minuts entre els quarts :

El nombre de minuts segueix l'hora sense la conjunció "i": "tres hores cinc" (3:05h), "tres hores vint" (3:20h), "tres hores vint-i-dos" (3:22h), etc. Passats els dos quarts, es resta els minuts de l'hora que arriba: "quatre hores menys vint-i-cinc" (3:35h), "quatre hores menys deu" (3:50h), etc.

Hores exactes :

La cançó tradicional Lo pardal nos dóna "Les onze hores són tocades/sonades".

Notes sobre les conjugacions[modifica | modifica el codi]

  • Infinitius rizotònics

Molts infinitius, a la Catalunya Nord, són de la II conjugació rizotònics, mentre que en altres parlars són de la III conjugació. En efecte, bullir, collir, cosir, cruixir, eixir, fugir, grunyir, junyir... tenen com a forma d’infinitiu al Rosselló búller, cúller, cúser, crúixer, éixer/íxer, fúger, grúnyer, júnyer... (i l’antic verb sallir ‘sortir’ conservat tal qual o més sovint com a sàller). Les formes infinitives corresponents en -ir apareixen només –i ocasionalment– en algunes poblacions de l’Alta Cerdanya, a Argelers i a Prada.

  • Epítesi a l’infinitiu de verbs monosíl∙labs

Les formes "dire" ‘dir’, "(en)dure" ‘dur’, "fere" ‘fer’, "sere" ‘ser’ són infinitius originàriament monosíl∙labs en català presenten una ‹e final, que pot ser considerada epítesi. El verb "fer" s'empra en el dialecte estrictament rossellonès, "fere" s'usa al Vallespir, al Rosselló i al Conflent.

  • En rossellonès, es conserva la forma duit i enduit al costat de les formes 'dut' i 'endut' (cf. balear). Molts participis solen tenir també una forma analògica, com "mereixit", "coneixit", "naixit" i "creixit".
  • La segona forma del present d'indicatiu intercala una E: (re/des)coneixi per (re/des)conec, coues per cous, coui per coc, beues per beus, beui per bec, caues per caus, caui per caic, creguem per creiem, creui per crec, creues per creus, deues per deus, deui per dec, diguem per diem, diui per dic, diues per dius, dormes per dorms, (en)duguem per (en)duem, (com)preni / ( com)princ per (com)prenc, (com)prenes, per (com)prens, escriues per escrius, mores/moreixes per mores, moui per moc, moues per mous, perdes per perds, podes per pots, pudes per puts, remetes per remets, responi per responc, riui per ric, riues per rius, rompes per romps, seui per sec, seues per seus, sabes per saps, sentes per sents, soli per solc, tenes per tens, treui per trec, treues per treus, venes per vens, veui/vec per veig, veues per veus, voles/vos per vols…
  • El verb haver dóna "hagés" per hagués i el gerundi de veure dóna "vegent".
  • El passat perifràstic a Perpinyà és vari, vares anar en comptes de vaig, vas anar.
  • El verb tenir/tindre és "tinguer" o "tenre" i fa el futur "tenré, tenràs, tenrà...", al condicional tenria/tinria/tenriï, tenries, tenria/tinria"...

Conjugacions particulars del rossellonès[modifica | modifica el codi]

Primera conjugació Segona conjugació Tercera conjugació
Present d'indicatiu
  • canti
  • cantes
  • canta
  • cantem
  • canteu
  • canten
  • perdi
  • perdes
  • perd
  • perdem
  • perdeu
  • perden
  • serveixi/dormi
  • serveixes/dormes
  • servei/dorm
  • servim/dormim
  • serviu/dormiu
  • serveixen/dormen
Imperfet d'indicatiu
  • cantavi
  • cantaves
  • cantava
  • cantaven
  • cantàveu (pronunciat 'cantavu')
  • cantavem (pronunciat 'cantaven')
  • perdiï/perdia
  • perdies
  • perdia
  • perdien
  • perdíeu (pronunciat 'perdíu')
  • perdíem (pronunciat 'perdíen')
  • serviï/servia
  • servies
  • servia
  • servien
  • servíeu (pronunciat 'servíu')
  • servíem (pronunciat 'servíen')
Condicional
  • cantariï/cantaria
  • cantaries
  • cantaria
  • catarien
  • cantaríeu
  • cantarien
  • perdriï/perdria
  • perdries
  • perdria
  • perdrien
  • perdríeu
  • perdrien
  • serviriï/serviria
  • serviries
  • serviria
  • servirien
  • serviríeu
  • servirien
Pretèrit perfet perifràstic
  • vai cantar/perdre/servir
  • vas cantar/perdre/servir
  • va cantar/perdre/servir
  • vem cantar/perdre/servir
  • veu cantar/perdre/servir
  • van cantar/perdre/servir
Imperfet subjuntiu
  • cantessi
  • cantesses
  • cantés
  • cantéssem
  • cantésseu
  • cantessen
  • perdés/perdessi
  • perdessis/perdesses
  • perdés
  • perdéssim/perdessen
  • perdéssiu/perdésseu
  • perdessin/perdessen
  • servís/servissi
  • servissis/servisses
  • servís
  • servíssim/servissen
  • servíssiu/servísseu
  • servissin/servissen.

