Català septentrional

Lingüística catalana
Dialectes Divisió dialectal del català-valencià BLOC OCCIDENTAL a) nord-occidental    1. Ribagorçà       i. Benasquès    2. Pallarès b) Valencià de transició o tortosí    1. Parlars de Matarranya c) sud-occidental (valencià)    1. Castellonenc    2. Apitxat    3. Meridional    4. Salat de Tàrbena i la Vall de Gallinera*    5. Alacantí    6. Valencià murcià (desaparegut). Trets léxics i gramaticals transferits al panotxo o murcià BLOC ORIENTAL a) Septentrional (rossellonès)    1.Capcinès    2.Septentrional de transició b) Central    1. Salat de la Costa Brava*    2. Barceloní    3. Tarragoní c) Baleàric    1. Mallorquí         i. Solleric         ii. Pollencí    2. Menorquí         i. Menorquí oriental         ii. Menorquí occidental    3. Eivissenc         i. Eivissenc de camp oriental         ii. Eivissenc de camp occidental         iii. Eivissenc de vila d) Alguerès DIALECTES DE TRANSICIÓ a) Xipella* (entre l'oriental i l'occidental)    1. Solsoní ALTRES a) Patuet d'Algèria (desaparegut) b) Judeocatalà (desaparegut) c) Catanyol
Gramàtica Accentuació Conjugació verbal Ortologia Ortografia Fonètica Pronoms febles Apostrofació Interferències gramaticals Falsos amics
Literatura Homilies d'Organyà Les quatre grans Cròniques Joanot Martorell Tirant lo Blanc Ausiàs March Ramon Llull Ars magna  · Blanquerna Jacint Verdaguer Atlàntida  · Canigó Josep Pla Mercè Rodoreda Vicent Andrés Estellés
Lingüistes Segle XV: Segle d'or valencià Segle XVI-XVIII: Decadència Segle XIX: Renaixença Segle XX: I Congrés Internacional de la Llengua Catalana · Normalització Cronologia de la repressió del català
Institucions Institut d'Estudis Catalans Acadèmia Valenciana de la Llengua Institut Ramon Llull Junta Permanent del Català (Catalunya) Junta Avaluadora del Català (Illes) Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià Associació d'Escriptors en Català
Portal del Català

Extensió del dialecte català septentrional respecte la resta de territoris catalanòfons.

El català septentrional (sovint anomenat de manera massa generalista rossellonès) és un dialecte constitutiu del català enquadrat dintre del bloc oriental de la llengua i parlat en la Catalunya Nord. L'empremta d'aqueix dialecte s'estén cap a dins de la Catalunya Sud en l'anomenat septentrional de transició. És un dialecte que té trets comuns amb l'occità o en algunes vegades influenciats per aquesta llengua. Té també un subdialecte, el capcinès, que podria representar segons alguns lingüistes un estat arcaïc del dialecte.

Característiques generals

Les nombroses particularitats del català septentrional es poden explicar en bona part pel contacte o comunitat d'orígens d'aquesta mateixa llengua amb l'occità. Parlar d'occitanismes per a vocabulari, és difícil, un bon nombre d'aquestes paraules són probablement d'una forma de llatí comú al Rosselló i al Llenguadoc. Que la proximitat llenguadociana hagi ajudat a conservar paraules comunes amb l'occità en el rossellonès, és evident, amb això no n'hi ha prou per fer-ne occitanismes, excepte evidentment en una postura ideològica que voldria que l'anomenat català septentrional hagi sofert de la contaminació occitana via el manlleu.

Cal dir que com al Sud de l'Albera passa amb el català, al Nord la imposició del francès als catalanoparlants del país ha induït francesismes. Conserva alhora certs elements de la llengua antiga preservats de la influència de l'espanyol.

