Catedral de Tortosa

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Catedral de Tortosa
Localització: C. de la Creuera, Tortosa (Baix Ebre)
Coordenades: 40° 48′ 52″ N, 0° 31′ 21″ E / 40.81431°N,0.52261°E / 40.81431; 0.52261Coord.: 40° 48′ 52″ N, 0° 31′ 21″ E / 40.81431°N,0.52261°E / 40.81431; 0.52261
Consagració: 1441
Construït: 1347; façana: 1757
Estil: Gòtic i barroc
Bé cultural d'interès nacional
Catedral de Santa Maria
Tipus: Monument històric
Declaració: 03/06/1931[1]
Identificador: BCIN: 226-MH (IPA: 251)
BIC: RI-51-0000923
Catedral de Tortosa situat respecte Catalunya
Localització a Catalunya

La Catedral de Tortosa està sota l'advocació de Santa Maria, i se situa en el nucli antic d'aquesta població, a tocar del riu Ebre. L'actual edifici és gòtic de l'any 1347 i va ser edificat sobre un anterior romànic; fou consagrat per primera vegada el 1441 i continuant les fases de construcció fins a arribar a la façana barroca acabada el 1757. Les excavacions arqueològiques, han fet palès que aproximadament en aquest mateix lloc hi havia hagut el fòrum romà.

Aquesta catedral ostenta el títol de Basílica i el 1931 va ser declarada, juntament amb el Palau Episcopal, Bé Cultural d'Interès Nacional.[1] La contemplació de l'edifici es veu dificultada perquè està envoltada de construccions que l'amaguen; un bon punt per veure-la és des del Castell de la Suda.

Història[modifica | modifica el codi]

Quan el 1148 Ramon Berenguer IV va conquerir la ciutat va concedir a Bernat Tort, arquebisbe de Tarragona i bisbe provisional de Tortosa, la mesquita més gran de la ciutat i totes les seves possessions, aquest bisbe la va convertir tot seguit en catedral i aprofitant les edificacions musulmanes les va reconvertir en estances per al monestir, es va anomenar bisbe a Gaufred d'Avinyó (1151-1165) abat de la canònica de Sant Ruf d'Avinyó.[2] En temps del bisbe Ponç de Torrella (1213-1254) es van anar ampliant els dominis de la diòcesi amb l'annexió dels territoris valencians de Morella i Borriana, construint-se un palau episcopal sota el mandat del bisbe Berenguer de Prat (1316-1340).

El claustre junt amb les dependències canonicals van ser construïts durant els segles XII i XIII.

L'actual catedral de Santa Maria es va començar a construir al 21 de maig del 1347, quan el bisbe Arnau de Llordat en col·locà solemnement la primera pedra. Se sap de les existència de dos projectes datats tots dos de l'any 1345 d'Antoni Guarc i Benet Basques de Montblanc, pel que es creu que va haver-hi una espècie de concurs per adjudicar les obres. A l'arxiu de la catedral es guarda el dibuix original de Guarc, que correspon a una planta de tres naus amb deambulatori i un absis amb nou capelles radials. Va ser finalment un tercer mestre d'obres Bernat Dalguaire, qui al maig de 1346 va signar les capitulacions del contracte, sent anomenat com a mestre picapedrer, es creu que és possible que fes alguna adaptació de l'anterior projecte d'Antoni Guarc.[3]

Voltes a les naus de la catedral

A la cronologia de l'obra de l'absis es pot observar de tan àrdua i llarga que es va presentar. Durant els anys 1366 fins finals de 1381 es va ocupar d'elles el mestre d'obres Andreu Julià, que més tard va ser l'autor de la famosa "torre del Micalet", campanar de la catedral de València.[4] Cap a 1400 es van acabar les capelles radials i constaven com a mestres d'obres el 1416 Pasqual de Xulbi (o Pasqual d'Eixulbi) i com ajudant el seu fill Joan de Xulbi (o Joan d'Eixulbi), treballant també a l'absis. El 1430, constava com mestre Joan Folquer amb la construcció de les voltes de la girola i el 1433, s'anomena a Francesc Martí i atribuïble a l'escultor Bernat Santalínea, amb la col·locació de la clau de volta central representant la Coronació de la Mare de Déu del presbiteri i els treballs de pavimentació. L'altar es consagrava el 1441.[5] Consta que aquestes obres es van fer amb la col·laboració de la ciutat, que va contractar mestres, pagar materials i cedir espais per a la construcció del temple.[6]

La construcció de la nau va ser igualment molt lenta i amb interrupcions freqüents. Gràcies a les donacions fetes el 1487 per Miquel Terga, es va poder acabar la primera volta de la nau després de l'altar i el 1496 es pintava la clau de volta d'aquest tram així com la seva pavimentació. L'any 1586 s'arribava als pilars del tercer i quatre tram i s'obria una porta que comunicava el tercer tram amb el claustre. Sense esperar l'acabament de les obres, l'any 1597 es va procedir a una nova consagració pel bisbe Gaspar Punter i Barreda, en aquest mateix any es va col·locar la primera pedra del baptisteri i de la torre.