El verb Ser/ésser : Sere, estre
Present d'indicatiu

  • sóm 1.
  • ets/es
  • és
  • sem
  • seu
  • són (pronunciat 'sun')

1. Recomanem la grafia (jo) "sóm" (pronunciat 'sun' davant de vocal segons la fonètica septentrional, i 'som' al Vallespir) per diferenciar-lo de (nosaltres) "som" del català central, del valencià i del balear.


Imperfet d'indicatiu

  • eri
  • eres/érets
  • era
  • érem
  • éreu
  • eren

Condicional

  • seriï/seria
  • series
  • seria
  • seríem
  • seríeu
  • serien

Imperfet subjuntiu

  • sigués/siguessi/fos (fossi?)
  • siguessis/siguesses/fosses (fossis?)
  • sigués/fos
  • siguéssim/siguéssem/fóssem (fóssim?)
  • siguéssiu/siguésseu/fósseu (fóssiu?)
  • siguessin/siguessen/fossen (fossin?)

Gerundi : siguent

Participi : sigut

Exemple:
Se passejar (passejar-se)
Present d'indicatiu

  • me sóm passejat
  • t'ets passejat
  • s'és passejat
  • nos sem passejats
  • vos seu passejats
  • se són passejats

Plusquamparfet d'indicatiu

  • m'eri passejat
  • t'eres passejat
  • s'era passejat
  • nos érem passejats
  • vos éreu passejats
  • s'eren passejats

Futur compost

  • me seré passejat
  • te seràs passejat
  • se serà passejat
  • nos serem passejats
  • vos sereu passejats
  • se seran passejats

El verb haver:
Present d'indicatiu :

  • he/hai
  • has
  • ha
  • havem (hem)
  • haveu (heu)
  • han

Present subjuntiu:

  • hagi - Anar: vagi
  • hages - Anar: vages
  • hagi - Anar: vagi
  • hagem - Anar: vàgim ?
  • hageu - Anar: vàgiu ?
  • hagen - Anar: vagen

Condicional

  • hauriï-hauria/hagués/haguessi/hagueri/hagés/hagessi?
  • hauries/hagueres/hagesses/haguesses/haguessis
  • hauria/hagués/haguera/hagés
  • haurien/haguessin-haguessen/hagueren/hagessen/hagessin
  • hauríeu/haguésseu-haguéssiu/haguéreu/hagésseu/hagéssiu
  • haurien/haguessen-haguessin/hagueren/hagessen/hagessin

A més a més :

  • Formació del pretèrit perfet compost

El perfet es forma amb l'auxiliar ser (com en català antic i tradicional, occità i francès) en present d'indicatiu i el participi passat del verb conjugat i no pas amb haver, excepte per a la tercera persona del singular i del plural : "Som cantat, ets cantat, HA cantat, sem/havem-hem cantat, seu/haveu-heu cantat, HAN cantat. Per a la tercera persona del singular o del plural sovint s'empra ser si el terme d'acció és el mateix subjecte : (ell) s'és pensat, l'ordinador s'és espatllat, se són enganyats, al costat del verb haver, sobretot en plural : s'han enganyat (remarqueu l'acord o no del participi, segons l'auxiliar emprat)

A la Gramàtica d'Albert Saisset (1896: 43-76) hi ha la conjugació de diversos verbs, la majoria dels quals tenen el perfet amb 'haver' a les terceres persones i 'ser' a les altres, i en d´altres, com venir, hi posa 'ser' a totes les persones. En tres verbs, estimar, amar i fer, hi ha 'ser' a la primera i la segona persones del singular, mes al plural hi ha 'haver'. La 3ª persona dels verbs intransitius sol formar-se amb 'haver', però hi trobem alguna vegada 'ser': "mon pare és arribat". Carles Grandó dóna la conjugació del verb 'entrar': "són entrat, ets entrat, ha entrat, sem entrat, seu entrat, han entrat". Els verbs pronominals i composts com : arribar, anar, caure, entrar, partir o venir, se conjuguen gairebé únicament amb l'auxiliar 'ser'.

Sembla que 'ser' primerament es trobava només a les persones del singular i que després es va escampar a les de plural. Precisament és la situació que es manté al Vallespir, al Capcir i en certs parlars rurals de la diòcesi de Girona. La solució d'alternar 'ser' i 'haver' no es pot pas atribuir a la influència del francès ni de l´occità, ja que tots dos mantenen la selecció: 'ser' per als verbs inacusatius i pronominals i 'haver' per a la resta.

  • El rossellonès utilitza tal com el francès l'infinitiu de narració.
  • En alguns parlants del rossellonès, la diferència entre el pretèrit indefinit i el pretèrit perfet tendeix a reduir-se per influència del francès.

Lèxic rossellonès[modifica | modifica el codi]

No s'usen els verbs Cabre, Cloure, Doldre, Témer.