Tal com defensen molts lingüistes especialitzats en l'estudi d'aquesta àrea lingüística, la majoria dels caràcters propis del dialecte rossellonès provindrien, d'una banda, de l'assimilació d'elements occitans, i d'altra banda, del fet que els locutors rossellonesos parlen tant el català com el francès, cosa que provoca una contacte entre ambdues llengües.

Les conseqüències concretes d'aquesta situació sobre la llengua parlada a la Catalunya Nord consisteixen en nombroses interferències, causades pel bilingüisme, i també en molts manlleus del francès, de l'occità i fins i tot del castellà. D'això en resulta:

• un ús especial de certs termes catalans, així com l'assimilació de paraules franceses i occitanes en la llengua parlada
• una francesització d'unes formes verbals, i un ús especial dels temps verbals
• la creació de noves frases fetes.

Variació dialectal (basat en Carles Grandó)

A la plana del Rosselló el dialecte és homogeni, a part d'unes lleugeres variants dins l'ús de certes paraules (sense que sigui exclusiu): a Perpinyà diuen 'a can Pere' i a la Salanca, 'a xon Pere'; a Perpinyà diuen 'ana[r] a dalt' i a la Salanca, 'muntar'; a Perpinyà diuen 'nin, nina' i a la Salanca, 'petit, petita' i a Tuïr diran 'pallago, pallaga'; a Baixàs diuen 'talaiar' per 'espiar' (mirar) i diuen 'manta' per 'un munt, força'; a Corbera diuen 'és clare' per 'és clar'. A molts endrets diran 'els forasters', i el mateuet (perpinyanès de Sant Mateu) dirà 'els estrangers'.

La separació del pla de Rosselló del Vallespir i del Conflent no presenta una frontera lingüística marcada. El català de Corbera, Tuïr, Llupià, Terrats, Forques, Paçà, Tresserra, Banyuls dels Aspres, Brullà, Ortafà, Elna, la Torra d'Elna no canvia gaire del català de Cameles, Castellnou, Santa Coloma, Montoriol, Torderes, Llauró, Vivers, El Voló, Montesquiu, Sant Genís, Palau del Vidre, Argelers. Llur distinció resideix sobretot dins la fonètica, la vocalització del rossellonès és més tancada. En el vallespirenc se noten alguns canvis de vocables, algunes expressions: ganso per ganxo, arendola per olendra, pujar per muntar, allà per allí, un xic per un poc, patana per trufa, blat de moro per blat d'indi, escopsar per agafar, patorra per batzana (eixarranca), frare per flare, ou per si (afirmatiu), rotllet per cercle.

Passa igual pel Conflent, a Sant Miquel o a Bula de Terranera se parla més o menys com a Illa. Se diu al Conflent : Meitat per litre, manxa per bufet, s'allongar per se cotxar (estirar-se), rampenat per ratapenera. 'Talent' per fam a Prada. suire suiro per siure en rossellonès (suro). En consonantisme la comarca zona del Conflent es diferencia clarament de la resta del català per l’evolució en [jr] del grup llatí -BR- com es pot constatar amb roire per roure o suire/suiro per suro (al Rosselló Siure). Pel que fa a la pronunciació del dígraf -ix- existeix una mena de conservació irregular del iod a la zona conflentina, amb molta variabilitat en funció de les paraules. Aquesta realització es retroba sobretot al nord i al sud del Conflent i de manera irregular en funció de les paraules.

Les variants són rares. Sols l'article 'el' s'hi emprava més que 'lo'. A Rosselló, l'article 'lo' era el més usat però, amb el temps, l'ús d'el s'hi arrelà. No fa dubte que el català del Conflent, i sobretot el del Vallespir, són més preservats que el rossellonès.