El capítol catedralici va decidir d'adoptar les noves formes barroques per completar l'obra a la façana, que es va prolongar fins a la meitat del segle XVIII. Des d'aquí l'activitat d'aquest període es demostra sobretot per la gran quantitat de capelles que es van realitzar com la de la Mare de Déu de la Cinta realitzada entre els anys 1672 i 1725.

Canònica de Tortosa[modifica | modifica el codi]

Sota l'orde de Sant Agustí, la vida canònica va ser establerta el 1154-1155 per Gaufred d'Avinyó i els seus monjos (en principi nou)mitjançant un document anomenat Prima Ordenatio Ecclesie Dertusensis, on s'anomenen els càrrecs de prior, cambrer, sagristà, procurador i hospitalari, més endavant el nombre de canonges va augmentar a dotze.[7] Estructurant-se definitivament el 1178 sota el mandat de Ponç de Monells (1165-1193) provinent del monestir de Sant Joan de les Abadesses que a més a més va ser el que va portar del seu monestir original, alguns còdexs litúrgics, que es guarden a l'Arxiu Capitular de Tortosa.[8] El bisbe Arnau de Jardí, el 1278, va establir que totes les possessions dels canonges una vegada morts passessin a ser propietat del capítol. Fins a l'any 1369 els bisbes només podien ser escollits entre els canonges. A una butlla atorgada pel papa Benet XIII el 1414, s'anomena que són vint els monjos que hi havia en aquesta època. Es va mantenir la vida monàstica fins a l'any 1772 quan el papa Climent XIV va secularitzar la canònica.

Catedral romànica[modifica | modifica el codi]

Planta

Després de pocs anys des de la consagració de la mesquita per al seu ús cristià, en 1158 es va començar una nova construcció romànica, sota l'advocació de Santa Maria, constava de planta llatina, i no es conserven més que restes de murs i alguna finestra. La seva consagració va ser feta per l'arquebisbe de Tarragona Berenguer de Vilademuls el dia 28 de novembre de 1178 sota el mandat del bisbe Ponç de Monells i amb la compareixença d'Alfons II d'Aragó i la seva esposa Sança de Castella. Totes aquestes dades es poden veure a una placa commemorativa, conservada a l'escala que comunica el claustre amb la plaça de Palau, i des de desembre de 2007 es troba a l'exposició permanent oberta a la Catedral.[9]

ANNO INCARNACIONIS D[OMI]NI CE M L VIII COEPIT HOC TEMPLU[M] AEDIFICARI ET XX ANNIS EDIFICATU[M] FUIT
(Any de l'encarnació del Senyor mil cent cinquanta i vuit va començar a edificar-se aquest temple i va ser edificat en vint anys)

Catedral gòtica[modifica | modifica el codi]

Interior[modifica | modifica el codi]

Naus i presbiteri
Nau lateral
Capella de la Pietat, al deambulatori

Té planta basilical de tres naus separades per pilars i amb capelles laterals entre els contraforts, amb volta de creueria quadrangular que a l'absis són en forma de trapezi i triangles totes convergeixen a la gran clau de volta central del presbiteri, on està esculpida i policromada la representació de la Coronació de la Verge pel seu fill. La capçalera està formada per un absis semicircular, envoltat per una doble girola, l'única d'aquesta classe que existeix a Catalunya, la primera formada per la prolongació de les dues naus laterals i la segona per les capelles radials amb una separació entre l'absis i la girola amb dos nivells d'arcs ogivals, l'inferior calat amb traceria gòtica flamígera. La disminució progressiva de l'alçada dels cossos de l'absis, deambulatori i capelles radials aconsegueixen el poder tenir tres nivells de vitralls que inunden de llum l'interior del temple.

La nau consta de cinc trams amb voltes de creueria sostingudes per grans pilars que recorden la catedral de Barcelona, per la diferència entre l'alçada de la nau central, les naus laterals i les capelles van permetre la col·locació de vitralls als dos murs superiors per a la il·luminació de l'interior. Els arcs ogivals dels finestrals així com els de les capelles van rebaixant els arcs ogivals a mesura que s'avança cap als últims trams dels peus del temple, a causa de la durada de les obres i el pas d'un estil arquitectònic a un altre. A les capelles de l'últim tram també se substitueix les voltes de creueria per la volta de canó amb cassetons.