Occitanismes o mots de continuïtat occitano-catalana[modifica | modifica el codi]

Forta presència de molts termes lligats a l'occità (d'arrel antiga o d'introducció més recent), arcaismes medievals catalans d'afinitat occitana, que avui han romàs reduïts a l'àrea rossellonesa sota l'escalf de l'adstrat occità:

abartàs (bardissa a Estagell), absolvre (absoldre), adiu ! (salut!; adéu!), adondar (domar), adregar (aregar, ensinistrar), afram (golós, golut), aibre (arbre), aigua senyada (aigua beneita), aima (ànima), aïna (eina), ajustar (afegir), aladern (L’aladert / crema tot verd / i l’auliu / crema tot viu” proverbi d'Òpol), allandar (obrir de bat a bat), allargar (amollar, deixar anar), allargar(-se) (estirar(-se), allongar(-se) (estirar(-se), allumar (encendre), amolar (esmolar), anguilar (s')(esmunyir-se; colar-se), a polit (compte!; lentament) araire (arada), ardelesa (gallardia, coratge), argelac (argelag), arquet de sant Martí, arrestar (aturar), arramir (arraconar), arreu (de seguida), arrollar (s')(aplegar-se, fer rotllo), atisonar (atiar), atudar (apagar), aulendra/olendra, aurèndol/a(u)rendola/orèndol/orendola/rendola-randola i arondella (Vallespir) (oreneta), avisar-se (adonar-se), badiu (Conflent. cobert on es podia entrar una carreta carregada en cas de tempesta), ban(d) (banda, costat), bassí (safareig), babot (borinot; corc de blat), baldament(s) (tant de bo), band (banda, costat), barbollaire (qui parla precipitadament i confús), barralla (tanca de fusta a l'entrada dun camp o prat), barrallar (tancar amb barralla), barrenc (avenc amb corrent d’aigua, subterrània generalment però que de vegades sobreïx o bé traspua per escletxes, a Les Corberes), bastiment (vaixell), bateu (vaixell, ja en Ramon Llull), blat dindi/blat d'Índia (blat de moro), belleu (potser, ja en Ramon Llull), bernicloc (totxo, pec), blaca (garric, alzinoi, coscolla a Talteül), blanquinejar (deixar-se veure una cosa blanca), bolsa (bossa), borrada (treball feixuc ; gran quantitat) bossut (geperut), botar (inflar), bressairola (cançó de bressol), bri (un) (una mica), briant (eczema), briu (coratge, atreviment), bruig/brutx (grafia de Joan Veny. brogit), bubot (borinot al Vallespir i Conflent), bugadera (semal) (portadora), ca (també coneix gos), cabeca (xibeca, òliba, gamarús), cabota (cabeça), cambajó (pernil, cuixot), cambra (estança de dormir), campanya/campestre (camp), calça (mitjó), carbonilla (carbonissa), carrota (pastanaga. Gal.licisme molt probable), cel de la boca (paladar dur), ciprés (xiprer. també emprat), ciuró/ceiró (cigró), codena (cotna), cotell (ganivet), cilla (cella), cinta (cinyell), cintar (cenyir), cogot (clotell), catlla (guatlla), cavalla (egua), clavar (tancar amb clau; mossegar amb els ullas o claus), clavillar (turmell), (es)corbàs (corb), cordell (cordill), creballa (clivell de la pell, causat pel fred o per malaltia; escletxa?), crebar (rebentar), davallar, demest (enmig), desc/desca (panera plana, de forma ovalada per a la roba), de(s)gallar (fer malbé, desbaratar), desmargar (desmanegar), despenjafigues (molt alt), desenou (dinou), de seguit (de seguida), destetar (desmamar), desesset (disset), desevuit (divuit), dorca/dorga (gerra o càntir gran de terra, de fusta o de metall, que serveix per a tenir diferents líquids, com aigua, oli, vi, llet) dorc (dorca petita), duïll (doll), eime (esme, consciència), eimina, eiminada (emina, eminada), eirola (erola), eixir (sortir), enaiguetes (fer ") (fer denteta), enclutge (enclusa), enfallegar (embafar, atipar, enfitar, cat. antic enfalagar; enlluernar), enyorer (enyor), enfarenat (irat, fortament excitat, irritat; enfeinat), escampillar (escampar), escarbella/esquerbella (escletxa), escarbellar (esquerdar), esco(n)fir (desconfir, derrotar, vèncer, desfer-se de), esfoirat/esfoiregat (que té diarrea), esfonar (afonar, enfonsar), espellir (descloure, flor), espepissar (inspectar minuciosament), espertinar (berenar), espeternellar(-se) (estirar-se apàticament, cames ençà, braços enllà), espiar (mirar), espinarc (espinac), esporucar (esporuguir), esquerrot (esquerrà), estalzí (sutge. pronunciat "estatgí" com "cotze" per colze), estamaire (estanyaire), estela (estel), estofar(-se) (ofegar, sufocar), esti(n)flat (espaterrat), estonar (estranyar), estonant (sorprenent), fa/fava ! (vatua !), fanga (fang), farda (femer, femoral/femeral en català antic), fargat (vestit de qualsevol manera), fasti (fàstic), feda (per ovella), femoràs (femer, femoral/femeral en català antic), fena (feina, faena), filat (xarxa), filata (pal que porta banderes per les festes), filbastar (embastar), filerella (filera), flasco, -a (imbècil), flecó (panet), forro (saig), forroll (forrellat), fosseró/fisseró (vespa terrera/xana, abegot/abelló europeu que només arriba fins al nord de Catalunya), franquet (cranc), fregador (fregall; Malví, Althaea officinalis), frígol/frigoleta (farigola), frixa (freixura), fringaire (xicot), furnyigar (furgar, furguinyar), gaio (guerxo), galipandàs (home alt, garrallarg), gamarro (gandul), gambajó (pernil, cuixot), gamat (tarat), ganyidar (grinyolar, udolar), de garripautes/garripautis/gratapautes/gratipautes (de quatre grapes), garrolla (garric, alzinoi, coscolla? a Estagell), gelor (fred intensa, qualitat deb gèlid o geliu), gibre (gebre), gingiva (geniva), gitar (llençar/tirar), giverd (juliverd. grafies de Joan Veny), glosir (cloquejar), gravilla (graella), granyota (granota), graula (gralla), gresala (palangana), grut (segó), guarir (curar), guiny (estelleta, punxa), gisclar (xisclar. Conflent), guiscar (xisclar), hajar (heure, haver; dónar, acostar una cosa a algú), helra/hedra (heura), hereter (hereu), jaupar (lladrar), juliana (bacallà), llardet (guspira, llampegueig), llauseta/aloua (alosa), llesta, llestar (tria, ja en Ramon Llull, triar), let (lleig), llipoter, llipota/llipoti (arboç), llusset (llampec), mainatge (nen), manco (menys), manglana (magrana), manyac (gentil, dolç), margue (mànec), menar (conduir, portar un cotxe), mes (però), minyó (noi), misturet (blat negre), mostarda (mostassa, mostalla), molsir/mólzer (munyir), nalt (alt), nariu (forat del nas), nin (nen), nut (nu), noga (nou), oir (sentir), oliu (oliver), ontocom (en algun lloc. al Vallespir) padrí (avi), pallago (xic, noi), parpallol/parpinyol (papallona), pastre (pastor), patna (paella), patota (nina), peixoneria (peixater, peixateria), pellarotaire, per mor de (per tal de), pioc (gall dindi), plaja (platja), poal (càntir), potó (petó, bes) pou/paor (por), pols m. (pols f.), punyet (puny, anatomia) pescaire (pescador), peirer (paleta, mestre de cases), picassa/pigassa (destral), poll (pollanc, pollancre), porrejar (fer malbé), potó (petó, bes), punyet (canell), qualcú (algú), qualque (algun), quelcom (alguna cosa), querre (anar a prendre algú o alguna cosa), quitllar (dreçar), quitxar (prémer), rameniot (escura-xemeneies), rauc (ronc, rogall), rauquillós (rogallós), recebre (rebre, també emprat), recossirar (recercar, mirar atentament una cosa per comprovar el seu estat, per cercar-hi quelcom), recossirar-se (adonar-se que una persona o cosa no hi és; trobar-la a mancar), refatjaire/refatxaire (adobacossis), rega (solc; retxa, ratlla), reinet, rei-petit (reietó, ocell), repeix (àpat), repetell (del sol) (baterell), ribera (riu), rovill (rovell), rota/ruta (carretera), salious (salpàs), sàller/sallir (sortir), sanglantana/singlantana (sargantana), saule (salze, també emprat), secutir/secutre (sacsar, sacsejar), seda (cerra, sobretot de porc), semal (portadora; cossi), siure/siuro (suire-suiro en llots del Conflent i gran part de Cerdanya)(suro), sè (sina), sous (diners), sangsuga/sunsuga/sangonilla (sangonella, sangonera), sus (sobre), tacons (galteres), tendrum (brot), timbau(ç) (timba, balç), tindar (dringar), tindarell (esquella), tesa (teia), teta (mamella), tora (cadell, insecte que es menja les arrels de les plantes), tovallola (tovalló, torcaboques), trapar (trobar), trauc (trau, forat), traucar (foradar; despuntar), trefogir (neguitejar), tresclam (Conflent)/trescam (Vallespir) (herba foradada o de Sant Joan), tribanella/tribanola (Conflent) (barrina petita; llevataps), tribona (tribe, triba, barrina grossa) trissar (triturar, esmicolar, atrissar en Ramon Llull), trillolar (tritllejar), trufa/trumfa (patata), unflar (inflar), urçol (mussol - granet a l'ull), userda (alfals), vigília (dejuni), veire (got), verm (cuc), vespra (vetlla, vigímia), vilatge (poble), voludar(-se) (revolcar-se), votura (cotxe), xarment/xirment f. (sarment), segon (segó, al Conflent), lleituga/lletuga (enciam que també s'hi fa servir, o també escarola), derna/nogall/belga (grill de taronja), clofa/pallofa/callofa/pell (clovella de l'ametlla), salze ploraire/plorós/plorant (desmai), bufa o falla (fallada, buida, parlant de nous. També s'hi diu fallada), trona/truna [trunë] (Conflent. golfes, paller damunt de la casa), etc.