Límits del català i de l'occità

Al país de Fenolledès com a l'Aude, que marquen la regió fronterera septentrional del dialecte, se parla el llenguadocià. El llenguadocià no és tan breu com el català. Ha servat més vocals i també més desinències, que varien d'aspecte segons les comarques. Al Fenolledès, moltes finals dels substantius són en -e, -es; a l'Aude la major part són en -o, -os. El català ha traspassat la frontera lingüística; trobem vocables catalans al llenguadocià dels primers vilatges : 'esquena','cóser' a La Tor de Trinhac i Trevillac, en lloc de 'esquina' i 'corderar', 'vòl que vage' a Sant Pau i Quilhan, en lloc de 'vòl que ane', 'som' a Pasuòls i Tuissan, en lloc de 'soi', 'aviat' i 'fèrreblanc' a Leucata en lloc de 'lèu, lhèu' i fèr-blanc. El límit extrem del rossellonès el formen els pobles següents partint del mar : Salses, Òpol, Vingrau, Talteüll, Estagell, Montner, Nefiac, Illa; i dellà de la plana de Rosselló: Tarerac, Arboçols, Catllà, Molig, Mosset. Les fites de la frontera lingüística del llenguadocià les constitueixen els pobles de Leucata i Fitor (Aude), Perillós (Rosselló), Tuissan, Pasuòls (Aude), La Tor de Trinhac, Cassanhas, Bèlhestr, Montalban (Fenolledès); dirigint-se vers el Capcir, Trevillac, Sornhan, Rabolhet. La regió d'influència és, en certs rodals molt estreta, com entre La Tor i Estagell: a Vingrau la llengua occitaneja; a Talteüll diuen 'recepigut' (d'origen llenguadocià) per 'rebut'; a Estagell, 'bua' (de vaca) i a Montner 'busa' per 'buina' i 'han' per 'tenen'.

Descripció fonètica

• El tret més característic del català rossellonès és la pronúncia de la "o" tancada tònica com si fos una "u", com ho fa l'occità tot. Així, la frase "El pont del Canigó" s'hi pronuncia "El punt del Canigú".
• Igual que en castellà, el sistema vocal del rossellonès es redueix a cinc vocals: [a], [e], [i], [o], [u]. Però, no es tracta pas d'una influència del castellà.
• Les paraules esdrúixoles no existeixen en rossellonès. Aquesta característica provoca canvis ortogràfics importants. Així, època es pronuncia [e'poka] i música [mu'zikə]. A més, adjectius com fàcil, difícil, científic esdevenen en rossellonès facil·le, dificil·le i cientifique.
• La "l", quan és al davant d'una "t", tendeix a desaparèixer, fenomen que explica l'existència de paraules com [esku'ta] (per escoltar) i [mu'tu] (per moltó), com en occità (escotar, moton)
• Tal com en mallorquí, en català popular i en occità de Provença, moltes paraules que s'acaben en -ia en els dialectes centrals tendeixen a reduir-se en "i", així es pronuncia història [is'tori], ràbia ['rabi] i gràcia ['grasi].
• Cal notar la desaparició de la lletra "x" en moltes paraules com peix i calaix que solen pronunciar-se [pej] i [ka'laj], però al plural apareix (peixos i calaixos) o no (peixs i calaixs, pronunciats [pejs] i [ka'lajs].

Morfosintaxi

• Els pronoms possessius llur, llurs, llura i llures que se solen emprar amb article al davant (ex: La llura mare), igual que mon, ton, sa, ma, ta, sa, mes, tes i ses gairebé solament pels membres de la família com a bona part de la resta del català. A més, el rossellonès comparteix amb el valencià els pronoms possessius meua, teua i seua. Malgrat això, el pronom sol posar-se abans del nom al qual es refereix ("Mon Déu", en lloc de "Déu meu").

• Es destaca l'extensió del plural en "os", en articles com "aquestos", "aqueixos", "ellos", "aquellos", "quinos" i fins i tot "quantos".

• La formació de la negació ha quedat reduïda al grau pas tal com en occità.

Ex: Ton pare menja pas.

• El rossellonès conserva "quelcom" i manlleva del francès "n'importa qui", "n'importe què", "n'importa quan" i "n'importe com", que corresponen a "qualsevol", "qualsevol cosa", en "qualsevol moment" i de "qualsevol manera".