La capella del Baptisteri, conserva una pila baptismal octogonal del segle XV amb l'escut de Benet XIII.

La capella de la Mare de Déu del Roser, obra de l'important mestre pedrapiquer Pere Compte,[10] conté el sepulcre alabastrí de Joan de Girona (s. XV), el més espectacular de la catedral. El retaule del Roser, realitzat a la segona meitat del segle XVIII continuant l'estètica rococó.

Del segle XVI cal destacar el retaule del Nom de Jesús, amb talles dels escultors Vicent Rodorat i Baptista Vázquez i un interessant Crist obra d'Antonio Soto. Del segle XVIII hi ha dos interessants exemples de retaules: el de Sant Josep, on es combinen elements de talla i pintures (aquestes últimes del segle XVI).

Dels antics retaules medievals de la catedral se n'ha de destacar el de Pere Serra. Conegut pel retaule de la Mare de Déu de la cadernera, la seva part central i la predel·la formen part de la col·lecció del Museu Nacional d'Art de Catalunya, a Barcelona.

Altar major[modifica | modifica el codi]

L'altar major està presidit per un retaule dedicat a la Mare de Déu de l'Estrella, antiga titular de la Catedral, construït a mitjan segle XIV en fusta policromada i daurada presentant la forma d'un políptic, amb escultures a la part interna i pintures a l'externa. Realitzat l'any 1351 amb clara influència italiana. La part escultòrica consta de vint-i-quatre escenes que narren la vida de Jesús i la Verge Maria, repartides al llarg de tres pisos i en vuit carrers damunt cada un d'ells es troba el coronament amb un gablet amb traceries de forma lobulada, al centre es troba una imatge exempta de la Verge de l'Estrella amb el Nen en braços, completat amb altres quatre imatges de sants a la intersecció dels batents del retaule, sobre la imatge central de la Verge i d'aquests sants estan col·locats uns alts pinacles.

Altar major de la catedral.

La part pictòrica representa la Passió i Resurrecció de Crist, atribuïdes a Francesco d'Oberto.

Tradicionalment la part escultòrica havia estat relacionada amb autors italians i realitzada a Itàlia, aquesta proposta, en les últimes restauracions, ha estat rebutjada en trobar-se dins de la decoració, rebuts en català enganxats amb cola de fuster, el que esclareix que el lloc de la seva construcció havia de ser a Catalunya i no a Itàlia. Pel que fa al seu autor, els últims estudis ho relacionen amb Pere Moragues,[11] per la seva semblança amb obres d'aquest mateix artista i per les dates que es trobava com a mestre major de la catedral de Tortosa. La relació amb altres retaules d'orfebreria des d'un punt de vista iconogràfic són amb el de Santa Maria de Salas (Osca) i el retaule major de la catedral de Girona.

A la tesi doctoral de Victòria Almuni l'any 2002,[12] ja manifesta que el mencionat retaule es va haver de col·locar a l'església romànica i segurament no es va traslladar al presbiteri actual fins a 1441, any de la seva consagració com a catedral gòtica.[13] Va ser repintat l'any 1545, segurament desmuntant-ho i canviat l'ordre de les escenes.[14]

El retaule es mostrava tancat i només s'obria els dies de festa assenyalats dedicats a la Mare de Déu i a Crist, aquest costum es va haver de perdre amb el temps, ja que l'any 1935 consta que les taules pintades de les portes es guardaven al dormitori de la canònica de la catedral.[15]

Durant la guerra civil espanyola, va ser desmuntat per protegir-lo. Als anys setanta del segle XX van ser robades dues figures: la Verge de l'Epifania i l'escena de la Resurrecció. L'any 1983 es va realitzar una restauració per tècnics de la Generalitat de Catalunya.

A una capella del deambulatori a la part posterior de l'altar es trobava el retaule de la Transfiguració de l'últim terç del segle XV i atribuït al taller del pintor Jaume Huguet. És una de les peces més significatives i vistoses del tresor catedralici de Tortosa. El va fer per encàrrec d'un fidel de la catedral. Una de les escenes que inclou és la de la del Judici Final amb els morts sortint de les tombes i un dels morts que apareix és precisament aquest fidel. Des de desembre de 2007 es troba exposat al refetor.[16]

De la segona meitat del segle XV, amb influència de l'escola flamenca, són els dos púlpits de pedra, que contenen la representació dels Evangelistes i dels Sants Pares de l'Església. En ells s'exhibeix l'heràldica de la família Soldevila.