Mots comuns amb d'altres dialectes[modifica | modifica el codi]

arrombollar (arremolinar, Conflent), bufa (bufeta; butllofa), bufeta (butllofa), calciner (venedor de calç), canyó (gola), càvec (aixada. També emprat), colomina (coromina), deixondar (deixondir. Conflent), enfondar/enfondrar? (afonar, enfonsar: també emprat. enfondrar també és valencià), esbardellar (esberlat, trencar per contusió o xoc una cosa sòlida), escaló/graó(n) (esglaó, esgraó, grau), escarquillat (deixondit, llest), esguillar-se, estossar (esbaltir), fenoll (fonoll, també s'hi empra), galàpet/galapo (Elna), gelor (fred intens o qualitat de gèlid), llossa (cullera gran, culler), lluert (llangardaix), masada (heretat rústica amb casa habitada permanentment pels conradors), mesell,a (triquinós, osa: porc o sa carn quan l'animal té el paràsit «triquina»), muladó (garbera, munt de garbes amb les espigues cap a dins formant una pinya o con), panistre ant.?? (paner gran o cove), picapolla (picapoll), plovinejar/ploïnejar (plovisquejar), pluja batent (pluja molt intensa, en gran quantitat. Conflent), restoll (rostoll, també s'hi empra), reviralla (revifalla), timó (caps d'ase o tomanyí), trescamar (moure les cames com per caminar), trumfa (patata)...

Canvis (o conservació) de significació[modifica | modifica el codi]

bàlec gen. pl. (pellofa que cobreix el gra de blat al Conflent i al Rosselló), barqueta (rentador, barquet caixeta baixa i llarguera on les dones posen la roba de rentar), bolló (boll del gra de blat), "bordegàs (bastard), borrassa (sac de gemecs), còrrec (torrent irregular), devota (ermitatge), gorra (boina), s'enyorar (també vol dir 'avorrir-se'), noi, a (gitano), minyona (noia. la 'minyona' és 'la criada'), jove (xicota, promesa, parella. cf. Eivissenc. com pertot fora del català central la jove' és 'la nora'), llentilla ('piga'), marxar (caminar com en occità i no 'partir'), oliu o oliver (olivera), olivera, oliveda (olivar. L'arbre 'olivera' hi és 'oliu'), força (molt), espiar (mirar), s'enyorar (avorrir-se), "esbombar" (esfondrar), baldaments! (tant de bo!), llaunes (ulleres), mordaixes" (mordasses o molls, per a agafar les brases), morralla (cabestre, cordes amb què s'agafen i es menen les bísties de tragí), "pegar (enganxar), tort (béns rústics apropiats injustament. per ex. El Tor(t) d'en Quelot als afores de la Bastida de Bulès, 1960), trucar (picar, pegar), ventre de la cama (panxell, tou de la cama), vigili o vigília (dejuni), per mor de (a fi de), tort (ranc, coix).

Altres mots particulars[modifica | modifica el codi]