• Truasieme, quatrieme i cinquieme solen substituir tercer, quart i cinquè. A més, el rossellonès va conservar del català medieval el desesset o disesset, el desevuit o disevuit i desenou o disenou, com l'occità dètz-e-sèt, dètz-e-uèit, dètz-e-nòu.

• El rossellonès no utilitza pas el pronom "em", independentment de la seua posició. Per tant, podem sentir frases com "Me fa pena", o bé "crida-mé més tard".

• En les altres formes de català, l'enclisi es fa obligatòriament a l'imperatiu, al gerundi i a l'infinitiu. Igual que en occità, el rossellonès només fa l'enclisi quan la frase és l'imperatiu. Així, es dirà "M'ha demanat de li comprar el llibre" en lloc de "M'ha demanat de comprar-li el llibre".

• En rossellonès, molts participis solen canviar de forma. Així, existeixen "mereixit", "coneixit", "naixit" i "creixit".

Conjugació particular del rossellonès

Primera conjugació	Segona conjugació	Tercera conjugació
Present d'indicatiu
canti cantes canta cantem canteu canten	perdi perdes perd perdem perdeu perden	serveixi/dormi serveixes/dormes servei/dorm servim/dormim serviu/dormiu serveixen/dormen
Imperfet d'indicatiu
cantavi cantaves cantava cantaven cantàveu (pronunciat 'cantavu') cantavem (pronunciat 'cantaven')	perdiï perdies perdia perdien perdíeu (pronunciat 'perdíeu') perdíem (pronunciat 'perdíen')	serviï servies servia servien servíeu (pronunciat 'servíu') servíem (pronunciat 'servíen')
Condicional
cantariï cantaries cantaria catarien cantaríeu cantarien	perdriï perdries perdria perdrien perdríeu perdrien	serviriï serviries serviria servirien serviríeu servirien
Pretèrit perfet perifràstic
vai cantar/perdre/servir vas cantar/perdre/servir va cantar/perdre/servir vem cantar/perdre/servir veu cantar/perdre/servir van cantar/perdre/servir
Imperfet subjuntiu
cantessi cantesses cantés cantéssem cantésseu cantessen	perdés/perdessi perdessis/perdesses perdés perdéssim/perdessen perdéssiu/perdésseu perdessin/perdessen	servís/servissi servissis/servisses servís servíssim/servissen servíssiu/servísseu servissin/servissen.

El verb Ser/ésser : Sere, estre
Present d'indicatiu

• sun 1.
• ets/es
• és
• sem
• seu
• són (pronunciat 'sun')

1. Recomanem la grafia (jo) "sóm" (pronunciat 'sun' segons la fonètica septentrional) per diferenciar-lo de (nosaltres) "som" del català central i balear.

Imperfet d'indicatiu

• eri
• eres/érets
• era
• érem
• éreu
• eren

Condicional

• seriï
• series
• seria
• seríem
• seríeu
• serien

Imperfet subjuntiu

• sigués/siguessi
• siguessis/siguesses
• sigués
• siguéssim/siguéssem
• siguéssiu/siguésseu
• siguessin/siguessen

Gérondiu : siguent

Participi : sigut

Exemple:
Se passejar (passejar-se)
Present d'indicatiu

• me sun passejat
• t'ets passejat
• s'és passejat
• nos sem passejats
• vos seu passejats
• se són passejats

Plusquamparfet d'indicatiu

• m'eri passejat
• t'eres passejat
• s'era passejat
• nos érem passejats
• vos éreu passejats
• s'eren passejats

Futur compost

• me seré passejat
• te seràs passejat
• se serà passejat
• nos serem passejats
• vos sereu passejats
• se seran passejats

El verb haver:
Present d'indicatiu :

• he/hai
• has
• ha
• havem (hem)
• haveu (heu)
• han

Present subjuntiu:

• hagi
• hages
• hagi
• hagem
• hageu
• hagen

Condicional:

• hauriï/hagueri
• hauries/hagueres
• hauria/haguera
• haurien/hagueren
• hauríeu/haguéreu
• haurien/hagueren

A més a més:

• Els verbs passius o actius, neutre o pronominals es conjuguen (com en català antic i tradicional, occità i francès), amb el verb sere i no pas amb haver, excepte per a la tercera persona del singular i del plural : "Som cantat, ets cantat, ha cantat, sem cantat, seu cantat, han cantat."
• El rossellonès utilitza tal com el francès l'infinitiu de narració.
• En alguns parlants del rossellonès, la diferència entre el pretèrit indefinit i el pretèrit perfet tendeix a reduir-se per influència del francès.

Occitanismes o mots de continuïtat occitanocatalana

Forta presència de molts termes vinculats a l'occità (d'arrel antiga o d'introducció més recent), arcaismes medievals catalans d’afinitat occitana, que avui han romàs reduïts a l’àrea rossellonesa sota l’escalf de l’adstrat occità:

codena (ALPO, mapa 160) 'cotna', escorbàs (ALPO, mapa 155) 'corb', margue. (ALPO, mapa 341) 'mànec', pigassa (ALDC, mapa 303) 'destral', posta (ALPO, ..

adiu ! (salut! ; adéu!), aibre (arbre), aima (ànima), ajustar (afegir), allargar (amollar, deixar anar), allargar(-se) (estirar(-se), allongar(-se) (estirar(-se), allumar (encendre), amolar (esmolar), a polit (compte! ; lentament) araire (arada), ardelesa (gallardia, coratge), arquet de sant Martí, arrestar (aturar), arreu (de seguida), atudar (apagar), aurèndol/aurendola/olendra (oreneta), avisar-se (adonar-se), bolsa (bossa), bossut (geperut), belleu (potser, ja en Ramon Llull), babot (corc de blat), baldament(s) (tant de bo), band (banda, costar), blat dindi/blat d'Índia (blat de moro), bressairola (cançó de bressol), bruig (brogit), bubot (Borinot al Conflent), ca (també coneix gos), cabota (cabeça), cambajó (pernil, cuixot), cambra (estança de dormir), campanya/campestre (camp), carbonilla (carbonissa), ciuró (cigró), codena (cotna), cotell (ganivet), cilla (cella), cinta (cinyell), cintar (cenyir), cogot (clotell), catlla (guatlla), cavalla (egua), clavillar (turmell), (es)corbàs (corb), crebar (rebentar), demest (enmig), desc/desca (panera plana, de forma ovalada per a la roba), de(s)gallar (fer malbé, desbaratar), desmargar (desmanegar), desenou (dinou), de seguit (de seguida), destetar (desmamar), desesset (disset), desevuit (divuit), dorca (Gerra o càntir gran de terra, de fusta o de metall, que serveix per a tenir diferents líquids, com aigua, oli, vi, llet) dorc (dorca petita), eime (esme), eimina (erola), eixir (sortir), enclutge (enclusa), enyorer (enyor), escampillar (escampar), esfoirat/esfoiregat (que té diarrea), espellir (descloure, flor), espertinar (berenar), espeternellar(-se) (estirar-se apàticament, cames ençà, braços enllà), espiar (mirar), esporucar (esporuguir), estalzí (sutge. pronunciat "estatgí" com "cotze" per colze), estela (estel), estofar(-se) (ofegar, sufocar), estonar (estranyar), estonant (sorprenent), fanga (fang), feda (per ovella), femoràs (femer), filat (xarxa), fringaire (xicot), ganyidar (grinyolar, udolar), gibre (gebre), gitar (llençar/tirar), gravilla (graella), granyota (granota), gresala (palangana), grut (segó), helra/hedra (heura), hereter (hereu), jaupar (lladrar), juliana (bacallà), llestar (triar), let (lleig), llauseta (alosa), llusset (llampec), mainatge (nen), manco (menys), manglana (magrana), margue (mànec), menar (conduir), mes (però), manyac (gentil, dolç), minyó (noi), nalt (alt), nin (nen), nut (nu), noga (nou), oir (sentir), oliu (oliver), padrí (avi), pallago (xic, noi), parpallol/parpinyol (papallona), pastre (pastor), patna (paella), patota (nina), peixoneria (peixateria), potó (petó, bes) pou/paor (por), pols m. (pols f.), punyet (puny, anatomia) pescaire (pescador), peirer (paleta, mestre de cases), picassa/pigassa (destral), porrejar (fer malbé), qualcú (algú), qualque (algun), quelcom (alguna cosa), quitllar (dreçar), rauc (ronc, rogall), rauquillós (rogallós), recossirar (recercar, mirar atentament una cosa per comprovar el seu estat, per cercar-hi quelcom), recossirar-se (adonar-se que una persona o cosa no hi és; trobar-la a mancar) rega (solc; retxa, ratlla), repeix (àpat), repetell (del sol) (baterell), ribera (riu), rovill (rovell), rota/ruta (carretera), sàller/sallir (sortir), sanglantana/singlantana (sargantana), siure/siuro (suro), sè (sina), sous (diners), sus (sobre), tindar (dringar), tindarell (esquella), teta (mamella), trapar (trobar), trauc (trau, forat), traucar (foradar ; despuntar), trissar (triturar, esmicolar), trillolar (tritllejar), trufa/trumfa (patata), veire (got), verm (cuc), vilatge (poble), votura (cotxe), xarment/xirment f. (sarment).