Reixa del presbiteri[modifica | modifica el codi]

Va ser sufragada pel bisbe Gaspar Punter (1590-1601), per tancar el presbiteri i que actualment es troba a l'últim tram, als peus de la nau central, respon a models renaixentistes castellans, està constituïda per barres cilíndriques i poligonals i barres transversals que formen una doble reixa a la part baixa, amb arcuacions ogivals a la part superior i acabats amb pues i flors de lis, està adornada amb aplicacions de bronze i motius grotescs formats amb xapa calada.

Cor[modifica | modifica el codi]

Cadirat del cor.

El cor d'estil renaixentista va ser realitzat per Cristóbal de Salamanca, escultor nascut a Àvila, que ja havia treballat al cor superior del monestir de Montserrat (destruït per un incendi l'any 1811), i que va ser ajudat entre d'altres, pel fuster de la catedral Gabriel Sit. El contracte entre el capítol i l'autor es va signar el 15 de setembre de 1587,[17] el capítol subministraria la fusta de roure de Navarra, que ja tenien comprada i guardada a un magatzem des de feia un any, aquest cadiratge substituïa a un anterior. L'escultor va morir el 1591, abans de poder acabar completament l'obra, acabant-la definitivament l'any 1593 els operaris del seu taller. Estava formada per 47 setials al pis superior representant figures de sants i 28 a l'inferior amb decoració de talla geomètrica. Durant la guerra civil espanyola, a causa d'un bombardeig es va quedar en força mal estat, una vegada restaurat ha estat emplaçat a l'antic dormitori canonical.[18]

Capella de Sant Pere[modifica | modifica el codi]

Aquesta capella és la primera del costat septentrional de la girola. Conté uns relleus que podrien assignar-se a Pere Moragues,[19] amb escenes de la vida i martiri de sant Pere, no tots semblen del mateix autor, es relaciona amb Pere Moragues, qui representa la conversa entre sant Pere i Jesús a les muralles de Roma.

Capella de la Verge de la Cinta[modifica | modifica el codi]

Coneguda també com a Capella Reial, és aquesta capella una luxosa obra barroca, de dimensions més grans que les altres capelles, consta de planta llatina, coberta amb volta de canó de dos trams, amb una gran cúpula sobre petxines al creuer. Iniciada la seva construcció l'any 1672 segons projecte de Diego Martínez està decorat amb gran luxe a base de jaspis i diferents tipus de marbre.[20][21]

Capella de la Cinta.

A la capçalera té un retaule de marbre amb la imatge de la Verge de la Cinta, patrona de la ciutat, realitzada l'any 1822, inaugurat l'any 1825 pel bisbe Damián Sáez.[22] A l'altar dintre d'una fornícula es troba una urna d'argent realitzat pels escultors Francesc i Josep Tramulles l'any 1727 amb decoració de fulles, fruits i àngels, on es guarda la relíquia de la Santa Cinta. Emmarquen aquest altar dues grans columnes de jaspi amb capitell daurat amb una cornisa que en el seu centre està la representació de la Verge de la Cinta entre àngels i núvols tot tallat en marbre, en una part més inferior i a tots dos costats es troben les escultures de sant Pere i sant Pau també en marbre.

Els frescs de la capella van ser pintats a partir de 1718 per Dionís Vidal i Josep Medina, i posteriorment hi van intervenir altres pintors, com ara Tomàs Bayarri. Les escenes de les pintures van ser dirigides pel canonge Vicent Gomis: La Verge descendeix del cel al presbiteri i a la cúpula, dividida en vuit parts, hi ha representades la figura de la dona en diferents fets bíblics, Dèbora, Judit, Rebeca, Abigail, Jael, Maria, Raquel i Ester. Al següent tram la Verge passarà sobre la ciutat per tornar al costat del seu fill Jesús i el Pare Etern ja a l'entrada de la capella. A les petxines hi ha representats els profetes Moisès, Isaïes, Jeremies i Ezequiel.[23]

Les pintures que representen l'Anunciació i l'Adoració dels Reis són còpies de llenços de Anton Raphael Mengs realitzades per Vicent López Portaña. Els quadres van ser regalats per Manuel Guerra, degà de la catedral, el 12 d'abril de 1799.[24] Vicent López té a la catedral tres obres més tanmateix una d'elles es va perdre el 1938.

La tomba del bisbe de Tortosa i president de la Generalitat de Catalunya (1617-1620), Lluís de Tena, es troba en aquesta capella.

  • Reliquiaris de la Santa Cinta.