àbec (espiga), aigua senyada (aigua beneita), àlveu (llit de riu), anderris (mals endreços), apoqueir (apoquir. Conflent), apuntar (preparar), arça/argelac/barder/(es)barja/esbarzer (esbarzer, bardissa), arpat (arpada; quantitat de coses que cap dins la mà, Vallespir), baldofa/boldofla/botolla (Conflent) (butllofa), batzana/matzana (xarranca), bernat o bernat pescaire (curt d'enteniment), bertranada (ruqueria), bispa (aire fred), vitetes/bitetes? (cabretes), bitllot, blincar (vinclar), borraller (baster), botzegada (empenta), brèdol (vim), brunzinar (brunzir), buixot (varietat d’ànec), bullinada (sopa de peix), bulorda-bolorda (bellugueig de gent, multitud; brossa, vegetació menuda o residus de fullam i branquetes), calrada (calor molt intensa, escalfada per efecte de la calor excessiva, de l'empegueïment, etc.), canalera (canal que baixa de la teulada), canyo (pastís amb crema), carallada (collonada), cardina (cadernera, i afectivament dit a persones), carrota (pastanaga), cascarot (agalla del roure, Vallespir), casot (caseta de camp on es desa l'einam), cavalla (egua), clenxinar, clofa (pelló del blat, blat d'indi; tavella de mongeta i altres hortalisses, al Conflent), clofalla (pell de raïm), esclofoll (clovella, clofolla), clova (clovella, clofolla, Cotlliure), coar (covar), còfet (cosa sens ornament), coixim-coixam (coixejant), a borrec/a collborrec (Ceret, Montoriol, Prats de Molló)/a collmemè (Estagell, Perpinyà, Salse/a collsemaler (Mosset), a collbotet (a collibè), conrou (conreu), (es)cretlla (escletxa), cresta (brama, escuma de la llet), dall, desbotar (esbotzar), despit, destret (ensurt), desvirondat, diós/andiós (mena de bull), dispent (a(l) " d'algú) (a costes, a les seves despeses), donzell (mal blanc, muguet, candidiasi que es forma a les ungles de la mà, Conflent), durdulla (cruixidell, emberiza miliaria), eixau(c) (riberetes o sobreeixidors, o bé camps per on baixen. ant. desaigua d'un rec o bassa), embulada (esllavissada), embular(-se) (esllavissar(-se); eslenegar(-se), escaguitxar(-se), einam (vaixella, conjunt d'utensilis de cuina), embans, enbantes (abans), embarbostir (empastifar; marejar), embraçar (abraçar), embudera (atuell de de terrissa per a tenir-hi llet o mel), empatotar (embolcallar), empapussar (embolcallar), empinnar(-se), empinyar(-se) (empipar, enutjar, irritar), emplastrissar/empastissar (empastar, emplastrar, empastifar (s'hi usa també), encrancar (agafar fort), endevenir-se (avenir-se), endéu-siau (adéu-siau), endolit (adolit), endormir (adormir), enforatar (entaforar), enfonyar, engarota o esgarota (garota), enginyar (visar, apuntar, dirigir la punteria dret a un objecte), en(n)aiguar (s') (migrar-se amb una tristor morbosa una criatura o algunes vegades un adult o animal, generalment per desig o gelosia d'allò que ha vist menjar a un altre, per enyorança del mamar, dels acaronaments o d'altres beneficis), enregar, enristar, entemat (tossut), entornejar (envoltar), entorquillar (entortolligar; embolicar (un paquet), entrelluscar (entreobrir porta o finestra; fosquejar, fer-se de nit), entriquell (Conflent), enveja (desig, a la pell), envistar (entrevistar-se un noi amb la seva promesa, o una noia amb el seu promès; festejar), èrpol (rasclet), esbergínia (albergínia), esbrollanc (esvoranc), escabotar, escapiar (escalabornar; començar a treballar una fusta o un altre material per a després treballar-lo amb més perfecció), escarcaix, escatllar (rebentar un fruit de closca), esgargaix (escopinada), escopinyar (escopir), escopinyada (escopinada), escopsar (copsar), escorniflar, escorrilles, escoure (coure fig.), esgallimpar, espenta (empenta), espiar (mirar), espic (espígol), estassabarders (eina de camp), esterlocar-estorlocar, esterrissant (esfereïdor), estiregonyar, estragina (teranyina), estrígol (ortiga), estrigolar, fagí (llaminer), farro, fena, fener (faena-feina, faener-feiner), ferrussa (soroll), figa de Maó (figa de moro o de pala), fites (tenir les ": tenir dolor a les puntes dels dits causat pel fred), foganya, follet (terbolí), fora (adv. solament; " de/que: tret, llevat de/que), forro (uixer), franquet (cranc), fotja/follaga (fulica nigrans, GRAFIA A VERIFICAR), fredeluc, frígol/frigoleta (farigola), frissar, frixa (freixura), gallir, gambosí (gamba molt petiteta), ganaixa (mandrós), ganarra (peresa), gentriscle (llentiscle a Estagell), ginesterola (rossinyol, bolet), goda (sorneria), grífol (rebrot), grunyell, guifer (pedrer de l'aviram, guier), guspitllejar, herba de roc (algues al Barcarès), jaça, jaçada, jupa, llamec, llaunes (ulleres), llerpa (taca), llevanera (llevadora, comare), llimauc, llimoc, llisar (lliscar), llisera (lloc relliscós), llocaret (ximplet), lluerna (cuca de llum), macar, maimó, màmia (ovella o cabra que no segrega llet més que per un mugró), maimoris, maimorrà, mor(t)-i-viu (sempervivum tectorum), marso (ser (a) ": tornar de la caça sense haver caçat res), menigo (melic, llombrígol. Prats de Balaguer), mitjaire (teixidor, espècie de mallerenga, son niu sembla una barretina o mitja molt teixida), mossenya, nauc/noc (obi, cóm), nodrisser (nodrís, porcell), noella (neulella, gargamelló), nyafar, nyama (polpa d'una fruita), nyany (cop), nyaufar (abonyegar un objecte), nyflar/nyinflar (pispar), ondada (onada), panxegar (panteixar), pa d'ocell (pa que ha agafat el gust del sarró), pa d'ou (mena de flam), palpantes (a les), palatreco/palitreco, passallís, passacamí (menja per a menjar pel camí), passavila (cercavila), patota (nina, joguet), pellot (drap d'escurar), perolada, perolat (calderada, contingut d'un perol), pessigoles, pets de fúger (cames ajudeu-me), penjolar (penjar), penjoll, pioc (malalt), piulots (dolor a les puntes dels dits causat pel fred), podrigall, p(a)restatge (bastida), primer (en) (tot primer), prixa (tenir ": tenir parròquia un comerç), pruna dels ulls (nina dels ulls), quec (tartamut), queca (mena de corranda amb jocs de mots, o paraules entrebancadores), raïm espenat, ranc (coix), ranquejar (coixejar), rapat (grapat, Conflent), rebitllar (reballar, llançar amb violència), recoquillar (recaragolar), refastinyar (embafar, disgustar), refastinyós (desmenjat), remolesta (remor), rescald, resquill (esquitx), resquillat (esquitxar), resquitllar (relliscar), reveixí, roella (rosella), roleu, ròssec (rastre), sabater (teixidor, insecte) sabuc (saüc), sac dels gemecs (gaita), si ho cal (potser), sarclar (eixarcolar, birbar), sequívol (sec), sodrillar (sotragar), soldre (soler), talaiar, tampa, tanoca, taparada (fer "), temerut (tossut), tempanell, tiratge, tora (cadell, insecte), torcir (torçar, tòrcer: també emprat), tort (coix), tortejar (coixejar), trebotxar-trebutjar (VERIFICAR grafia), tritllar, tritllo (dringar, dring), trombitlla (capgirell, Conflent), troncall (talòs), troncalleria (bestiesa), tuire (tova. mineral) vespilla/vispilla (espurna), urpir, ventresca, ximenella (xemeneia), xima (xarranca), xipot, xipotar, xipoter (tafaneria, tafanejar, tafaner), xímbol (cascavell), xot (mussol), xuca-mulla...