Marxar guarda, com en occità i en francès, el sentit etimològic de caminar i no hi significa pas partir.

Gal·licismes

El rossellonès conté moltes paraules franceses catalanitzades:

cahiet (llibreta), cartable (cartera), craion (llapis), fotell o futull (butaca) vutura (automòbil. 'cotxe' és un castellanisme), socissa (botifarra. occitanisme?), trotuart (voravia), presque (gairebé), apuprés (més o menys), afrós' (espantós), afrosament (espantosament), agaçar (empipar), agaçant (empipador), assieta (plat), atenció (francesisme? que es fa servir per a cridar l'atenció, com "compte"), xarmant (encantador. La paraula 'charme' s'ha exportat a tot arreu : 'charming' en anglès, 'charme' en portuguès...), jornal (en català és la paga diària. En portuguès i italià també és el 'quotidià' de paper),vitesse (velocitat), usina (fàbrica), tupet (barra), survetllar (vigilar), servieta (tovalló), ruta (carretera. Possible occitanisme), même (fins i tot), se fatxar (renyir, enfadar-se), domatge ((pena, en el sentit "és una pena que, és (un) pecat que". Els sudcatalans abusen del castellanisme 'llàstima', Quin domatge! = Quina pena, Malaguanyat (-ada) !, que…"), verbal o contravenció (multa). Moltes d'aquestes paraules del català septentrional es retroben també en l'occità.

Castellanismes

I també uns manlleus del castellà (de vegades comuns a la resta del català): hasta (en lloc de fins), apoio (del castellà apoyar), atràs (arcaisme del català, occitanisme i alhora pertany al castellà), borratxo, gasto (per despesa), desditxa (per infelicitat), ciego (per cec) i matxo (per mul), tanto (per cop), etc.

Enllaços externs

• Elements exolingües en el català del Rosselló, Maria Pilar Perea
• Algunes infiltracions del lèxic occità en el domini lingüístic català, Enric Guiter
• La particularitat rossellonesa a través de Carles Grandó, Clara Vilarrasa Ruiz
• Entre el Capcir i el rossellonés: el conflentí, Claudi Balaguer
• La frontera de la lengua catalana en la Francia meridional (sic), Fritz Holle