Segons una tradició la Verge se li va aparèixer a un canonge de la catedral, donant-li una cinta del seu vestit, que li feia de faixí, com a signe del seu amor als tortosins, dient-se des d'aleshores la "Santa Cinta".[25] Segons l'inventari de la sagristia, la relíquia de la Santa Cinta des de l'any 1333 es guardava en una capsa, l'any 1453 consta que hi havia dues peces que contenien la Cinta ja dividida en dues parts, el 10 d'octubre de l'any 1619 el bisbe Lluís de Tena va fer donació d'un gran reliquiari per guardar la part més gran de la Cinta, aquest Reliquiari Major, obrat en argent, que tenia una alçada de 75 centímetres i pesava 6.600 grams, va ser sostret al final de la guerra civil d'un dipòsit del Banc d'Espanya i embarcat a bord del iot Vita, pel que sembla amb destí a Mèxic.[26]

La part petita va ser guardada en capsa d'argent fins a la creació del Reliquiari Menor l'any 1742, de 43 centímetres d'alçada amb un pes de 2.035 grams, reproducció en mida més reduïda de l'antic reliquiari Major. El reliquiari més petit també va ser evacuat per les autoritats republicanes en 1938 però a diferència del major va ser recuperat a la localitat de Darnius.

Exterior[modifica | modifica el codi]

A l'exterior s'aprecia la diferència entre els murs que corresponen a la nau amb grans contraforts i els de l'absis on hi ha un doble joc d'arcbotants que acaben en unes petites torres poligonals que havien d'anar coronades per pinacles que mai no van arribar a realitzar-se.

Façana principal[modifica | modifica el codi]

Façana de la Catedral de Tortosa.

Pels volts de l'any 1625 el mestre d'obres Martí d'Abària va realitzar un projecte per a la façana principal, inspirat en els exemples de l'arquitectura italiana, especialment la romana, del segle XVI. Aquest projecte, encara mal conegut, es va anar portant a terme de forma irregular. Se sap que el 1730 Roc Xambó ja havia erigit el cos de la façana fins al fris decoratiu,[27] i que no es va considerar enllestida fins al 1757, després que Antoni Ferrer en fes una simplificació classicista.[28] La façana era formada per cinc cossos separats per grans pilastres amb capitells decorats i coronats per una cornisa motllurada i amb decoració vegetal. A la part central es troba la porta d'entrada flanquejada per dues gruixudes columnes i amb un frontó superior de forma curvilínia. Tradicionalment la historiografia havia considerat que es tracta d'una obra inacabada que només ha arribat fins al segon nivell dels cinc projectats, i que no ha completat les dues torres de 61 metres d'alçada que havien d'estar situades a cada costat de la façana. Els darrers estudis han demostrat que el dibuix que s'atribuïa al projecte de Martí d'Abària correspon a una variació monumentalista del segle XVIII que mai no es va dur a terme, i que per tant la façana principal de la seu es va acabar com van creure oportú els mestres i els canonges de mitjan segle XVIII.[29] Per bastir-la es van utilitzar per a la seva construcció pedres de Flix, Vinebre, Ascó i Riba-roja d'Ebre.

El projecte de derrocar els edificis situats enfront de la façana barroca, tot i que ha estat aturat pels tribunals en diverses ocasions, ja que incompleix les lleis estatals i autonòmiques de patrimoni, està en funcionament, amb la qual cosa als pròxims anys el temple quedarà finalment obert al riu Ebre.

Porta de l'Olivera[modifica | modifica el codi]

S'utilitza per a l'accés a la catedral a través del claustre. Consta d'una portalada emmarcada per columnes salomòniques sobre bases rectangulars i a mitjana altura adossades a aquestes columnes, s'observen les imatges de santa Càndida i Santa Còrdula. Aquesta portalada està rematada per una cornisa i damunt seu, al centre, es troba la imatge de la Verge de la Cinta i als seus costats les escultures de sant Pere i sant Pau, acabat tot amb un frontó barroc.[30]

Campanar[modifica | modifica el codi]

El campanar es troba situat a la part dreta sobre la façana principal, és de planta quadrada de poca alçada i amb dues o tres obertures a tots els seus costats, la catedral disposava de campanes abans d'ésser construït el campanar, ja que hi havia un de provisional. Té set campanes al campanar de torre, una al campanar de cadireta i dos més al rellotge.[31]

Claustre[modifica | modifica el codi]

Claustre

El claustre del segle XIII, es troba adossat al mur sud de la catedral i consta de planta trapezoïdal, amb galeries cobertes i formades per arcs ogivals sobre columnes amb capitells sense decoració. Només a la porta d'accés al jardí del claustre els capitells estan tallats amb escenes historiades representant la passió de Crist i són de l'època tardo-romànica reaprofitats d'alguna obra desapareguda, a la part dreta hi ha l'escena de l'entrada de Jesús a Jerusalem i la visita de les tres Maries al sepulcre, a la part esquerra es veu a Jesús davant de Pilat i el Descendiment de la Creu.