Nota: el rossellonès una certa tendència a afegir el prefix en- (l'IEC recull 'maridar' i 'emmaridar', 'arborar' i 'enarborar') en paraules com emmainadar, emmanllevar, empoar, emprimerenques, enaigualir, encaptivar, enfondo, enfastigar, enfastigós, enfuriat, enlletrat, enllevar, o bé a modificar determinats prefixos com al- per en-: enfalga o faula al Conflent) (alfàbega), antrament (altrament); en- en lloc de a-: embantes, embans, enbantes (abans), embraçar (abraçar), endevenir-se (avenir-se), endéu-siau (Adéu-siau), endormir (adormir), endolit (adolit), enfallegar (afalagar), engitanat (agitanat), enraconar (arraconar), enrossegar (arrossegar), enruïnat (arruïnat), ensaig o enseig (assaig), ensajar (assajar), ensolellat (assolellat), envergonyir (avergonyir); i encara hi ha un altre grup de mots, no tan nombrós com l'anterior, que ha canviat el prefix es- per en-: embiaxat (esbiaixat), enfondrar (esfondrar), engarrapar (esgarrapar)

Interjeccions i renecs rosselloneses[modifica | modifica el codi]

Ah!, Ai!, Arri! (per a bísties i també manar a qualcú despreciativament que se'n vagi),Oi!, Ei!, Hi!, I!, O!, Oh!, Oi (estranyesa), Ou! (per "sí!" al Vallespir sobretot), Eu!, Ep!, Uep!, He!, Uh!, Ui!, Au!, Ba!, Me! (reducció de 'mes' però), Ma! (reducció de 'mare'), Fa! (reducció de 'fava (de Déu), Ca!, Què!, Hec!, Ac!, Issa!, Ai, ai, ai!, Zu! (cf. occità), Ziu!, Zau!, Vai!, Pam!, Pim!, Pum!, Crac!, Fliu!, Flau!, Flist!, Flast!, Ja!, Ja, ja!, Oi tal! (I tant!), Rai!, Anyà!, Bim!, Bum!, Bam!, Paf!, Pif!, Puf!, Patapuf!, Xuf!, Xaf!, Atxim!, Uf!, Um!, Psst!, Pse!, Pxe!, Tde! (reducció de "cap de..."), Ft!, Uix!, Alu!, Tit!, Aré!, Arri!, Arré!, Xo!, Bé!, Endavant!, Iup-hi!, Txa-hi!, Rrrr!, Bitió! (pel cavall), Tdià! (pel cavall), Diantre!, Cremat!, Déu n'hi do!, Xut!, Rac!, Gara! (compte!), Anem!, Arrai! (variant de Rai), Fatxos!, Cap de (porc, xai, marrà...)!, Capde!, Fava (de nun/Déu!), Fa de! [fadde], Baldaments! (tant de bo!), Caram!, Carambis!, Carall!, Llamp que el reflic! Llamp que t'encengués! Nyic-nyac!, Vatua listo!, Votua nada!, Revotua nada! I Domine! Què refoteu!, Mare mia!, Mau! (reducció de Mirau!), Xò va!, A tu!, Fe de Déu!, Déu ditxós!, Llamp!, En llamp!, Cap de reflics!, Llamp del cel!, Llamp que te fot (portes calces de vellut)! Llamp te ferís/que te ferigui! Llamp que te pogui ferir! Llamp que els mat! Llamp t'encengués! Llamp te mat(i)!, Llamp te partís! Ira de Déu!, Reïra!, Rellamp!, Ai sabat!, Ressabat de Déu, Sang de Déu de reconsagrat!, (Res)sang de naps!, Mal carall!, Jesús, Maria [merí], Josep!, Mare de Déu!, Maria Santissim(eta)!, Santissimeta!, Verge santa!, Santa Mare!, Mal bajo!, Maleït sigui!, Maleït sort! Alabat siga Déu!, Ai caram!, Vagi en llamp!, Llamp de llamp!, Gràcies a/de Déu!, Bon Déu, senyor!, Déu nos en guard!