Finestra amb dues columnes del claustre.

A l'edat Mitjana el consell de la ciutat es reunia a les seves galeries, existeix una làpida en els seus murs on es representa l'escut de la ciutat, la Verge i l'atxa, símbols dels estaments municipals.

A les parets del claustre hi ha una interessant col·lecció de làpides funeràries medievals amb epígrafs de personatges relacionats amb el capítol de canonges, a més de sis curiosos rellotges de sol. Al mur que dóna a la capella del Sagrari es troba la làpida, record dels jueus, visigòtica trilingüe (llatí, hebreu i grec).

En el seu entorn es troben les dependències de l'antiga canònica, entre les que estan el refetor, l'Aula major, el dormitori i l'aula Minor, on ara com ara es conserva l'arxiu capitular. Es pot veure al claustre una finestra visigòtica amb dues columnes: una amb el fust de color fosc, realitzada amb gabre, un material d'origen basàltic procedent d'Egipte i l'altra amb el fust de color vermellós que és pòrfir, també d'origen egipci. Pel que fa a les bases de les columnes, una és de pòrfir vermell i l'altra d'un marbre verdós anomenat en italià porfido verde antico, originari del Peloponès (una regió de Grècia)

Sota el claustre es conserva un gran refugi antiaeri construït el 1937-1938 i visitable en bona part.

Tresor catedralici[modifica | modifica el codi]

Conserva una gran quantitat d'objectes litúrgics, d'orfebreria i de fons documentals en el seu Arxiu Capitular, així com una important documentació relativa a la Mare de Déu de la Cinta.[32] Al desembre de 2007 la Catedral de Santa Maria va obrir al públic una exposició permanent on s'exhibeixen algunes peces artístiques.[33]

  • Una arqueta àrab rectangular i amb tapa, realitzada amb marqueteria de fustes i ivori. Datada del segle XIII.
  • El tapís del Sant Sopar, del segle XV, atribuït a un mestre d'Arràs (el centre de producció de tapissos més important de l'edat mitjana) anomenat Joan Falsison que va tenir el taller instal·lat a Tortosa entre 1444 i 1464.[34]
  • Procedent del parament funerari del bisbe Arnau de Jardí (1271-1306), obert l'any 1964, es mostra l'anell, uns guants i com més destacat la part superior del bàcul pastoral.
L'anell és de forma oval de bronze daurat amb un bany d'or, de 43 mm. X 36 mm.(la part exterior de l'oval) i 31 mm. d'alçada. Té una pedra fòssil central envoltada de tretze petites de vidre verd.[35]
Els guants datats de la segona meitat del segle XIII, estan treballs amb seda de color daurat llisos, amb una sanefa a la part del canell formada per dues franges vermelles estretes i emmarcant una altra franja més ampla amb flors de color vermell i beix, es trobaven força deteriorats, restaurant-se l'any 1989, al taller del Museu Tèxtil i d'Indumentària de Barcelona.[36]
El bàcul és d'ivori amb la part dreta rectangular i la voluta superior del bàcul episcopal de tipus "serp" amb el cap esquemàtic amb quatre fulles tallades a la part exterior i dins del cercle de la voluta es representa un relleu calat, les figures de dos homes, un barbut assegut a un banc i recolzant els seus peus sobre un banquet, davant seu es troba l'altre home semi-agenollat sobre el cap de la serp, sense barba i tots dos personatges amb barret semiesfèric i acarats. Tenen les mans destruïdes i persisteix una mica de la policromia original daurada. Està datat a principis del segle XIII, i va aparèixer restaurat amb quatre plaquetes per a fer la unió d'un trencament, es creu que ja que el bisbe va ser consagrat el 1272, és possible que a l'aixovar funerari se li posés aquest bàcul anterior per ser una peça trencada i ja inútil.[37]
  • Entre els reliquiaris en forma de bust, es troben els de les Santes Còrdula, de vers l'any 1351, i Càndida del començament del segle XVI; el plenament renaixentista és el de Sant Eulali, del 1551; i també n'hi han de barroc, dedicat a Sant Jaume.
  • Una custòdia realitzada a València per Eloi Camanyes i Agustí Roda el 1638.[38][39]
  • Una imatge de plata i porcellana de la Verge de la Cinta de l'orfebre barceloní Francesc Via, encarregada l'any 1704 i enllestida l'any 1706. El canonge Ramon O'Callaghan en va donar les primeres referències bibliogràfiques[40] i l'any 2004 es va publicar tota la documentació conservada relativa a aquesta obra.[41]
  • Una peça molt important és el missal de Sant Ruf d'Avinyó del segle XII amb les cobertes d'esmalt amb la tècnica del champlevé (esmalt buidat); la incorrecta interpretació d'aquest missal va donar origen a la llegenda de Sant Ruf de Tortosa.
  • Així relacionat amb l'escriptori de Ripoll, del segle XIII, es conserva el còdex Civitates Dei de Sant Agustí.
  • La catedral també conserva diverses làpides, inscripcions romanes i capitells antics, que hom pot veure en el subterrani del refetor.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 Fitxa de BCIN.
  2. Ramos, M. Lluïsa,Catedral de Tortosa,2005, Barcelona, Geoestel, ISBN 84-96295-15-X .
  3. Barral i Altet, Xavier, La catedral de Tortosa, 1994, Barcelona, Edicions 62, p.190.
  4. Julia Andrés, Artehistoria Fixa catedral de Tortosa.
  5. Almuni i Balada, 2007, p. 231.
  6. J. Vidal, "Notes sobre la contribució municipal a l'obra de la Seu de Tortosa (ca. 1406-1455)", Recerca, 6 (2002), p. 151-196 http://www.raco.cat/index.php/Recerca/article/view/27128/26962
  7. Moran (1990) pp-63-64
  8. Moran (1990) p.79
  9. AADD. Museus i Centres de Patrimoni Cultural a Catalunya. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 2010, p. 125. ISBN 84-393-5437-1. 
  10. J. Vidal, "Pere Compte, mestre major de l'obra de la Seu de Tortosa", Anuario de Estudios Medievales, 35/1 (2005), p. 403-431 http://estudiosmedievales.revistas.csic.es/index.php/estudiosmedievales/article/view/145/147
  11. Beseran i Ramon, Pere, La dimensió italianitzant de l'estil de Moragues:noves obres i nous arguments, Lambard, Estudis d'art medieval Vol. X (1997) Amics de l'art Romànic, Barcelona, p.p.99-140
  12. Almuni, Victòria,Un exemple de fàbrica baixmedieval de gran envergadura: la catedral de Tortosa als segles XIV i XV. Estudi documental, tesi doctoctoral,2002, Universitat de Barcelona, p. 67.
  13. Acuña Mateo (2007) p.292
  14. Flinch, Glòria i Homedes, Victòria, Escultures del retaule de la Mare de Déu de l'Estrella, 1988, Generalitat de Catalunya, Barcelona, pp.31-33
  15. Post, Chandler, A History of Spanish Painting, vol. VI, 1935, Harvard University Press, Cambridge.
  16. «Notícia de l'apertura del Museu catedralici de Tortosa». Vilaweb. [Consulta: 13 de març de 2012].
  17. Matamoros, Canonge. La Catedral de Tortosa, 1932, pp.149-153. 
  18. Carrutxa Biblioteca Digital, Muñoz i Sebastià, Joan Hilari, El Cadirat del Cor de la Catedral de Tortosa.
  19. Almuni i Balada, Victòria, Pere de Moragues, mestre major de l'obra de la seu de Tortosa, "Anuario de Estudios Medievales", vol. 30, 2000, Barcelona, p.p. 423-449
  20. J. Vidal, Les imatges de la Mare de Déu de la Cinta, Tortosa, 2004, p. 72-96
  21. Gracià, Oriol. «L'apoteosi de la iconografia». Sàpiens [Barcelona], núm. 79, maig 2009, p. 56. ISSN: 1695-2014.
  22. Jover, Mariano. La Santa Cinta de Tortosa.VIII Centenario 1178-1978, 1978, pp.121-125. 
  23. J. Vidal, Les imatges de la Mare de Déu de la Cinta, Tortosa, 2004; J. Vidal, "La Baixada de la Cinta, 500 anys", Recerca, 12 (2008), p. 11-64
    Y. Gil, "Algunas notas sobre la capilla de la Cinta de la catedral de Tortosa", Recerca, 12 (2008), p. 97-128
  24. Actes Capitulars, 216. f.52.
  25. «Què va dir la Mare de Déu de la Cinta?». [Consulta: 15 de març de 2012].
  26. Muñoz i Sebastià, Joan-Hilari. «Art Litúrgic d'època moderna al voltant de la devoció a la santa cinta». [Consulta: 15 de març de 2012].
  27. Vidal, Jacobo. «Sobre pedres i mestres. Una aportació documental a la història de l'arquitectura setcentista de la ciutat de Tortosa». Pedralbes pp.550-559, 2003). [Consulta: 10-07-2011].
  28. Barral i Altet, Xavier, Les Catedrals de Catalunya,1994, Barcelona, Edicions 62, p.197, ISBN 84-297-3823-1.
  29. Ramallo Asensio, Germán, "Lo explícito y lo implícito de los programas iconográficos en las fachadas de las catedrales españolas en el pleno barroco", El barroco en las catedrales españolas, Zaragoza, 2010, ISBN 978-84-9911-062-2, p. 181-232; Vidal, J. "Apunts sobre l'època moderna a la catedral de Tortosa", Art i cultura. Història de les Terres de l’Ebre, V, Fundació Ilercavònia Futur & Universitat Rovira i Virgili, Tarragona, 2010, p. 157-159
  30. «Porta de l'Olivera». [Consulta: 15 de març de 2012].
  31. «Informe sobre les campanes». [Consulta: 15 de març de 2012].
  32. «Index de l'arxiu Capitular sobre la Mare de Déu de la Cinta». [Consulta: 15 de març de 2012].
  33. «Nota de prensa sobre l'exposició del tresor catedralici». [Consulta: 15 de març de 2012].
  34. J. Vidal, "...pus hic ha bon maestre. Notícia i doble hipòtesi sobre la producció de draps de ras a Tortosa en el terç central del segle XV", Recerca, 7 (2003), p. 69-86 http://www.raco.cat/index.php/Recerca/article/view/27140/26973; J. Vidal, "El centro de producción de tapices de Tortosa (ca. 1425-1493/513)", Ars longa, 16 (2007), p. 23-38 http://centros.uv.es/web/departamentos/D230/data/informacion/E125/PDF85.pdf
  35. Querol i Lor, Aureli. Cataluña Medieval. Anillo del obispo Jardí. Barcelona: Lunwerg Editores, Generalitat de Catalunya, 1992, p.168. ISBN 84-393-2058-2. 
  36. Martín i Ros, Rosa Maria. Cataluña Medieval. Guantes del obispo Jardí. Barcelona: Lunwerg Editores, Generalitat de Catalunya, 1992, p.186. ISBN 84-393-2058-2. 
  37. Barrachina i Navarro, Jaume. Cataluña Medieval. Báculo del obispo Jardí. Barcelona: Lunwerg Editores, Generalitat de Catalunya, 1992, pp.174-175. ISBN 84-393-2058-2. 
  38. «Imatge de la custòdia de Tortosa». [Consulta: 15 de març de 2012].
  39. Muñoz, Joan-Hilari, La Custòdia del Corpus de la Catedral de Tortosa. Dades documentals Nous Col·loquis V ( 2001) p. 133-134.
  40. O'Callaghan, Ramon. Anales de Tortosa.Tomo II. Tortosa: Imprenta católica de Gabriel Llasat, p.34. 
  41. J. Vidal, Les imatges de la Mare de Déu de la Cinta. De forana a localista. Una aproximació a la iconografia de la santa Cinta de Tortosa, Tortosa, 2004, docs. 1-18