Rossellonismes al diccionari de l'IEC[modifica | modifica el codi]

  • cel de la boca: paladar dur (pròpia, tal com s'indica al primer volum del Petit Atles Lingüístic del Domini Català, de tota l'àrea del dialecte septentrional i d'algunes localitats sudpirinenques)
  • cossol: suport, fonament.
  • descossolar: destruir els cossols o fonaments (d'alguna cosa)
  • envermenat: ple de cucs
  • a l'encop: alhora
  • espellir: descloure's
  • espellida: desclosa
  • gambajó (pernil, cuixot)
  • gojat, gojata: minyó, noi, xic (també és propi de regions pirinenques)
  • flingar: fimbrar
  • marguiller: paborde o membre de la junta parroquial al Rosselló (també té el sentit no admès de: bidell o silencier de l'església al Conflent)
  • monja: mongeta
  • repotegar: rondinar, rebotegar (respondre amb paraules irades o de disconformitat)
  • sarda: sardina
  • serrill: serradures
  • ventre de la cama: panxell, ventrell o tou de la cama (també present en d'altres parlars)

Rossellonismes al diccionari de la Gran Enciclopèdia Catalana[modifica | modifica el codi]

orèndola: oreneta

Gal·licismes[modifica | modifica el codi]

El rossellonès conté bastants mots francesos catalanitzats:

estiló (bollaescriu, bolígraf, castellanisme), cahiet (quadern, llibreta), cartable (cartera), craion (llapis), fotell o futull (butaca), mere (batlle), vutura (automòbil. 'cotxe' és un castellanisme), saussissa/sossissa (botifarra. occitanisme?), trotuart (voravia), presque (gairebé), apuprés (més o menys), afrós' (espantós), afrosament (espantosament), agaçar (empipar), agaçant (empipador), assieta (plat), atenció (francesisme? que es fa servir per a cridar l'atenció, com "compte"), xarmant (encantador. La paraula 'charme' s'ha exportat a tot arreu : 'charming' en anglès, 'charme' en portuguès...), jornal (en català és la paga diària. En portuguès i italià també és el 'quotidià' de paper), vitesse (velocitat), usina (fàbrica), tupet (barra), survetllar (vigilar), servieta (tovalló), ruta (carretera, que és castellanisme. Possible occitanisme), même (fins i tot), se fatxar (renyir, enfadar-se), domatge (pena, en el sentit "és una pena que, és (un) pecat que". Els sudcatalans abusen del castellanisme 'llàstima', Quin domatge! = Quina pena quin greu, Malaguanyat (-ada) !, que…"), "tornada" (girada, tomb musical. "gira" és un castellanisme), verbal o contravenció (multa).

Moltes d'aquestes paraules del català septentrional es retroben també en l'occità.

Castellanismes[modifica | modifica el codi]

La penetració de mots vinguts del castellà es va estroncar molt fortament amb la separació política de la Catalunya del Nord de la resta del país, si bé es mantenen castellismes més antics (tot sovint comuns a la resta del català): amo, antes, hasta (en lloc de fins), apoio, apurar (avergonyir), apuro, atràs (arcaisme del català, occitanisme i alhora pertany al castellà), borratxo, burro, butjo (mugró), ciego, candelero (candeler), casco (casc), cuidado, curandero, duro (moneda), emparo, enfadar-se, enterro, fondo, flato (ventositat; dolor, punt de costat), gandul, gasto (per despesa), gitano, guapo, desditxa (per infelicitat), ciego (per cec), cigarro, hasta, liquero, lloro (idiota), matxo (per mul), menos (menys), modos (maneres, civilitats), "navaja, puesto" (algun cop), reparo, tabaco, tanto (per 'cop'), tonto, trago, (es)tropessar, vago (vagabund), vano, xupapo, etc.

També hi ha hagut castellanismes literaris tant lexicals com sintàctics que no concernien gens la llengua popular: carida, desafio, ditxós, golosina, hemós...

Referències[modifica | modifica el codi]

  • Joan Veny, Els castellanismes del rossellonès, Estudis de geolingüística catalana, Barcelona 1978
  • Joan Veny, Els parlars catalans : Síntesi de dialectologia, Palma de Mallorca, editorial Moll, 2002, 13a ed. (1re éd. 1982), 173 p. (ISBN 84-273-1038-2), p. 40-54
  • Joan Veny, Petit atles lingüístic del domini català, vol. 1, Barcelona, Institut d'Estudis Catalans, novembre 2008, 2a ed. (1a ed. 2007) (ISBN 978-84-92583-61-4)

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]