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Acuña Mateo, Ana. «El retaule de la Mare de Déu de l'Estrella de la catedral de Tortosa». A: L'art Gòtic a Catalunya: Escultura I. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2007. ISBN 978-84-412-0892-6. 
  • Almuni i Balada, Victòria. «La capçalera de la catedral de Tortosa (1375-1440)». A: L'Art Gòtic a Catalunya. Escultura II. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2007. ISBN 978-84- 412-0893-3. 
  • Almuni Balada, Victòria. La catedral de Tortosa als segles del gòtic. Benicarló: Onada, 2007. 
  • Barral i Altet, Xavier. Barcelona, Edicions 62. Les Catedrals de Catalunya, 1994. ISBN 84-297-3823-1. 
  • Moran, Josepa. Les homilies de Tortosa Vol. 20 de Textos i estudis de cultura catalana. Barcelona: L'Abadia de Montserrat, 1990. ISBN 978-84-7826-183-3. 
  • Ramos, M. Lluïsa. Catedrals monestirs i grans edificis religiosos. Barcelona: SGIT Geoestel SA, 2005. ISBN 84-96295-16-8. 
  • Vidal, J; Carbonell, J. Art i cultura (col·lecció "Història de les Terres de l'Ebre", V). Tarragona: Universitat Rovira i Virgili - Fundació Ilercavònia Futur, 2010. 
  • Volum 6. Edicions L'isard,SL. Art de Catalunya, Escultura antiga i medieval, 1997. ISBN 84-921314-6-2. 
  • Volum 19. Barcelona, Edicions 62. La Gran Enciclopèdia en català, 2004. ISBN 84-297-5447-4. 
  • VVAA. Lunwerg Editores, Departament de Cultura.Generalitat de Catalunya. Cataluña Medieval, 1992. ISBN 84-393-2058-2. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Catedral de Tortosa Modifica l'enllaç a Wikidata